Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

10 de juny de 2020
1 comentari

Adéu, ANC

Avui he votat per escollir els membres del Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional de Catalunya. Tot i que el meu desencís i la meva incomoditat amb aquesta entitat fa temps que dura, i que pràcticament ja tenia decidit donar-me’n de baixa, he preferit esperar a poder votar, donar una darrera oportunitat, per respecte, a les persones que encara hi creuen fins al punt de presentar-se com a candidats per continuar-hi treballant. Sigui quin sigui, però, el resultat, les candidatures guanyadores i la presidència triada, ja no tinc cap mena d’esperança que el rumb de l’ANC es pugui redreçar. I és un rumb que no comparteixo, però entenc que la pràctica unanimitat dels socis s’hi trobin còmodes i la democràcia serveix perquè entre tots els socis i sòcies es decideixi què es vol fer. Jo, senzillament, prefereixo tenir-hi una relació més puntual, participar de les mobilitzacions que convoqui si les trobo adients, tal com participo en activitats d’altres entitats o organitzacions.

Hi he estat des de l’inici. Encara que no hi hagi estat actiu, sempre he tingut clar que calia un espai transversal on ens poguéssim trobar totes les persones que compartim l’objectiu de la independència. Els espais transversals donen aquesta seguretat de les regles clares que fan que puguis militar en un partit per defensar una determinada manera d’entendre la societat i, alhora, deixar el partit a fora quan entres en aquests espais. Ho explicava molt bé la Juliana Bacardit, militant de la CUP, a l’acte virtual de publicitat de candidatures del Maresme. L’obsessió per la ingerència dels partits s’ha tornat, però, irreversiblement malaltissa. S’ha passat de l’apartidisme, de treballar colze a colze sense mirar en quin partit milites, a un antipartidisme furibund. Ignoro què ha pogut passar per arribar fins aquest punt, però en tot cas em sembla un punt de no-retorn. En aquestes eleccions, pràcticament totes les persones que presentaven candidatura parlaven més de la independència de l’entitat respecte dels partits polítics que no pas del que calia fer.

A l’ANC (i a tots els independentistes amb ells, naturalment) li hauria anat de perles que l’octubre del 2017 ens n’haguéssim sortit. Es va crear per mobilitzar i convèncer tothom que fos susceptible de ser mobilitzat i convençut. I va ser un èxit increïble i junts hem viscut coses que ja no ens podrà arrabassar ningú. Entre tots vam aconseguir construir una pista d’aterratge immensa per a un munt de persones que, sense haver estat mai obertament independentistes, van aterrar dissimuladament i van encaixar perfectament a les nostres manifestacions. Vam convèncer tothom que es podia convèncer. Tanmateix, el 2017 no ens en vam sortir. I això, per força, havia de crear una crisi a l’entitat, crisi en el sentit de canvi, d’adaptació a la nova realitat i de represa de l’activitat d’acord amb nous objectius. Altres espais i altres agents han fet aquest procés de crisi, de dol, d’anàlisi i de replantejament. En canvi, tinc la sensació que l’ANC ha continuat fent feina per als convençuts. Eines de País ha guanyat a la Cambra, d’acord, i potser encara hi haurà algun èxit més, però l’independentisme ha entrat en una altra fase en què necessitem canviar alguns dels plantejaments que han impulsat el cicle 2012-2017.

Fa pràcticament dos anys ja vaig advertir que s’havia portat l’entitat a una cruïlla on no hauria d’haver arribat mai i que, segons quina fos la decisió, ens ficaríem en un bon embolic. Ens hi vam ficar de ple. I la tendència s’ha intensificat. S’han dedicat més esforços a desgastar les organitzacions que treballen per la República de Catalunya que no pas a fer nous partidaris d’aquesta república. A molts municipis, les candidatures de Primàries van tenir com a efecte immediat frustrar l’alternança en favor d’algun dels partits independentistes. Rocs a la teulada. Al meu municipi es va cometre l’error de demanar a la gent que a les municipals de l’any passat no votés el partit en què milito. Les sortides de to contra ERC des de comptes territorials i sectorials de l’ANC han estat massa freqüents. No es va saber abordar el problema o, pitjor encara, no es devia pensar que fos cap problema, el primer cop que això va passar.

Què pot passar amb l’ANC a partir d’ara? No en tinc ni idea, però el futur de totes les organitzacions el decideixen, com deia, les persones que les formen, i vistes les idees que hi són clarament majoritàries, tant si repeteix Elisenda Paluzie com si és Montse Soler qui lidera els propers anys, no descarto que es modifiquin els estatuts i tot el que calgui perquè l’ANC pugui presentar-se a unes eleccions al Parlament. Hi ha una manera millor de “pressionar els partits” que ser-ne competència directa tal com ja es va fer de manera encoberta amb Primàries? He vist uns quants candidats motivadíssims en aquesta línia. Els convençuts, cada cop més convençuts i bel·ligerants i tot. Però l’espai de transversalitat, cada dia més petit i estret.

Posats a fer càbales, hi ha qui suggereix que Joan Canadell podria ser el candidat proposat per Puigdemont per substituir Torra. D’acord amb això, podria ser perfectament que a l’ANC tornéssim a veure una operació com la de Castro-Sànchez: Montse Soler podria presentar batalla tot i no haver estat la més votada i Elisenda Paluzie podria deixar-ho córrer segons com vagin les coses al·legant que no se sent prou còmoda amb el nou Secretariat Nacional. I ja tindríem el tàndem Canadell-Soler ben alineat per si de cas ERC fa un bon resultat a les eleccions i decideix explorar les possibilitats d’un govern amb Comuns i CUP.

Montse Soler, Elisenda Paluzie i Joan Canadell. Foto de Marc Rovira publicada al diari Ara: https://www.ara.cat/economia/historic-independentista-Cambra-Comerc-definitiu-ANC_0_2232976901.html
  1. “Altres espais i altres agents han fet aquest procés de crisi, de dol, d’anàlisi i de replantejament.” Suposo que et refereixes a ERC que òbviament és una part, o era, ja ho anem veient, del moviment.

    Per a mi l’error ha estat no ser capaços de fer el dol, l’anàlisi i el replantejament de forma comuna i amb voluntat de mantenir el poder cívic molt gran comú i amb compromís de dotar aquest poder cívic de contingut polític.

    Quan ho fem, que ho farem, estic segur que ens tornarem a trobar i oblidarem les eixorques capitanies compartides actuals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!