Els darrers dies de l’any han partit dos grans referents de vida i ciència. Ahir na Rita Levi-Montalcini, als 103 anys. Rita ens empeny a un canvi social de paradigma: La solidaritat i el feminisme Les dones cal que duguin els assumptes socials. Han demostrat sempre que son més sensibles als problemes de violència i
Han arribat a ca nostra els amics de Pollença amb les mans plenes de magranes i projectes, han vestit les nostres hores d’inusitada bellesa . Les magranes són el meu fruit, fan de la tardor un lloc transitable a la mesura humana. A la pell tacte de cuir, protector, com un llibre circular que conté
Som molt humils els dos però tenim la música però et puc fer uns versos i lligar-los després. Amor meu jo t’estime per a tota la vida per a besar-te i fer-te com d’amagat un fill Per a veure’t el ventre completament rodó Per a veure’t parir agafant-me una mà Per a veure el poal
La ciutat s’allarga i repta a l’horitzó com una corretjola assedegada damunt la mar. La nit és fosca resolta i la calitja tot ho envaeix. Tothom surt a passejar vora mar i molts cerquem consol a un bany nocturn. Una lluna taronja i prima, gegant i creixent, baixa i s’abeura fins a desaparèixer. Sempre se’m
Sant tornem-hi que no ha estat res. Unes vacances dolces. Tenir poques obligacions i temps d’escoltar les cigales i els ocells al matí, veure els reflexes radiants de la sal als cocós i l’escata cruixent i irisada de la sardina a la brasa entre havaneres i amics. En J. canta el meu avi ( harmònica
Me’n vaig de vacances. I tant que sí, dues setmanes a finestrejar, com diu el rodamots d’avui. Res més saludable, en bona companyia, malgrat els sinvergüences del nostre temps – que canta lúcidament en Biel Majoral. Volen establir una vida de mercadejar, de pensament únic, de submissió . Jo en sé una altra de manera
L’altre dia de pagès en Ricard em va atorgar el Liebster blog, com una declaració d’empatia i complicitat blogaire, juntament amb quatre blocs més. Sempre et fa il·lusió que un amic et faci saber que et creu una mica especial, que el teu bloc li agrada, que hi troba de tant en tant complicitat ,
S’ompl el passeig de flors de xicranda, llavis molsuts que demanen escalf. Les branques també en van curulles. En terra rotllos blaus i liles d’un corpus lluminós ple de pietat pagana parlen d’aquest amor perdurable i constant que ens arriba pel maig i ens acompanya, primavera avall, fins l’entrada d’estiu. Aquest color de criatura malferida,
Un pendís de roselles i espases de ginesta m’acompanya, un cel amb núvols foscos prenyats d’aigua. Cau calabruix com ametllons i bufa un mestral que sembla una fera ferida. Quart creixent de maig, la lluna blanca, acull la nit ben blava, talment una abraçada impossible que no pot abastar-la. Les paraules cauen a la mar
Un domàs gris i blau, fet d’escates de peix, rivetat de coure i porpra, queia suaument i impecablement sobre el disc de foc, en acabar la representació. Una escampadissa roja, color d’albercoc madur i vi negre jove, omplia la magnitud de l’horitzó i tot ho tintava, l’aigua de la mar, els cims, el passeig escampat de
Ella arriba, amb els càlculs estrictes dels tafurs, dia endavant, dia enrera. Avui ha arribat a la matinada, xopa de pluja, vestida de gris cobalt , banyant el dia equidistant de llum intermitent. El sol ni ha gosat sortir, just al migdia per fer-se veure. L’hivern – i ara que ho dic ho fa sovint
L’aire al matí tragina olor de primavera. Els ametllers han despertat florits. Hi ha una dolçor que és aliment i eixampla. Venus i Júpiter s’atraquen i es separen com dos fanals al llaüt de la nit. La llum lleugera em truca a la porta i jo gasiva no la vull obrir – hi ha masses
S’ha acabat el paisatge irreal, suspès el temps sota l’ enfarinat. Torna a lluir el sol, el cel és blau i clar, els núvols blancs i flonjos, les temperatures fredes però agradables. El dia s’aixeca prest i s’allarga a banda i banda. Ara mateix encara hi ha claror. Planegen molts d’interrogants damunt cadascú de nosaltres,
El cel és blau i solcat de núvols de cotó. Una merla cerca entre les teules i les branques. S’ha aturat de nevar just de bon matí, però el carrer i els arbres del jardí són encara ben blancs. Ja no fa vent a Ciutat. Les roses i les llimones treuen el cap entre la
Des de les dues de la matinada que neva, verticalment i obliquament, suau, continuat. Ara, migdia, surt un feble sol – lluminós, però – i s’amaga tot d’una. Continua nevant. Veure la neu com cau, com es manté, malgrat la seva fragilitat, com deixa un rastre efímer, de vegades bellíssim, de vegades mortal, com omple