El pèndol de petites oscil·lacions

Un pendís de roselles i espases de ginesta m’acompanya, un cel amb núvols foscos prenyats d’aigua. Cau calabruix com ametllons i bufa un mestral que sembla una fera ferida. Quart creixent de maig, la lluna blanca, acull la nit ben blava, talment una abraçada impossible que no pot abastar-la.

Les paraules cauen a la mar com ocells pescadors i callen submergides. He tingut ganes de callar i omplir-me d’illa i records, de música de piano, de groc de ginesta i roig de magrana, flors com petons, ja saps…I un ponent excessiu m’ha encalçat 

Aquest sol que menstrua no es vol pondre.

Mira la folla roja com rebutja

el llençol de muntanya que l’acotxa.

Un altre dia exagerat. Un altre

dia se’t mor cregut que el seu color

no tornarà mai més, no tornarà

com la sang que es podreix. Eixuga llum,

llença cotons de núvols, renta’t, gira’t,

beu el més líquid gin de lluna i mar.

Gabriel Ferrater

Sí, he tingut ganes de callar i veure arribar la nit… perquè els records ocupen massa espai de vegades…

La nit que se me’n va, una altra nit, i l’ala

d’un immens avió caigut s’ha interposat

entre aquell blau espès i la finestra, i dubto

si és un verd tenuíssim o si és plata, freda…

… i sé que res no en sortirà que no

fos ahir en mi desconsoladament, i em fa

fred de mirar-me un dia més, pinyol

tot salivat, pelat de polpa, fora nit

         Punta de dia, fragment, Gabriel Ferrater

Tots vam ser un poc de Ferrater, un poc de Bach, un poc d’Ensenyat, estels errants d’un país català.

Imatge: Antoni Caimari, sala de piano Fundació ACA, Búger; de MVS