Justícia social, federalisme europeu i sobirania política europea sobre els mercats
Tanmateix, i malauradament, constato que no n’hi ha prou amb pujar al barco. Cal també saber cap a on cal dur-lo, i amb qui comptem per fer-ho. En altres paraules, tot capità necessita un rumb i una tripulació.
En el si dels grup Verds/ALE al Parlament Europeu portem dies donant voltes a la qüestió de l’anomenat Pacte Fiscal (parlo de l’europeu, el promogut per Merkel i Sarkozy, conegut també com a Fiscal Compact). Dins del grup s’estan dibuixant dues línies: una, la liderada pels alemanys, que consisteix a acceptar la proposta Merkozy (com a mal menor) i treballar per millorar l’anomenat pilar de la recuperació, i dos, la que alguns hem defensat reiterades vegades: rebutjar la proposta (de totes maneres és un acord entre PPE, ALDE i S&D en el qual nosaltres no hi hem tampoc participat), i presentar la nostra pròpia aposta amb les mesures que entenem que ens poden conduir a sortir de la crisi.
En aquest sentit faig meves les paraules que el mateix Cohn-Bendit va dir durant el debat a Estrasburg de fa uns dies: ‘Aquest és un acord inútil i contraproduent’.
El debat no és senzill, com us podeu imaginar, entre els representants alemanys, acompanyats en aquesta aposta més pragmàtica per alguns col·legues d’altres delegacions, com la danesa i la finesa, i la resta, que defensem una opció més de principis i de reforma estructural del sistema.
La construcció d’una proposta més o menys consensuada requereix lògicament de molt de diàleg i negociació. La proposta que porto setmanes elaborant i defensant en el si del grup consisteix en un enfocament centrat en tres punts: 1) deixar clar qui entenem que ha de pagar la crisi (i qui no); 2) com cal fer allò que anomenem genèricament consolidació fiscal (tenint en compte gestió de despesa, sí, però també política justa i progressiva d’ingressos); i 3) apostar per una sortida de la crisi fonamentada en una economia verda en un marc europeu unit i democràtic.
En altres paraules, considero que allò que toca és reiterar, un cop més, que la crisi no l’han de pagar els sectors més desafavorits i vulnerables, sinó els qui l’han provocada (se’n diu Justícia Social i Ambiental), la qual cosa implica que les mesures que s’adoptin han de tenir en compte el seu impacte sobre la distribució del benestar, el coeficient Gini, la pobresa, etc…i que les mesures recaptatòries passen per una taxa sobre la contaminació, una taxa sobre les transaccions financeres, una reforma fiscal que garanteixi la lluita contra el frau i la progressivitat en clau europea, …).
Així mateix, també convé recordar que sense sobirania europea no ens en sortirem, cosa que obliga als estats a fer allò que fins ara s’han negat a fer com és dotar la Unió Europea amb instruments per governar els mercats i les institucions financeres i sota control de les institucions democràtiques, liderades pel Parlament Europeu.
I finalment, com a tercer eix del triangle, cal recuperar el principi del federalisme europeu, la qual cosa comporta canviar el terme que sovint usen des de Berlin, solidaritat, pel principi d’interconnexió intraeuropea i per tant necessitat d’una unió política i fiscal, inexistent a data d’avui. Una Europa sobirana exigeix d’un federalisme fiscal que li permeti contrarestar el poder dels mercats i els poders financers i faciliti un veritable model de justícia social, i el federalisme europeu és l’instrument que ha de permetre un pla coordinat per tal d’activar la demanda agregada de la qual també depèn, lògicament, Alemanya, amb una aproximació europea a la política d’inversió del Banc Europeu d’Inversions i la política del Banc Central Europeu, en favor del deute sobirà.
Els tres eixos, per tant (Justícia Social i Ambiental, Federalisme europeu i Sobirania europea), són interdependents i cal que siguin proposats i explicats d’aquesta manera, cosa que no fa la proposta de Pacte Fiscal que han en aquests moments tenim sobre la taula.
En conclusió, sense Justícia Social que asseguri la cohesió social serà molt difícil la pervivència del model europeu que podria sucumbir sota l’onada de l’euroescepticisme, i per això que aquesta és tan important com el federalisme i la sobirania europeus. Així mateix, igual com un estat no podrà fer polítiques de justícia social sense sobirania sobre la política monetària i amb instruments fiscals limitats, també se’m fa difícil pensar en una solució que no passi per una Europa federal i una sobirania europea que pugui controlar els mercats.
Com que no crec que existeixin fórmules màgiques ni miraculoses, allò que toca fer és trobar mecanismes que ens permetin afrontar la situació amb visió a curt, mig i llarg termini. I per això calen lideratges, per descomptat, però també construir sinergies amb tota mena d’actors de manera que el vaixell emprengui el rumb adequat. I sobretot, el més important, no abaixar mai la guàrdia.