Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Economia, Europa social, Joves, Crisi (Respostes) i Green New Deal

La intervenció del BCE és només placebo: calma, però no cura

3

Avui hem conegut les mesures que el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, va prometre que explicaria abans de l’estiu, i que ja va insinuar en una reunió a porta tancada, dilluns passat, davant la comissió ECON del Parlament Europeu: el BCE està disposat a comprar de bons al mercat secundari de manera il·limitada, però només en aquells països que hagin sol·licitat un rescat (la qual cosa implica acceptar-ne, esclar, les condicions).

La meva impressió, sense conèixer encara el detall de la proposta, és que el BCE està prenent decisions a mitges. Si bé la compra de bons aportarà una mica d’aire als mercats, almenys per uns dies, no permetrà impulsar la reactivació econòmica.

És cada cop més evident que amb més austeritat i control de la inflació, les dues cames en què Draghi pretén basar la seva actuació, no aconseguirem generar ocupació, més aviat al contrari. Per altra banda, n’hi a prou amb sortir de certs palauets de cristall institucional per adonar-se que aquestes mesures només han generat més pobresa i atur en els països intervinguts, inclosa Catalunya .

Així doncs, l’enunciada intervenció per part del BCE no és res més que és un placebo: calma, però no cura.

Això demostra, un cop més, la necessitat de modificar els Tractats per tal d’incloure com un dels objectius del BCE el de ser perseguir la plena ocupació (cosa que sí està en el mandat de la Reserva Federal Nord-americana, per exemple). Mentrestant, la solució a la crisi de deute sobirà passa per la creació d’eurobons i d’una veritable unió bancària i fiscal.

Finalment, un cop més ens toca situar aquesta decisió en un context de manca de lideratge polític a la UE, i en el constant dèficit democràtic en la presa de decisions per sortir de la crisi.

Foto: Draghi a la seu del BCE. Font: AFP.

El futur dels Bancs i el totxo, segons la CE

0
Publicat el 23 d'agost de 2012

El Comissari i Vicepresident Econòmic Olli Rehn m’ha respost la pregunta que fa unes setmanes vaig enviar a la Comissió Europea en relació a la proposta de Memorandum del rescat a la Banca espanyola, i a les responsabilitats que els responsables de la crisi havien d’assumir. La pregunta era la següent:

 

Pregunta amb sol·licitud de resposta escrita P-007434/2012 a la Comissió
Article 117 del Reglament
Raül Romeva i Rueda (Verts / ALE)

Assumpte: Memoràndum de rescat a la Banca espanyola

En referència a la proposta de Memoràndum d’Entesa (MoU) per al rescat d’Espanya, i particularment al seu annex 2 sobre les condicions, en els punts 5 i 10, s’imposa la creació de Subordinated Liability Exercices, és a dir quitances en passius subordinats per assumir pèrdues, cosa que afectaria als estalviadors estafats amb el negoci de les «participacions preferents».

ADICAE calcula que un 8% de la població espanyola està involucrat en accions preferents i subordinades. El punt 29 només proposa limitar aquest tipus de pràctiques, sense demanar processos judicials que determinin els culpables de les estafes.

Així doncs, pregunto:

Creu la Comissió que és just que les persones estafades assumeixin també les pèrdues de l’especulació bancària?

La creació d’una «Asset Management Company» (AMC) (punts 7 i 15), no determina qui assumirà finalment les pèrdues dels actius tòxics col · locats a l’AMC, quin serà el control democràtic al qual estarà sotmesa. Fora del MoU es determina que 25 000 milions d’euros del rescat seran assignats a aquesta AMC, deute que serà assumida directament per la ciutadania espanyola. Per què no proposa una AMC amb control democràtic que garanteixi la salubritat bancària i la no socialització de les pèrdues?

Tot i que la vinculació entre el sector financer i l’immobiliari és la causa principal de la crisi espanyola, el MoU proposa només revisar els problemes de concentració de crèdit i les transaccions amb parts relacions (punt 28), per què no es fa cap proposta de canvi del marc legislatiu espanyol per acabar amb aquest cercle viciós?

Respecte al punt 14, revisió interna, podria el MoU exigir la creació d’una regulació espanyola i europea per evitar que els banquers segueixin especulant amb els diners dels estalviadors?

Creu que la bancarització definitiva de les caixes (punt 18), eliminant la seva obra social, contribuirà que les finances tornin a servir a l’economia real i a la societat?
A nivell transversal es proposa la fusió de bancs del grup 2 i 3. No resultaria incompatible amb el principi de «too big to fail, too risky to exist»?
Per què el MoU no inclou punts fonamentals, com per exemple propostes sobre el sistema de presa de decisions per limitar el risc, desvinculació del sector financer de l’immobiliari, necessitat d’un major escrutini i independència del BdE, necessitat de determinar les responsabilitats dels culpables?

 

El Comissari Rehn em respon el següent:

 

P-007434/2012 Resposta del Sr Rehn en nom de la Comissió (2012.08.22)

El repartiment de la càrrega és un dels principis fonamentals subjacents al MoU amb Espanya per tal de minimitzar el cost de la reestructuració bancària per als contribuents. El repartiment de la càrrega dels titulars de capital híbrid i dels de deute subordinat s’aplicaran únicament a aquells bancs que requereixin ajudes estatals. El MoU advoca específicament per reforçar la protecció dels consumidors i la legislació sobre valors per limitar la venda de deute subordinat a clients minoristes no qualificats en el futur.

Dissociar el sector financer del sector immobiliari és un dels objectius fonamentals del MoU mitjançant una estratègia de separació dels actius deteriorats dels balanços dels bancs. Correspon al supervisor, és a dir, al Banc d’Espanya, controlar la futura participació dels bancs espanyols en el sector immobiliari. Els detalls relacionats amb el disseny exacte de les SGA segueixen sent objecte de debat. El MoU inclou mesures dirigides tant a consolidar el marc de supervisió com a augmentar la independència del Banc d’Espanya.

Pel que fa a la pregunta sobre la bancarització de les caixes, el MoU només consta de disposicions encaminades a consolidar l’estructura de governança de les antigues caixes d’estalvis. A més, es considera la possible cotització d’aquests bancs en els casos en que s’acullin a ajudes estatals. En relació amb el procés de reestructuració dels bancs viables que rebin ajudes estatals, qualsevol possible fusió haurà de complir estrictament les normes de competència de la UE.

La Comissió està al corrent de les «quotes participatives». Les seves propostes de revisió de la Directiva MiFID, adoptades el 20 d’octubre de 2011, ofereixen més protecció als inversors. Les propostes es basen en les normes vigents i fixen requisits més rigorosos sobre la gestió de carteres, l’assessorament en matèria d’inversió i l’oferta de productes financers complexos com els productes estructurats, sobretot als petits inversors.

 

Nota:

 

Pregunta y respuesta se pueden encontrar también en CASTELLANO en el siguiente vinculo: http://www.europarl.europa.eu/sides/getDoc.do?pubRef=-//EP//TEXT+WQ+P-2012-007434+0+DOC+XML+V0//ES&language=ES

Foto: El Comissari Olli Rehn. Font: Reuters/ Sebastien Pirlet/Europa Press

Memoràndum: i els culpables, què?

12

Una vegada conegut el contingut del Memoràndum de rescat a l’Estat espanyol, i coneixent per tant les inconsistències del mateix (especialment preocupant és constatar que en cap cas es preveu que els veritables culpables de la crisi siguin els qui en paguin les conseqüències, ans al contrari), són nombroses les preguntes per al Consell i la Comissió en relació a les eventuals conseqüències de la seva implementació.

Avui n’he presentat algunes, amb caràcter prioritari:

 

Preguntes de Raül romeva i Rueda al Consell i la Comissió

En referència a la proposta de Memoràndum per al rescat d’Espanya, sobretot pel que fa a l’Annex 2 sobre les condicions, voldria fer les preguntes següents.

En els punts 5 i 10, s’imposa la creació de Subordinated Liability Exercices, és a dir ‘quitas’ en passius subordinats perquè assumeixin pèrdues, la qual cosa afectaria als estalviadors estafats amb el negoci de les “participacions preferents”. Adicae calcula que un 8% de la població espanyola està involucrada en accions preferents i subordinades. El punt 29 només limita aquest tipus de pràctiques, sense demanar processos judicials que determinin els culpables de les estafes. Creu el Consell/la Comissió que és just que les persones estafades assumeixin també les pèrdues de l’especulació bancària?

En relació a la creació d’una “Asset Management Company” (7 i 15), no es determina qui assumirà finalment les pèrdues dels actius tòxics col·locats en l’AMC, ni quin serà el control democràtic a què està sotmesa aquesta mesura. Fora del MoU es determina que 25.000 milions d’euros del rescat aniran destinats a aquesta AMC, i aquest deute serà assumit directament per la ciutadania espanyola. Per què el MoU no proposa un AMC amb control democràtic que garanteixi la salubritat bancària i la no socialització de les pèrdues?

La vinculació entre el sector financer i l’immobiliari és la causa principal de la crisi espanyola. El MoU proposa només revisar els problemes de concentració de crèdit i les transaccions amb parts relacions (punt 28). Per què no es fa cap proposta de canvi del marc legislatiu espanyol per acabar amb aquest cercle viciós?

El punt 14 fa referència a la revisió interna. Per què el MoU no exigeix la creació d’una regulació espanyola i europea per evitar que els banquers segueixin especulant amb els diners dels estalviadors?. A més, creu el Consell/la Comissió que la bancarització definitiva de les caixes (punt 18), eliminat la seva obra social, contribuirà a que les finances tornin a servir a l’economia real ia la societat? Així mateix, a escala transversal es proposa la fusió de bancs del grup 2 i 3, però això no és incompatible amb el principi de “too big to fail, too risky to exist”?

Finalment: Per què el MoU no afronta aspectes tan claus sobre, per exemple, el sistema de presa de decisions per limitar el risc, la desvinculació del sector financer de l’immobiliari, la necessitat d’un major escrutini i independència del Banc d’Espanya, o la necessitat de determinar les responsabilitats als culpables?

Foto: El comissari econòmic, Olli Rehn, el passat 10 de juliol a Brussel·les. Font: THIERRY ROGE | EFE

Sobre decisions, contradecisions i metadecisions econòmiques en clau europea

2

L’eurogrup es va reunir ahir per discutir el RESCAT espanyol. Aquest és el text del document acordat http://www.consilium.europa.eu/uedocs/cms_data/docs/pressdata/en/ecofin/131648.pdf

Com que cada cop és més dificil no perdre’s en el magma de decisions, contradecisions i metadecisions econòmiques europees, intento seguidament fer una ràpida valoració del contingut de l’acord:

Primer: la decisió fa més aguda encara la sensació de confusió generalitzada

El principal problema és que seguim sense conèixer la lletra petita del memoràndum d’entesa del rescat a Espanya. Ens diuen que s’establirà el 20 de juliol (en un Eurogrup extraordinari).

Sí sabem, però, que el  Fons d’Estabilitat (FEEF) avançarà 30.000 milions d’euros per recapitalitzar la banca. L’avançament respon al fet que no se sap quina és la necessitat total de recapitalització del sistema bancari (es continua esmentant la xifra genèrica de 100.000 milions). A més, el document oficial segueix sense parlar dels tipus d’interès i de les condicions concretes. El fet que els bons a 10 anys no baixin del 7% d’interès és preocupant.

Postergar decisions importants no calma en absolut la legítima inquietud de la ciutadania, que seguexi sense percebre de quina manera aquestes decisions l’afectaran (en positiu o negatiu) en la seva situació personal, i encara menys si aconseguiran acabar amb aquesta terrible imatge que suposa el fet de veure com, mentre els beneficis han anat a les butxaques d’uns quants a qui ningú demana responsabilitats, les conseqüències, i per tant, el cost de la crisi, l’estem pagant entre tots (socialitzant així les pèrdues).

Però és que, a més, sembla que ni tan sols calma els neguits dels anomenats “mercats”. I doncs?

Segon: en diguin com en diguin estem davant d’una intervenció encoberta

Rajoy no ha aconseguit la Unió Bancària i de Guindos no ha pogut trencar la connexió entre el risc sobirà i el risc de la banca privada. Per tant: aquesta socialització de les pèrdues (via garantir el préstec directament o indirectament) significa de fet una intervenció encoberta.

Olli Rehn i el govern espanyol parlen de recapitalització directa dels bancs per via de la FEEF, peró en realitat és una “first-tranche loss” (perdó per l’anglicisme). En altres paraules, vindria a ser un híbrid entre no incrementar el deute directament de l’estat però al mateix temps garantir que, si hi ha pèrdues, sigui aquest qui les assumeixi. Aquest híbrid genera encara més inseguretat jurídica, i també als anomenats mercats.

Per altra banda, els homes de negre, la coneguda troika (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional) aniran a Madrid cada tres mesos. De moment tindran només competències sobre el sector financer. El préstec durarà uns 12-15 anys. Per tant, es confirma la idea que estarem en recessió els propers 20 anys (http://www.ft.com/intl/cms/s/0/c9de2906-c697-11e1-963a-00144feabdc0.html%20#%20axzz20CdrJBOx)

Així mateix, el Banc d’Espanya queda pràcticament sense competència sobirana. És important remarcar que si bé l’FMI no dóna el préstec, aquest estarà involucrat en el “sanejament” del sistema financer. Això, no cal dir-hi, suposa un enorme problema des del punt de vista de la legitimitat democràtica.

Tercer: el compliment del criteri del dèficit s’allarga només un any. Si res no canvia, estem davant de l’enfonsament de l’economia espanyola

Aquest allargament de només un any, a canvi de garantir el deute del FEEF, és un mal negoci per a Espanya i és totalment inassumible. Això ja ho vàrem dir amb l’anterior termini, i s’ha demostrat que no anàvem errats.

Queda clar que Espanya haurà de complir les decisions del Semestre Europeu (avui les establiran), on se seguirà imposant l’agenda neoliberal.

Mentrestant, segueixen els plans d’ajust a Grècia, Portugal i Irlanda, i la troika viatjarà a Xipre per tal d’avaluar la intervenció. A més, la proposta d’Autoritat Europea de Supervisió per poder avaluar si el Mede pot recapitalitzar bancs directament (i que no computi com a deute Estat) no es decidirà fins el setembre.

Fa temps que moltes veus progressistes a la UE demanem la flexibilització de l’agenda, simplement per motius de recessió econòmica. El deute que significa el préstec del FEEF/Mede (fins que entri en vigor l’autoritat de supervisió europea) computarà com a extra. Alguns documents oficials diuen que l’economia espanyola caurà en recessió i en creixement anual negatiu el 2012 i 2013. Si a això se li suma la contracció fiscal, tot plegat suposa la mort econòmica.

I mentrestant, la credibilitat democràtica continua a la UVI.
 

Foto: Luis de Guindos, Jean-Claude Juncker i Mario Draghi durant reunió d’ahir al vespre. Font: Sander De Wilde/ Sander de Wilde/Corbis

Rescat: Quan? Quant? A qui? Per quant? I el més important: Per a què?

1
Publicat el 21 de juny de 2012

A aquestes alçades seria de gran ajuda per a totes i tots plegats que Rajoy digués ja d’una vegada, i públicament, quan demanarà l’ajuda europea’, i sota quines condicions. Esclar que, coneixent el personatge, demanar-li claredat i lideratge és com demanar la lluna en un cove (o, en el seu idioma, ‘como pedir peras al olmo’).

Davant d’aquest escenari de gran confusió vaig registrar ahir una bateria de preguntes a la Comissió i el Consell sobre les possibilitats reals que els fons de rescat europeu pugui recapitalitzar directament a les entitats financeres, sense generar més deute públic. Si Rajoy no vol tenir en 6 mesos o un any un rescat sobre el deute sobirà espanyol, no pot acceptar un rescat amb els actuals termes, que només augmentaran el dèficit i el deute públic. És indispensable un canvi polític i institucional que permeti avançar cap a la Unió Bancària.

En la bateria de preguntes, he posat èmfasi en tres temes: el calendari de sol·licitud del rescat, l’efecte en les recomanacions del semestre europeu i la possible modificació real dels mecanismes de rescat per recapitalitzar directament a les entitats financeres.

És gratis per a Rajoy anar a Mèxic i dir que el risc bancari no ha d’augmentar el risc sobre el deute sobirà, però la realitat és que des que va anunciar el suposat rescat bancari la credibilitat de l’economia estatal no sembla convèncer a aquest eugfemisme que tan lleugerament anomenem ‘els mercats’. El mateix Krugman deia ahir que si ell fós ‘els mercats’, tampoc confiaria en Rajoy.

Rajoy sap que l’única manera de trencar el vincle entre risc bancari i sobirà és amb una modificació de tractats de la Facilitat Europea d’Estabilitat Financera i del Mecanisme Europeu d’Estabilitat. Però què està fent el PP espanyol per aconseguir aquest canvi?

No es tracta de socialitzar deutes a nivell europeu, es tracta que l’euro sobrevisqui i els bancs tornin a servir a l’economia real. La Comissió Europea hauria de proposar una regulació bancària molt més ambiciosa que donés lloc a una Unió Bancària. Les paraules de desig de Barroso són insuficients. Ell té capacitat d’iniciativa legislativa. I no l’està exercint com convindria.

En aquest sentit, recordo, un cop més, què em va respondre Barroso quan la setmana passada li vaig preguntar, precisament, per què no s’intervenia directament els Bancs, sense hipotecar l’estat:

Foto: Rajoy tornant ahir de Mèxic i dirigint-se a Rio de Janeiro (Rio +20), mentre xerra a l’avió amb alguns periodistes.

Barroso-Rajoy-Romeva: ‘You call it Tomato, I call it Bailout’

0
Publicat el 20 de juny de 2012

Tenint en compte el desgavell que està provocant en Rajoy amb les seves intervencions, penso que pot ser útil donar un cop d’ull a què em va respondre el President de la Comissió, Durao Barroso, quan li vaig preguntar el passat 12 de juny (només tres dies després del fatídic cap de setmana del ‘You call it tomato, I call it bailout’), per les condicions del ‘rescat’ i perquè no es podia fer-ne responsables directament als Bancs. Això és el que va respondre:

 
 
 

Per altra banda, adjunto a continuació  la nota que va fer EFE, de la pregunta i la resposta:

EFE / ESTRASBURGO (12.06.12) El presidente de la Comisión Europea, José Manuel Durao Barroso, negó hoy haber presionado al presidente del Gobierno español, Mariano Rajoy, para que pidiera asistencia para la banca como publicó hoy el diario económico británico “Financial Times”.

“Hay un periódico que dice que yo urgí a (Mariano) Rajoy a pedir el rescate y simplemente no es verdad”, afirmó Barroso en una comparecencia ante el grupo de los Verdes del Parlamento Europeo y a raíz de una pregunta del eurodiputado de ICV Raül Romeva sobre “las condiciones y el procedimiento del rescate”.

“Lo que pasó fue que hablé con el presidente (del Gobierno) español y le dije que nuestro enfoque era que convenía pedir ayuda para los bancos y él fue extremadamente favorable a ello y me mostró que ya era esa su intención antes de mi llamada”, dijo Barroso.

El presidente del CE señaló que la línea de crédito “es un programa diferente al de Grecia en el sentido de que es programa de asistencia para los bancos”.

Barroso apuntó que “habrá condiciones”, “pero para la banca”, y ha señalado que lo primero será ver qué cifras arroja la auditoría que se está llevando a cabo al sector.

En esa condicionalidad “trabajará la CE, el Banco Central Europeo y también para la asistencia técnica el Fondo Monetario Internacional”, añadió.

Barroso consideró además que “es necesario hacer una reflexión” sobre el hecho de que “la situación de la banca española era peor de lo que se había dicho”.

“Necesitamos reforzar e integrar la supervisión financiera a nivel europeo para evitar estas sorpresas, que son negativas para el país en concreto y para toda la UE”, afirmó.

Font foto: EFE.

‘Dolce Far Niente’ o Economia Verda? (de Frederic Ximeno, a ARA, 17.06.12)

1
Publicat el 19 de juny de 2012
Recupero un article que diu coses que no ens haurien de passar per alt. És d’una de les persones que més llegeixo, i que millors anàlisi fa de la situació econòmico-ambiental actual. En Frederic Ximeno.

Ara és a Rio, seguint la Conferència Rio + 20. En aquest article, però, diu quatre coses ben dites sobre com afrontar la crisis econòmico-financera-ambiental a Europa. I en concret a Catalunya.

La idea és senzilla. I diàfana. Podem fer dues coses: eserar asseguts a que passi ‘alguna cosa’ i, miraculosament, tot s’arregli. O bé invertir en un canvi de mentalitat, política i activitat econòmica que ens aporti ocupació i sostenibilitat ambiental. Sí. S’en diu Economia Verda.

Més val que no perdem el fil dels esdeveniments en la seva globalitat i perspectiva intergeneracional. Sinó, potser el dia que ens quedem sense llum serà massa tard per que ja no veiem ni el camí que trepitgem.

Gràcies Frederic, per il.luminar aquesta ruta.


‘Dolce Far Niente’ o Economia Verda? (de Frederic Ximeno, a ARA, 17.06.12)


Els darrers mesos hem fet un màster sobre diferencial amb el deute alemany. Perfecte. Aquesta dada mobilitza histèricament els mercats i aboca els governs a prendre mesures de reducció del deute, amb sacrificis salvatges a Grècia i, de moment, severs a casa nostra. Indiscutiblement hem viscut per sobre les nostres possibilitats i toca reaccionar. Però potser que pensem també com crear nous llocs de treball, mirar on cal invertir els pocs euros que ens queden i veure si hi ha altres vies per a l’estalvi. Per exemple, a Catalunya tenim una demanda elèctrica anual d’uns 50.000 Gwh que ens costen, fent números a l’engròs, uns 6.000 milions d’euros. ¿Podem ser mes eficients? També importem petroli equivalent a més de 100 milions de barrils l’any, que a preu del 2011 ultrapassen els 7.000 milions d’euros. ¿Podem reduir-ne la demanda?

Tenim oportunitats immenses en sectors com ara les energies renovables i l’eficiència energètica; l’ecodisseny i els productes durables; el reciclatge, la reutilització i la substitució de materials; l’agricultura ecològica i de proximitat; el transport públic i la mobilitat sostenible, la conservació del territori i la biodiversitat i la tecnologia al servei d’aquests sectors. Invertir-hi vol dir canviar prioritats i compensar la desinversió que ja s’ha produït per col·lapse del model insostenible. És l’economia verda. Però per si a algú encara li sona a música celestial, vaig al gra amb alguns exemples dels qui ja hi estan treballant. Mango és una de les 47 empreses que han exigit al Consell Europeu que decideixi unilateralment reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle al 30%, situant-se a l’avantguarda europea; Ros Roca, del sector ambiental amb tecnologia pròpia, participa en un projecte a l’Índia, finançat pel Fons de Carboni del Banc d’Inversions Asia-Pacífic; la vallesana Circutor ha dissenyat tecnologia pròpia per recarregar vehicles elèctrics, a més de la seva línia de ginys intel·ligents per a l’eficiència energètica. Per tot plegat factura més de 130 milions d’euros l’any i dóna feina a 900 persones a 70 països.

Avancar és una pime que promou el carsharing (cotxe compartit) a Catalunya. Factura 1 milió d’euros l’any. Per bé que els bons resultats estan per venir, una empresa americana, Zipcar, ha acudit a l’ampliació de capital d’Avancar perquè s’estima un negoci mundial de 2.600 milions d’euros. La coordinadora d’organitzacions de consumidors de productes ecològics (Ecoconsum) aplega més de 1.000 famílies i realitza comandes anuals de 2 milions d’euros de productes de proximitat, sobretot. La cooperativa Som Energia, creada fa poc, comença a comercialitzar i desenvolupar projectes de renovables al setembre. Ja compta amb 700 socis i un potencial d’inversió de 700.000 euros. La cooperativa Abacus acaba d’estrenar la teulada fotovoltaica més gran d’Europa, amb 5.953 panells (4,6 milions d’euros d’inversió), desenvolupat per la pime vigatana Sud Renovables, que factura uns 10 milions d’euros. Aquesta taulada supera per poc la d’Atll a la desalinitzadora del Prat (5.200 panells, 4,5 milions), la qual forma part dels 15.929 panells que l’empresa pública té en total. Entre les dues generaran l’energia equivalent al consum de més de 7.000 persones.

Però, ca! Tot això són bajanades. És molt millor seure a la cadira a gaudir prudentment de la reducció del dèficit públic i l’esgotament del crèdit privat. I si no, sempre ens quedarà un rescat -total, la caiguda dels serveis públics i una taxa del 20% d’atur ja ens la resoldrà la senyora Merkel. També deu ser molt millor esperar tranquil·lament amb els estalvis al mitjó o a Luxemburg, que tornin els temps en què construíem 140.000 habitatges l’any, veníem blat de moro per ferratge, feiem AVEs i autovies a tort i a dret i les subvencions rajaven a dojo. No hi ha pressa: emprendre, innovar i abordar canvis de model productiu és d’ingenus i forassenyats, on vas a parar… Economia verda? Vés, home, vés

 

Font foto: Greenpeace. Del seu informe ‘Renovables 100% Catalunya’.

Governança Econòmica (ara toca Two-Pack): un camí llarg i ple de rocs

0
Publicat el 12 de juny de 2012
Al Parlament Europeu hem debatut avui sobre el paquet de dues mesures de governança econòmica (Two-Pack).

El context és clarament advers: rescat a l’estat espanyol, la directora de l’FMI dient que a l’euro li queden 3 mesos, eleccions gregues, les Borses en caiguda lliure, previsions macroeconòmiques negatives,…

Del debat em quedo amb una idea que fa temps que defenso: ens cal un Fons Europeu d’Amortització de deute públic, però el Parlament Europeu podria haver anat més enllà, proposant una agenda europea de política econòmica anti-cíclica.

És indispensable que se segueixi avançant en major governança econòmica. Protegir l’Euro requereix una major coordinació de polítiques econòmiques i abordar els desequilibris macroeconòmics. Però això no es pot fer a qualsevol preu. Aquesta obsessió amb reduir-ho tot als nivells de deute i dèficit públic i la política de retallar despesa social fa temps que s’han demostrat contraproduents.

Els dos informes (Gauzès i Ferreira) que hem de votar demà al Parlament Europeu intenten introduir elements claus, però no modifica l’estructural neoliberal que està matant l’Euro.

De fet, es reforça la tutela de la Comissió Europea sobre aquells països que reben rescats internacionals, com l’estat espanyol. El gran problema és que blinden el ja criticat fiscal Compact i 6-pack i que no donen lloc a una política real anticíclica i de protecció efectiva dels drets socials.

No obstant això, és cert que els informes inclouen aspectes fonamentals que exigim fa temps com el full de ruta cap als Eurobons, aspectes de negociació col·lectiva, l’avaluació de l’impacte social dels plans d’ajustaments o el fet que els països amb línies de préstecs de recapitalització no es vegin condicionats a plans d’ajustaments macroeconòmics.

Llàstima que aquests aspectes positius, siguin una mica més del ja habitual ‘to little, too late”.

 

Font foto: ©BELGA/SCIENCE

La Unió Europea i el rescat hispà

0
Publicat el 11 de juny de 2012

Més enllà de les qüestionables ‘machadas‘ de les que acostuma a fer bandera arreu el president de l’executiu espanyol, i de les que cada vegada més se’n riuen a les diverses capitals europees (veure portada al Financial Times, per exemple) l’única cosa certa és que la UE no ha acceptat cap canvi substantiu a la seva estructura institucional.

Rajoy no ha canviat res a la UE.

Ja el govern del PSOE va fer tot el possible per evitar que Espanya fos intervinguda, i va acceptar un seguit de reformes a indicació dels països més influents de l’Eurogrup. El PP s’ha limitat a aplicar aquestes reformes estructurals. Són les polítiques d’austeritat. És gràcies a això que l’actual rescat no comporta un conjunt de mesures extra, de moment.

Res de nou. La recapitalizatició del sistema financer era un dels punts centrals del programa electoral ocult del PP a les passades eleccions de l’Estat. La careta fa temps que ha caigut, i les cartes són sobre la taula panxa enlaire.

Allò que encara es troba a faltar és una explicació de part de Rajoy en tota regla. Tant al Congrés com al Parlament Europeu. Alguns grups l’hem demanat per activa i per passiva. Tampoc aquí hi ha cap sorpresa. Mai la transparència, la claredat i el lideratge han estat trets que distingissin el President.

En aquesta eventual compareixença Rajoy hauria d’explicar què li fa pensar que això és, només, un rescat del sistema financer. Confesso que m’agradaria veure la reacció d’alguns dels nostres col.legues, fins i tot dels del grup del President, quan els intentés vendre gat per llebre de la mateixa manera com ha intentat fer-ho aquest cap de setmana davant la ciutadania de l’Estat.

De fet, em consta que més d’un que ha seguit l’espectacle De GuindosRajoy d’aquest cap de setmana, s’estira encara dels cabells. 

Sigui com sigui, la matriu del problema, en quant a la gestió de la crisi, continua essent la fragilitat institucional europea per prevenir i respondre davant d’aquesta mena de situacions.

Així, és del tot lamentable, per exemple, que el BCE continuï oferint línies de préstec barates (LTRO) als bancs, a un interès de l’1%, mentre al mateix temps concedeix un préstec a Espanya al 3%.

De Guindos diu que aquest eufemisme anomenat ‘línia de crèdit en condicions molt favorables’, és molt millor que anar al mercat. Però continua sent un drenatge de fons públics cap al sistema financer.

A més, continuen  les polítiques d’austeritat i els plans d’ajustament iniciats pel PSOE. La troika no anirà a vigilar a De Guindos directament, però sí ho farà sobre el sistema bancari. Això vol dir que el Banc d’Espanya perdrà sobirania sobre el sistema bancari espanyol. 

Tot seria molt diferent si comptéssim amb una unió bancària i amb una institució democràtica que tingués el poder de control a nivell europeu. La realitat avui, però, és que ens trobem davant d’una institució privada (FEEF) sense cap legitimitat més enllà de la que li han atorgat els governs que l’han creada.

I ara què?

L’actual situació deixa més clar que mai que el problema no és Europa, com a tal, sinó les dinàmiques neoliberals que la condueixen. Entre les mesures que cal tenir en compte per a immediates respostes polítiques crec necessari tenir en compte les següents:

1. No acceptar cap altra retallada. Tampoc les proposades per la Comissió dins del marc del Semestre Europeu.

2. Elaborar un estudi de l’impacte social i mediambiental vinculat a l’increment del deute i del dèficit.

3. Flexibilitzar els objectius de deute i dèficit considerant el pitjor dels escenaris (és a dir, que algún banc no retorni  el préstec al FROB).

4. Dotar de transparència i control democràtic el FROB.

5. Accelerar l’aplicació de regulació bancària de la UE.

6. Acabar amb els too-big-to-fail a tota la UE, i establir un sistema de garanties bancàries basades en la salubritat dels actius i no en quantitat per creditors.

7. Exigir la creació d’una Comissió Independent Bancària, com la que es va fer al Regne Unit (http://bankingcommission.independent.gov.uk/ 

8. Avançar envers una Unió Bancària que inclogui un FROB europeu, on el BCE sigui el  prestamista d’última instància) i fomenti una política monetària expansiva (cal que pugui intervenir en el mercat de deute públic primari), llicència Bancària de la FEEF/MEDE, Eurobons (un primer i previ pas seria el Fons de Redempció Europeu, i la possibilitat d’intervenir directament als bancs (expropiació a nivell europeu).

Font foto: Financial Times

Això només ha fet que començar

0
Publicat el 10 de juny de 2012

Algunes idees preliminars, mentre esperem conèixer el més important: les condicions del rescat.
 

PRIMER

És mentida que sigui només un préstec per recapitalizar els bancs. Això és el que pretenia Rajoy en demanar la Unió Bancària, però no ha aconseguit cap canvi institucional. Serà, doncs, un préstec de la Facilitat Europea d’Estabilitat Financera. Queda molt clar en el comunicat de l’eurogrup: http://www.consilium.europa.eu/uedocs/cms_data/docs/pressdata/en/ecofin/130778.pdf

SEGON

Això vol dir que se segueix el següent procediment: http://www.efsf.europa.eu/attachments/efsf_guideline_on_recapitalisation_of_financial_institutions.pdf

-Quan la crisi es situa principalment en el sector bancari / financer, un país pot demanar un préstec al FEEF a partir d’aquesta línia.

-L’objectiu de la norma és “prevenir el contagi i garantir l’estabilitat financera de l’eurozona donat l’alt nivell d’integració del mercat financer”

-No és una eina on es comparteixen a nivell europeu els costos del rescat o recapitalització del banc.

-Condicions de la línia de finançament: a) Prèvia la demanda del préstec, els Estats han esgotar altres vies com: revisió de la participació del capital privat i esgotar les vies de solucions privades (fusions, recapitalització nacional-regional … etc); b) Les institucions a recapitalitzar han de ser d’importància sistèmica o que suposin un risc per a l’estabilitat financera; c) L’estat ha de tenir estabilitat pressupostària tal que li permeti tornar el préstec de l’FEEF per més que perdi el capital injectat; d) Però, la dimensió del préstec no ha de posar en risc l’estabilitat fiscal (dèficit i deute) del país.

-Condicions en ser atorgat el préstec: a) Compliment amb la regulació europea dels països rescatats (6-pack, 2-pack); b) reestructuració i regulació del sistema bancari seguint la recomanació de la Comissió Europea; c) reforç de l’autoritat supervisora ??(Banc d’Espanya); d) obrir el mercat a inversors privats.

-Procés Institucional: a) El requeriment del préstec ha de ser presentat pel Govern; b) Les institucions afectades (Bankia) no s’han de dirigir directament al FEEF; c) es realitzarà una avaluació independent sobre la importància del rescat de la institució bancària, amb recomanació del BCE i la Comissió; d) La decisió final d’atorgar el préstec la pren el Eurogrup, qui crearà un Memoràndum d’Entesa, a proposta de la Comissió Europea i el BCE; e) Es constitueix el grup supervisor amb el BCE i la Comissió.

TERCER

En el procediment, en cap moment es diu que el memoràndum d’entesa hagi de ser només sobre els bancs. De Guindos s’haurà d’esforçar molt més si ens vol convèncer que no afectarà l’Estat. De moment, l’única cosa que està clara és que el garant final és, sí o sí, l’Estat, no els bancs. Les condicions sobre el Control Reforçat de la Comissió i del BCE sobre països acabaran afectant els pressupostos estatals.

QUART

Amb aquesta decisió l’Estat espanyol passa a ser ‘país rescatat’ (digueu-li com vulgueu, però és així) i per tant serà regulat pel 6-pack, i particularment pel 2-pack que aquesta setmana, a Estrasburg, debatem dimarts (i votem dimecres).

Estados miembros de la zona del euro (el «paquete de dos»)

Supervisión económica y presupuestaria de los Estados miembros cuya estabilidad financiera dentro de la zona del euro experimenta o corre el riesgo de experimentar graves dificultades, A7-0172/2012. Ponente: Jean-Paul Gauzès

Seguimiento y evaluación de los proyectos de planes presupuestarios y corrección del déficit excesivo de los Estados miembros de la zona del euro. A7-0173/2012. Ponente: Elisa Ferreira

 

Foto: De Guindos i Juncker, en una reunió recent de l’Eurogrup. Font: EFE.

La Comissió Europea exigeix als Bancs que assumeixin la seva responsabilitat. D’acord, però no n’hi ha prou.

0
Publicat el 7 de juny de 2012

La Comissió Europea va presentar ahir una proposta legislativa sobre regulació bancària.

No deixa de ser un alleujament que, enmig de discursos com el de que ‘cal salvar la banca a qualsevol preu’, la Comissió Europea demani que els bancs i banquers assumeixin les seves responsabilitats. És indispensable limitar el risc que corren els bancs i regular l’activitat financera d’una vegada per sempre. Però la proposta de la Comissió, com de costum, és “too-little-to-late“, és a dir, arriba tard i es queda curta. La proposta de reestructuració del sistema financer respon a acords del G20 adoptats el 2009 i recentment avui hi ha un replantejament sobre la situació dels bancs europeus.

És important destacar que quan la Comissió parla de rescat a un banc obre la possibilitat d’imposar una quitança als creditors o pèrdues als accionistes. És a dir, que el Sr. Rato hauria de retornar els milions que es va portar de Bankia. D’altra banda, és hora que el Banc d’Espanya presenti una proposta concreta de reestructuració del sistema bancari diferenciïn els actius tòxics.

La gravetat de la crisi i la dimensió del mercat financer requereixen una solució Europea, però no a qualsevol preu. La Unió Bancària no pot ser un tel per cobrir els interessos de la banca, sinó que ha de ser un instrument perquè la ciutadania europea recuperi el control democràtic sobre aquest sector i situï les finances al servei de l’economia, de la generació de treball i de la prosperitat social. I aquesta Unió Bancària no pot dissociar-se del necessari canvi d’estatuts del Banc Central Europeu, el qual ha de passar a actuar com la Reserva Federal dels Estats Units.

 

Font foto: Comissió Europea

Pacte d’Inversió Verda Europea / European Green Pact for Investment

0
Publicat el 1 de juny de 2012

Europa només se’n sortirà de la crisi econòmica actual si aposta per un major aprofundiment de la integració econòmica i política, sobre la base de la responsabilitat, la solidaritat i compromís amb les regles comunes. Cal posar al cor de l’agenda l’objectiu de millorar la situació de la vida dels ciutadans europeus. Si bé és cert que cal tendir a reduir els excessius desequilibris econòmics i financers, cosa que afecta tant al deute públic com el privat, les actuals polítiques basades en ‘només retallar la despesa pública’, en tots els Estats membres a la vegada, ha exacerbat la crisi enlloc de resoldre-la. La conseqüència d’aquestes mesures la veiem cada dia, i comporta un empitjorament de les condicions de vida en la mesura que els pilars de l’Estat del Benestar se n’han vist afectats, posant en risc serveis públics essencials, com ara la salut, el benestar, la infraestructura i l’educació.

Europa necessita un Pacte d’Inversió Verda, que combini el potencial econòmic amb el desenvolupament sostenible, donant als països en crisi una perspectiva clara i prou temps per reajustar les seves economies. El pacte ha de ser finançat principalment a través dels recursos propis de la UE, ingressos fiscals i modificació en els capítols de despesa. Principalment s’ha de centrar en els recursos i l’eficiència energètica, que serviria per a tota la UE, i permetria generar ocupació, garantir una major igualtat en quant als ingressos i millorar la qualitat del medi ambient.

En concret, les mesures que proposem des de Verds/ALE són les següents:
 

1. Enhancing common fiscal policy for a fair recovery

 

The EU needs a stable fiscal environment and common tools for ecologically-responsible investment. Complementing this approach with a commitment to fair taxation will enhance its effectiveness.

 

a) A European commitment for investment

– Ensuring investment sustainably. The European Commission should present a proposal for a sustainable investment instrument in the Eurozone, aimed at mobilising at least 1% of GDP per year from public and private sources over a period of ten years. This should include an increase in the capital of the EIB, as well as project bonds for investing in sustainable infrastructure projects.

– Using the EU budget to boost green jobs. The EU budget should drive investment. Increasing the EU budget by 5% and greening the coming multiannual financial framework would foster investment in sustainable development, the creation of decent jobs (especially for youth) and should prioritise support for SMEs. EU commitment appropriations must be correctly and fully used and payment appropriations must be effectively carried out.

The effectiveness of EU funds should be increased by more inclusive preparation with civil society, social partners and local actors, but also by allowing the EU greater powers to scrutinise and impose penalties in cases of mismanagement of funds. While GDP should remain one of the main criteria for determining eligibility of regions, it must be complemented by other indicators.

b) More fairness in taxation

– Taxing the financial sector and making effective use of the resulting revenue. An EU financial transaction tax (FTT) must be urgently introduced along the lines of the existing proposal by the EU Commission. A significant part of the revenue should be allocated to the EU budget, so that it can maximise the leverage of the EIB, contribute to development aid budgets and climate change mitigation and adaptation, and be used to reduce national contributions to the EU budget, thus facilitating national consolidation efforts. If political resistance of single Member States prohibits the introduction of the FTT across the EU or the euro zone, we support using enhanced cooperation among those countries willing to introduce the tax.

– Closing loopholes in national tax systems. A fair recovery will require additional tax revenues. Studies estimate the value of loopholes in tax legislation in the EU at €1 trillion. To combat this there is a need to establish and extend automatic information exchange systems between national tax administrations (as suggested in the currently-stalled proposals for a savings tax directive), to introduce a mandatory common consolidated corporate tax base (CCCTB), coupled with minimum corporate tax rates, and to seriously tackle Value Added Tax (VAT) fraud and other forms of tax evasion. Tax collection must have priority over banking secrecy. Additional revenues would also enable the taxation burden on labour to be reduced.

– Creating tax incentives for sustainable investments and energy savings. By balancing tax incentives for environmentally-responsible investment with tax increases on resource consumption, EU member states can channel investment into sustainable development and green innovation. Sweden already generates 0.8% of GDP by taxing emissions not covered by the EU’s emissions trading scheme. At the same time environmentally-damaging subsidies must be phased out at all levels of government on the basis of a reliable roadmap.

c) Improve conditions for refinancing public budgets

– Stabilise sovereign budgets by mutualising national debt and issuing European debt. The EU needs a roadmap for introducing Eurobonds, including as a first step the immediate creation of a redemption fund. A redemption fund should be based on a common liability for all debt in the Eurozone exceeding 60% of a member state’s GDP. There is also a need to introduce short-term Eurobonds (Eurobills) and a coordinated issuance of the remaining debt.

– Creating a credible firewall. The current maximum amount foreseen for the Eurozone firewall is clearly insufficient. The European Stability Mechanism (ESM) should be granted a banking license, so that it can act as a lender of last resort to Eurozone member states. This will give it access to European Central Bank liquidity and the remit to directly recapitalise banks. Any banks benefiting from such recapitalisation should come under the direct supervision of the European Banking authority (EBA).

d) Make banks serve the real economy

– Ensuring stability of the European banking sector. The failure of banks to control the risk of their businesses is one of the principal causes of the crisis and continues to make matters worse in most deficit countries. The collapse of public confidence in banks in these countries has led to massive withdrawals of deposits, further worsening the condition of those banks. To address this, strict rules must be introduced on bank-funded deposit insurance schemes, capital levels, the amount and type of debt and remuneration. Stability in the European banking sector also implies that banks, which are too big to fail, are too risky to exist.

– Increasing credit in the real economy. Banks should ensure sufficient credit supply to the real economy in good times and in bad. Despite benefiting from massive long-term loans from the European Central Bank, banks have shown that they are either unable or unwilling to lend to the real economy. Public money must come with strict conditions attached. This includes the limitation of bonuses and dividends for the concerned banks to ensure that money flows to where it is most socially useful.

 

2. Sustainable structural reform to strengthen the European economy

Every crisis is an opportunity to change for the better. The EU should use this opportunity to make decisive steps towards sustainable investments and towards implementing environmentally and socially responsible structural reforms, so that not only financial but also social and environmental debt will be reduced.

 

a) Increasing competitiveness through environmental protection

– Shifting to ambitious environmental regulation to help innovation. Increasing the EU’s 2020 emissions reduction target from 20% to 30% could be realised by slightly increasing R&D expenditure. Part of this effort is already done by the private sector. If this measure is taken in time, it will make European businesses’ planning easier and bring them back to the forefront of global markets for energy- and resource-efficient products. Strict environmental regulation has proven to help the breakthrough of new, efficient technologies making European enterprises more competitive.

– Adopting an ambitious Energy Efficiency Directive to reduce current account deficits. Heavy dependency on oil imports accounts for large amounts of these deficits of several EU member states (100% for Spain, 63% for Italy in Q3 2011), or would, once they overcame recession (as in the case of Greece). Energy efficiency measures could thus contribute to macro-economic cohesion in the EU. Furthermore, reducing energy costs for households will alleviate poverty and contribute to social cohesion.

– Strengthening networks for mutual learning among enterprises to increase competitiveness and favour an ecological approach. Clusters and networks for mutual learning will strengthen the innovative capacities of European SMEs in key-markets. Industrial symbiosis should be promoted.

b) Maximising the employment potential of resource and energy efficiency

– Boosting employment by reducing emissions and resource waste. Fighting unemployment is among the most important political priorities at present, with youth unemployment exceeding 50% in some member states. Up to 6 million new jobs could be created in the EU by increasing the 2020 emission reduction target from 20% to 30%, according to estimates of the German Federal Ministry for the Environment. The European Commission has estimated that up to 10.7 million new jobs could be created by fully exploiting all policies in these areas. The expansion and standardisation of smart grids is elementary: it will have direct employment effects and serve as a catalyst for the necessary energy transition. This could help form part of a ‘youth guarantee’ under which young people are guaranteed to get offered a job, an apprenticeship, an internship or additional training or a combined work and training of high quality after a maximum period of four months of unemployment.

– Increasing green public procurement. The implementation of public procurement rules for environmentally and socially favourable tendering is another important measure for supporting employment and innovation. Public procurement accounts for about 16% of EU GDP. Adapted rules will allow public authorities to tender more easily for environmentally- and socially-sound products.

Bankia: nacionalitzar o expropiar?

1
Publicat el 30 de maig de 2012

Atesa la crisi del sistema bancari espanyol. Atès que la recapitalització per part del Govern Espanyol basada en l’augment del deute públic (via injecció directa en casos com Bankia o acudint al mercat), significa una agudització de la interdependència entre la salubritat dels bancs i la de les comptes públics espanyols. Sabent que això està comportant un clar risc per a l’estabilitat i la solvència de la Unió Econòmica i Monetària i augmenta els tipus d’interès dels bons del tresor espanyol, portant a la prima de risc als 533 punts bàsics [1].

Donat l’alt nivell d’integració del sistema bancari europeu i els riscos de contagi a l’eurozona, la Facilitat Europea d’Estabilitat Financera (FEEF) contempla la possibilitat d’atorgar línies de préstecs específiques per recapitalitzar institucions financeres. [2] No obstant això, aquesta opció augmentaria el deute públic i per tant no és consistent amb l’objectiu consolidació fiscal requerits per la Comissió, objectius que ja sabem avui que seran impossibles de complir.

Li pregunto a la Comissió Europea:

Considera que l’Estat espanyol ha d’acudir al FEEF via la línia esmentada? Considera que l’accés a aquesta línia ha d’anar acompanyada d’un ajust addicional en els comptes públics i en el pla de reformes estructurals? Si és així, quin calendari de consolidació fiscal preveu per a l’Estat espanyol pel 2012-13-14? Considera assumible l’impacte social d’aquest calendari?

Considera que una llicència bancària al FEEF i al futur Mecanisme d’Estabilitat Europeu permetria reduir la prima de risc i els costos de refinançament del deute públic espanyol? Té pensat presentar una proposta per a això? Amb quins mecanismes de control democràtic comptaria una recapitalització bancària europea?

Considera que el Banc Central Europeu hauria erigir-se com prestador d’última instància frenant així qualsevol dubte en els mercats de deute nacionals?

[1] http://economia.elpais.com/economia/2012/05/30/actualidad/1338362319_465496.html

[2] http://www.efsf.europa.eu/attachments/efsf_guideline_on_recapitalisation_of_financial_institutions.pdf

Font foto: Reuters

Parlem d’Eurobons amb Manel Fuentes i Pablo Zalba (Matins Catalunya Ràdio)

0
Publicat el 24 de maig de 2012

Aquest matí en Manel Fuentes ens ha convidat a en Pablo Zalba (diputat del PP) i a mi mateix a debatre en directe sobre la qüestió dels famosos Eurobons. Aquí teniu el podcast:

Fa dos dies, durant el debat previ a la cimera informal d’ahir vespre, vaig preguntar al diputat Zalba quina era la veritable postura del govern, i ell em va respondre que el govern espanyol estava ‘totalment a favor dels Eurobons’ (veure apunt Rajoy (i PP) i Eurobons: ‘ni sí, ni no, sinó todo lo contrario’). Tanmateix, les declaracions de Rajoy en sortir de la reunió d’ahir només fan que alimentar encara més la incertesa.