La Comissió Europea obre la porta a una nova crisi financera
Fa
dos dies la Comissió Europea
va proposar emprendre una sèrie de mesures suposadament destinades a regular
els mercats financers.
Vull
posar de manifest, en primer lloc, que el concepte mateix de ‘regular’ els
mercats financers ha estat motiu de controvèrsia els darrers anys. Vaja, més que
de controvèrsia, de dialèctica. Uns dèiem que era necessari, imprescindible,
que el no fer-ho comportaria un desastre (com va ser) i d’altres ens deien que
no calia, que les institucions no s’hi havia de ficar en això de la regulació,
que confiéssim en què la lliure circulació de capitals es regularia per ella
mateixa. El resultat és el que jo totes i tos coneixem. Ara gairebé ningú nega
la necessitat de regular, fins i tot la mateixa Comissió Europea, la qual
tornarà a estar capitanejada per JM Durao Barroso, el paladí de la desregulació,
amb l’aval de la majoria de governs conservadors i liberals europeus, i d’altres,
que tot i que no ho són formalment, fan polítiques que els converteixen en
afins.
Sigui
com sigui, dimecres la Comissió Europea
va fer un seguit de propostes que, un cop analitzades, em fan pensar que allò
que han volgut és deixar la porta oberta a una nova crisi financera. Potser no
de manera deliberada, però aquesta en serà la conseqüència, malauradament.
En
concret, la divisió proposada en quant a la responsabilitat supervisora que es
fa entre bancs, asseguradores i d’altres institucions financeres esdevé una
anacronia davant la realitat d’un sector a Europa que està format per 40
conglomerats els quals operen en tots tres sectors. L’eficiència d’aquesta
proposta, per tant, es fa difícil d’avaluar.
A
més a més, la gran naturalesa intergovernamental d’aquestes estructures
sectorials farà gairebé impossible una resposta europea i coordinada en relació
a les institucions financeres en fallida.
Això
és particularment cert, i per tant preocupant, pel què fa a la supervisió dels
riscos acumulats en els anomenats special
purpose vehicles (SPV) establerts en els paradisos fiscals, els quals no van
ser detectats pels organismes estatals de supervisió en els moments previs a l’esclat
de la crisi.
A més, als nous cossos de supervisió previstos per la Comissió els manquen
eines per poder donar suport a qualsevol decisió que reclami destinar-hi fons
de manera immediata, i per tant seran incapaços, per exemple, de reaccionar de
manera ràpida i efectiva per tal de prevenir les possibles falles de les
institucions financeres i de controlar-ne els efectes en la globalitat dels
sistema financer.
Un
cop més s’imposa la llei que tants nefastos resultats ens ha donat fins ara, la
del Laissez, faire, laissez passer.
Les
propostes de la Comissió,
certament dèbils, només suposen bones noticies per a aquells Estats membres escèptics
i pels grans lobbies de la industria financera que tenen darrera.
La
solució, al meu entendre, només pot venir per l’establiment d’un únic supervisor a escala europea, potent, amb
capacitat de reacció ràpida, i que pugui desenvolupar les tasques de regulació
necessàries.
Foto: EL Comissari d’Afers Econòmics i Financers, Joaquin Almunia. Font: AFP.
la porta oberta a una nova crisi va ser cosa dels governs que van salvar els bancs en comptes de deixar-los caure, com mereixíen. Aquesta és la regulació que cal quan no n’hi ha hagut altres. A la propera ni l’estat podrà salvar-los, perquè ara prendran riscos majors sabent que tenen aquesta salvaguarda.