L’Edèn de Pittsburgh
Adjunto un nou article que he publicat avui a Crònica.cat
L’Edèn de Pittsburgh, per Raül Romeva
Els dies 24 i 25 de setembre tindrà lloc a Pittsburgh una nova trobada del
G20. Per molt que que encara hi ha qui insisteix a negar la major (la crisi
actual és conseqüència de les polítiques neoliberals imperants els darrers
anys), allò que no podem obviar en l’actual estadi és que la crisi financera, econòmica i climàtica està afectant a tots els països del món.
El G20 té una
responsabilitat col.lectiva de mitigar l’impacte social de la crisi,
especialment en països en víes de desenvolupament.
Imposar mesures de regulació dels mercats financers no és un caprici ni una
frivolitat, és una necessitat. I negar-ho una irresponsabilitat. Com
irresponsable és, també, pretendre que les sortides a les crisis ambiental,
social i econòmicofinancera poden enfocar-se independentment les unes de les
altres. O pitjor encara, enfrontant unes necessitats contra les altres.
És per això que la reunió de Pittsburgh només serà creíble si és capaç
d’aportar solucions que permetin fer front de manera simultània a totes les dimensions de la crisi.
En aquest sentit, cal lamentar
profundament que el G20 deixi de costat els altres G172 països,
els quals pateixen les greus conseqüències de les crisis financera,
alimentària, energètica i ambiental. És per això que l’única resposta efectiva
a la situació actual només pot venir d’una reforma multidimensional i
multilateral que inclogui l’eliminació dels paradisos fiscals, l’establiment d’un
nou règim multilateral de gestió dels tipus de canvi (per evitar les accions
especulatives vinculades al canvi de moneda), l’establiment d’un sistema impositiu
a l’estil Taxa Tobin que afecti les transaccions financeres, i les garanties
necessàries que permetin als governs disposar dels mecanismes adequats per tal
d’emprendre les necessàries fiscals i econòmiques anticícliques, entre d’altres
mesures.
Sigui com sigui, malgrat que és
ben cert que moltes d’aquestes mesures només seran plenament efectives si s’acorden
i s’implementen a escala global, res no impedeix que, de no existir aquest
acord global, s’impulsin de manera unilateral des de la UE.
I és que, al cap i a la fi, no
són solucions allò que manca, sinó la voluntat política per tal de dur-les a terme. I aquesta depèn dels
governs, els quals són el resultat de les voluntats expressades democràticamente
per la ciutadania quan se la consulta periòdicament en les eleccions.
En altres paraules, qui més qui menys tots som part
del problema, però també hauríem de poder-ho ser de la solució.
Foto: Foto de familia a la darrera reunió del G20, a Londres. Font: AFP.