Acabo de participar en la marxa/concentració en contra de l’ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació) previst per a l’empresa de DELPHI a Sant Cugat. Ara fa un parell d’anys em vaig reunir, aquest cop a Brussel.les, amb les delegacions sindicals de DELPHI Càdiz, la casa mare, afectats llavors per un procés de deslocalització de l’empresa. La crisi és global, sí, però els efectes de la mateixa són clarament de caràcter local. DELPHI n’és un clar exemple. En aquest sentit, em sembla oportú recordar la recentment adoptada Declaració de Sabadell . Adjunto el text sencer més avall: (segueix…)

Declaració de Sabadell d’ICV-EPM:
Pobles i ciutats per l’equitat, l’ecologia i
l’economia al servei de la gent

Els alcaldes i les alcaldesses,
els regidors i les regidores d’ICV-EPM portem anys denunciant el model de
creixement neoliberal. Ara, davant la greu situació de crisi econòmica apostem per
fer-hi front també des de les polítiques locals.

Els càrrecs electes d’ICV i de
les EPM constatem que les polítiques econòmiques neoliberals han portat
a la destrucció del capital productiu del nostre país i a augmentar la
vulnerabilitat dels sectors més desafavorits de la nostra societat.

Els qui han protagonitzat i
dissenyat les polítiques neoliberals imperants difícilment poden aportar ara les
solucions. No es tracta de repensar el capitalisme, sinó de construir un
nou model econòmic que estigui al servei del benestar de les persones.

Davant la situació de crisi
apostem per uns governs locals forts econòmicament i competencial per reforçar les
polítiques de proximitat. Els càrrecs electes d’ICV i de les EPM ens
comprometem amb la lluita per l’equitat, amb pobles i ciutats sostenibles i per una
economia al servei de les persones.

La nostra màxima preocupació són
les situacions que afecten els milers de treballadors i de treballadores
que han perdut o estan a punt de perdre la seva feina, els ciutadans i ciutadanes
que no poden fer front a la seva hipoteca o al seu lloguer i l’augment de la
pobresa i les condicions dels col•lectius més vulnerables.

Avui els ens supralocals,
consells comarcals i diputacions, són observadors de la realitat sociolaboral i
econòmica del seu territori. Hem de fer un salt qualitatiu convertint les futures vegueries
en instruments de planificació i foment de les

economies locals. Hem de
convertir els ajuntaments en elements actius de foment de la globalització que
construeixin sistemes econòmics locals, sostenibles, interconnectats
entre ells.

El món local reclamem més
instruments per fer front a les desigualtats de les nostres ciutats i pobles i volem
contribuir en l’impuls d’un nou model de creixement econòmic. Un nou model
de creixement que no depredi ni els recursos ni el territori, al
servei de les persones, que tingui en compte les potencialitats de la ciutadania i
dels territoris i el seus entorns.

Per tot això:

• Demanem modificar els límits
actuals a l’endeutament públic dels ajuntaments i organismes
supralocals. Amb aquesta mesura d’arribar fins al 4% de l’endeutament, els governs
locals podran impulsar, amb la col•laboració de la Generalitat de Catalunya, les
inversions en equipaments d’atenció directa a les necessitats bàsiques de la
ciutadania, així com aquelles que millorin l’accessibilitat i la qualitat de
vida de les persones: xarxa educativa 0-3 anys, equipaments residencials
assistits, biblioteques …

• Reforçarem, pressupostàriament
i organitzativa, la xarxa i els serveis d’atenció a les persones més
vulnerables. Apostant pel total desplegament dels serveis definits per la Llei de
Serveis Socials de Catalunya i la Llei d’Atenció a les Persones amb Dependència.

• Impulsarem un nou programa
específic destinat a cobrir les necessitats de les ciutadanes i dels
ciutadans que més pateixen la crisi: més pressupost per a beques de menjador escolar,
més ajudes socials, reduccions fiscals per a famílies amb necessitats etc.,
nous tipus tarifaris per al transport públic, tarifació social dels serveis
municipals, priorització dels programes per a la inclusió de forma transversal en
tots els àmbits municipals.

• Impulsarem les polítiques
contemplades en el Pacte Nacional per l’Habitatge: construcció del parc
necessari d’habitatge protegit oficial (HPO) i apostarem pels programes de
rehabilitació d’habitatges.

• Exigim, des dels ajuntaments,
que la crisi no sigui una excusa per eludir els compromisos governamentals en
la lluita contra el canvi climàtic. Apostem per un pla de renovació de les
fonts d’energia, amb l’impull’impuls de les energies alternatives com a forma
de generar nous jaciments d’ocupació i d’innovació. Alhora, ens
comprometem a continuar desenvolupant, igualment des dels ajuntaments, plans
d’estalvi energètic, d’implantació i d’utilització de nous sistemes d’obtenció i
estalvi d’energia en les instal•lacions i vies públiques, i a fomentar la
difusió d’aquests sistemes entre els nostres veïns i les nostres veïnes, amb incentius
fiscals municipals, com són la reducció de les taxes que millorin les polítiques
de residus, l’estalvi d’energia i la implantació de polítiques sostenibles…

• Apostem per cogestionar, des de
les actuals diputacions i, en el seu cas, des de les futures vegueries, un
nou Fons per a la Recerca i el Desenvolupament Sostenible, que
hauria de crear el govern central, finançant-lo amb un impost extraordinari sobre
el sector financer. Aquest nou Fons ha de servir per impulsar a nivell
local els programes d’innovació empresarial.

• Elaborarem un nou programa de
polítiques actives de foment de l’ocupació i la formació a nivell
local. En matèria d’ocupació hem de convertir els ajuntaments, mitjançant els
seus serveis municipals d’ocupació, en administració actuant, proposant
activitats i serveis complementaris que impulsin la formació, el
reciclatge i l’autoocupació.

• Vetllarem per garantir les
reserves de sòl equilibrades i necessàries per a l’activitat econòmica en els
nostres municipis, defugint de la febre especulativa immobiliària dels
darrers anys. Creació de nou sòl econòmic en els nostres pobles i les nostres
ciutats de forma coordinada entre els municipis, evitant el model d’un poble, un
polígon industrial.

Foto: concentració davant de DELPHI Sant Cugat. Font: Cugat.cat

Keynes is back? Maybe, but … (per a cronica.cat)

La crisi dispara opinions de tota mena: algunes autojustificatives, d’altres d’autocrítiques, i fins i tot n’hi ha de propositives. Qui més qui menys mirem de fer les nostres anàlisi i les nostres propostes (a ICV fa temps que hi ha una comissió especial que hi treballa i que acaba d’engegar una campanya específica prou explícita: contralacrisi.cat). També a escala europea proliferen articles i propostes. Trobo interessant, per exemple, la lectura del darrer número de la revista Política Exterior, i més concretament de l’article principal: Europa al borde de la recesión. El regreso de J.M. Keynes. L’article, en un to clarament optimista, estableix que les actuals mesures de rescat del sistema bancari a Estats Units i Europa, traduïdes en intervencions i nacionalitzacions de bancs i acompanyades d’una massiva injecció de liquidesa en els mercats de capitals per part dels bancs centrals, suposen una avantsala d’allò que queda per venir: el retorn del keynessianisme.

El cas és que, certament, economistes neokeynessians com el recentment guardonat amb el Nobel d’Economia, Paul Krugman, o el mateix comissari europeu d’Economia, Joaquín Almunia, estan d’acord en què, per tal d’aturar la recessió que s’acosta, els països desenvolupats han d’apostar per estímuls fiscals i una major regulació financera. (segueix…)

El proper 26 de novembre la Comissió Europea ha de presentar un pla de reactivació a curt termini que, en principi, ha de prioritzar les ajudes socials i la inversió pública -en transport, I+D i polítiques industrials- i, suposadament, es mostrarà més flexible en relació a la regulació del 3% pel què fa al màxim autoritzat en quant a dèficit pressupostari (permeti-se’m recordar que aquesta mena de mesures ja fa temps que les proposen algunes formacions polítiques, com ICV). Per la seva banda, el Banc Central Europeu preveu contribuir baixant els tipus, cosa que el seu president, Jean Claude Trichet, ja va avançar fa poc en la seva visita a Madrid.

Destaca l’article, i és cert, que el pla no posa l’èmfasi en la baixada d’impostos sinó en un major ús de fons públics per tal de reactivar la demanda (recordo també aquí que molt sovint la competició en campanya sol ser ‘a veure qui baixa més els impostos’, cosa que a parer meu suposa un preocupant exercici populista, i que són poques les formacions polítiques que gosen anar en la direcció contrària).

Sigui com sigui, el retorn a l’ortodòxia keynessiana s’explicaria, primer, perquè les tesis més lliberals han quedat totalment desprestigiades amb una crisi financera l’origen de la qual es precisament el relaxament dels controls i les supervisions, i segon, perquè si s’ha aconseguit desactivar el detonador de la crisi, és degut a que hi ha hagut una intervenció dels Estats en el sistema financer.

El problema, però, és que segueixo escoltant sovint defensors ultralliberals que neguen la major, és a dir, que la crisi del capitalisme tingui la llavor en el mateix sistema capitalista. De fet, en el debat que va tenir lloc recentment al Parlament Europeu, des de les files conservadores s’escoltava sovint allò tant conegut de: no és el sistema el què ha fallat, sinó l’aplicació del sistema. Alguns fins i tot anaven més enllà i consideraven que, en realitat, la culpa era de “l’excés d’intervencionisme”.

La realitat, però, mostra que els Estats Units -país on la despesa en protecció social és encara no un 9% del PIB, lluny del 19% de la UE- hagi estat el primer país en ‘nacionalitzar’ grans entitats financeres treu tot el glamour possible al laissez faire. I la mesura del políticament ressuscitat Gordon Brown de recapitalitzar els bancs, o la contricció mostrada per Alan Greenspan davant la seva antiga fe en l’autoregulació dels mercats, semblen marcar el final d’una era. Fins i tot Nicolas Sarkozy i José Durao Barroso semblen ara neokeynessians (per exemple quan proposen, com fa el primer, la creació de fons estatals que comprin participacions en les empreses europees més valuoses). Merkel encara s’hi resisteix, però tímidament.

En definitiva, tot sembla moure’s cap a una descriminalització de la intervenció pública i una dessacralització del mercat lliure. D’acord, però n’hi ha prou?

Personalment trobo a faltar, en l’esfera governamental i intergovernamental, algunes propostes una mica més agosarades com ara la implementació d’un impost internacional sobre les transaccions de divises (Taxa Tobin) o el canvi dels Estatuts del Banc Central Europeu per tal que no tingui com a objectiu únic l’estabilitat dels preus sinó també la creació d’ocupació.

Celebro que Keynes estigui de retorn, però la situació reclama, em temo, mesures una mica més contundents que les que s’estan posant sobre la taula. I sobretot, que entenguem que no es tracta de ‘curar (alguns diuen refundar) el sistema’ sinó de ‘canviar el sistema’. I com dèiem a les classe d’econometria, Keynes és condició necessària, però no suficient.

Foto: J. M. Keynes. Font: Wikipedia

Adjunto el vincle de la campanya contralacrisi.cat, que ha iniciat ICV (amb grup al Facebook inclòs), i que té com a objectiu posar sobre la taula propostes concretes per fer front a la crisi des d’una perspectiva d’esquerres i ecologista:

Avui estem vivint una crisi estructural del capitalisme, una crisi que té implicacions a nivell social, energètic i alimentari. Des d’ICV presentem cinc idees contra la crisi que han de servir perquè les conseqüències d’aquesta greu situació econòmica no recaiguin sobre els treballadors i les treballadores, sobre els i les més febles:

Necessitem pressupostos socials Davant la situació de crisi econòmica cal defensar els drets dels treballadors i de les treballadores. La crisi no pot servir d’excusa per retallar les prestacions socials. No acceptarem que la solució a la crisi sigui menys salaris, menys estabilitat a la feina i abaratir el cost dels acomiadamaments. Alhora, (segueix…)

cal impulsar mesures per a la inserció laboral, la formació i la creació de nova ocupació. Des d’ICV treballarem per aprovar pressupostos socials que permetin fer front a la situació de crisi econòmica i en cap cas acceptarem que es disminueixi la despesa social.

* 5. Controlar l’economia i el mercat

L’actual crisi econòmica i l’esclat de la bombolla financera han fet evident el fracàs de la globalització neoliberal, que prioritza els interessos econòmics per davant dels interessos de la gent i que nega la intervenció dels poders públics, fins que les situacions de crisi mostren que el mercat és incapaç de resoldre les contradiccions que genera. Reclamem una refundació de les institucions internacionals que han actuat com a agents dels capitalisme a nivell internacional. Així, cal refundar institucions com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç que han estat responsables de la implementació de polítiques de reducció de la despesa pública, privatitzacions, reducció dels impostos i liberalització dels moviments de capital en molts països del nord i especialment del sud. Apostem per la implementació d’un impost internacional sobre les transaccions de divises. Aquests impost de control dels capitals financers es coneix amb el nom de la Taxa Tobin. Finalment a nivell europeu, defensem el canvi dels Estatuts del Banc Central Europeu per tal que no tingui com a objectiu únic l’estabilitat dels preus sinó també la creació d’ocupació.

Font foto:ICV

(texto en español más abajo)

Des de fa setmanes els diputats i diputades del Parlament Europeu estem rebent milers de missatges provinents tant de persones individuals com de consistoris municipals, amb signatura de l’alcalde o alcaldessa inclosa (veure més avall) instant-nos a votar en contra de la proposta de Directiva sobre el Temps de Treball que preveu ampliar les setmanes laborals fins a 65 hores i que suposa un greu atemptat en aspectes fonamentals de la lluita social i sindical com són la negociació col.lectiva o la veritable conciliació entre les vides personal i laboral. Ahir, milers de persones es van mobilitzar arreu d’Europaen favor d’un Treball Digne en la Jornada Mundial del mateix. En les manifestacions respectives es va fer també una crida ciutadana a no acceptar aquesta proposta de Directiva. El volum de missatges rebuts m’impedeix respondre un a un, però tant els missatges com la movilització europea mereixen que posi de manifest el meu posicionament. I aquest és ben simple: missatge rebut, prenc nota i, com que estic d’acord amb la petició i la reivindicació que feu, obraré en conseqüència. (podeu trobar d’altres reflexions en relació a aquest assumpte en la categoria Europa social d’aquest bloc) (segueix…)

Adjunto una mostra dels missatges que estem rebent al correu del Parlament (n’hi ha de diversos formats):

Senyor/a:

Us envio aquest escrit per a demanar-vos que voteu en contra de la directiva que amplia la jornada laboral fins a les 60 hores setmanals. Com a treballador i ciutadà de l’Estat que representeu no puc acceptar el retrocés significatiu que suposa tornar a una situació de començaments de la industrialització respecte a l’organització del treball i la jornada laboral. La flexibilitat laboral no significa que puguem retrotreure’ns a l’època de les colònies fabrils i abandonar el contracte social que hem construït els europeus. Espero que el vostre vot sigui negatiu quan es faci una segona lectura al Parlament Europeu per a rectificar les agressions als drets fonamentals que implica aquesta directiva.

Rebeu una salutació:

A/e:

http://www.hazteelsueco.org/addons/protesta.png

www.ugt.cat

www.avalot.cat

www.hazteelsueco.org

Versión apunte en español

Desde hace semanas los diputados y diputadas en el Parlamento Europeo estamos recibiendo miles de mensajes proecedentes de personas individuales y de consistorios muncipales, con carta del alcalde o alcaldesa incluida (ver más abajo) instándonos a votar en contra de la propuesta de Directiva sobre el Tiempo de Trabajo que prevé ampliar la semana laboral hasta 65 horas y que supone un grave atentado a aspectos fundamentales como de la lucha social y sindical como la negociación colectiva o la verdadera conciliación entre las vidas personal y laboral. Ayer, miles de personas se movilizaron en toda Europa en favor de un Trabajo Digno en la Jornada Mundial del mismo. En las manifestaciones respectivas se hizo también un llamado ciudadano a no aceptar dicha propuesta de Directiva. El enorme volumen de mensajes recibido me impiden responder uno a uno, pero tanto estos mensajes como la movilización europea merecen que ponga de manifiesto mi posicionamiento. Y éste es bien simple: mensaje recibido, tomo nota y, puesto que estoy de acuerdo con la petición y con la reivindicación que hacéis, obraré en consecuencia. (encontraréis más apuntes relacionados con esta cuestión en la categoria Europa social de este blog)

Adjunto una muestra de los mensajes que estamos recibiendo en el correo del Parlamento (los hay en varios formatos):

Señor/a:

Me dirijo a usted para pedirle que vote en contra de la directiva que amplía la jornada laboral hasta las 60 horas semanales. Como trabajador y ciudadano del estado que usted representa no podemos aceptar el atraso signficativo que supone volver a una situación respecto a la organización del trabajo y la jornada laboral de inicios de la industrialización. La flexibilidad laboral no significa que podamos retrotraernos a la época de las colonias fabriles y abandonar el contrato social que hemos construido los europeos. Espero que su voto sea negativo cuando  se haga una segunda lectura en el Parlamento Europeo para rectificar las agresiones a los derechos fundamentales que realiza esta directiva.

Reciba un cordial saludo.

A/e:

http://www.hazteelsueco.org/addons/protesta.png

www.ugt.cat

www.avalot.cat

www.hazteelsueco.org

Foto: Dirigents de partits polítics catalans encapçalant la manifestació d’ahir a Barcelona/Dirigentes de los partidos políticos catalanes encabezando la manifetsación de ayer en Barcelona. Font: Toni Garriga/EFE

Economia financera, política real, per Raül Romeva (publicat a Crònica.cat)

Finalment els governs belga, holandès, francès i alemany, a més a més del dels Estats Units, han hagut de sortir al pas i ‘actuar’ per salvar el coll a alguns gurus econòmics de ‘happy banking’. El cas espanyol és una mica diferent, pel que sembla, almenys de moment, i la fortalesa del seu sistema financer permet una mica més d’aire. Però fins quan? I més important encara, a costa de qui?.

Antoni Serra Ramoneda, escrivia ahir a El Periódico una interessant columna (Economia real i economia financera) en què abordava la situació financera tan comentada actualment. Sempre segueixo amb atenció les coses que comenta Serra Ramoneda. Serà per l’afecte que li tinc des que va ser professor meu a la Facultat d’Econòmiques de la UAB. Deia Serra Ramoneda: ‘Mereixen un bon suspens els polítics que van donar ales al sector immobliari’. També el Catedràtic de Política Econòmica de la UB, Antón Costas, insistia en l’entrevista que li feien al 30′ de diumenge en el fet que el problema de fons era que durant massa temps s’havia menystingut el paper de l’estat i que ara, en canvi, es demostrava que no només era útil, sinó que resultava fonamental (veure també altres reflexions d’aquest Catedràtic com la que publicava fa un any a El Pais El Talón de Aquiles del Nuevo Capitalismo).

En suma, sembla ser que la regulació no és tan negativa  (segueix…)

com sovint ens diuen els ultralliberals, i que al final tot recau en qui estableix aquestes regulacions i en quin sentit van. És a dir, que la política és important. I per tant qui gestiona i dirigeix les institucions polítiques també. 

I és que, contràriament a allò que sembla ser el sentir general, el problema no és la política en sí, sinó determinades polítiques. I potser va essent hora que aprenguem a distingir. No deixa de ser interessant veure com determinats ultralliberals esdevenen keynessians quan del què es tracta és de salvar els bancs, però que condemnen tota intervenció estatal (institucional) si aquesta va destinada a garantir la cohesió social, l’Estat del Benestar o la millora de la salut ambiental del planeta. 

El problema, per tant, va molt més enllà de salvar els bancs, i per tant els estalvis de milions de persones, de totes classes i condicions socials. El problema rau més aviat en el model de societat que en sortirà d’aquesta crisi. Qui en sortirà enfortit  (que n’hi haurà), i qui debilitat (la gran majoria). 

Tot plegat em fa recordar un dels llibres que em van impactar més quan estudiava: La Cultura de la satisfacción, de John Kenneth Galbraith. Galbraith, autor entre d’altres de títols tan oportuns com El capitalismo americano; El crack del 29; La sociedad opulenta; El nuevo estado industrial; El triunfo; Dinero; Una vida de nuestro tiempo; La era de la incertidumbre; Breve historia de la euforia financiera; La pobreza de las masas; Historia de la economía; a més a més de l’esmentat La cultura de la satisfacción, denuncia sovint la hipocresia del Partit Republicà, el qual reclama reduir al màxim el paper de l’Estat a no ser que sigui per gastar en Defensa. La resta (salut, educació, benestar,…), que s’ho pagui qui pugui, si pot. Galbraith va morir fa dos anys sense haver rebut el Nobel d’Economia. Em pregunto si la situació actual, prevista tantes vegades per ell, el faria avui mereixedor del guardó.

Sembla ser que, al cap i a la fi, el capitalisme no és cap solució màgica sinó que, de fet, duu incorporada la llavor del problema actual. Alguna gent fa temps que ho teníem clar, però molta d’altra, em temo, no massa. Serà difícil d’assumir això, per a algunes persones, si és que mai arriben a assumir-ho, i a reconèixer-ho.

Font foto: El Roto/El Pais, 6 d’octubre de 2008

Sembla que els temps en què el Parlament Europeu arribava fàcilment a consensos sobre tot s’han acabat. I això no és necessàriament dolent. Vol dir que el Parlament està començant a funcionar com un Parlament de debò, on hi ha debat polític, confrontació de projectes, i, per tant, no sempre és possible l’acord. Ahir es va posar de manifest en la votació relativa al Programa d’Acció de la Comissió, i avui ha tornat a succeir a l’hora de votar una postura del Parlament sobre el Paquet Social (veure més avall). Tot plegat és important a les portes d’unes eleccions, les de juny de 2009, que hauran de determinar el color polític, les majories i les minories del proper Parlament. És evident que cada cop més votar en aquestes eleccions resulta clau per determinar la música i la lletra de les normatives comunitàries que, al cap i a la fi, s’han d’acabar aplicant després a l’Estat i a Catalunya. Per això és molt important que tant els partits com els mitjans facin cada cop més un esforç per treballar i comunicar millor els debats i els textos, legislatius o no, que s’aproven a Brussel.les, per tal de posar de manifest l’existència de diferents projectes, i, en conseqüència, per ajudar la ciutadania a escollir en el moment que toqui fer-ho, entre uns o altres. Sigui com sigui, la inhibició davant les institucions europees resulta, cada cop, més, perillosa i contraproduent. Adjunto, a tall, d’exemple, les diferents propostes de Resolució que els Grups han presentat en relació el Paquet de Mesures Socials:  B6-0376/2008 (PPE), B6-0378/2008 (UEN) , B6-0379/2008 (GUE/NGL), B6-0427/2008 (ALDE), B6-0429/2008(Verts/ALE), B6-0433/2008 (PSE). Vosaltres mateixos/es: llegiu, compareu, i trieu. (segueix..)

La conseqüència de no comptar amb una resolució compartida per diversos grups implica que a l’hora de votar tots votem la nostra i, com que cap grup té majoria abslouta, simplement no se n’aprova cap.

Per la part que em toca, però, i per facilitar-ne encara més l’accés, transcric la que hem presentat com a Verds/ALE:

MOTION FOR A RESOLUTION to wind up the debate on the statement by the Commission and the Council pursuant to Rule 103(2) of the Rules of Procedure by Jean LAMBERT, Elisabeth SCHROEDTER, Sepp KUSSTATSCHER, Kathalijne BUITENWEG on behalf of the Greens/EFA Group on the Social Package

Green/EFA MOTION FOR A RESOLUTION to wind up the debate on the statement on the Social Package

–    having regard to the Social Package presented by the Commission on the 2nd July 2008 containing the Commission Communication on the ‘Renewed social agenda: Opportunities, access and solidarity in 21st century place Europe’ (COM (2008) 412) and other several non-legislative proposals;

–   having regard to the Commission proposal for a European Parliament and Council directive on the establishment of a European Works Council or a procedure in Community-scale undertakings and Community-scale groups of undertakings for the purposes of informing and consulting employees (recast) (COM(2008) 419),

–   having regard to the Commission proposal for a Council directive on implementing the principle of equal treatment between persons irrespective of religion or belief, disability, age or sexual orientation (COM(2008) 426),

–    having regard to the Commission proposal for a directive of the European Parliament and of the Council on the application of patients’ rights in cross-border healthcare (COM (2008) 414),

–   having regard to the judgments of the Court of Justice of the European Communities on the Viking Line, Laval, Rüffert and Commission v Luxembourg cases and the controversial political debate thereon,

–    having regard to the Charter of Fundamental Rights of the European Union;

–    having regard to Rule 103(2) of its Rules of Procedure;

A. whereas fundamental rights are the raison d’être of Europe and social policies;

B. whereas the Social Package contains a number of initiatives which were demanded by Parliament over several years;

C. whereas the name “Social Package” promises more than it delivers as certain of the documents presented on July 2nd were announced to be published at different times and are now presented as a package of joint measures; whereas this appears as “too little too late”;

D. whereas the European Court of Justice has taken in 2008 decisions which are decisive for realising and implementing social standards in the EU;

E. whereas despite the urgent social situation with increasing unemployment and a high rate of poverty and social exclusion the Commission’s exclusive emphasis on growth and jobs remains unchanged;

Renewed Social Agenda

1. welcomes the intention of the Commission to move forward with a new social agenda; sees the urgent need to truly deliver on Social Europe; demands that a true European Social Agenda should consist of a coherent set of actions and instruments; demands that fundamental rights guide all decisions taken at European Union level;

 2. is concerned about both the lack of coherence and direction in the initiatives presented in the context of the Renewed Social Agenda;

3. asks Council in cooperation with Parliament to put forward a Social Pact to fight discrimination, promote equality, combat poverty, strengthen the social infrastructure, mainstream social issues and restore the balance between fundamental rights and market freedoms as a true move forward compared to the so-called Social Package;

Directive on cross border health care

4. remains to be convinced that the Directive on cross border health care will improve cross border health care where necessary;

5. welcomes the Commission study on “Quality in and Equality of Access to Healthcare Services”; points to the fact that cross border healthcare may find its limits there, where it endangers the free and universal access for everybody;

6. considers that action taken in the area of cross border healthcare should

take into account the viability and financial sustainability of Member

States’ social security systems and respect subsidiarity while aiming at

improved access to healthcare as well as high standards in healthcare

provision;

7. recognizes the need for greater clarity in relation to issues such as legal liability for those accessing healthcare in other Member States;

8. also recognizes the need to clarify issues relating to definitions brought in to play by the ECJ, such as the difference between hospital and non-hospital care and also to reimbursement for care provided under national healthcare schemes, as covered by Regulation 1408/71 and the new regulation 833/04;

European Works Council Directive

9. notes that the recast of the European Works Council Directive has finally been published and regrets the considerable delay in doing so;

10. also regrets the limited nature of the recast, which means that certain crucial issues may not be addressed;

11.maintains that efficient and effective information and consultation rights are at the core when creating a level playing field for both sides of industry at transnational level; points to shortcomings in the recast as concerns information and consultation rights and asks Council to improve the recast Directive in close cooperation with Parliament;

Anti Discrimination Directive

12. is delighted that the Commission has acted on Parliaments strong call for an anti-discrimination directive that covers all four grounds the Parliament requested under Article 13; requests that the Commission studies if discrimination based on sex is prohibited in the same areas as the other grounds;

13. alerts Council to the fact that this Directive is essential in implementing the words of Article 13(1); therefore requests that Council maintains the key approach of the Commission proposal, namely that all grounds of discrimination are covered and that there should be no hierarchy of discrimination introduced;

14. requests that Council limits the amount of exception clauses in the current draft.

Anti Discrimination Mainstreaming

15. Welcomes the initiatives under this theme but points out the need to address not only parental leave but leave for other caring purposes;

16. Stresses that changes in legislation must not serve to lessen the rights of individual employees

ECJ Rulings

17. Consider that the proposed Forum cannot substitute for legislative clarity concerning the rights of workers and respect for collective bargaining agreements; requests that these fundamental rights are recognized and that, where necessary, existing legislation is revised accordingly; demands in this context a revision of the Posting Directive;

Biennial Report on Social services of general interest

18. takes note of the Biennial Report on social services of general interest; stresses that social and health services play a vital role in our societies and help promote cohesion, employment, social inclusion and economic growth;

19. remains convinced that health and social services need a special protection within the internal market, which is not mentioned in the communication; remains convinced that a legal framework on Services of General Interest will be supportive in safeguarding fundamental rights;

20. deplores the absolute lack of any legislative initiative by the Commission as concerns the recognition and safeguarding of Social and Health Services of General Interest;

Efficiency of Public spending

21. is slightly surprised that the Commission Staff working document “Efficiency and Effectiveness of Social Spending”, which is part of the Social package, in its conclusions focuses solely on productivity and activation towards employment  while disregarding the Social Inclusion Dimension;

22. calls on the Commission to examine whether an unconditional basic income for all could be an effective tool for combating poverty;

New Skills – New Jobs

23. Welcomes the announcement of the New Skills for New jobs initiative but stresses that this must form part of a coherent skills education and training package alongside technological development to address the challenges of climate change; also points out that “old jobs” will also need new skills to address this challenge

European Globalisation Adjustment Fund

24. is gravely disappointed at the outcome of the evaluation of the operation of

the Globalisation Adjustment Fund, which has shown that

a) the Fund has not succeeded in reaching  out to small- and medium-sized enterprises and their workers
b) the Globalisation Adjustment Fund is not being used to full extent and therefore does not reach out to citizens as much as intended
c) the Globalisation Adjustment Fund has  only been used in a very limited amount of  sectors such as the automotive sector
d) the Fund’s criteria do not sufficiently permit to  evaluate  whether those applying for the fund are truly victim of globalisation or lack innovation and adaptation capacity;

considers that if progress has not been made in these areas at the time of

the next evaluation, serious consideration should be given to disbanding the

Fund and bringing the monies into the Social and Cohesion Funds.

Roma

25. welcomes the statement by the Commission concerning the need for concerted and concentrated action by Member States, and the need to fulfill the intentions of the Anti-Discrimination Directive; assures the Commission of Parliament’s support for strong action by the Commission in this regard;

26. trusts that the Commission will also proceed the Action Plan on the Rights of the Child and the proposed Communication on education to ensure that the routine racist segregation of Roma children from mainstream education comes to an end

The international scene

27. Welcomes the continuing commitment of the Commission to the implementation of ILO standards but believes that the current voluntary approach to Corporate Responsibility is inadequate;

28. would welcome if the Commission would deliver in all its Communication what it claims in the renewed social agenda, namely “a strong commitment to harmonious, cohesive and inclusive societies respecting fundamental rights in healthy social market economies”;

29. Instructs its President to forward this resolution to the Council, the Commission, the Governments and Parliaments of the Member States and the social partners.

Font foto: desconeguda

Un dels informes que toca votar avui a Brussel.les és el de Poul Nyrup Rasmussen (A6-0338/2008) – Fondos especulativos y capital de riesgo que contiene las recomendaciones de la Comisión sobre los fondos especulativos y capital de riesgo [2007/2238(INI)]. Després de llargues discussions en la Comissió d’Afers Monetaris, i també en el si del nostre grup, es va imposar la voluntat expressada per uns quants de nosaltres de votar en contra de l’informe en qüestió degut, sobretot, a que pel camí, i degut especialment a les pressions dels conservadors i lliberals, s’havien quedat fora nombroses de les propostes interessants que la versió original tenia. El cas és que actualment constatem com diversos sistemes de fons especulatius i de capital risc operen de manera desregulada al costat d’institucions més regulades com els fons de pensions, companyies d’assegurances, bancs, etcètera. Tenint en compte que existeix una gran interdependència entre els diferents actors financeres, i que (segueix…)

aquesta interdependència requereix una aproximació coherent i consistent amb la regulació fonamentada en l’establiment d’un terreny de joc per a tots els actors, entenc que és prioritari regular clarament els fons especulatius i de capital risc.

Més concretament, tenint en compte que el pes dels fons especulatius i de capital risc estan assumint quotes altament importants en el mercat, entenem que és fonamental: a) adaptar i enfortir substanicalment els sistemes europeus de supervisivió i control per tal de preservar l’estabilitat financera, així com b) augmentar la transparència d’aquests fons; i c) acabar amb la tendència actual segons la qual l’estratègia d’aquests fons és aprofitar-se de les ineficències normatives del sistema financer actual.

Per tot plegat, alguns membres del Grup Verds/ALE hem considerat que allò que havíem de fer era votar en contra de l’informe (cosa que s’ha traduit finalment en la postura del Grup) basant-nos en què:

Primer: l’informe és dèbil en relació sobretot a la necessària revisió de la capacitat de supervisió de les instàncies europees, i exclou aixi mateix la possibilitat que hi pugui haver una autoritat de supervisió europea (i no diguem ja internacional), i

Segon: En nombrosos aspectes prefereix apostar més per l’adopció de Codis de Conducta més que no pas apostar per reformes legislatives. Per exemple, enlloc de proposar que es presentin mesures legislatives per evitar el conflicte d’interessos de les Agències de Qualificació de Risc de Crèdit (Credit Rating Agencies), el paper de les quals ha resultat clau en la crisis de les Subprime, l’informe es limita a recomanar-ne un Codi de Conducta.

Segons la meva informació, a hores d’ara només la GUE es planteja també la votació negativa.

Font foto: desconeguda

Tothom sembla d’acord en què l’economia mundial està entrant en fase ‘crack’. On no hi ha acord, però, és en quines en són les causes, i per tant les sortides. Lògic, per altra banda, ja que molts dels qui el lamenten, el crack, en són els directes responsables. I assumir que ‘el sistema neolliberal’ falla en essència, quan sempre han dit que no hi havia alternativa ‘al sistema neolliberal’ costa, i molt. Sigui com sigui, de les moltes aproximacions possibles a l’assumpte trobo especialment interessant la que acaba de publicar el Green New Deal Group, emmarcat en la New Economics Foundation. En el seu informe A Green New Deal. Joined-up policies to solve de triple crunch of the credit crisis, climate change and high oil prices, pensat sobretot per a la situació al Regne Unit, però amb plantejament clarament exportables a d’altres realitats, aquest grup d’experts analitza la situació i aporten algunes propostes per sortir-nos-en. Llegint-les, però constatem, que no tots els lideratges polítics, socials o mediàtics ens hi conduiran. I és que, al cap i a la fi, no n’hi ha prou amb propostes, cal tenir els lideratges adequats. Però aquests no surten del no res, s’han de construir, treballar i adequar a les circumstàncies. Quasi res… (segueix…)

Una llavor gens menyspreable d’aquests nou lideratge que, penso, ens convé, és precisament el Green New Deal Group, el qual està format per gent com: Larry Elliott, Editor Econòmic de the Guardian; Colin Hines, co-director de Finances pel Futur, antic cap de la Unitat Econòmica de Greenpeace; Tony Juniper, antic Director de Friends of the Earth; Jeremy Leggett, Fundador i President de Solarcentury i Solaraid; Caroline Lucas, Eurodiputada del Grup Verds/ALE; Richard Murphy, co-Director de Finances pel Futur i Director de Tax Reseacrh LLP; Ann Pettifor, antiga cap de la Campanya sobre Condonació del Deute Jubileu 2000, i directora de Campanya de l’Operació Noah; Charles Secrett, assessor de Desenvolupament Sostenible i antic Director de Friends of the Earth; i Andrew Simms, Director Polític de la New Economics Foundation.

En qualsevol cas adjunto el resum executiu de l’informe (més avall), i el vincle pertinent per aconseguir-lo complert (aquí).

A Green New Deal: Joined-up policies to solve the triple crunch of the credit crisis, climate change and high oil prices

The global economy is facing a ‘triple crunch’: a combination of a credit-fuelled financial crisis, accelerating climate change and soaring energy prices underpinned by encroaching peak oil. It is increasingly clear that these three overlapping events threaten to develop into a perfect storm, the like of which has not been seen since the Great Depression, with potentially devastating consequences.

The Green New Deal Group, drawing inspiration from the tone of President Roosevelt’s comprehensive response to the Great Depression, propose a modernised version, a ‘Green New Deal’ designed to power a renewables revolution, create thousands of green-collar jobs and rein in the distorting power of the finance sector while making more low-cost capital available for pressing priorities.

The most serious global crisis since the Great Depression calls for serious reform the like of which has not, yet, been considered by politicians. This entails re-regulating finance and taxation plus a huge transformational programme aimed at substantially reducing the use of fossil fuels and, in the process, tackling the unemployment and decline in demand caused by the credit crunch. It involves policies and new funding mechanisms that will reduce emissions and allow us to cope better with the coming energy shortages caused by peak oil.

The Green New Deal is a response to the credit crunch and wider energy and food crises, and to the lack of comprehensive, joined-up action from politicians. It calls for:

• Massive investment in renewable energy and wider environmental transformation in the UK, leading to,
• The creation of thousands of new green collar jobs
• Reining in reckless aspects of the finance sector – but making low-cost capital available to fund the UK’s green economic shift
• Building a new alliance between environmentalists, industry, agriculture, and unions to put the interests of the real economy ahead of those of footloose finance

Font foto:

Malgrat que sóc a Brussel.les, estic pendent amb gran interès d’un dels debats que tindran lloc avui al Congrés de Diputats, a Madrid, en relació a la dues proposicions no de Llei signades pel PSOE i per IU i ICV, respectivament, en les quals coincideixen a demanar a la Cambra Baixa que expressi el seu rebuig a la iniciativa d’ampliar la jornada setmanal a 65 hores que va impulsar el Consell de Ministres d’Ocupació i Política Social de la UE el passat mes de juny, amb l’abstenció del govern socialista espanyol. L’eventual rebuig del Congrés s’afegirà a les ja nombroses declaracions institucionals municipals que setmanalment ens arriben als/les eurodiputats/des rebutjant la iniciativa. Més enllà del fet que la Directiva, si s’aprovés, suposaria una important passa enrera en aspectes fonamentals del dret laboral europeu (per exemple el principi de negociació col.lectiva, reconegut a la mateixa Constitució espanyola), (segueix…)

allò que també em sembla significatiu és el fet que, finalment, sembla que la ciutadania i algunes institucions (ajuntaments, Parlament, etc…) estan assumint que ja més que esperar de braços creuats a veure què es decideix a Brussel.les, i lamentar-ho després si no ens convé, allò que toca ara és seguir de ben a prop els debats legislatius europeus i mirar d’intervenir-hi abans que sigui massa tard, i amb més força.

I és que, donada la correlació de forces parlamentària actual, no serà gens senzill lluitar contra una mesura tan regressiva com les 65 hores des del Parlament Europeu. Per això és tan important que tant a nivell dels sindicats i de la ciutadania en general (Campanya 65 hores? ni parlar-ne, Facebook inclòs), com des d’institucions diverses s’envii un missatge clar a les tres institucions brussel.lenses (Comissió, Consell i Parlament) sobre quin és l’actual estat d’ànim social en relació a aquesta qüestió. 

Tant de bo no sigui la darrera vegada que passi una cosa similar, i que els lobbiesindustrials, econòmics i financers siguin substituits cada cop més per lobbies ciutadans. Com a eurodiputat que, com tots, acostuma a rebre visites (i pressions) de tota mena, tinc molt clar a quins lobbies vull representar i quins no. La correlació de forces, però, no depèn de mi, sinó de què faci la gent el moment de les eleccions. D’això, però, ja en parlarem quan toqui.

De moment, adjunto el text de la Resolució que presenta el Grup IU-ICV:

 A LA MESA DELCONGRESO DE LOS DIPUTADOS

Al amparo de lo establecido en el Reglamento del Congreso de los Diputados,  el Grupo Parlamentario ESQUERRA REPUBLICANA – IZQUIERDA UNIDA – INICIATIVA PER CATALUNYA VERDS, presenta la siguiente PROPOSICION NO DE LEY, para su debate en el Pleno.

Los ministros de Trabajo de la Unión Europeahan aprobado una propuesta de modificación de la Directivade ordenación del tiempo de trabajo que, en caso de ser aprobada definitivamente, permitirá a cada Estado miembro modificar su legislación para ampliar la semana laboral máxima de las 48 horas actuales hasta 60 horas en casos generales y a 65 para ciertos colectivos como los médicos. De ser aprobada, los Estados miembros podrán revisar su legislación y permitir que los trabajadores alcancen acuerdos individuales con sus empresarios sobre la duración de la jornada hasta un máximo de 60 horas semanales en los casos generales y 65 en casos específicos como los médicos. Ese tiempo se computaría como promedio durante tres meses, lo cual significa que la semana laboral podría alcanzar hasta 78 horas.

La propuesta de la Comisión, abanderada por el Reino Unido y Alemania  y que aún ha de ser tramitada en segunda vuelta en el Parlamento Europeo, representa una grave involución del derecho del trabajo. Amenaza con terminar con una conquista laboral de casi un siglo de duración, como es la semana laboral máxima de 48 horas, un derecho social consagrado por la Organización Internacionaldel Trabajo (OIT) hace 91 años. Además, los derechos de los trabajadores y muy especialmente, el derecho a una jornada laboral regulada, son pilares básicos del estado Social y de Derecho que hoy se ve cuestionado.

El texto vulnera el derecho constitucional español a la negociación colectiva e introduce la posibilidad de que el trabajador renuncie a sus derechos. Efectivamente, la propuesta de Directiva:

1)      Introduce una cláusula opting-out, que permitiría la ampliación de la jornada laboral mediante un simple acuerdo entre el empresario y el trabajador individual, al margen de toda negociación colectiva. Esta medida profundiza en la precarización del empleo e individualiza las relaciones laborales, rompiendo el equilibrio a favor del empresario que podría imponer más fácilmente a cada trabajador su tiempo de trabajo. Lo aprobado atenta contra el derecho constitucional a la negociación colectiva e introduce la posibilidad de que el trabajador renuncie a sus derechos.

2)      Incrementa la jornada laboral a 60 horas semanales para cualquier sector laboral y 65 horas para los colectivos on-call, como es el caso de los servicios médicos de emergencia, mediante acuerdo privado, e incluso 78 horas semanales cuando así lo recoja un convenio colectivo.

3)      Supone la redefinición del concepto “tiempo de trabajo”, pues se pretende no considerar como “tiempo de trabajo” los períodos en los que, aún permaneciendo en el lugar de trabajo o estando disponibles no se esté realizando un trabajo efectivo, como es el caso de las guardias médicas, una disposición que va en contra de la jurisprudencia de la Cortede Justicia Europea.

Esta propuesta aberrante lleva en la agenda europea más de cuatro años. Este debate se había cerrado en 2004, tras un informe desfavorable del Consejo Económico y Social de la UE, por considerar que el método de consulta era inadecuado, porque la Comisiónno había escuchado a los agentes sociales; y porque ésta es una materia regulada por el derecho interno de los países y los convenios colectivos. Además, el CES consideró que esta propuesta era contraria a las medidas impulsadas por los Estados miembros y la UEpara garantizar la conciliación de la vida familiar y laboral.

Por todo ello, se presenta la siguiente

                                  PROPOSICIÓN NO DE LEY

“El Congreso de los Diputados insta al Gobierno a :

1) Rechazar la propuesta de revisión de la Directivaeuropea de ordenación del tiempo de trabajo que pretende la ampliación de la semana laboral hasta 60, 65 o 78 horas, la inclusión de una cláusula opting-out al margen de la negociación colectiva y la redefinición a la baja del tiempo de trabajo.

2) Mantener la primacía de la negociación colectiva contemplada en el artículo 37 de la Constitución Española, y avanzar en la reducción de la jornada de trabajo al objeto de conciliar la vida familiar y laboral en España y en el conjunto de la UE”. 

Palacio del Congreso de los Diputados

Madrid a 16 de junio de 2008

Gaspar Llamazares Trigo                                   Joan Herrera Torres

Portavoz Adjunto                                               Diputado

Font foto: Logotip de la Campanya 65 hores? Ni parlar-ne

Després de molt de temps de gairebé només publicar articles laudatoris i acrítics amb la construcció europea, sembla que els diaris, alguns en particular, comencen a acollir signatures d’europeístes crítics. Poc a poc guanyen espai mediàtic arguments i propostes que fa tan sols uns mesos eren, sinó menyspreats i calumniats, sí ignorats. Però és que les evidències són cada cop més flagrants. La Directiva de l’ampliació de la setmana laboral (65 hores) ja ha desfermat una sèrie de mobilitzacions com feia temps que no es veia a escala europea. Així, per Internet fa temps que circula la campanya ¿65 horas? ni de coña, la qual també compta amb un grup específic a Facebook. Aquesta campanya és només un exemple que posa de manifest com, efectivament, el model social europeu està en crisi, i les fórmules proposades fins ara no només no són la solució, sinó que sovint són el problema. I els principals responsables, deixeu-m’ho dir, són els governs dels Estats, ancorats en una  (segueix…)

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
h1
{mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
mso-outline-level:1;
font-size:24.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
font-weight:bold;}
h2
{mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
mso-outline-level:2;
font-size:18.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
font-weight:bold;}
h3
{mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
mso-outline-level:3;
font-size:13.5pt;
font-family:”Times New Roman”;
font-weight:bold;}
p
{mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

imatge d’Europa que no s’ajusta ni de bon tros amb la realitat social,
econòmica i política actuals. De fet, la gran majoria d’aquests governs
estan dirigits per caps que ni es creuen ni, encara menys, volen
difondre els projecte europeu. El nacionalisme estatal i el clar domini
que tenen els grans actors econòmics sobre les decisions que es prenen
a escala europea els pot massa. I és que l’europeisme es demostra amb
fets, no amb campanyes publicitàries: i els fets que estan
protagonitzant els caps d’Estat i de govern europeus ho són tot, menys
europeistes. Un exemple, entre molts d’altres, són els continuats atacs
a l’Europa social. I una excel.lent descripció d’aquests problemes la llegíem ahir a El País en la Tribuna que publicava José Maria Zufiaur, Conseller del Comitè  Econòmic i Social: La Europa social, en
franca retirada.

TRIBUNA: POR JOSÉ
MARÍA ZUFIAUR

La Europa social, en
franca retirada

Asistimos a la erosión
del modelo social europeo. Se imponen las tesis ultraliberales anglosajonas. La
decisión del Consejo de la UE sobre las 65 horas de trabajo semanales es un
suma y sigue

POR JOSÉ MARÍA
ZUFIAUR
, El País, 23/06/2008

La decisión mayoritaria
del Consejo de la Unión Europea del pasado 9 de junio sobre la revisión de la
directiva relativa al tiempo de trabajo no ha modificado el precepto básico de
que la duración media del trabajo no exceda de 48 horas, incluidas las horas
extraordinarias, por cada periodo de siete días. Pero al mantener la
posibilidad de que por acuerdo individual entre el trabajador y el empresario
se pueda superar dicho umbral, y al cifrar esa excepción en un tope de 65 horas
a la semana, amenaza con vaciar de sustancia el límite legal de la jornada de
trabajo, debilitar y condicionar la negociación colectiva y establecer un nuevo
horizonte simbólico para la duración de la semana laboral.

El acuerdo del Consejo
de la UE “britaniza” el derecho europeo del trabajo. El eslogan de
Sarkozy, “trabajar más para ganar más”, toma el relevo en Europa a la
bandera sindical de “trabajar menos para trabajar todos”. Todo un
cambio de paradigma. Causa de enorme perplejidad y decepción para los que
tienen en el mundo el modelo social europeo como referencia. Y una profunda
incoherencia con el discurso a favor de la salud en el trabajo y de la
conciliación laboral y personal.

Lo peor es que éste
sólo es un síntoma más, que se añade a otros, en una Europa social que, en
expresión del secretario general de la Confederación Europea de Sindicatos
(CES), John Monks, se “bate en retirada”. Y cuya superación depende
básicamente de un binomio de cuestiones hoy por hoy inexistente: un proyecto
político de Europa que prevalezca sobre las reglas económicas que rigen la vida
comunitaria y una coalición de fuerzas capaz de llevarlo adelante.

La actual regulación
europea de la jornada semanal ya es muy flexible. Establece que el periodo
obligatorio de descanso diario será de 11 horas y el semanal de 24, con lo que,
en realidad, se pueden llegar a trabajar 78 horas a la semana. La vigente
directiva permite, además, un descuelgue -opt-out- individual, pactado entre el
trabajador y el empresario, del máximo legal semanal. Y establece un
“periodo de referencia” de cuatro meses durante el cual se pueden
realizar más de 48 horas de trabajo a la semana, mediante una “ordenación irregular
de la jornada” a lo largo de ese periodo, pactada en convenio.

Como consecuencia de
todo ello, en el Reino Unido, principal valedor de los contenidos de la actual
norma, cerca de cinco millones de personas trabajan más de 48 horas a la
semana, y algunos centenares de miles llegan a las 78 con cierta frecuencia

Para evitar los abusos
a que ha dado lugar el opt-out se esperaba que la Comisión y el Consejo
derogaran el descuelgue individual de la jornada máxima semanal o, al menos,
establecieran un periodo transitorio al cabo del cual se procediera a su
extinción. Que ampliaran los tiempos de descanso obligatorio, diario y semanal,
y propusieran que la superación del límite máximo de tiempo de trabajo semanal
se acuerde exclusivamente por la vía de la negociación colectiva. Y adaptaran
la directiva a varias sentencias del Tribunal de Justicia Europeo (TJE), cuyo
contenido determina inequívocamente que los tiempos de guardia forman parte del
tiempo efectivo de trabajo. Pero no ha sido así. El acuerdo del Consejo sigue
manteniendo la posibilidad de derogación individual, aunque limitada por nuevos
requisitos. En las guardias, se da carta de naturaleza a que los “tiempos
inactivos” no se consideren tiempo de trabajo, salvo convenio o norma en
contrario, y se establece la posibilidad, en uno de los supuestos sin acuerdo
colectivo, de ampliar hasta 12 meses el periodo de referencia para la
anualización de la jornada.

Todo ello implica una
potencial amenaza para la duración máxima legal de trabajo en cada Estado miembro
y para la regulación de las guardias de colectivos como médicos, bomberos o
cajeras de supermercado. Y de otros sectores laborales que, como los
trabajadores móviles del transporte por carretera, tienen reconocido, en otra
directiva comunitaria, el tiempo “de atención continuada” como tiempo
de trabajo.

Es previsible que el opt-out
británico se extienda a otros países, alimentando, de esa manera, el dumping
social. Y que la negociación colectiva sea marginada allá donde se pueda para
así establecer periodos de referencia más amplios y tiempos de trabajo
semanales desmesurados. Como se está intentando hacer ya en Francia, las 35
horas de trabajo semanal a tiempo completo pasarán al baúl de los recuerdos y,
en general, aumentará la discrecionalidad empresarial para flexibilizar aún más
la organización del tiempo de trabajo.

Es posible, y deseable,
que, no obstante, el Parlamento Europeo (PE) elimine, en el procedimiento de
segunda lectura, los elementos más negativos de la propuesta consensuada en el
Consejo. Pero salvo que se produzca una gran reacción social y política en
contra, no está claro que ello termine sucediendo, sobre todo tras el cambio de
posición de Francia e Italia. Y tampoco está garantizado que, incluso si eso
sucede, no termine acaeciendo lo que está pasando tras la profunda modificación
que realizó el PE del proyecto de la directiva “Bolkenstein”: algunos
de sus contenidos se están intentando reintroducir de nuevo, al amparo de la
revisión de la directiva de desplazamiento de trabajadores y de las sentencias
del TJE.

La parálisis
legislativa del último decenio en el campo social, la creciente sustitución de
los procedimientos obligatorios por los indicativos y voluntarios, el contenido
regresivo de las propuestas que terminan aprobándose, el drástico
endurecimiento de las políticas migratorias, las recientes sentencias del TJE
sobre los casos Laval, Viking y Rüffert son algunas de las manifestaciones que
indican que lo que está sucediendo con la directiva de tiempo de trabajo no es
un hecho aislado.

En realidad, estamos
asistiendo a la erosión progresiva del modelo social europeo. Las citadas
sentencias han confirmado la prevalencia, en el ordenamiento jurídico
comunitario, de los derechos de establecimiento y de libre prestación de
servicios sobre los derechos fundamentales de negociación colectiva y de
huelga. De esta manera, se ha legitimado la competencia desleal realizada por
empresas de unos Estados miembro en otros Estados miembro de la UE, al aplicar
a sus trabajadores desplazados menores salarios y peores condiciones de trabajo
que los que rigen en los países donde se localizaron esas empresas.

La política social
europea está dejando de ser parte de la solución para pasar a ser parte del
problema. Por ello, la CES ha propuesto que se incluya en el Tratado de Lisboa
un Protocolo de “progreso social” que asegure la prioridad de los
derechos sociales fundamentales sobre las libertades económicas y las normas de
competencia y evite que las directivas o reglamentos sociales europeos puedan, por
la vía de la ley o del convenio, empeorar los estándares nacionales. La
política social europea ha pasado de tener como norte, en los años 60 y 70, la
“equiparación en el progreso” a perseguir el establecimiento de
“prescripciones mínimas” en los años 80 y 90, y, actualmente, a
derivar hacia una especie de “competición entre modelos sociales
nacionales”. Un panorama que desgraciadamente no contribuye a aumentar el
entusiasmo de los ciudadanos europeos hacia la construcción europea. Y que reclama
con urgencia la reacción de un bloque de países que estén dispuestos a defender
el modelo social europeo. El encadenamiento en los próximos dos años de
presidencias europeas en las que se van a suceder Francia, Suecia, España y
Bélgica puede ser una buena oportunidad para ello.

Foto: campanya ¿65 horas? ni de coña

Era previsible. El debat del temps de treball (ampliació de la setmana laboral per sobre de les 48 i fins les 60-65) ha despertat de nou en el si del Consell. S’hi veu clarament l’entrada en joc d’un nou aliat a la proposta: Berlusconi, qui se suma a les ja conegudes postures de Sarkozy i Merkel en favor de la negociació directa entre persones empleades i empleadores en relació a la duració de jornada laboral. El País se’n fa ressò i ho treu, fins i tot, en portada. El tema ha estat encallat al Consell degut al bloqueig d’aguns dels governs que, des de sensibilitats progressistes, han estat aguantant. Si ara el Consell re-obre el procés vol dir que l’afer haurà de tornar, també, al Parlament Europeu, i caldrà novament mobilitzar tots els esforços possibles per contrarrestar l’ofensiva de la dreta conservadora europea la qual apunta directament a la línia de flotació de l’Europa social i als principis més fonamentals del dret laboral europeu. Són ja diverses les víes d’aigua que aquesta faceta de la construcció europea presenta (flexiseguretat, repartiment temps treball, directiva serveis, liberalització sectors clau, etc…). L’afer mereixia una resposta immediata (que adjunto més avall), i que ens activem novament per preparar el debat parlamentari. Un exemple més, permeteu-me dir, de com és d’important no abaixar la guàrdia en relació a la dimensió política europea. (segueix…)

L’eurodiputat d’ICV s’oposa a la directiva que  pretén augmentar el límit màxim de la setmana laboral fins a les 60 hores perquè “portarà a un deteriorament de les condicions de treball i al dumping social”

Romeva: “Plantejar una setmana laboral de 60 hores és una gran regressió i un atemptat directe l’Europa social”

Per a l’eurodiputat, en una situació de regressió econòmica, atur creixent i d’una gran quantitat de contractes precaris, especialment entre els i les joves, mentre els beneficis empresarials creixen desproporcionadament, “aquesta negociació es produeix en una situació clara de desigualtat i coacció per la por de perdre el lloc de treball si no s’accepten unes condicions determinades. Això portarà a un deteriorament de les condicions de treball i al dumping social”

En aquest sentit, Romevaha apuntat que “el canvi de govern a Itàlia està començant a tenir efectes devastadors, no només per a gran part  de la població transalpina, sinó també per als europeus i europees. Així, l’Itàlia de Berlusconi, -que amb el govern Prodi s’hi oposava i conjuntament amb Espanya constituïen una minoria de bloqueig que impedia tirar-la endavant- aliada amb la França Sarkozy estan impulsant que el Consell de la UE doni llum verda a la directiva del temps de treball. Aquesta directiva, bloquejada durant molts mesos pels governs més progressistes, pretén augmentar el límit màxim de la setmana laboral fins a les 60 hores –guàrdies a part i en promig, el que vol dir que en setmanes concretes podrien ser moltes més-, en comptes de les 48 actuals consagrades per la OIT el 1917.

Font foto: desconeguda

És possible que per a molta gent aquests noms no signifiquin res. I tanmateix estan relacionats amb tres sentències del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees (TJCE) sobre la Directiva que determinaran de manera molt preocupant, segons plantegen els sindicats europeus, el futur de l’Europa Social. La sentència Rüffert, per exemple, té a veure amb un cas sobre si els poders públics, a l’hora de concedir contractes d’obres, tenen dret a exigir que les empreses de licitació es comprometin a pagar salaris a totes les persones treballadores, incloses les que s’han hagut de desplaçar, segons els acords establerts en els convenis col.lectius aplicables al lloc on es duu a terme el treball. Un cop coneguda la sentència (que podeu consultar més avall) la Confederació Europea de Sindicats (CES), a través del seu Secretari General, John Monks, advertia a principis d’aquest mes que aquesta era “Una altra sentència destructiva y perniciosa després de (segueix…)

la pronunciada recentment pel TJCE en relació al cas Laval (més avall adjunto també la nota explicatòria sobre aquest cas) ja que ambdues afirmen la peeminència de la lliure circulació de serveis sobre els reglaments laborals existents que s’apliquen allà on es proporcionen els serveis”.

Així mateix, Monks afageix que “aquesta sentència posa de manifest la necessitat que les autoritats europees adoptin mesures urgents que confirmin que la UE no és només un projecte econòmic sinó que té com objectiu la millora de les condicions de vida y de treball de les seves poblacions, i que el concepte de progressos socials revesteix una importància fonamental per tal de mantenir el recolzament de ciutadans/es i trebnalladors/es en favor del projecte europeu”.

En relació a l’afer Viking i Laval, per la seva banda, adjunto a continuació la nota de la Federació de Serveis Financers i Administratius de CCOO:   

26 de diciembre de 2007

Las sentencias del Tribunal de Justicia europeo (TJCE), en los

casos de las empresas Viking y Laval, restringen el derecho de

huelga en Europa y favorecen el dumping social

CCOO, ante las recientes sentencias del Tribunal de Justicia Europeo (TJE), relativas a las empresas Viking y Laval, que restringen el derecho de huelga en Europa y favorecen el dumping social, considera que es necesario modificar la Directiva sobre desplazamiento de trabajadores para establecer de forma más precisa la primacía de las leyes y convenios del país en donde se realiza la actividad, así como establecer en la práctica la primacía de los derechos sindicales transnacionales, incluido el de huelga, contenidos en la Carta de Derechos Fundamentales, a la que el recientemente aprobado Tratado de Lisboa concede carácter jurídicamente vinculante.

Las sentencias del TJE, aunque reconocen el derecho de huelga, establecen que este derecho no prevalece sobre la libertad de establecimiento de las empresas ni sobre la libertad de prestación de servicios. Ahora corresponde a los tribunales – británico y sueco- que pidieron al TJE las respectivas sentencias prejudiciales fallar sobre el fondo de ambos casos, pero con estos antecedentes no son previsibles sentencias favorables a las demandas sindicales, lo que, en opinión de CCOO, tendría consecuencias muy negativas para la capacidad de negociación de los sindicatos además de contribuir claramente a favorecer el dumping social.

Recordemos que Viking es una empresa de transporte finlandesa, propietaria de varios transbordadores, uno de los cuales, el Rosella, realiza la ruta Helsinki-Tallín (Estonia). En 2003, argumentando que la compañía estaba sufriendo pérdidas, Viking pretendió rematricular el barco bajo pabellón estonio y contratar marineros estonios, con fin de abaratar costes ante la competencia de los transbordadores de dichos país. La respuesta del sindicato de marinos finlandeses -FSU-, fue la convocatoria de una huelga para exigir que la empresa garantizase a los trabajadores las condiciones de trabajo de Finlandia. Viking presentó una demanda ante los tribunales británicos contra la FSU y la Federación Internacional de Trabajadores del Transporte (ITF) que había desarrollado acciones de solidaridad y que tiene su sede en Inglaterra. El tribunal británico planteó una petición de decisión prejudicial al TJE sobre la interpretación del artículo 43 del tratado de la Comunidad Europea (CE) y el Reglamento (CEE) nº 4055/86 relativos a la libertad de establecimiento y a la aplicación del principio de libre prestación de servicios al transporte, respectivamente. El 11 de diciembre el TJE emitió su sentencia en la que reconoce el derecho de los sindicatos a convocar huelgas, al mismo tiempo dice que en este caso estas medidas de conflicto colectivo pueden constituir restricciones al derecho de establecimiento. En definitiva, aunque reconoce que estas restricciones pueden estar justificadas en determinadas circunstancias, plantea una cierta preferencia por la libertad de establecimiento frente al derecho de huelga.

Por su parte, Laval un Partneri Ltd, empresa letona de construcción con sede social en Riga, desplazó en 2004 a 35 trabajadores para la construcción de un colegio en Vaxholm, cerca de Estocolmo, cuyo contrato había firmado con la empresa sueca L&P Baltic Bygg AB. Ante la negativa de Laval a pagar a sus trabajadores letones el salario reivindicado por el sindicato sueco de la construcción  ?Byggnads? y la sección sindical nº 1 de dicho sindicato ?Byggettan?, éstos adoptaron medidas de conflicto colectivo consistentes en el bloqueo de la actividad, que primero se vieron reforzadas con las acciones solidarias del sindicato de electricistas ?Elektrikerena? y posteriormente por otros sindicatos suecos. El 7 de diciembre de 2004, Laval presentó una demanda ante los tribunales suecos contra Byggnads, Byggettan y Elektrikerna para que se declarara la ilegalidad tanto del bloqueo de las actividades como de la acción de solidaridad que afectaban al conjunto de sus proyectos de obra y se pusiera fin a estas medidas. También solicitó que se condenara a estas organizaciones sindicales a indemnizar por el perjuicio sufrido. El tribunal sueco competente planteó una petición de decisión prejudicial al TJE sobre la interpretación de los artículos 12 CE y 49 CE así como de la Directiva 96/71/CE sobre desplazamiento de trabajadores efectuado en el marco de una prestación de servicios. El pasado 18 de diciembre el TJE emitió una sentencia muy restrictiva sobre los derechos sindicales, estableciendo que los sindicatos no pueden obligar, mediante medidas de conflicto colectivo, a un prestador de servicios establecido en otro Estado miembro, a negociar sobre el salario de los trabajadores desplazados ni a adherirse a un convenio colectivo entre cuyas cláusulas hay algunas más favorables a lo legalmente obligatorio y otras son relativas a materias que ni siquiera están contenidas en la Directiva. El que ésta sólo reconozca a los

trabajadores desplazados el derecho a percibir el salario mínimo del país donde realizan su actividad y que en Suecia no exista salario mínimo garantizado por ley son argumentos básicos de la sentencia

Aunque ambas sentencias reconocen el derecho de huelga, sin embargo, según el TJE este derecho no prevalece sobre la libertad de establecimiento de las empresas ni la libertad de prestación de servicios. Ahora corresponde a los tribunales – británico y sueco- que pidieron al TJE las respectivas sentencias prejudiciales fallar sobre el fondo de ambos casos. Con los considerandos de la sentencia no son previsibles sentencias de en ambos casos favorables a las demandas sindicales. Si esto finalmente sucediese las consecuencias serían muy negativas para la capacidad de negociación de los sindicatos, y contribuirían claramente a favorecer el dumping social.

Por último, estas actuaciones judiciales adquieren una perspectiva especialmente importante en el marco del proceso de transposición de la Directiva de Servicios de Interés General que está previsto que en España comience a principios de 2008. La acción sindical europea debiera orientarse, según la Secretaría de Acción Sindical Internacional de CC OO en un doble sentido: por una parte,  modificar la Directiva sobre desplazamiento de trabajadores para establecer de forma más precisa la primacía de las leyes y convenios del país en donde se realiza la actividad; por otra, establecer en la práctica la primacía de los derechos sindicales transnacionales, incluido el de huelga, contenidos en la Carta de Derechos Fundamentales, a la que el recientemente aprobado Tratado de Lisboa concede carácter jurídicamente vinculante (excepto para el Reino Unido, en lo que se refiere a los derechos

sociales).

Secretaría de Acción Sindical Internacional

C.S. de CC OO

Documents d’interès:
 

Sentencia Viking
Sentencia Laval
Sentencia Ruffert
Nota de prensa CCOO sobre sentencias Viking y Laval
Nota de prensa de la CES sobre el caso Laval
Artículo de Antonio Baylos, catedrático dcho. del trabajo
Artículo de Federico Durán catedrático dcho. del trabajo
Nota de CC.OO. sobre el caso Ruffert

Font foto: CCOO

Fa uns dies en Joan Herrera explicava les propostes de reforma fiscal i de lluita contra el frau fiscal per a l’Estat espanyol, precisament en el marc de la investigació referent a Liechtenstein i la denúncia del govern alemany. El problema, però, no és només peninsular, sinó d’abast europeu. Sembla que alguns governs de la UE estan començant a actuar (veure notícia a El País: Bruselas intenta limitar los privilegios fiscales en la UE). Personalment he trobat a faltar una actitud més decidida per part dels governs europeus, i de l’espanyol en particular, en relació a la qüestió central de la lluita contra el frau fiscal, i en concret en relació a la necessitat d’afrontar una reforma estructural en el marc de la UE que inclogui la desaparició dels paradisos fiscals. De fet, el tema no va aparèixer ni en el marc de la discussió sobre el Tractat Constitucional, ni posteriorment en el de Lisboa. Caldrà veure què en surt d’aquesta reunió. (segueix…)

Luxemburgo, Bélgica y Austria guardan secreto bancario (per Andreu Missé, el Pais, Bruselas, 04/03/2008)

Los ministros de Economía de la UE (Ecofin) analizarán hoy los privilegios que disfrutan tres Estados miembros y varios territorios considerados como paraísos fiscales tras el escándalo generado por la localización de importantes sumas de dinero negro en Liechtenstein. El ministro de Finanzas de Alemania, Peer Steinbrück, abordará la cuestión a la vista de las enormes pérdidas que provoca la fuga de capitales en su país en busca de refugios con fiscalidad más baja y sobre los que no hay información. Las pérdidas para Alemania pueden ascender a 30.000 millones de euros.

La Comisión está dispuesta a acelerar la revisión de la directiva de la UE sobre la fiscalidad del ahorro, vigente desde 2005, que permite muchas escapatorias, mediante el trato privilegiado a determinados productos y sociedades y garantizando el secreto bancario a ciertos países. La directiva actual permite a los miembros tener información de los intereses obtenidos por sus residentes en los depósitos en otros países de la Unión. Sin embargo, Luxemburgo, Bélgica y Austria están exentos de esta obligación. En lugar de informar, esos tres países aplican una retención a los rendimientos del 15% entre 2005 y 2008, del 20% durante los tres años siguientes y del 35% desde 2011.

Estos tres Estados transfieren a los países de origen de sus depositantes el 75% de las retenciones practicadas y conservan el 25% restante en concepto de gastos de administración. El acuerdo ha sido firmado también por Andorra, Suiza, San Marino, Mónaco y Suiza.

Reino Unido y Holanda han alcanzado acuerdos similares con sus territorios asociados (Anguilla, Araba, Islas Vírgenes, Islas Caimán, Guernsey, Isla de Man, Jersey, Montserrat, Antillas holandesas y las Islas Turcs & Caicos).

En Luxemburgo, Bélgica y Austria, las retenciones sólo se aplican a los intereses y no a otros rendimientos como dividendos, rentas producidas por inversiones en compañías de seguros, fondos de pensiones y determinados tipos de bonos. Además, sólo se transmite información de las inversiones efectuadas por personas físicas, no por sociedades o fondos.

El comisario de Fiscalidad, László Kovács, ha manifestado su propósito de aumentar la transparencia de las operaciones realizadas en estos países con situación privilegiada. Para introducir cambios en materia de ahorro, las decisiones deben tomarse con el acuerdo unánime de todos los Estados.

Foto: Christine Lagarde, Peer Steinbrück y Wouter Bos. Font: REUTERS/El Pais

El proper dissabte celebrarem, conjuntament amb la Fundació Heinrich Böll (la Fundació dels Verds Alemanys) unes jornades sobre Economia Verda (Green Economics). De cara a preparar el debat/reflexió, he estat consultant les propostes dels verds belgues (Ecolo) els quals han el.laborat un interessant document segons el qual caldria fomentar una economia de projectes basada en tres principis: Estimular, Orientar i Redistribuir. Adjunto el text pdf en document adjunt, i les línees generals de la proposta a continuació: (segueix…)
Putting Belgium on the road to sustainable development 

For ecologists, the economy, whether viewed scientifically or politically, is the means, not the end.

The means for moving towards the ideal of sustainable development, which is defined internationally as a mode of development that meets the needs of the present while ensuring that future generations will also be able to meet theirs. 

We are on the side of those who believe that the “invisible hand” of liberalism does not necessarily lead to the type of development we are looking for.

We are among those who wish to track down the sources of problems in such a way that we will no longer have to – at best (the social-democrat option) – increasingly patch over social problems or – at worst (the neo-liberal option) – eliminate them progressively so that the only parameter to work with will be the workers themselves. 

In order to build this future gradually, we believe it is necessary to use economic and political regulatory tools for the purpose of “stimulation”, “orientation” and “redistribution”.

Stimulation, because for the Greens there can be no sustainable development without mobilising the players, whether they are businessmen, officials, researchers, employees, associates, self-employed, voluntary workers, administrators, etc. Whether or not they belong to the commercial sector, whether they are “small” or “large”, they are the ones who are and will be caught up in the action. Thus, the prime role of politics has to be to sustain and, even more so, to stimulate the development of their initiatives. 

Orientation, because most of the natural resources are “finite” and sustainable development is not a matter of course – if everyone were to consume at the same levels as we Belgians, we would need three planets! Orientation, because there is an alternative and the “green sectors” entail a large and still untapped potential for jobs that can be localised here.  

Redistribution, because satisfying the needs in question cannot be limited to satisfying the needs of some people. Redistribution, because we cannot afford to be complacent in a situation where almost 600,000 workers are unemployed, and almost 1,600,000 of our fellow citizens are living below the poverty line. Fairness is required both between and within the generations.

Obviously, no social paradise can be constructed on an economic cemetery.  But in the short-term an economic paradise may be constructed on a social and environmental cemetery. This is what our politics must avoid, by having regard simultaneously to the three aspects of development: the economy, society and the environment. That is the only basis on which we can progress towards a project-based economy. 

An alternative world is possible and, as P. ELUARD stated, it is already here in this one. 

Font foto:

Ara fa uns dies n’Antoni Puig i Solé em demanava que afrontés el debat en relació a la flexiseguretat, debat actualment a l’alça en el sí de les institucions comunitàries. Ell mateix ho ha fet en el seu bloc amb apunts ben interessants com ara aquest, i amb argumentacions com la que desenvolupa en el seu document Crítica al Llibre Verd de la CE sobre la modernització del Dret Laboral. També en Josep Torrecillas n’ha parlat al seu bloc. L’origen del debat és, efectivament, la presentació per part de la  Comissió Europea d’un Llibre Verd presentat el novembre de 2006:?Modernitzar el Dret Laboral per a afrontar els reptes del segle XXI?. La seva finalitat era plantejar un debat públic en la UE (Estats membres, interlocutors socials, altres) sobre com modernitzar el Dret Laboral partint de la base que aquesta ?modernització? és imprescindible per a aconseguir una major adaptabilitat de treballadors/es i empreses. La Comissió emmarca el debat en el concepte més ampli de la "flexiseguretat", és a dir, com aconseguir major flexibilitat en la regulació laboral, mantenint la seguretat dels treballadors, no en el lloc de treball, sinó en l’ocupació. Els sindicats europeus ja fa temps van advertir dels riscos d’una proposta que encara deixa massa incògnites. En una Comunicació presentada el mes de juny, la Comissió suavitza una mica els postulats inicials del LLibre Verd en quant a ‘flexiseguretat’ tot i que, tal i com analitza n’Antoni Puig, es desentén de la modernització del Dret laboral, que era precisament l’objectiu inicial que justificava l’elaboració del Llibre. Així, la regulació legal de les noves realitats laborals queda de nou en el congelador. (segueix…)