vicentgalduf
XafaNúvols
Arxiu de la categoria: d'oblits i des-oblits
Les Beguines… les beates de Sant Miquel de Llíria
Curiositats… una important tele de Ponent emet hui a la nit 
una nova sèrie de ficció sobre un moviment social i religiós sorgit a les darreries del segle XII a tot Europa… Parlem de “Les beguines” que durant cinc segles varen habitar l’ermitori de Sant Miquel de Llíria…
Ens escriu l’historiador edetà Francesc Rozalén…
“El santuari de Sant Miquel de Llíria estigué habitat durant més de cinc-cents anys per una comunitat de beguines, també conegudes com a beates… Eren un moviment reformista i espiritual que sorgí en plena crisi religiosa de l’edat mitjana… Estava formada per dones viudes o fadrines que vivien formant una comunitat, però que no depenien de la jerarquia religiosa… Vivien en llibertat al seu aire, apartades del control de l’Església catòlica… A Llíria no les pogueren controlar fins a finals del segle XIX quan es convertiren en un orde canònic ja controlat per l’arquebisbe de València… Les beguines varen ser un moviment europeu que al regne de València implantà Arnau de Vilanova…”
+info
Sabors i sensacions de bell antuvi…
Ara que plou, i fa una miqueta de fresqueta, va i el meu cap ha fugit momentàniament a aquells dies d’estiu de menut que feien gust de polo napolità de vainilla de la Xixonenca de Llíria… i portava tot el dia el sol per fora i per dins…
+info
La Jota de Llíria
Espectacular actuació del Grup de Danses i Rondalla El Tossal i de la Colla de Dolçainers Camp de Túria (amb els amics de ‘Cròniques Edetanes’ Ferran i Andone pel mig) en la commemoració de l'”Any Vicent Andrés Estellés“, #CentdEstellés, i homenatge a l’admirable i extraordinari Carles Subiela en aquesta gravació del benaguasiler Miquel Castillo… una gran peça musical salvada gràcies a un “fil impressionant” de gent que va des de Joanet el Pastor, Francesc Porcar, Josep Duran, Marina Duran, l’Ajuntament de Llíria… i fins ara, al Tossal. Una combinació increïble de persones que, burlant el pas del temps, han ressuscitat aquesta petita, i al mateix temps enorme, joia musical edetana…
El meu oracle estava borrós…
On Llíria s’acosta al cel: Maria Faubel canta a Vicent Andrés Estellés
Ja teniu disponible a les plataformes “On Llíria s’acosta al cel“, estrenada per Maria Faubel el passat divendres a la Festa Estellés 2024 de Llíria.
Aquesta gasetilla de Vicent Andrés Estellés ha vist la llum gràcies a la recerca i compilació de l’obra periodística del poeta dirigida al poble de Llíria de l’historiador edetà Francesc Rozalén (“Polsim que es vessa sobre els garrofers“), la veu del qual escoltareu a la cançó com la veu del poeta.
Diu Estellés que “el present junt al passat fa en Llíria bona parella” i com no podria ser d’altra manera, estils del passat i de hui es junten en aquesta cançó que celebra la gran festa dels edetans!!*!!
#AnyEstellés #CentdEstellés
Poema musicat. Octubre del 2024 Lletra: Vicent Andrés Estellés Música i producció: Maria Faubel Veu recitada: Francesc Rozalén
Tres destarifos entrellaçats…
La presència de Llíria i del santuari de Sant Miquel en l’obra literària de Vicent Andrés Estellés – Francesc Rozalén
(Des d’ací llegireu l’article complet de Francesc Rozalén Igual a “La Veu de Llíria“)
El conjunt de la creació literària d’Estellés té una extensió considerable, produïda durant els cinquanta anys que exercí l’ofici de poeta, i està recollida en més de cent poemaris que abracen més de quatre mil pàgines. No obstant això, el gran públic desconeix la presència destacada de Llíria en aquesta magna obra. La celebració del centenari del naixement del poeta ens ofereix l’oportunitat de divulgar i fer valer tota aquesta producció. Per aquest motiu l’Ajuntament de Llíria ha publicat un llibre que recull els nombrosos poemes que Vicent Andrés Estellés dedicà en la seua obra a la ciutat de Llíria i al seu secular santuari de Sant Miquel, un dels més antics i populars del País Valencià.
I – El beateri de Sant Miquel: un santuari històric de l’horta de València
La majoria dels poemes que Vicent Andrés Estellés escrigué dedicats a Llíria estan inspirats en les vivències que des de xiquet va viure amb els seus pares quan venien a la romeria i al santuari de Sant Miquel: el viatge de Burjassot a Llíria amb carro, la visita a la imatge de l’arcàngel ubicada al santuari del tossal, la fira i l’ambient de festa als carrers, la venda dels productes agrícoles, el dinar amb la família a la Font de Sant Vicent… Unes visites que després continuà realitzant ja d’adult.
Cal recordar que el santuari de Sant Miquel era en els seus orígens un beateri medieval que passà a estar sotmés a l’administració dels jurats de Llíria, i al llarg dels segles es convertí en un dels més populars de l’antic Regne de València. A més, el beateri sorgí sota la influència de les comunitats beguines que a València promocionà el prestigiós metge i espiritualista Arnau de Vilanova. Els jurats de la ciutat de València tenien una especial estima pel beateri de Llíria i les seues beates, a les quals es dirigien demanant que intercediren amb les seues pregàries per tal d’acabar amb sequeres, epidèmies i conflictes que afectaven a la ciutat, o bé pregaren per la bona elecció dels seus jurats. Els prestigi que tenia el beateri de Sant Miquel ens el mostra també les relacions que tingué amb personalitats com l’escriptor franciscà Francesc Eiximenis o l’escriptora sor Isabel de Villena, la qual tingué al seu convent de la Trinitat una beata de Sant Miquel a la qual se li atribuïen fets prodigiosos. Fins i tot el dominic Vicent Ferrer tenia amistat amb algunes beates de l’ermitori de Llíria.
Prompte el beateri de Llíria agafà una extensa fama, com ho confirmen els nombrosos pelegrins que ja a començament del segle XV visitaven el santuari. Més endavant, ja al segle XVI, cardenals de Roma atorgaren indulgències a tots aquells que visitaren el beateri. Amb el temps, el prestigi de la icona de Sant Miquel venerada al santuari de Llíria esdevingué una de les imatges devocionals més arrelades en els pobles de l’horta de València. Una imatge que els pelegrins i devots han considerat que té poders taumatúrgics i terapèutics. Per això els pares d’Estellés heretaren l’arrelada tradició que hi havia entre els llauradors de l’horta de València de vindre cada any al santuari de Sant Miquel de Llíria. I ho feien en carro des del poble on la família tenia la residència, Burjassot, per així visitar l’arcàngel miraculós, complir les promeses i demanar-ne d’altres. El viatge el realitzaven per la santmiquelada, entre finals de setembre i la vuitava de la festa que se celebrava durant la primera setmana d’octubre.
El mitjà de transport tradicional per viatjar fins a Llíria va ser el carro o la tartana, com ocorria en el cas de la família d’Estellés. Però a finals del segle XIX també s’imposà el transport en tren, que va augmentar considerablement el nombre de pelegrins. Així, el trenet de via estreta que arribà a Llíria el 1888 i el de via ampla que ho feu dos anys després augmentà considerablement la freqüència diària dels trens durant els dies de romeria. Per exemple, en la festa de 1925, del 29 de setembre al 4 d’octubre, les dues companyies de ferrocarril oferiren trenta-sis trens diaris des de València fins a Llíria i vint-i-cinc trens diaris des de Llíria a València.
II – L’estima de Vicent Andrés Estellés per Llíria i la romeria a Sant Miquel
El llibre que s’ha publicat té 156 pàgines i recull els poemes i un text periodístic que Vicent Andrés Estellés va dedicar a la ciutat de Llíria i a la romeria de Sant Miquel. El llibre també conté un annex amb una selecció de textos literaris de diferents èpoques, que parlen de la importància històrica que ha tingut el santuari i la romeria a Sant Miquel de Llíria. Textos escrits al segle XIX per escriptors com Josep Francesc Sanmartín i Teodor Llorente Olivares, i ja al segle XX, per Carles Salvador, Teodor Llorente Falcó, Martí Domínguez Barberà, Pascual Enguídanos Usach (George H. White) i Rafael Ventura Melià. Cal destacar la part gràfica del llibre, amb una selecció de 48 fotografies antigues i modernes, algunes poc conegudes, sobre la romeria i la fira de Sant Miquel que visqué Estellés.
Una de les parts més desconegudes que inclou el llibre són les quinze gasetilles en vers que Estellés va publicar al diari Las Provincias entre els anys 1959-1973 dedicades a Llíria i a la romeria de Sant Miquel. Aquestes gasetilles les va publicar quan era el redactor en cap del citat periòdic, en el qual estigué treballant uns trenta anys. Les publicava dins les pàgines “Actualidad valenciana”, en una secció que portava el nom de “Bon dia” i estaven signades amb el pseudònim de “Roc”. El text sempre estava acompanyat d’un dibuix que representava un llaurador amb una barraca en el moment d’emetre una salutació a algun veí. Les gasetilles rimades tractaven sobre les notícies del dia i estaven escrites sense pretensions literàries en un valencià col·loquial i popular, un fet anormal en la premsa d’aquella època controlada per la censura de la dictadura franquista. De fet, durant molts anys, aquestes gasetilles era l’únic text en valencià que apareixia en la premsa valenciana.
Quan s’aproximava la festa i la romeria a Sant Miquel, Estellés, que tant l’havia viscut des de xiquet, tots els anys dedicava una gasetilla a Llíria. Les quinze gasetilles que recull el nou llibre, extretes de l’Hemeroteca Municipal de València, són desconegudes i no s’havien tornat a publicar des que aparegueren al diari, excepte quatre que es varen recollir en un llibre de l’any 2003 dedicat a l’obra periodística d’Estellés. La resta estan incloses en el llibre que s’ha publicat. Veuran que Estellés, utilitzant el llenguatge del carrer, ens parla amb alegria dels bons records que li porta Llíria i la romeria a Sant Miquel, com en el fragment d’aquesta gasetilla de 1959:
A través d’aquestes gasetilles, i també dels poemes més elaborats repartits en la seua intensa i extensa obra, el poeta ens parla del viatge amb carro que la família feia des de Burjassot a Llíria; l’arribada al poble i l’ambient de festa que es respirava pels carrers; la pujada al santuari de Sant Miquel a través de la costera polsegosa; el dramatisme dels pobrets i alesiats de la costa demanant almoina; la desesperació del pelegrins pujant descalços i a genollons; l’ambient de l’interior de l’església del santuari amb els pelegrins implorant la protecció de l’arcàngel; la participació en la fira muntada en els carrers i places més cèntrics de Llíria; la compra dels productes agraris destacant especialment les magranes de les hortes de Llíria, una fruita que va impactar a Estellés i que tindrà molt present en la seua obra literària, com podrem comprovar en el llibre que s’ha publicat. Una de les parts del dia de romeria que Estellés recordava amb més goig era la paella que la família cuinava i menjava a la Font de Sant Vicent. Eren unes hores de festa i alegria que estan presents en diversos poemaris de la seua obra i en les gasetilles periodístiques:
Una altra part del llibre que s’ha editat recull els poemes amb referència a Llíria que Estellés inclogué en tretze dels seus poemaris, on destaquen de manera especial els que li dedica en el Mural del País Valencià, el més extens format per vint-i-set llibres. Vegem el que publicà en el Llibre XI amb el títol de “Llíria”:
Hi ha un altre llibre de poemes del qual he seleccionat un molt especial i llarg: “Yo quería ir contigo a San Miguel de Liria”. Està inclòs en el llibre Primera soledad, l’únic que escrigué en castellà i que publicà molt tard, en una primera edició el 1988 i en una segona el 2019. El va redactar l’any 1956, poc després de la mort de la seua primera filla, Isabel, ocorreguda quan tenia sols tres mesos d’edat. Aquesta desgràcia el va sumir en una profunda crisi personal que es reflecteix sobretot en el contingut de Primera soledad.
El poema “Yo quería ir contigo a San Miguel de Liria” és estremidor. Influït per la pèrdua d’un ser tan estimat, està escrit amb un llenguatge marcat pel to col·loquial que caracteritza l’obra del poeta. El poema mostra el desig d’Estellés de portar la seua filla al santuari de Sant Miquel de Llíria, seguint la tradició que ja feien els seus pares quan ell era xiquet, i així complir una promesa. Estellés aprofita l’ocasió per descriure el sofriment i el dramatisme que es respirava al santuari de Llíria. La desesperació dels pelegrins pregant a crits, pujant descalços i a genollons, o les lamentacions dels pobrets plens de nafres, mancs, coixos, tolits…, encara feien l’ambient més dramàtic. Era la fragilitat humana, la misèria de les classes populars abandonades i marginades en busca d’una protecció que no trobaven en la societat d’aleshores, regida per una dictadura franquista que prohibia la mendicitat, però que durant els dies de romeria inundava de sofriment el camí d’accés al santuari:
En aquest llarg poema estan presents tots els elements més importants que defineixen l’ambient que es vivia en el camí d’accés al santuari de Sant Miquel i en la visita a la imatge de l’arcàngel, així com els comportaments més extrems dels qui practicaven la religiositat popular. També està ben present la calor sufocant de l’estiuet de Sant Miquel amb la suor i la persistència de les mosques. I com no, les medalletes i els ciris i els productes agrícoles de la fira. Les famílies de llauradors que vivien en els carrers que conduïen al santuari tenien el costum d’exposar a la porta de casa els productes que cultivaven a l’horta per a vendre’ls, cosa que també es feia en les paradetes que hi havia a la fira: magranes, carabasses, melons, raïm, figues seques, caquis, codonys… En els passejos pels carrers de Llíria que feia Estellés, també li va impactar el costum que hi havia de posar les carabasses als balcons de les cases perquè s’assecaren, o els melons de tot l’any penjats amb cordes a les bigues de les cambres i que es podien veure des del carrer perquè els balcons tenien les portes obertes. L’exhibició d’aquesta varietat de productes varen quedar gravats en la memòria infantil d’Estellés i després ho recordava en les gasetilles i poemes amb gran alegria. Però de totes les fruites de la tardor, la que més li va impactar foren les magranes llirianes procedents dels nombrosos magraners centenaris que es cultivaven en les històriques hortes regades per la font de Sant Vicent:
Com podrem comprovar en el recull del llibre, la magrana és la fruita que més apareix en les gasetilles i en molts dels poemes d’Estellés dedicats a Llíria. Aquells basquets de magranes a les portes de les cases que veié durant tota la seua infantesa, aquelles crides de les dones anunciant la venda de la fruita: A les primeres magranes de l’any!, són records que Estellés sempre tingué present. Per això el santuari de Sant Miquel de Llíria, la romeria, els productes de la fira amb l’estima per les magranes o el dinar a la Font de Sant Vicent, són vivències que perdurarien per sempre en la memòria i en moltes parts de l’extensa obra d’Estellés. Així ho podem comprovar en les gasetilles més populars que inclou el llibre. Ho vegem, per exemple, en els versos d’una d’aquestes gasetilles:
També en l’obra estellesiana més elaborada recollida en els seus nombrosos poemaris, la magrana continua estant ben present, com ho mostra aquest poema del Mural del País Valencià:
Cent anys després del naixement d’Estellés i trenta-un des de la seua mort, el poeta cívic, el poeta amb plena consciència del seu país, està més viu que mai i s’ha convertit en un dels referents contemporanis dels valencians. Els inicis d’un dels poemes més populars d’Estellés resumeix molt bé tot aquest compromís:
+ Des d’ací llegireu l’article complet de Francesc Rozalén Igual a “La Veu de Llíria“
Accediu al pòdcast de Cròniques Edetanes “Passeig per la Llíria dels versos de Vicent Andrés Estelles amb Clara Rozalén”, des de les següents plataformes de pòdcast:
+ Ací des d’Spotify for Podcasters
+ Ací des d’Spotify
+ Ací des d’iVoox
+ Ací des de TuneIn
+ Ací des d’Amazon Music
+ Ací des de YouTube Music
+ … i des d’ací tots els pòdcasts complets a YouTube
Vicent Andrés Estellés i les seues gasetilles a Sant Miquel de Llíria
Vicent Andrés Estellés als anys 50 i 60 escrivia gasetilles en vers a “Las Provincias”, que signava amb el pseudònim de ‘Roc’, i els #29Setembre sempre les dedicava a Llíria i les festes de Sant Miquel… ací teniu tres exemples de les més de vint que va publicar i que ha recopilat l’historiador edetà Francesc Rozalén… #CentdEstellés
+ Llíria 3, 4, 5, 8, 9 i 13 d’octubre 2024: actes oficials commemoratius de l’any Estellés
+ Vicent Andrés Estellés: una tendresa oculta, amb Jaume Pérez-Montaner. Pòdcast 44 Cròniques Edetanes
+ Passeig per la Llíria dels versos de Vicent Andrés Estelles, amb Clara Rozalén. Pòdcast 36 Cròniques Edetanes
+info
Amb incongruències incloses…
Llíria i la Torreta desconeguda el 1920…
A “Llíria, 1921, en tres actes” (també des d’ací a Instagram) vos mostràvem des de lluny el que va ser un símbol de Llíria durant un fum de segles i que encara actualment dóna nom a la muntanya d’enfront del Pic, on està el santuari de Sant Miquel… i hui vos mostrem la Torreta un any abans i en primer pla… i amb una altra curiositat com és la visió des d’allí de l’ermita, oficialment i encara que ara s’utilitza la denominació retallada, de Santa Bàrbara i Sant Sebastià (bon moment per a recuperar el pòdcast 6 de Cròniques Edetanes “La Llíria de 1791” on parlem d’aquesta església)…
A la imatge de davall trobem a Domingo Uriel, que va ser cronista i arxiver llirià… i ací tenim la descripció, també per aquesta època, per part d’altre historiador edetà com va ser José Durán… “LA TORRETA. Pel lloc tan destacat i visible que ocupa és el símbol de Llíria. Esmentada ja al segle XI i reedificada diverses vegades al llarg dels segles. Era quadrangular d’uns 7 metres d’ampla per 8 d’alta. Constava de planta baixa i un pis amb troneres. I en l’angle oriental s’elevava una xicoteta torre per al guaita. La porta d’entrada estava al migdia…“
Joanot Bell-lloc m’envia aquest plànol… “Llíria 1906, la Torreta al centre; la torre (és la Sang) al nord-est, Sant Miquel al sud i Santa Bàrbara a l’oest… a l’esquerra “el Torreon” (la torreta redona)… a l’estació de Dalt la creu de València…”
Excessivament lluny ja…
Rodejats d’imbècils…
… als ajuntaments, diputacions i diversos parlaments, rodejats d’imbècils… i el més fotut és que a eixos cretins, caps de fava, curts de gambals i llepaculs els elegim nosaltres… i, per tant, així som els primers imbècils…
+info
Neurones o amics imaginaris…
En moments crítics (o no), supervivència o superstició… neurones o amics imaginaris… trellat o cagalló…
+info
