És un fet evident: la majoria de valencians han assumit ferventment l’AVL. O no gens ferventment, però s’hi avenen, amb resignació o amb seminfotisme. No obstant això, molts d’aquests valencians s’escaroten com gallines en un galliner envaït de raboses quan les institucions espanyoles i europees ens refreguen pels morros la diferenciació jurídica entre català i
Diu la notícia que els presidents Mas i Camps es reuniran a València i tractaran, a més d’altres qüestions, el setge de Camps a TV3. En unes altres circumstàncies, podríem dir que amb uns altres presidents (o només amb un altre president), caldria aplaudir la trobada. Més i tot, en circumstàncies normals –més democràtiques, vull
Una de les notícies d’avui de Vilaweb al voltant del tancament del senyal de TV3 al País valencià du per títol «Història d’una obsessió». A la revista del col·lectiu cultural Dorresment de Quatretonda vaig publicar (tardor 2008) un article amb el títol «TV3 al País Valencià: crònica d’una irrefrenable obsessió política». Us l’enganxe: Als anys
La corrupta dictadura pepera –valga la redundància– que governa el País Valencià, amb Francisco Obiang Camps al capdavant, continua amb la seua idea de promoure el valencià diferenciat del català, ara amb la col·laboració de Microsoft. «La cabra tira al monte», que diuen ells. I ja sabem que quan les cabres faran llana, els espanyols
Algú, a qui un lladre li ho ha furtat tot per la força, exigeix a les autoritats recuperar tot allò que li pertanyia. És injust reclamar que el lladre retorne el que ha robat? És just que en democràcia les autoritats –polítiques i judicials– donen suport al lladre i blasmen la víctima? Per què a
Anem a començar aquest post fent una mica de divulgació paremiològica. Si diem que algú «coneix el rei per la moneda» estem acusant-lo de fals, de convinenciós, d’actuar mogut només per l’interès econòmic. L’escriptora Nuria Amat acaba de guanyar el premi Ramon Llull de narrativa en català, el més ben donat econòmicament de tots els
Us recomane la lectura d’aquest article que Blanca Busquets ha publicat a Nació Digital: Català-valencià-balear
Diu el titular del periòdic digital L’informatiu: El valencianisme, cap a la normalitat. I tot a continuació ens regala la notícia que un professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València (sic) farà una conferència a la seu (o cau) de Lo Rat Penat. El professor en qüestió no és altre que
Diu en Vicent Moreno, qui tot just s’acaba d’estrenar com a president d’Escola Valenciana: «Els consensos estan desapareixent. Tots en som un poc responsables». I en reclama un altre, de consens. Fins i tot amb el PP, si volguera afegir-s’hi. A mi em sembla que el consens –si més no el que temps era temps
Tornem a tindre el burro en l’herba, o siga el PP, bramant com un jònec contra “la ingerència catalana”. L’amic Joan-Carles Martí donava notícia en el seu blog de l’inici d’una campanya per promoure l’ús de la llengua pròpia i secular d’Elx: «Fes teu el valencià». Fixeu-vos-hi: «valencià»: denominació estatutària. Per quin motiu ha bramat
Reballaren les campanes al vol com si haguera baixat el mateix Moisès amb les renovades taules de la llei de Déu: havien pactat la pau lingüística!!! A partir d’aquell moment, català i valencià formaven part –per solemne decisió política– del mateix diasistema, que era una manera maniàtica de dir que català i valencià eren la
Ha publicat el periòdic Levante-EMV una entrevista amb el lingüista catalunyès Albert Pla Nualart, corrector del periòdic AVUI. L’entrevista li la degueren fer dies arrere, quan va participar a les jornades que va organitzar a Alzira la Taula de Filologia Valenciana. A l’entrevista, palesa Nualart un profund desconeixement sobre l’evolució político-lingüística del País Valencià, tan
Ara tots tornen a escandalitzar-se (Esquerra, CiU, Tresserras…). O tornen a fer veure que s’escandalitzen. Tothom diu que és barbaritat i ximpleria que les institucions europees separen català i valencià. I demanen explicacions al govern espanyol, com en el seu dia li les demanaren a Moratinos. Però els culpables els tenim a casa. Són les
Diguem-ho clarament: si nasquem més inútils rebentem. El nostre pitjor enemic no és l’espanyolisme uniformitzador. El nostre pitjor enemic és la nostra incommensurable estultícia. Vegeu què diu la notícia: Espanya imposa la separació entre català i valencià als ajuts de la UE per als cursos dels Erasmus (Racó Català). El govern espanyol força la UE
Insistirem a dir que la defensa de la unitat del català no rau a fer-ne la declaració de pertinença d’un diasistema comú. Si hom defensa la diferenciació, els camins separats, ha d’assumir les conseqüències que se’n deriven. Posem per cas aquesta que denunciava dijous passat Sergi Belbel a València: «El director del Teatre Nacional de