Cucarella

Ha publicat el periòdic Levante-EMV una entrevista amb el lingüista catalunyès Albert Pla Nualart, corrector del periòdic AVUI. L’entrevista li la degueren fer dies arrere, quan va participar a les jornades que va organitzar a Alzira la Taula de Filologia Valenciana.

A l’entrevista, palesa Nualart un profund desconeixement sobre l’evolució político-lingüística del País Valencià, tan habitual, per altra banda, entre els catalunyesos que creuen que el rovell de l’ou català es troba entre les fronteres que conformen el Llobregat i el Besòs.

Així, diu coses tan estrambòtiques com que «valencià i català han de ser diferents en els punts que cause rebuig» (traduesc de la traducció espanyola del periòdic). És un gran argument filològic, concedir a les manies rigor científic, cosa que em recorda una cèlebre discussió filològica a propòsit de si calia dir caldero o paella al caldero on fem la paella. O la més cèlebre i delirant decisió de l’ara president Camps, llavors conseller de Cultura [sic], quan va rebutjar per massa catalanes i no gens valencianes paraules com ara darrer/darrera, amb el consegüent estupor entre les beates de la meua comarca i entre la gent que sol demanar la tanda a les botigues, que van veure com pel decret d’un maniàtic (i ignorant) les campanes de l’església deixaren de donar el darrer toc, ja no  vam poder demanar la darrera a la carnisseria, i la cosa més greu de tot plegat: ja no poguérem celebrar el darrer dijous de Carnestoltes, i en conseqüència menjar-nos la monjàvena de rigor. Si és per motiu de rebuig que el valencià i català han de ser diferents, Pla Nualart condemna el “valencià” a esdevenir una variant sainetística de l’espanyol.

Diu Pla Nualart (i torne a retraduir) «Si fem un únic estàndard, només hi ha dues opcions: o ho fem barrejant dialectes, i per tant molt artificiós, o el basem en un únic dialecte. Menstre la unitat política i de mercat del domini lingüístic sigui tan precària, la millor estratègia és no imposar un estàndard que la gent no senti com a propi». Insistiré a dir que ja s’havia aconseguit un estàndard unitari i plural bàsic (el que fa servir, per exemple, la revista El Temps és, en aquest sentit, modèlic). Insistiré a dir també que s’han publicat llibres de text i molta literatura seguint un estàndard semblant. Els únics que no han donat suport a aquest estàndard són els qui no l’usen perquè prefereixen l’espanyol, i tant els hi dóna si per tal d’acontentar-los fem un estàndard a mida de cada comarca, perquè en realitat no rebutgen l’estàndard sinó la llengua en si. Ara, però, també s’hi oposen els qui han de justificar la morterada que cobren per formar part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i els qui aspiren a formar-ne part (posem per cas l’alma mater de la Taula de Filologia Valencia –entitat que ha convidat Pla Nualart–, Abelard Saragossà). Voler ara obviar i desacreditar un estàndard que s’havia consolidat entre els principals usuaris i creadors de la llengua per a fer el caldo gros a un grapat de maniàtics em sembla una irresponsabilitat gravíssima, un despropòsit descomunal, impropi d’algú que diu desitjar per al nostre català un futur digne, o simplement un futur. Amb tot aquest desgavell només s’aconsegueix crear una profunda divisió entre els usuaris més actius i compromesos amb la recuperació de la llengua, sense que per l’altre costat puguem guanyar adhesions a l’ús de la llengua, ni la “pau lingüística”, com s’ha vist en l’actitud encara tan bel·ligerant per part del PP i rodalies malgrat haver pactat la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Em sembla que la fragmentació que proposa Pla Nualart, a remolc de les aspiracions de la Taula de Filologia Valenciana, no ajudarà en absolut a unificar i consolidar el mercat que necessita la llengua per a sobreviure. Ja ho estem comprovant en la premsa escrita, en el teatre, en la literatura… Aprofundir en les diferències el fragmentarà encara més. El que cal és fomentar una total i fluïda intercomunicació entre tots els parlants, aconseguir que els Països Catalans siguen un espai complet de comunicació en tots els àmbits de la informació i de la creació. Com més aïllem territoris, més debilitem el mercat. I, en conseqüència, més debilitem el futur del català (i dic català en sentit complet i no autonòmic).

Critica Pla Nualart l’Institut d’Estudis Catalans per lent a l’hora de  prendre decisions i per ser poc o gens sensible a la realitat i la riquesa lingüística d’arreu dels Països Catalans. Jo també he criticat l’IEC per aquests motius, fins i tot vaig arribar a reclamar la creació d’una altra institució normativitzadora amb una composició més paritària territorialment i amb membres de demostrada consciència lingüística unitària i no regionalista. Me’n desdic. Tanmateix, reclame a l’IEC un canvi radical d’estratègia: més agilitat i menys regionalisme catalunyès. Pla Nualart també critica l’IEC per endogàmic. Com si la condició que critica per a la renovació dels càrrecs vacants de l’entitat unitària fóra diferent –més democràtica– en l’AVL. I no: en l’acadèmia valenciana els càrrecs nous també són proposats pels càrrecs vells. Situa en un mateix pla d’autoritat l’IEC i l’AVL, però entre un i l’altra hi ha una gran diferència d’aval lingüístic pel que fa als  membres que en formen part. A l’IEC, tots els seus membres són notables i reconeguts lingüistes i creadors en català (filòlegs, escriptors, periodistes…). Tanmateix, la composició de l’AVL naix d’un pacte polític, els seus membres foren proposats pels partits polítics que hi donaren suport (PP i PSOE, i el Bloc d’escolà d’amèn), i per tant hi ha uns quants d’aquests acadèmics –entre els quals la seua Presidenta– que en el moment de la seua elecció –i possiblement encara ara– no posseïen la més mínima competència en la llengua de la que són autoritat normativa. Alguns, fins i tot, no havien escrit en “valencià” ni un poema d’amor adolescent. I si l’havien escrit, possiblement haurien suspès l’exàmen de “valencià” de quart d’ESO. A banda, és clar, de l’enorme diferència de sous entre les dues entitats normativitzadores: fix i milionari, més extres, per als membres de l’AVL; barat a les dietes i els informes (crec) els membres de l’IEC.

S’ha cobert de glòria Pla Nualart en la seua visita evangelitzadora a terres valencianes. Amb tot, “oficialment” li han fet molt de cas. Fet i fet, els seus arguments són favorables a la diferenciació, avui tan en voga. O potser està fent mèrits per a poder “nacionalitzar-se” valencià i així poder aspirar a un sou vitalici com a acadèmic de l’AVL. No debades ja ho diuen en genuí valencià estàndard que «això sí que és un xollo i no que te toque el cuponasso».

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!