És un fet evident: la majoria de valencians han assumit ferventment l’AVL. O no gens ferventment, però s’hi avenen, amb resignació o amb seminfotisme. No obstant això, molts d’aquests valencians s’escaroten com gallines en un galliner envaït de raboses quan les institucions espanyoles i europees ens refreguen pels morros la diferenciació jurídica entre català i valencià, i l’última (per ara) a les beques Erasmus. S’escaroten i esgrimeixen els arguments de la ciència. Però tant se val el que diga la ciència. Davant la llei, la ciència ha de callar i acatar. I si no volem que la llei siga contrària a la ciència, cal exigir lleis que respecten la ciència. Fins i tot cal exigir la derogació d’aquelles lleis que actuen contra els arguments de la ciència.
Tanmateix, malgrat les evidències, no hi ha gaire contestació, ni al País Valencià ni enlloc, davant la consolidació secessionista. Fet i fet, l’AVL està aconseguint la legitimació per part de gairebé tothom: escriptors, associacions culturals, lingüistes, periodistes, fins i tot d’Escola Valenciana. No els dol ni els crea càrrec de consciència demanar-li parer, comptar amb la seua presència institucional, fer investigacions amb el seu suport (econòmic) o ser convidats als seus «eventos».
A mi, en canvi, no m’agrada veure el meu nom citat en cap treball d’investigació sobre llengua o literatura al País Valencià finançat per l’AVL. No sóc «d’eixe món». No vull que m’hi esmenten. M’irrita que em consideren «del seus» ni que siga «en rebel·lia». Malgrat les conseqüències –de marginalitat–, m’estime més ser escriptor en llengua catalana. La càrrega a gust no pesa.
Amb tot, em reca profundament aquesta manca de resistència, aquest desistiment, malgrat les constants i constatables evidències de secessió lingüística, arreu dels Països Catalans.
Amb els fets i les respostes sobre la taula, queda clar que seguim ulls a cegues el conflictiu exemple serbocroata en comptes de la raonable solució neerlandesa (la de Flandes). En això, en els exemples que seguim, també demostrem a quina societat aspirem. I, en conseqüència, quin futur construïm (per a la llengua). Joan Fuster també tenia raó en això: «I és que no tenim voluntat de resistir». Ca’u ‘panye, doncs?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’AVL la va crear l’infaust i molt poc honorable Eduardo Zaplana. Sí, aquell que deia que estava en política “para forrarse”. Algú sabria dir alguna cosa bona que va fer l’esmentat Zaplana, a part d’omplir-se les butxaques?Jo, per més que ho pense no en recorde cap, i això que s’estigué al Palau de la Generalitat de Baix dues legislatures, si no recorde malament. I se n’anà per tal de fer de ministre a Madrid, i damunt de treball, ell que mai no havia fotut ni un brot!
Bé, doncs si l’Acadèmia Blavenciana de la Llengua la creà el senyor Zaplana, que no va fer mai res pel País, ni tan sols va aprendre a parlar el vernacle, amb professor particular i tot, com por algú dir que serveix per alguna cosa bona? Bé, serveix per omplir els comptes bancaris dels acadèmics i per acabar amb la unitat de la llengua.
L’AVL està fent un treball meravellós, i era més que necessària. De la mateixa manera que és necessària la existència de l’Acadèmia guatemalteca de la lengua.
I no oblidem mai que l’AVL reconeix la unitat de la llengua, per descomptat, i que en ella treballen molts dels millor especialistes que tenim al País Valencià. I resulta que coincideix que l’han acceptat els estudiosos més brillants, la majoria dels escriptors… en definitiva, el gros de la gent que treballa pel valencià al País Valencià. Benvinguda siga.
Per a quan l’Acadèmia Alacantina de la Llengua, desgraciats?!
Aqueixa sí que serà la bona!
Çaplana, torna’ns i aplana’ns el camí!
Com ens trigues! Tants de lustres en la tenebra!
A vida l’alacantí, a mort lo valencià!
Com més dividits mès esborrats.
Au, a cagar, valenciar! R! R!
RRRRRR!!!
Per cada 100 intel·lectuals, artistes, savis i científics que dóna Catalunya, eixa part dels Països Catalans que encara lluita per la terra, tan sols n’hi ha 1 que floreix en la “Comunidaz Blavenciana”; eixa part dels Països Catalans que ja ha deixat de lluitar per la terra (llevat d’algunes notables excepcions…): és a dir, els qui encara volen ser catalans aporten al món gent vàlida, els qui han triat ser espanyols, per contra…
Jo sempre dic i diré que parle català. I ho faig cada vegada amb més naturalitat. Com deia l’Ovidi: “parle català a la manera de València”