Cucarella

Una de les notícies d’avui de Vilaweb al voltant del tancament del senyal de TV3 al País valencià du per títol «Història d’una obsessió». A la revista del col·lectiu cultural Dorresment de Quatretonda vaig publicar (tardor 2008) un article amb el títol «TV3 al País Valencià: crònica d’una irrefrenable obsessió política». Us l’enganxe:

Als anys setanta, la presència del nostre català als mitjans de comunicació audiovisuals era menys que anecdòtica. Toni Mestre va obrir un badall de llum amb aquell seu programa de ràdio De dalt a baix. El postfranquisme o “molédica transición” avançava a colp d’eleccions i amb algun d’estat per posar por i fre als més avançats d’horitzons democràtics. Tanmateix, els valencians continuàvem sense escoltar gaire la nostra llengua per ràdio i televisió. Hi va haver un projecte de ràdio en català que va impulsar Acció Cultural del País Valencià, que va topar amb la intransigència del govern de la Generalitat Valenciana, aleshores en mans del socialista Juan Lerma. En canvi, al nostre nord, el govern de la Generalitat de Catalunya va posar en marxa el seu projecte de ràdio i televisió públiques en català. Molts valencians començàrem a pensar que s’havia acabat el llarg dejú. Així va ser que socis i no socis d’Acció Cultural ens rascàrem la butxaca per sembrar arreu del País Valencià tot de reemissors, a través dels quals podríem, per fi!, veure i escoltar televisió i ràdio en la nostra llengua. Val a dir que en aquells primers anys, el ressò a TV3 i Catalunya Ràdio dels afers valencians era, malgrat que discreta, almenys regular. Sí, per fi els valencians teníem ràdio i televisió que podíem considerar pròpies.

Els partits de futbol del Barça i les incipients telesèries es convertiren en el principal antídot contra l’escampat verí anticatalanista, alhora que esdevenia el més sòlid pont que tornava a vincular els països de llengua catalana després de segles d’ignorar-nos mútuament. I aquests factors convertien TV3 i Catalunya Ràdio, tot i no trencar gaire els límits administratius de la notícia, en un perill per al concepte excloent de la nació espanyola.

Així doncs, la il·lusió ens havia de durar ben poc. El govern de la Generalitat Valenciana, encara en mans del PSOE, es va declarar manifestament en contra de TV3. És un fet provat que va ser amb la idea de contrarestar la seua creixent influència que el govern de Juan Lerma va inventar-se Canal 9. De fet, en iniciar les emissions va ocupar per la força les freqüències que feia servir TV3. També va intentar, amb el suport d’aquell patètic ministre de l’Interior que va acabar en la presó pel cas GAL, José Barrionuevo, que la guàrdia civil precintara els reemissors d’ACPV. Així les coses, si en un principi algú podia haver pensat que tindríem més ràdio i televisió en català, havia errat de mig a mig.

Canal 9 i Ràdio 9 van consolidar-se al País Valencià, tanmateix sota un control polític extremat sobre el model lingüístic, els continguts i les presències. Així, el seu director Amadeu Fabregat es va inventar un diccionari de paraules legítimes i de proscrites (per massa “catalanes”), i en el fragor de batalla acabaren en el carrer els assessors lingüístics que s’hi oposaren. L’activitat dels nostres artistes i escriptors hi apareixia poc en aquells mitjans públics sota control del PSOE. Valga com a exemple que l’actor i cantat Ovidi Montllor no el van contractar mai per a res.

Va canviar el govern de la Generalitat Valenciana: passàrem dels espanyolistes del PSOE als espanyolíssims del PP. I la cosa no ha canviat gens. Com en temps del PSOE, les emissores públiques de ràdio i televisió valencianes són un prat privat on només pasturen els ramats polítics i artístics del PP. Tota la resta de valencians, que som la majoria, no hi tenim presència si no és per a insultar-nos. I per a ser tot idèntic, els dos presidents del PP, Eduardo Zaplana primer i ara Francisco Camps, també han intentat emmudir les emissions de TV3. A Alacant, ja han precicintat el reemissor de la Carrasqueta, i la mateixa sentència de mort (a més de multes desorbitades per a ACPV) plana sobre els de la resta del país. Tot i amb això, sembla ser que la Generalitat Valenciana no té competències en la matèria, ja que és el Ministeri d’Indústria espanyol qui pot clausurar els reemissors d’ACPV. És a dir el govern del PSOE. Però ni José Montilla quan va ser-ne titular (ara és President de la Generalitat de Catalunya) ni Joan Clos, que el va substituir, van fer res pel manteniment de les emissions. Els motius d’aquesta persecució tan tenaç en el temps com vergonyosa i antidemocràtica en els objectius, són clars: impedir el diàleg normal i natural entre tots els territoris de parla catalana, avortar qualsevol indici de recuperació d’una consciència lingüística unitària.

La seqüència de fets és contínua: des del govern de Lerma, passant pel de Zaplana i arribant al de Camps. La seua por és la mateixa. La seua actuació política, també. Avui dia, al dial valencià la presència de la nostra llengua continua sent ínfima: nul·la en les emissions privades, i sota aferrissat control polític l’única emissora pública, Ràdio 9. Gràcies als reemissors d’ACPV, més mal o més bé podem sintonitzar les emissores de la CCRTV: Catalunya Ràdio, Icat FM… Si els clausuren és perquè tots els governs valencians que ho han intentat, i els qui els han fet costat, coincideixen a assenyalar un mateix enemic comú: la nostra llengua catalana, i els qui la parlem i la tenim com a pròpia: nosaltres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!