Raül Romeva i Rueda

Potser no és tan utòpic pensar que algun dia Aznar, Blair i Bush acabin, almenys, essent processats pel Tribunal Penal Internacional. En un apunt anterior (Aznar i el Tribunal Penal Internacional) n?apuntava la possibilitat. Ara sembla que el Fiscal en Cap del Tribunal Penal Internacional, Moreno Ocampo, ha dit públicament en declaracions recollides pel Sunday Telegraph (i que tant EFE com El Periodico difonen), que està disposat a encapçalar una investigació si es dóna la principal premisa, que l?Iraq ratifiqui l?Estatut de Roma. (segueix…)

18/3/2007 13:24 h DECLARACIONS A ‘THE SUNDAY TELEGRAPH’

El fiscal del TPI veu possible processar Blair i Bush per delictes comesos a l’Iraq

? L’argentí Luis Moreno Ocampo, disposat a dirigir una investigació sobre les accions de la coalició

EFE
LONDRES

El fiscal general del Tribunal Penal Internacional (TPI), l’argentí Luis Moreno Ocampo, ha afirmat que pot imaginar la possibilitat que el primer ministre britànic, Tony Blair, i el president dels EUA, George Bush, siguin processats algun dia per delictes comesos a l’Iraq, publica avui The Sunday Telegraph.

En declaracions a aquest rotatiu, Moreno ha dit que estaria disposat a dirigir una investigació en aquest sentit i ha instat els països àrabs, especialment l’Iraq, a reconèixer la cort per poder presentar una denúncia.

Preguntat si veia possible que Blair i Bush seguessin algun dia al banc del tribunals de l’Haia en relació amb suposats crims de guerra a l’Iraq, el fiscal ha afirmat: "Evidentment, això és una possibilitat. Qualsevol país que s’adhereixi al Tribunal sap que qui cometi un delicte en el seu territori pot ser processat per mi".

L’Iraq es planteja acollir-se a l’Estatut de Roma

Segons el diari, l’ambaixador iraquià davant les Nacions Unides, Hamid al-Baiati, ha indicat que el seu país es planteja acollir-se a l’Estatut de Roma, fundació del TPI, del qual és signatari el Regne Unit, però no els Estats Units, que rebutgen la seva jurisdicció.

En l’entrevista al dominical londinenc, Moreno ha expressat la seva frustració pel fet que alguns països musulmans veuen el tribunal favorable als interessos occidentals, fins al punt que l’exprimer ministre de Malàisia, Mahathir Mohamad, ha anunciat plans per constituir un tribunal alternatiu.

Tot i que no és signatari, el Govern del Sudan, que està sent investigat pel seu paper en la matança de civils a la regió de Darfur, ha demanat a la cort que investigui les accions de la coalició britànico-nord-americana a l’Iraq, assenyala el diari.

Els països àrabs poden fer sentir la seva veu

Moreno destaca que els països àrabs poden fer sentir la seva veu si s’adscriuen al tribunal, que pot llançar una investigació si l’hi demana l’ONU, com en el cas de Darfur, o si un país signatari presenta una reclamació. També pot examinar delictes suposadament comesos per un país adscrit a l’Estatut de Roma o al territori d’un Estat membre.

Si bé el Sudan encara no ha firmat l’Estatut, sí que ho han fet Jordània i l’Afganistan, indica el dominical londinenc, que afegeix que, dies abans de la invasió de l’Iraq el 2003, el president iraquià, Saddam Hussein, va expressar també la seva intenció d’adherir-s’hi. Si ho hagués fet –afegeix el rotatiu–, les accions dels EUA en aquest país haurien caigut dins de la jurisdicció del tribunal.

En les seves declaracions al diari, Moreno destaca que encara és possible fer una investigació sobre els suposats delictes de les potències occidentals a l’Iraq, si aquest país s’adhereix a l’Estatut.

Font foto: AP

De les tres Resolucions d’Urgència que debatim i votem avui m’he encarregat especialment de dues: la resolució sobre l’assassinat de tres membres salvadorenys del Parlacen a Guatemala (i l’actual situació de violència i impunitat existent al país) –aquí la nostra resolució, aquí la consensuada amb altres grups), i la que fa referència a la llei nigeriana que prohibeix les relacions i el matrimoni homosexual –aquí la nostra resolució, aquí la consensuada-. Així mateix, adjunto també les meves intervencions en la plenària (segueix…)

Intervenció de Raül Romeva (ICV – Verds/ALE) – URGÈNCIES: Nigeria (Llei que prohibeix relacions homosexuals)

Mientras en varios países del mundo se está imponiendo el sentido común y la lógica y se están adoptando leyes que no sólo eliminan la discriminación, sino que la penalizan, con relación a las personas LGBT, en otros países, como Nigeria, se obstinan en andar marcha atrás, como los cangrejos.

En un país en cuyo Código Penal (cap 42, sección 214), ya se penaliza con 14 años de prisión el mero hecho de tener relaciones sexuales entre personas adultas del mismo sexo, ahora el Ministerio de justicia nigeriano pretende penar incluso con 5 años de prisión a quienes, siendo del mismo sexo, decidan casarse, así como a quienes les casen.

Al parecer no basta con las reiteradas peticiones de la Comisión de Derechos Humanos de NNUU de que los Estados eliminen toda ley discriminatoria para la población LGBT, ni tampoco con la evidencia de que las personas homosexuales, bisexuales o transexuales son tan personas como las heterosexuales y, por tanto, merecen contar con los mismos derechos y deberes. Ante este preocupante hecho, y con objeto de impedir que siente precedente, esta Cámara debía reaccionar. Y lo ha hecho.

Intervenció de Raül Romeva (ICV – Verds/ALE) – URGÈNCIES: Guatemala (situació de violència i impunitat)

No hace mucho Guatemala fue tema de debate en esta sesión de Urgencias, cuando tratamos la petición de extradición de Rios Montt y otros. Hoy vuelve a serlo, esta vez por el asesinato de 3 miembros salvadoreños del Parlacen, así como de los sospechosos de ser sus victimarios en la prisión.

Este preocupante episodio, sin embargo, no es un hecho aislado en un contexto que cada vez deviene más y más tenso y peligroso. La inseguridad es un problema grave y creciente en Guatemala, pero también lo es la impunidad ante determinados actos, algunos de ellos perpetrados directamente desde las instituciones públicas o, al menos, con el consentimiento de las mismas. El mismo gobierno guatemalteco, a través de su vicepresidente Stein, ha reconocido que el crimen organizado está cada vez más integrado en las instituciones públicas, incluida la policía.

Los datos son relevantes por ellos mismos: miles de personas son asesinadas anualmente en Guatemala, pero sólo se llevan a cabo arrestos en el 2% de los casos. Uno de los casos más recientes ha sido el asesinato del líder campesino Pedro Zamora, en Puerto Quetzal, del cual ya informamos a la Comisión y al Consejo en su momento.

Este nuevo episodio que hoy nos ocupa, sin embargo, nos obliga a insistir en algunas de las demandas que este Parlamento viene haciendo hace tiempo:

En primer lugar, reiterar la petición al Parlamento de Guatemala para que ratifique el Estatuto de Roma relativo al Tribunal Penal Internacional, y que asimismo ratifique el acuerdo firmado el 12 de diciembre de 2006 entre el gobierno de Guatemala y NNUU por el que se establece una Comisión Internacional de Investigación contra la Impunidad (CICIG).

Segundo, solicitar a las autoridades guatemaltecas que adopten medidas para proteger a testigos y a las víctimas de abusos de los derechos humanos en los procesos judiciales.

Y tercero, que la Comisión fortalezca en la estrategia de cooperación con Guatemala para el periodo 2007-2013, la promoción del imperio de la ley, la lucha contra la impunidad, el pleno respeto de los derechos humanos, y el apoyo al gobierno para que se fortalezca la capacidad de las fuerzas de seguridad en términos de seguridad humana.

Foto: Olusegun Obasanjo, President de Nigèria. Font: BBC/AP 

Dilluns és sovint dia de ressaca futbolística. Els diaris omplen pàgines sobre la jornada futbolística i les tertúlies públiques i privades analitzen els principals fets del cap de setmana (avui, per exemple, anem plens del post-clàssic Barça-Madrid, o de la sorprenent victòria tarraconense davant del Sevilla). Però hi ha d’altres maneres de parlar de futbol, malauradament, tal i com darrerament s’està posant de manifest, també, al Parlament Europeu: la violència als estadis, mostres de racisme, presència de símbols i gestos feixistes i d’extrema dreta, o, fins i tot (i aquest és el motiu del present apunt) el tràfec de persones.  (segueix…)

I és que la setmana passada a Brussel.les va tenir lloc un altre dels debats que darrerament vinculen el futbol amb els drets humans. Adjunto la informació que en va preparar el servei de premsa del Parlament.  

La sombra del tráfico de seres humanos oscurece el fútbol europeo

Eto’o y Drogba son modelos a seguir para muchos jóvenes africanos y sudamericanos, que ven en el fútbol una forma de escapar de la pobreza. Desgraciadamente, su esperanza de convertirse en futbolistas importantes desemboca en ocasiones en equipos de segunda fila, abandonados sin contrato ni papeles o incluso en tráfico de personas. La Eurocámara se ocupa del tema tanto en un informe como en un debate celebrado la semana pasada; descúbralo en este cuarto artículo de la serie sobre fútbol y la UE.

La cara más visible del fútbol es fascinante: dinero, fama, éxito… para los jóvenes jugadores de África y América del Sur, el deporte rey europeo representa la puerta de entrada en un mundo nuevo lejos de la pobreza y las penalidades.
 
Conocedores de la situación, algunos agentes proponen a las familias encargarse del transporte del joven a Europa, para después ejercer como sus representantes ante los clubes de fútbol. A pesar de que las normas de la FIFA sobre transferencias de jugadores prohíben que éstas se realicen con menores de dieciocho años si sus padres no viajan con ellos, la picaresca supera este escollo simplemente cambiando la edad del jugador en los papeles oficiales.
 
Una vez en Europa, la mayor parte de ellos empieza a jugar en equipos de categorías inferiores. Si después no consiguen un contrato, es frecuente que pierdan sus visados y la protección de sus agentes, quedando abandonados y en muchos casos negándose a volver a su país tras haber fracasado, como explicó durante una audiencia sobre " deporte y educación" que tuvo lugar en el Parlamento Europeo el representante de la ONG Culture Foot Solidaire y ex futbolista camerunés Jean-Claude Mbvoumin.
 
Tráfico de jugadores "baratos"
 
Para Mbvoumin, el tráfico de jóvenes jugadores de fútbol entre África y Europa es una realidad, justificada por el hecho de que "los futbolistas africanos son los más baratos" y también los que ofrecen "mejor relación calidad/precio". "Los clubes compran jugadores africanos para revenderlos", explicó, "o los contratan cuando aún son muy jóvenes sólo para ver si dan buen resultado". En el caso de que se decida no renovar el contrato, "muchos acaban cayendo en la delincuencia o en situaciones imprevistas".
 
Citó como ejemplo a Francia, país de destino de la mayor parte de los jóvenes jugadores africanos, en el que según sus datos el 48 por ciento de los futbolistas profesionales son extranjeros y la media de edad de la liga se sitúa en 18,6 años. Francia no es, en cualquier caso, el único Estado miembro en el que se dan estas prácticas: recientemente un club danés tuvo que dar explicaciones ante la FIFA por supuesto tráfico de jugadores procedentes de Nigeria.
 
Prácticas escandalosas
 
Tanto la UEFA como la FIFA han mostrado su preocupación por este asunto. Lars-Christer Olsson, director ejecutivo de la UEFA, considera la situación "alarmante", mientras que el eurodiputado socialista francés miembro de la comisión de Cultura del Parlamento Europeo Guy Bono, asegura que "podemos hablar de verdaderos canales de inmigración clandestina" y se refiere a estos hechos como "prácticas escandalosas".
 
Precisamente, esta comisión parlamentaria ha elaborado un informe  sobre "El futuro del fútbol profesional en Europa", redactado por el europarlamentario belga del Partido Popular Europeo Ivo Belet, en el que también se presta atención a este problema. El texto expresa su preocupación por la posibilidad de que las iniciativas en favor de los canteranos "degeneren en tráfico de niños, con clubes ofreciendo contratos a menores de 16 años" e insiste en que "deben respetarse siempre las leyes de inmigración en relación con la contratación de jóvenes talentos extranjeros", por lo que pide a la Comisión "que aborde el problema de la trata de niños en el contexto de la Decisión marco del Consejo sobre la lucha contra la trata de seres humanos".
 
Queda claro que, como destacó Mbvoumin, "el fútbol es mucho más que dinero y derechos televisivos". Precisamente, la problemática en torno a los derechos de retransmisión de los partidos será protagonista del próximo artículo de la serie sobre fútbol y la Unión Europea.

Més informació:

Fútbol en Europa: comienza el partido
¿Cómo acabar con la violencia en el fútbol?
El PE hace frente a la especificidad económica del fútbol
Informe parlamentario sobre el futuro del fútbol profesional en Europa
Página web de Culture Foot Solidaire (en francés)

Foto: Eto’o atén els mitjans en un acte solidari que va tenir lloc a Vilafranca. Font: EFE

La Comissió Europea, a través del Comissari Frattini, respon a la meva pregunta escrita E-0125/07 relativa a la situació de creixent racisme i islamofòbia a la UE. En la meva pregunta plantejava el següent: 

El Observatorio sobre Racismo y Xenofobia de la UE presentó en el mes de diciembre el informe "Muslims in the European Union: Discrimination and Islamophobia" en relación con la discriminación social y laboral que sufre la población musulmana de la UE. Según el informe, este segmento de población sufre discriminación en el trabajo, la educación y la vivienda. (segueix…)

Así, el informe asegura que la representación de los musulmanes, como grupo, es superior a la media en los sectores peor remunerados de la economía. Además, los resultados educativos suelen estar por debajo de la media, sus tasas de desempleo por encima y su representación en las zonas con peores condiciones de alojamiento es también superior a la media. El informe considera que es necesario actuar en materias como el rendimiento escolar de este sector, luchar contra la discriminación en el acceso al mundo laboral, garantizar un acceso a la vivienda análogo al del resto de ciudadanos de la UE o potenciar la participación de este sector en la vida pública. El informe se muestra crítico ante el hecho de que la mayoría de países de la UE (con la única excepción de Inglaterra) no hayan recopilado los datos necesarios sobre este fenómeno discriminatorio.

¿Qué medidas cree la Comisión que se deben aplicar ante las prácticas racistas e islamofóbicas denunciadas por el informe citado? ¿Piensa la Comisión pedir a los países miembros de la UE que, tal y como recomienda el informe, establezcan medidas y procedimientos de notificación adecuados para la detección de casos de discriminación e islamofobia? ¿Tiene conocimiento la Comisión del grado de cumplimiento de las directivas contra la discriminación de la UE? 

E-0125/07ES:  Resposta del Sr. Frattini en nom de la Comissió (26.2.2007)

El Observatorio Europeo del Racismo y la Xenofobia (EUMC) es un organismo comunitario independiente, cuyo primer objetivo es proporcionar a la Comunidad y a sus Estados miembros datos objetivos, fiables y comparables a nivel europeo sobre los fenómenos del racismo, la xenofobia y el antisemitismo, a fin de ayudarles a tomar medidas o formular líneas de conducta en sus respectivas esferas de competencia. En este contexto, el EUMC ha publicado recientemente el informe al que hace referencia Su Señoría.

La Comisión tiene una arraigada política de lucha contra todas las manifestaciones de racismo, xenofobia y antisemitismo, incluida la islamofobia. La Comisión ha condenado y rechazado en varias ocasiones estos fenómenos, pues son incompatibles con los valores sobre los que se asienta la Unión Europea. La Comisión puede tomar iniciativas específicas en la medida en que los Tratados le confieren atribuciones para ello. La Comisión está decidida a hacer un uso pleno de las mismas.

De hecho, la Comisión ha ejercido ya estos poderes de varias maneras:

La Comisión se esfuerza por garantizar la plena aplicación de las Directivas relativas a la lucha contra la discriminación[1]. Ha publicado recientemente un informe sobre la aplicación de la Directiva 2000/43/CE[2] y continúa paralelamente su diálogo con los Estados miembros para asegurar la correcta aplicación en la UE de ambas Directivas.

La Directiva Televisión sin Fronteras[3] prohíbe la incitación al odio por razones de raza, sexo, religión o nacionalidad.

Por lo que se refiere al Derecho penal, la Comisión ha lamentado en varias ocasiones que el Consejo no haya podido llegar a un acuerdo sobre la propuesta de Decisión Marco del Consejo relativa a la lucha contra el racismo y la xenofobia[4], pero está haciendo esfuerzos, en cooperación con las presidencias sucesivas, para volver a poner este expediente sobre la mesa del Consejo y facilitar la adopción de un texto consistente.

Por lo que se refiere a la recogida de datos, la Comisión creará, en el primer trimestre 2007, un grupo de expertos[5] que trabaje en la aplicación del plan de acción quinquenal de la Comisión para desarrollar una estrategia completa y coherente de la UE destinada a medir la delincuencia y la justicia penal[6]. La Comisión ha designado al EUMC como miembro clave de este grupo y contribuyente a la aplicación del plan de acción. La pertenencia del EUMC a este grupo refleja la importancia que otorga la Comisión a la integración de la recién lanzada encuesta experimental que examina la experiencia de las minorías étnicas y de los inmigrantes en cuanto a victimización penal. Esto revestirá especial importancia para el desarrollo de las encuestas sobre victimización y para asesorar a la Comisión en cuanto a las necesidades actuales y futuras de investigación en este campo.

La Comisión también está trabajando en la mejora de la recogida de datos por lo que respecta a estadísticas sobre todos los motivos de discriminación contemplados en el artículo 13 del Tratado, para luchar contra la discriminación. La Comisión ha elaborado junto con la Presidencia finlandesa un manual sobre recogida de datos, que se distribuirá ampliamente en breve.

La Comisión mantiene un diálogo abierto, regular y transparente con religiones, iglesias y comunidades religiosas, y apoya el diálogo entre ellas.

Por lo que respecta a la juventud y la educación, la Comisión continuará apoyando proyectos de jóvenes al amparo del nuevo programa "La juventud en acción", que aspira a la comprensión intercultural. Una de las prioridades del programa es la "diversidad cultural", que fomenta las actividades conjuntas de jóvenes de diferentes orígenes culturales, étnicos y religiosos. Además, la guía del programa "La juventud en acción" indica que todos los proyectos deberán tener una dimensión europea que incluya por ejemplo "proyectos que reflejen una preocupación común de la sociedad europea, como el racismo, la xenofobia y el antisemitismo [?]." Asimismo, el fomento de una ciudadanía activa y la sensibilización cultural son objetivos esenciales del programa de trabajo "Educación y formación 2010". El futuro programa "Aprendizaje permanente" (2007-2013) también será un instrumento clave para apoyar a los Estados miembros en el desarrollo y ejecución de proyectos tendentes a desarrollar su potencial. La ampliación de oportunidades de aprendizaje para el fomento de los valores democráticos, el respeto de los derechos humanos y la educación ciudadana recibirá una atención especial en el nuevo programa "Formación permanente".

La Comisión también proporciona ayuda financiera para proyectos de lucha contra el racismo y para organizaciones de la sociedad civil, y apoyará diversas actividades en el contexto del "Año Europeo de la igualdad de oportunidades para todos – 2007" y del "Año europeo del diálogo multicultural – 2008".

El 1 de marzo de 2007, el EUMC se convertirá en la Agencia Europea de Derechos Fundamentales (AEDF). El Reglamento de base de la AEDF[7] garantiza que el racismo, la xenofobia y la intolerancia constiturán la base de sus actividades futuras.

Font foto: BBC 

La Cort Internacional de Justicia acaba d’establir que l’assassinat de 8.000 musulmans a Srebrenica l’any 1995 va ser un acte de genocidi, però que les autoritats de Sèrbia (llavors Iugoslàvia) no en són ni responsables executores, ni tan sols incitadores directes. La sentència ha suposat una gerra d’aigua freda per a moltes de les víctimes i familiars que esperaven una condemna exemplar, i conseqüentment una indemnització, de la part de Belgrad. La sentència, però, estableix que Sèrbia va vulnerar la llei internacional en no impedir els assassinats. És evident que la decisió ha estat presa de manera salomònica (segueix…)

i pensant més en el futur que en el passat. Una condemna a l?Estat serbi podria haver suposat, diuen alguns analistes, un nou problema afegit a la ja tensa situació sèrbia, en ple procés d?assumpció del nou estatus de Kosovë. Així mateix hi ha que opina que per què cal fer pagar tot un país per les accions comeses per uns quants, fins i tot quan els responsables havien estat escollits democràticament.  La gravetat dels fets, però, em porta a considerar que una sentència que hagués reconegut la responsabilitat de l’Estat serbi en els crims hauria servit a la vegada per reparar, ni que fos simbòlicament, el mal fet en nom seu, a la vegada que hauria significat un avís a les poblacions que sovint obliden les seves responsabilitats a l’hora d’escollir determinats governants. I és que el vot, a més de ser un dret, comporta també una responsabilitat.

No obstant, i malgrat que cal considerar com a nota positiva el fet que l?actual President serbi Boris Tadic hagi reclamat al Parlament serbi, en acatar la sentència, que condemni la massacre de Srebrenica, comparteixo la decepció per una decisió que deixarà moltes ferides obertes, un elevat grau de frustració i una sensació que després d?esperar tant no s?ha fet justicia, i encara menys, s?ha reparat el mal fet, dues de les condicions indispensables per garantir que un procés de pau avanci de manera sòlida i durable. 

La singularitat del cas li concedeix, per altra banda, un significat especial. Es tracta de la primera vegada que un Estat ha estat jutjat per genocidi, ja que fins ara les sentències per genocidi requeien exclusivament sobre individus.

El cas Bòsnia i Herzegovina contra Sèrbia i Montenegro va començar ara fa un any. Bòsnia argumentava que Belgrad havia incitat a l?odi ètnic, havia armat les milicies serbobosnianes i havia estat un participant actiu en les successives massacres que van significar la mort de més de 100.000 persones entre 1992 i 1995. Per la seva banda, Belgrad argumentava que es tractava d?un conflicte intern entre diferents comunitats ètniques a l?interior de Bòsnia i rebutjava assumir cap responsabilitat sobre els fets ocorreguts.

Després de llegir-se la sentència, el líder bosnià i membre de la presidència tripartita bosniana, Haris Silajdzic, va mostrar davant la BBC la seva decepció. Tanmateix, es mostrava satisfet pel fet que la sentència, almenys, deixés clar que Sèrbia i Montenegro havien vulnerat la Convenció sobre la Prevenció del Genocidi en no haver fet prou per tal d?impedir-lo, i encara menys per castigar-ne els principals responsables. I és que cal recordar que els dos principals responsables de les massacres, Radovan Karadzic i Ratko Mladic, segueixen en llibertat per a frustració de la Fiscal en Cap del TPIY, Carla del Ponte.

Per part de la UE, Alemanya, actual presidenta del Consell, va alentar ahir Sèrbia a interpretar la sentència com una nova oportunitat per distanciar-se encara més dels crims comesos pel règim de Milosevic, i van recordar que el procés de diàleg per a una futura incorporació de Sèrbia a la UE es troba en aquests moments suspès degut a la manca de cooperació  per part de Belgrad en la recerca, captura i entrega a la justicia internacional dels responsables d?aquelles massacres.

Adjunto alguns enllaços per a comptar amb més informació:

La presidència de la Cort llegeix la sentència

Acabarà fent front a la Justicia Ratko Mladic?
Hunt for fugitive Ratko Mladic is more complex than it seems Hunt for Karadzic and Mladic

Mladic handover ‘by end of April’

Analysis: Serbia in the dock

Shattered lives in Srebrenica

Srebrenica timeline

WAR CRIMES TRIBUNAL

Karadzic and Mladic: The charges

Hague tribunal at a glance

In-depth: Milosevic trial

What is a war crime?

PERFILS

Radovan Karadzic

Ratko Mladic

ENLLAÇOS RELACIONATS

International Court of Justice

International Criminal Tribunal for the former Yugoslavia

Government of Serbia

Bosnia-Herzegovina government

Font foto: AFP/BBC

El sempre sorprenent José Maria Aznar es despenja ara amb una nova mostra de sinceritat pòstuma. Segons va dir ahir: ‘a l’Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, però això ho sé ara’. La reacció inmediata és pensar quina barra que té el paio. Com pot dir això quan milions de persones arreu del món cridàvem, a ell i als seus amics Bush i Blair, un alt i clar No a la guerra?. Potser que s’ho pensés (i escoltés més) abans. Però em temo que no n’hi ha prou. Precisament ahir una delegació de vuit eurodiputats i eurodiputades de la Subcomissió de Drets Humans del Parlament Europeu vàrem visitar la seu del Tribunal Penal Internacional, a La Haya, i ens vàrem entrevistar, entre d’altres, amb el Fiscal en Cap Luis Moreno-Ocampo. (segueix…)

Com tothom sap, el principal problema del TPI és el jurisdiccional ja que només té competència sobre els anomenats crims més greus (genocidi, crims de guerra o crims contra la humanitat) si aquests tenen lloc en un Estat signatari del Tractat de Roma. De moment, malgrat que des que va entrar en vigor l’any 2002 ja l’han ratificat 104 Estats, manquen encara signatures prou significatives com la dels Estats Units, Xina, Rússia o, incomprensiblement, la Rep. Txeca (aquest darrer membre de la UE per la qual cosa, en virtut de la Posició Comuna de la UE sobre el TPI, és inacceptable que encara s’argumenti problemes de procediment parlamentari per no haver-lo ratificat).

Malgrat que el tema de les absències és important, també ho és el fet que ja hi ha temes suficients per començar a calentar els motors de l’anomenada justicia universal, ni que sigui al ralentí, i a ritme de rodatge. Així, l’oficina del Fiscal en Cap ha obert ja diligències sobre tres casos: Uganda, Rep. Dem. del Congo, i Darfur. I n’està estudiant un quart, la Rep. Centreafricana. En aquests moments ja és en marxa el primer judici. Es tracta de Thomas Lubanga Dyilo, membre fundador i líder de la Unió de Patriotes Congolesos (UPC) a la RDC, i acusat d’haver reclutat infants per convertir-los en infants soldats i obligar-los a cometre crims de tota índole.

El judici a Lubanga és, de totes totes, una proba pilot i un intent d’exemplaritat. Segons que ens deia el propi Moreno-Ocampo, esimpossible investigar i processar tots els responsables, i per això cal focalitzar molt bé sobre les figures més representatives i significatives. I això els obliga a ser selectius.

Sigui com sigui, pel què fa al TPI és evident que tenim dos grans reptes: el primer, i més important, que funcioni, que funcioni bé, i que serveixi per anar fent justicia, la qual és una condició indispensable per a la pau; i segon, avançar en la universalitat.

La UE és, sens dubte, un dels principals aliats del TPI, políticament i econòmica. I ho ha de seguir fent. Per això, entre d’altres coses, mantenim aquesta relació entre el Parlament Europeu i la Cort (no oblidem que és el Parlament Europeu qui aproba els pressupostos comunitaris).

I qui sap, potser algun dia, quan l’Iraq ratifiqui el Tractat, demanarà al Tribunal Penal Internacional que processi el trio Aznar-Blair-Bush per crims de guerra. Sí, ja sé que sona llunyà, però també Pinochet i Milosevic pensàven que se’n sortirien amb la seva amb total impunitat. I mira per on, van acabar morint, un pràcticament despullat d’honor i glòria, i l’altre a la presó.

La justicia pot ser, malauradament, lenta, però en cap cas això pot ser excusa per avalar la impunitat amb la nostra passivitat i inacció. El TPI no és encara l’instrument universal i potent que molta gent volem que sigui, però a Uganda, la RDC i Darfur ja hi ha qui sap molt bé què vol dir ser a la llista de viatges cap a La Haya. I a la cua hi veig una llarga llista de caps i ex-caps d’estat i de govern, inclòs el ‘despistat i ignorant’ Aznar.

Foto: Luis Moreno-Ocampo. Font: BBC

El proper cap de setmana (1-3 febrer) té lloc a Paris el 3er Congrés Mundial contra la Pena de Mort. El tema, malauradament, segueix essent de gran actualitat. Fa tan sols unes setmanes parlava del cas de les infermeres búlgares condemnades a mort a Líbia (veure Pena de Mort a Libia: una provocació perillosa) tot i que ara sembla que Gaddafi assumeix que els veredictes no van ser justos i diu que no s’aplicarà la pena màxima. També l’execució de Saddam Hussein ha estat motiu de comentaris diversos (veure per exemple Penes de mort: Hussein, ETA, Corominas). A la Subcomissió de Drets Humans (segueix…)

del Parlament Europeu vàrem poder escoltar tot just ahir testimonis colpidors de l’actual situació a països com Singapur (el país amb la ràtio d’execucions per habitant, més elevada del món), Grans Llacs o Estats Units. 

Les dades són certament preocupants. Segons Amnistia Internacional, hi ha prop de 20.000 persones que esperen ser executades a hores d’ara. L’any 2005, es van decretar 5186 condemnes a mort en 53 països, i almenys 2148 poersones vàren ser executades a 22 països. El 94% de les execucions van tenir lloc a la Xina (malgrat que les xifres oficials indiquen que han estat ‘només’ 1770 persones les executades, alguns investigadors  creuen que podrien arribar fins a 8000 execucions anuals), l’Iran (94), Aràbia Saudita (86) i els Estats Units (60).

Malgrat tot, sembla que es confirma una certa tendència cap a l’abolició. Tal i com se’ns explicava ahir a la reunió de la Subcomissió de DDHH, ‘avui és possible que un candidat a president dels Estats Units no guanyi degut a mantenir postures abolicionistes, però ja no passa, com passava fins fa poc, que el fet de tenir aquestes postures el faci perdre’.

De fet, és cert que al llarg dels 20 darrers anys el nombre d’estats que han aplicat la Pena de Mort s’ha dividit per dos i l’any 2005 ha mostrat una baixada per quart any consecutiu del nombre total mundial d’execucions.

En la minisessió plenària d’aquesta setmana, a Brussel.les debatrem i votarem una Resolució en el marc del 3er Congrés contra la Pena de Mort (aquesta és la proposada pel Grup Verds/ALE i aquesta la consensuada amb d’altres grups).

Foto: Joaquín José Martinez, actualment en llibertat després d’haver estat anys enb el corredor de la mort de Florida (EUA). Font: 3er Congrés contra la Pena de Mort.

Problemes amb l’ADSL m’han impedit mantenir la pràctica blocaire diària. Tanmateix, vist en perspectiva, i davant la voràgine de fets, notícies i opinions que s’han succeït els darrers dies, potser ha estat el millor que em podia passar. De vegades és bo aturar-se per observar l’entorn, i pensar, sense la pressió que suposa haver d’opinar, analitzar o extreure noves i originals conclusions. No sempre es poden afegir arguments nous a comentaris ja fets per d’altres persones, i no sempre és possible aportar noves perspectives. En el meu cas, aquesta aturada temporal m’ha permès reflexionar, entre d’altres coses, sobre les penes de mort (en plural) que han tingut lloc els darrers dies. (segueix…) 

Així, a finals d’any hauria volgut escriure, lògicament, sobre l’execució de Saddam Hussein, i hauria repetit per enèsima vegada, com han fet d’altres abans i millor que jo, que m’oposo frontalment a la pena de mort, fins i tot per a cràpules i dictadors com Hussein, per principis i perquè està demostrat que no només no té cap efecte dissuassori sinó que, ans al contrari, només serveix per alimentar la set de venjança. És cert que el mateix Hussein va aplicar milers de sentències de mort durant el seu mandat, però també ho és que el fet que l’hagin penjat no tornarà la vida a totes les persones que ell va matar. I en canvi servirà segurament per tal que ara ens quedem sense saber molts dels detalls de quan Saddam era l’aliat dels mateixos que després van decidir abatre’l. George Bush, finalment, s’ha sortit amb la seva.

Aquest argument serveix també per condemnar l’atrocitat de Barajas que, de fet, no és sinó una altra manera d’aplicar la pena de mort. O pitjor, perquè en aquest cas ni tan sols hi ha hagut judici previ (ni just ni injust) cap a l’equatorià Carlos Alonso Palate. Quina mena d’excusa revolucionària en pot justificar l’execució? El procés de pau a Euskadi queda tocat, evidentment, tot i que vull pensar que no enfonsat. Caldrà veure ara el grau de maduresa i responsabilitat política dels partits polítics, de tots, i caldrà esperar que aquests estiguin a l’alçada dels que en el seu moment van afrontar el procés de pau a Irlanda del Nord. Però caldrà veure també com reaccionen dins les files abertzales aquells sectors que segueixien volent que el procés de pau avanci.

Especialment sorprenent i colpidora ha estat també la notícia de que Lluís Corominas, el gendre de la família Tous empresonat per l’homicidi d’un lladre al qual va disparar a l’interior d’un cotxe davant la casa dels seus sogres, duia munició prohibida el dia dels fets, segons que va revelar l’informe de balística dels Mossos i que també va corroborar l’advocat de la víctima. Concretament, la policia va trobar a l’interior del carregador una bala del tipus dum-dum, que és més mortífera que la munició permesa perquè té la punta buida i un cop ha impactat rebenta i el projectil s’esmicola en molts trossets (veure la noticia segons El Punt). La prohibició d’aquesta mena de munició, i en general de dur armes a un país com el nostre, rau precisament en la voluntat d’evitar que, ni que sigui ‘per accident’, puguin tenir lloc aquesta mena de fets, i d’evitar que s’imposi la ‘llei del Far West’.

Els fets en els quals estan implicats Saddam Hussein/George Bush, ETA o Lluis Corominas són, lògicament, incomparables des del punt de vista de la dimensió dels mateixos, però els tres coincideixen en el principi del: ‘jo sóc la justicia, i qui n’executa les sentències’. En altres paraules, suposen una flagrant vulneració de l’Estat de Dret, i per tant obren la porta a la llei de la jungla, ja sigui a escala nacional com internacional.

En definitiva, inicio 2007 donant voltes al voltant de les penes de mort, en plural, i si certament aquestes permeten que el món sigui millor i més segur, i em ratifico encara més en la meva frontal oposició a la pena de mort, a totes les penes de mort. Seguiré reflexionant-hi, i lluitant-hi en contra.   

Font foto: BBC

En resposta a la decisió d’ahir del Tribunals de Libia de condemnar a mort a cinc infermeres búlgares i un metge palestí acusant-les d’haver infectat amb el virus de la SIDA a 426 infants (ahir s’hi referia també en Francesc en resposta al meu apunt sobre Islamofòbia i Racisme a la UE), hem difós el següent comunicat de condemna (versió en castellà més avall):

Raül Romeva lance un Appel urgent pour la libération des cinq infirmières bulgares et du médecin palestinien emprisonnés en Libye. (segueix…)

Preocupants els resultats que presentava ahir l’observatori sobre Racisme i Xenofòbia de la UE en relació a la discriminació social i laboral que pateix la població musulmana a la UE (que suposa el 3.5% de la població total de la UE). En concret, i segons la nota de premsa que han fet pública des del mateix Observatori:

El informe ?Muslims in the European Union: Discrimination and Islamophobia? (Musulmanes en la Unión Europea: discriminación y xenofobia)(…) presenta datos sobre la discriminación que afecta a muchos musulmanes en el trabajo, la educación y la vivienda. La islamofobia se manifiesta de diversas formas, que pueden ir de  (segueix…)

amenazas verbales a agresiones físicas a personas y propiedades. El informe subraya que el alcance y la naturaleza de la discriminación y los incidentes de islamofobia contra los musulmanes europeos están poco documentados y pocas veces se comunican. En el informe del EUMC se recomienda, por ello, que los Estados miembros mejoren el sistema de notificación de incidentes y apliquen medidas para contrarrestar con mayor eficacia la discriminación y el racismo. La discriminación es ilegal y puede provocar que los musulmanes dejen de sentirse europeos.  

«En este informe se presentan los datos que dan una idea del alcance de la discriminación que sufren los musulmanes europeos» afirma Beate Winkler, Directora del EUMC. «Subraya su vulnerabilidad ante la discriminación, y demuestra que es necesario actuar seriamente para garantizar a todos los musulmanes europeos el derecho a un tratamiento equitativo y a la misma calidad de vida de que disfrutan los demás europeos. El informe evidencia que los musulmanes, junto con otros inmigrantes y grupos minoritarios, sufren con frecuencia distintas formas de discriminación que merman sus posibilidades de empleo, y afectan a sus logros en el área educacional o sus condiciones de vida. Ello puede provocar un sentimiento de frustración y hacerles sentirse al margen de la UE».

En el informe se citan ejemplos de actos de islamofobia, que van de insultos a agresiones físicas, pasando por actos incendiarios. «Comportamientos así están fuera de la legalidad. Es necesario un liderazgo político firme que garantice un tratamiento equitativo a todos los europeos, independientemente de su origen» afirmó Beate Winkler.

El informe subraya que solo un Estado miembro ?el Reino Unido- hace públicos datos de justicia penal que identifican específicamente a los musulmanes como víctimas de incidentes de motivación racista.

Anastasia Crickley, Presidenta del Consejo de Administración del EUMC, observó que nuevamente resulta difícil aprehender la naturaleza exacta de la discriminación sufrida por los musulmanes europeos, dada la inexistencia o escasez de datos oficiales: «La eficacia de la labor de la EUMC ayudando a los gobiernos a elaborar políticas efectivas contra la discriminación y la xenofobia pasa por saber a qué problemas nos enfrentamos. El hecho de  que muchos Estados miembros no hayan recopilado los datos adecuados hace muy difícil desarrollar políticas viables contra el racismo».

El EUMC relaciona múltiples ejemplos de buenas prácticas de gobiernos locales o nacionales, ONG u otros, tomados de varios Estados miembros. El informe, no obstante, propone varias medidas prácticas que pueden adoptarse. El EUMC considera que mejorar el rendimiento escolar, no discriminar a la hora de contratar, garantizar un acceso idéntico a la vivienda y promover la participación en la vida pública son otras tantas cuestiones que deben abordarse prioritariamente, particularmente a escala local y regional. El EUMC invita a todos los Estados miembros a aplicar las directivas contra la discriminación de la UE, y a asegurarse de que los organismos que se han creado en cada Estado miembro para fomentar la igualdad disponen de los recursos necesarios.

El informe presenta una visión de conjunto de la situación de los musulmanes en los 25 Estados miembros de la UE siguiendo a las publicaciones del EUMC sobre la situación de los judíos, los roma y otros grupos en la UE. Presenta la documentación de que se dispone y analiza los datos estadísticos. Demuestra que los musulmanes, como grupo, están sobrerrepresentados en los sectores peor remunerados de la economía. Sus resultados educativos, en general, suelen estar por debajo de la media, y sus tasas de desempleo por encima. Suelen estar desproporcionadamente representados en zonas con peores condiciones de alojamiento.

El EUMC publica al mismo tiempo otro estudio, ?Perceptions of Discrimination and Islamophobia?, que se basa en entrevistas en profundidad realizadas a miembros de organizaciones musulmanes y grupos musulmanes de jóvenes en diez Estados miembros de la UE. Las entrevistas componen un cuadro de las opiniones, sentimientos, miedos, frustraciones pero también esperanzas de futuro que comparten muchos musulmanes de la UE.

«La integración es un proceso de doble sentido. Muchos musulmanes europeos reconocen que tienen que esforzarse por comprometerse más en la sociedad. Al mismo tiempo, los líderes políticos europeos deben hacer un mayor esfuerzo por promover un diálogo intercultural serio y enfrentarse al racismo, la discriminación y la marginalización de forma más efectiva» dijo Beate Winckler. «La discriminación y el racismo son ilegales. El principal reto radica en reforzar la cohesión en las sociedades europeas, lo que significa respetar la diversidad, defender los derechos fundamentales y garantizar la igualdad de oportunidades para todos nosotros.»

Nota 1:

Els informes ?Muslims in the European Union: Discrimination and Islamophobia? y ?Perceptions of Discrimination and Islamophobia? es poden baixar des d’aquesta adreça. Tanmateix, l’adjunto com a afegit en aquest apunt.

Nota 2, sobre l’Observatori:

? La EUMC, con sede en Viena, fue creada en 1997 mediante del Reglamento del Consejo 1035/97 (CE). Es una agencia de la Unión Europea, cuyo principal objetivo consiste en recopilar y analizar información objetiva, fiable y comparable y elaborar dictámenes y conclusiones para ayudar a la Unión y sus Estados miembros en la formulación y aplicación de sus políticas contra los fenómenos racistas, xenófobos y antisemitas.

? En diciembre de 2006, el Consejo de Justicia y Asuntos de Interior de la Unión Europea acordó ampliar el mandato de la EUMC, que se convertirá a principios de 2007 en una Agencia de Derechos Fundamentales. Más información aquí.

Font foto: BBC

Aquesta setmana hem tingut diversos debats sobre Drets Humans al Parlament Europeu. Dimarts pel matí, per exemple, vàrem votar el nou Instrument Financer per a la Promoció de la Democràcia i els Drets Humans (substitut de l’Antiga Iniciativa Europea per a la Democràcia i els drets Humans), i per la tarda vàrem avaluar l’Informe Anual del Consell i la Comissió Europea sobre Drets Humans (aquesta és la meva intervenció en la plenària). Dimecres (segueix…)

vàrem votar una Resolució relativa a com seguir concedint els Premis Sakharov. Finalment, avui dijous, per la tarda, hem abordat els habituals tres temes d’urgències relatius, aquest cop, als abusos sexuals comesos per personal de NNUU a Haiti i Libèria; la situació de Birmània, i la situació a Fidji.

Pel què fa a la Resolució relativa als abusos sexuals comesos per personal de NNUU a Haiti i Liberia, aquesta és la proposta de Resolució que vàrem presentar Verds/ALE, i aquesta és la consensuada amb els altres grups.

Pel què fa a la situació de Birmània, aquesta és la proposta de resolució de Verds/ALE, i aquesta la consensuada amb els altres grups.

Finalment, pel què fa a Fidji, aqui teniu la proposta de Verds/ALE, i aqui la consensuada amb d’altres grups.

Foto: Aung San Suu Kyi, Premi Sakharov 1990, encara en arrest domiciliari. Font: AFP

Irene Kahn, secretària general d?Amnistia Internacional, publica avui un article a El Pais (Un liderazgo sin principios) en el qual posa de manifest moltes de les greus contradiccions que patim avui les anomenades potències occidentals en relació al respecte i la promoció dels Drets Humans. En aquest compendi de contradiccions hi tenim, com no, un lloc privilegiat la UE i els seus Estats Membres, sobretot per què un cop i altre repetim que un dels principals valors que donen sentit a la UE és precisament la defensa dels Drets Humans, dins i fora de la UE. Diu la Irene Kahn, tot recordant que diumenge 10 de desembre commemorem el Dia Internacional dels Drets Humans, que en relació a l?afer dels vols de la CIA, (segueix…)

per exemple: ?Europa tenia la oportunidad de contrarrestar el ataque frontal contra los derechos humanos, pero ha preferido permanecer como espectadora. El compromiso con los Derechos Humanos no es una exquisitez de política exterior: es una cuestión de principios, en casa y en el extranjero. CUando los gobiernos europeos ocultan su cabeza colectiva debajo del ala y se niegan a alzar la voz contra las violaciones cometidas por sus propios Estados miembros o por estrechos aliados, dañan su posición como defensores de los derechos humanos en otros casos?.

En altres paraules, ens trobem davant un cas de pèrdua de legitimitat i de credibilitat per reclamar als altres el compliment dels Drets Humans que de manera tan orgullosa proclamem ésser la bandera del projecte europeu. 

I en tot això, quin paper juga el Parlament Europeu en aquesta lluita per la defensa i la promoció dels drets humans? En principi el PE compta amb una doble funció: política i pressupostària. Política, per que sovint s?erigeix en la veu de la consciència europea, la qual és preocupantment tímida, i sovint contradictòria, tant en el sí del Consell com pel què fa a la Comissió Europea (en l?assumpte dels vols de la CIA, per exemple). I pressupostària, per que és el Parlament Europeu qui any rere any aprova els pressupostos comunitaris i estableix, per tant, les prioritats, també pel què fa a la promoció dels drets humans.

De fet, un dels instruments amb què compta la UE per tal de promoure la democràcia i els drets humans arreu del món, i sobre el qual hi té una gran influència el Parlament Europeu, és la ?Iniciativa Europea per a la Democràcia i els Drets Humans (EIDHR)? amb la qual es dóna suport a un miler de projectes arreu del món entre els quals s?inclouen centres de rehabilitació per a víctimes de la tortura i campanyes contra el racisme i la discriminació, en favor de la llibertat de premsa o per a l?abolició de la pena de mort.

Ara fa poc, després d?una llarga i tensa lluita política entre el Parlament i les altres dues institucions europees (Comissió i Consell), els/les eurodiputats/des varem assegurar la continuació del projecte després de 2007 i en varem augmentar el pressupost.

En efecte, la EIDHR és un bon exemple de la manera com el Parlament Europeu exerceix els seus poders com a ens co-legislador. L?acte legal que va establir la Iniciativa acaba l?any 2006 i l?Eurocambra va proposar substituir-lo per un programa específic, al contrari que la Comissió que s?inclinava per aplicar una base legal genèrica i per incloure aquests ajuts en la la partida de la Cooperació per al Desenvolupament. Finalment es va imposar la postura del PE i la Comissió va presentar una nova proposta en línea amb les aspiracions de l?Eurocambra.

El nou Instrument Financer que substituirà la EIDHR servirà per donar suport a projectes que duguin a terme no només organitzacions sinó també persones a títol individual; no necessitarà l?aprovació dels governs locals dels països en els quals es desenvolupin els projectes en qüestió; i dedicarà una atenció especial a la defensa i la promoció dels drets de les dones i la infància. Per fer tot això està previst comptar amb un pressupost d?uns 1.100 milions d?euros per al període 2007-2013.

Dimarts vinent votarem a Estrasburg el text que va resultar després d?arribar a un consens amb el Consell. Així mateix, l?agenda de la sessió inclou la presentació de l?informe anual del Consell sobre Drets Humans, a més a més de les tres habituals resolucions d?urgència que tocarà debatre i votar dijous per la tarda (en aquesta ocasió els tres temes a tractar són les violacions comeses per efectius de NNUU tant a Libèria com a Haití; la situació a les Fidji; i l?alliberament del personal mèdic empresonat a Líbia).

No obstant, tampoc el Parlament Europeu està totalment protegit de contradiccions. D?entrada, el pes  creixent de la institució fa que els debats es trobin sovint contaminats de partidismes i interessos estatals que condicionen determinats posicionaments del Parlament. De vegades les divisions tenen a veure amb l?eix esquerra/dreta, mentre que d?altres la fractura té a veure més amb lògiques de caire estatal, ja sigui degut a les diferents maneres d?entendre les relacions euroatlàntiques, o ja sigui per que es tracta de casos relacionats amb antigues colònies.

Per altra banda, una de les situacions que des del meu punt de vista és més paradoxal és el fet que hi ha una doble valoració pel què fa a la vulneració dels drets humans. Mentre les vulneracions de drets humans comeses dins de territori de la UE es tracten en la Comissió de Llibertats i d?Afers Interiors (LIBE), les que tenen lloc fora dels marges de la UE es tracten en la Subcomissió de Drets Humans (DROI) dins de la Comissió d?Afers Exteriors (AFET). El problema és que en molts casos, malgrat que els fets concrets objecte de la denuncia tingui lloc fora de les fronteres comunitàries, hi ha implicacions directes o indirectes que afecten actors de la UE. I tot plegat malgrat que existeix una Resolució del propi Parlament Europeu de 2002 que estableix que ?un dels principals objetius de la Unió Europea és donar suport a la universalitat i la indivisibilitat dels drets humans".

Així mateix, tampoc els debats en el si del Parlament Europeu estan exempts de dobles mesures. Sovint la contundència de certes resolucions  que tracten situacions concretes amb determinats països contrasten amb la condescendència que mostrem davant de situacions sovint molt més greus però que tenen lloc en països amb els quals la UE i els seus Estats Membres i tenen determinats interessos que fan que la defensa dels drets humans esdevingui un tema secundari. Els casos d?Israel, la Xina o Rússia són simplement tres exemples d?aquesta doble mesura.

En suma, és important vetllar pel respecte i la promoció dels drets humans arreu del món, però seria molt millor fer-ho des d?una autoritat moral i una credibilitat inqüestionable. I aquest, malauradament, no és encara el cas en l?actualitat.

 Més informació: Subcomisión parlamentaria de Derechos Humanos
Resolución del PE sobre los derechos humanos (en inglés)
Propuesta del PE para un nuevo EIDHR
Página web de EIDHR (en inglés)
Política de derechos humanos de la UE

Foto: Irene Kahn. Font: Amnistia Internacional

Donat que la present és setmana de Comissions al Parlament Europeu (seu Brussel.les) toca comentar alguns dels temes que tenim en agenda i que, en el meu cas, tenen a veure amb qüestions relatives a Drets Humans: 1) la compareixença del Fiscal en Cap de l’Audiència Nacional, Javier Aguado Zaragoza, acompanyat del Fiscal Vicente Gonzalez Mota, davant la Comissió del Parlament Europeu que investiga les activitats de la CIA a Europa (aquesta tarda); 2) la valoració que hem fet des de l’intergrup LGBT de la nominació d’un homòfob declarat com a president de la Comissió de Drets Humans del Parlament letó; i 3) la pregunta que he plantejat a la Comissió Europea relativa a la situació actual a Oaxaca (Mèxic). Pel què fa al primer dels temes, els vols de la CIA, (segueix…) 

la compareixença del Fiscal en Cap Aguado i del Fiscal Gonzalez davant la Comissió TDIP del Parlament Europeu ha posat de manifest que en aquests moments existeix una doble via d’investigació judicial per part de l’Audiència Nacional: valorar primer el grau de responsabilitat/coneixement existent a l’Estat espanyol de les activitats de la CIA, especialment en el marc de la comissió de tortures, i més particularment encara en la possible utilització de territori espanyol  per preparar aquestes accions; i en segon lloc col.laborar amb les investigacions en curs existents tant a Alemanya (cas El Masri) com a Itàlia (cas Abu Omar). D’entrada penso que cal valorar molt positivament tant la compareixença en ella mateixa dels responsables de la Fiscalia, com la informació compartida (conscients lògicament del secret sumarial imperant). Tanmateix, diversos diputats hem insistit en què ja no estàvem davant de casos hipotètics, o suposats, sinó davant de fets reals, i en conseqüència hem preguntat quina hauria de ser la pena en cas de provar-se que hi ha hagut cooperació en la preparació de fets delictius, i a quins nivells de les institucions espanyoles afectaria, requeriments als quals, malauradament, no hem obtingut resposta.

En quant al segon dels temes mencionats, el de la Comissió de Drets Humans del Parlament de Letònia, cal mencionar la gran sorpresa que hem tingut en saber que la persona que ocuparà el càrrec de president és una de les que més s’ha significat darrerament en contra dels drets del col.lectiu LGBT, el diputat Janis Smits. Tot respectant, lògicament, la llibertat i independència d’un parlament nacional, no volem, des de l’iuntergrup LGBT al Parlament Europeu, deixar passar aqeust fet sense mostrar la nostra preocupaci, especialment després d’haver viscut fets com els d’aqeust estiu davant de l’organització de l Dia de l’Orgull (en vaig parlar en l’apunt Autoritats letones prohibeixen marxa gai lesbiana ). En el comunicat diem el següent:

"Intergroup deplores Latvian Parliament’s Choice for Chairperson of the Parliamentary Human Rights and Social Affairs Committee"

The Latvian Parliament has confirmed the nomination of Janis Smits for the post of chairperson of the Parliamentary Human Rights and Social Affairs Committee, in blatant disregard of the candidate’s prior history of hate speech and incitements to hatred and violence. The European Parliament’s Intergroup on Gay and Lesbian Rights deplored the confirmation as an insult to those who believe in a European Union founded upon the principles of human rights, diversity, and equality. "Clearly, such an important position, one of the highest level posts in the Latvian legislature to handle issues of human rights and social affairs, should not be held by an individual who protects and promotes the values enshrined by the Universal Declaration on Human Rights," said Raul Romeva, Vice-President of the Intergroup on Gay and Lesbian Rights.The Intergroup urged the Latvian Parliament to reconsider its choice, asking the Latvian Parliament to follow the courageous acts of its European counterpart when it refused to accept the nomination of Mr. Buttiglione for similar reasons.

Indeed, the current European Commission had to be reshuffled following the Parliament’s opposition to the candidature of Mr. Buttiglione for the post of Commissioner for Justice, Freedom, and Security. "Mr. Buttiglione’s views were not in line with EU values on equality, human rights, and the separation of church and state. He could clearl not be in charge of promoting fundamental rights," said Sophie In’t Veld, Vice-President of the Intergroup on Gay and Lesbian Rights and Chair of the European Parliament’s Working Group on the Separation between Religion and Politics.

In Parliamentary debates, Mr. Janis Smits frequently quotes the Old Testament in defence of his old-fashioned values arguing in favour of a world-view that advocates sexual minorities should be put to death. "Mr. Janis Smits has been a vocal opponent to universal human rights, advocating a world in which gays, lesbians, bisexuals, and transgender peoples have no rights to protection, no rights to exist," said Michael Cashman, President of the Intergroup on Gay and Lesbian Rights, "It is our common duty, as politicians, to ensure that we do not make grave errors of judgement by selecting individuals who are ill suited to take charge of such crucial dossiers."

Finalment, demà compareixerà la Comissió Europea davant de la Subcomissió de Drets Humans (DROI) del Parlament Europeu i, entre d’altres coses, està previst que respongui a la pregunta que vaig presentar fa uns díes sobre Oaxaca, i que consisteix en el següent:

Question déposée par Raul Romeva

Sous-Commission des droits de l’homme

Depuis mai 2006, l’état de Oaxaca (Mexique) connaît une situation de violence extrême engendrant des arrestations arbitraires ainsi que des exécutions extrajudiciaires. Suite à un mouvement de grève du corps enseignant de cet état, une large mobilisation sociale a vu le jour. Cette protestation sociale et pacifique a été fortement et violement réprimée, en juin et à divers autres reprises, sur ordre du gouverneur de Oaxaca lorsque les forces de l’ordre ont tenté de récupérer le contrôle du centre de la ville de cet état. 3500 policiers dépêchés par le gouvernement mexicain et entretemps, renforcés par des paramilitaires, ont ainsi attaqué les manifestants et tués plus de dix personnes depuis le déclenchement de ces opérations répressives.

Questions à la Commission:

Quelles ont été et quelles sont les initiatives prises par l’UE et en particulier par la Commission pour réclamer une solution pacifique à ce conflit ? Et à quel niveau ?

L’UE et en particulier, la Commission a-t-elle invoqué à un moment donné le respect de la clause des droits de l’homme de l’accord liant le Mexique avec l’UE ?

La Commission a-t-elle demandé la mise en place d’une commission d’enquête approfondie pour faire le jour sur les arrestations arbitraires et les exécutions sommaires et pour juger les coupables de ces actes ?

La Commission est-elle favorable à la demande du groupe des Verts/ALE d’interdire toute exportation d’armes au Mexique puisque ces armes risquent d’être utilisées à l’encontre de la population civile ?

Foto: Efectius federals mexicans usen gasos lacrimògens contra els manifestants a Oaxaca Font: BBC

Com cada dijous de sessió plenària a Estrasburg acabem amb un debat i votació sobre tres casos de vulneració de drets humans. En aquesta ocasió, els tres casos a tractar són: Guatemala (extradició de l’ex-dictador Rios Montt i d’altres ex-militars guatemalencs a Espanya); Tibet (agressions policia xinesa sobre 70 persones tibetanes que es dirigien a Nepal i India, dues de les quals, menors, van resultar mortes); i l’Uzbequistà. Personalment m’he encarregat de negociar per part del meu grup, Verds/ALE, dos d’aquests casos, el de Guatemala i el del Tibet.  En ambdós casos  (Guatemala i Xina) la UE manté una relació privilegiada. Mentre amb Guatemala es troba en negociació un acord d’associació UE-Centreamèrica, amb la Xina existeix un Diàleg estructurat sobre Drets Humans UE-Xina. Així doncs, es tracta d’aprofitar aquests marcs per tal de posar sobre la taula qüestions fonamentals de drets humans. Adjunto a continuació les meves dues intervencions al respecte (segueix…):  

Foto: En primer pla, Efraim Rios Montt. Font: BBC

URGENCIAS: Sobre los hechos ocurridos en Tibet

Los hechos ocurridos el pasado 30 de Septiembre cerca de la frontera con Nepal, cuando 70 personas tibetanas fueron brutalmente agredidas y disparadas por la policía china, suponen una gravísima vulneración de los derechos más fundamentales y de ninguna manera deberían quedar impunes.

En esta ocasión, a diferencia con otros casos similares anteriores, contamos con imágenes que claramente desautorizan a las fuentes oficiales chinas cuando niegan que dichos hechos tuvieran lugar, y que en los mismos murieran al menos dos personas. Así mismo, estas imágenes también desmienten a la agencia Xinhua cuando presenta los hechos como actos de ‘defensa propia’. Las personas tibetanas agredidas, entre las que había varias menores, iban desarmadas.

Por todo ello, urge llevar a cabo una investigación a fondo de los hechos, y que el tema sea tratado como central en el marco del Diálogo de Derechos Humanos entre UE y China.

A poco tiempo de que tengan lugar los Juegos Olímpicos en China, hechos de esta magnitud deben preocuparnos especialmente.

URGENCIAS: Sobre la extradición de Rios Montt et al (Guatemala)

Diez años después de firmarse los Acuerdos de Paz en Guatemala, país con el que la UE está negociando un acuerdo de asociación y que pretende conseguir un puesto en el Consejo de Seguridad de la ONU, el Acuerdo global sobre Derechos Humanos sigue sin implementarse. Y ello es preocupante en uno de los países que más ha sufrido en términos de dictaduras, genocidios y crímenes de lesa humanidad. Pero más preocupante aún es la impunidad casi absoluta de la que gozan quienes fueron los principales responsables de estos hechos, algunos de los cuales siguen ostentando cargos de alta responsabilidad en las instituciones guatemaltecas.

Sin embargo, cuando el pasado 7 de julio de 2006 el Juzgado Central de Instrucción Número 1 de la Audiencia Española decretó una orden internacional de detención contra varios ex-dictadores y ex-militares guatemaltecos, se reabrió la esperanza de que se hiciera finalmente justicia.

Así, ante la total inhibición del sistema judicial guatemalteco, la Audiencia Española asumió, en base al principio de justicia universal, la responsabilidad de contribuir a acabar con la impunidad.

Ante esta iniciativa, por tanto, cabe reclamar a las autoridades guatemaltecas que cooperen plenamente haciendo todo lo posible para la clarificación de las violaciones de los Derechos Humanos que tuvieron lugar en Guatemala y para que quienes son explícitamente mencionados en la orden internacional de detención, así como en la presente resolución, sean detenidos y entregados a la justicia para ser adecuadamente juzgados.

Así mismo, teniendo en cuenta que muchos de los responsables de estos hechos gravísimos en la historia de Guatemala han estado enriqueciéndose y acumulando bienes y capital en bancos locales e internacionales, es necesario también que las entidades bancarias concernidas colaboren en el retorno de dichos bienes con objeto de que estas personas asuman también sus responsabilidades civiles y financieras.

Finalmente, Europol e Interpol deberían poner todos los medios necesarios para proceder a la detención y extradición a España de las personas mencionadas con objeto de ser adecuadamente juzgadas.

Interessant revelació la que va fer ahir vespre George Bush relativa a l’existència de presons secretes de la CIA fora dels Estats Units (veure notícia a Vilaweb, El País o la BBC). No és tant que no ho sabéssim, sinó que finalment, tal i com era esperable que succeís, ho ha reconegut obertament. L’escenari tampoc sembla casual: una al.locució televisada dirigida a les famílies de les víctimes de l’11S.

Així, li ha costat poc, o gens, justificar aquesta pràctica en nom del que ell anomena ‘salvar vides’. Això sí, insisteix en què en cap cas es van autoritzar tortures, i que es van respectar sempre les Convencions de Ginebra. Cal esperar que, poc a poc, segueixi desfilant-se el cabdell, i veure quin grau de coneixement/complicitat ha tingut la UE i els seus Estats Membres. De moment, ja s’estan desmuntant algunes coartades a Portugal on, després de negar-ho les autoritats portugueses per activa i per passiva, (segueix…)

ara es confirma que van haver-hi vols de la CIA que transportaven persones preses en transit per aquell país. L’afer implica el mateix Durao Barroso, llavors Primer Ministre lusità, i el descobriment ha estat impulsat, entre d’altres, per l’eurodiputada socialista portuguesa Ana Gomes (veure’n nota a El Pais). Amb Ana Gomes vàrem presentar una pregunta escrita a la Comissió (aquí trobareu la pregunta i la resposta del Vicepresident Frattini). Aquesta és, sens dubte, una de les bones raons que justifiquen l’existència d’una Comissió al Parlament Europeu que investigui les pràctiques de la CIA a Europa (veure apunts anteriors en aquest mateix bloc: CIA i llibertat d’expressió a Internet; Informe FAVA (debat i votació) ; Ahir CIA, avui Guantánamo ; Cal seguir investigant la CIA  ; Missió a Macedònia per investigar activitats de la CIA  ; UE-CIA: incompetència, passivitat o complicitat? ).

Per altra banda, ahir vespre es va debatre (i aquest matí hem votat) l’informe Belder sobre les Relacions UE-Xina. Les autoritats xineses han fet un terrible lobby per intentar frenar el debat i retornar l’informe al Comitè d’Afers Exteriors per tal de diluïr-ne el contingut, especialment en els aspectes més crítics. Sortosament el Parlament Europeu no ha sucumbit (en la seva majoria) a aquestes pressions, i el debat ha tingut lloc finalment. I és que, personalment, considero tant important exigir el respecte dels Drets Humans a la primera potència mundial, els Estats Units, com fer-ho a la nova i potent potència emergent xinesa, sense oblidar, lògicament, l’autocrítica i el reclam de responsabilitats a casa nostra, a la UE, ja que per donar lliçons al món, abans hem de començar per donar exemple, i no sembla que poguem estar massa orgullosos a la llum de les nombroses sospites i evidències que cada cop més tenim sobre la col.laboració i/o ocultació, per part d’alguns governs europeus, en certes pràctiques il.legals i execrables dutes a terme per l’administració Bush.    

Adjunto la meva intervenció en el marc del debat sobre les relacions UE-Xina (Informe Belder), qüestió que he seguit en tant que ponent a l’ombra del meu grup (Verds/ALE) per a les relacions amb la Xina:

En China se están dando grandes progresos en numerosos ámbitos. Sin embargo, la modernización creciente y acelerada también tiene sus riesgos. Consecuencias de tipo social y ambiental que hay que prevenir. La UE debe basar su relación con China en potenciar los aspectos positivos de dicha modernización, y combatir (o ayudar a combatir) los negativos.

Las relaciones UE-China son cada vez más frecuentes y profundas, y es importante mantenerlas y fortalecerlas, pero, con franqueza y sinceridad mutua. Es entre amigos cuando hay que hablar alto y claro. Así, la relación UE-China sólo podrá ser efectiva y positiva si se basa en ciertos principios básicos que deben tener en la defensa y promoción de los derechos humanos su eje central. En el marco de dicha relación, por tanto, debe quedar muy claro que indiscutibles e innegociables.

Debemos recordar, por ejemplo: que estamos por la prohibición de la Pena de Muerte, y que entendemos éste como un valor universal; que estamos en favor de la democratización, la libertad de expresión (también en Internet) y la libertad de manifestación cultural y religiosa; que condenamos la sistematización de la tortura y la existencia de campos de re-educación de personas detenidas; que consideramos fundamental el respeto a los derechos de los pueblos, como el Tibet; e instamos al Consejo una vez más a que acuerde el envío de un Enviado Especial de la UE al Tibet; que estamos en contra de levantar el embargo de armas a China hasta que no haya una investigación clara y una asunción de responsabilidades respecto de los hechos de Tiannamen (1989); que apostamos por el diálogo regional con Japón y Corea; que el principio de Una-China debe basarse en el reconocimiento mutuo entre China y Taiwán, y que aunque entendemos éste un marco de diálogo constructivo que debe evitar el recurso a la fuerza, la progresiva aproximación entre ambas entidades debe darse en un marco de democracia y de derechos jurídicos y políticos similares que hoy no se da aún;