Raül Romeva i Rueda

No està malament per començar. El darrer curs europarlamentari de la present legislatura ha començat amb força, almenys a la Comissió de Drets Humans (DROI). A la sessió d’aquesta tarda hem abordat temes tan amplis i profunds com la situació dels Drets Humans a la Xina després dels JJOO (amb la presència de la Comissió Europea i d’Amnistia Internacional, entre d’altres), la situació dels drets humans a Cambodja, Laos i Vietnam a la vista de les actuals converses de cara a una eventual renovació de l’Acord de Cooperació que la UE manté amb aquests països (amb la presència de membres de la CE, d’ONG i de les ambaixades respectives), la situació dels Drets Humans a Moldàvia (amb la presència d’ONG i de representants de l’ambaixada) i, finalment, la situació a Geòrgia i Ossètia del Sud (amb la presència de la CE i de Human Rights Watch). Els debats han estat (segueix…)

extensos, i els documents analitzats i treballats, diversos (els podeu trobar aquí). D’aquests documents voldria destacar-ne, tanmateix, un parell, que poden ser d’utilitat. El primer, un Informe d’Amnistia Internacional sobre la Xina (Peoples Republic of China: The Olympics Coutdown – broken promises (july 2008) ); i el segon, de Human Rights Watch, sobre Geòrgia (Civilians killed by Russian Cluster Bomb ‘Duds’ (21 d’agost de 2008)). Sobre ambdós afers en seguiré parlant en subsegüents apunts, ja que l’activitat parlamentària es preveu intensa al respecte.

Foto: Georgians observant les restes d’una bomba de dispersió RBK-250 llençada per l’aviació russa sobre la ciutat de Ruisi, prop d’Ossètia del Sud, el passat dimarts 12 d’agost de 2008. Font: HRW

Seguint amb les audiències que estem mantenint aquests díes al Parlament Europeu amb representants del govern francès, en la seva condició de presidència semestral del Consell de la UE, vàrem tenir ocasió ahir de parlar amb Bernard Kouchner, Ministre d’Afers Exteriors de l’Estat francès i President de torn del Consell, i avui amb Jacques Pellet, president de torn del Grup de Treball del Consell sobre DDHH (COHOM). De la intervenció de Kouchner, malauradament, res a comentar d’especial, ja que es va limitar a exposar allò que ja coneixíem (i que podeu consultar a Presidència francesa Consell UE2008). Personalment vaig demanar si en el marc de l’Unió Euromediterrània tenien previst la presidència francesa comprometre’s a avançar cap a una solució justa i duradora per al Sàhara Occidental, basat en l’exercici del dret a l’autodeterminació, però es va limitar a fer referència a la proposta de regionalització fet pel Marroc. Pel què fa a l’intercanvi de punts de vista amb Pellet, aquest matí, en el marc de la Subcomissió de Drets Humans del PE, hi ha hagut dues referències, en canvi, que m’han semblat extremadament importants, per esperançadores. La primera, el compromís de la presidència francesa de considerar com aspecte central de la feina al llarg dels propers sis mesos dels drets de les dones i especialment de la lluita contra la violència contra les dones. Són diversos els temes a posar sobre la taula: (segueix…)
implementació resolució 1325, el.laboració de líniees directrius sobre drets de les dones, etc… Sobre aquest punt he comentat dues coses: primer he recordat que quan vaig el.laborar el meu informe sobre Feminicidis a Amèrica Central i Mèxic vaig haver de front a enormes dificultats per tal de posar el tema a l’agenda política del Parlament Europeu, malgrat que finalment, i no sense enormes dificultats, ens en vàrem sortir (veure categoria apunts Feminicidis i violència masclista ), per la qual cosa celebro que la Presidència francesa en faci bandera i el col.loqui al centre de la seva agenda; i segon que en aquest informe es reclamava, entre d’altres, que les institucions europees estableixin mecanismes de coordinació en termes de lluita contra la violència conra les dones arreu del món, motiu pel qual he reiterat la nostra proposta que es nomeni un/a Representant especial de la UE per a drets de les dones (veure apunt En favor d’un/a Representant Especial de la UE pels drets de les dones). 

El segon aspecte esperançador és el compromís de la presidència francesa de tornara a presentar ea l’Assemblea de Nacions Unides una proposta de Declaració relativa a la llibertat d’Orientació sexual. Cal recordar que la iniciativa precedent, liderada per Brasil, no va reeixir, si bé llavors es tractava d’una proposta de Resolució (i per tant calia consensuar-la amb altres països) mentre que amb aquests intent de fer-ho en forma de Declaració, sembla més factible que s’aconsegueixi, almenys, posar el tema a debat. Tanmateix, sobre aquesta qüestió he recordat també a la Presidència que a molts països europeus, entre ells l’Estat espanyol, encara no es reconeix la persecució per motius d’orientació sexual com un element segons el qual reclamar el dret d’Asil. Avançar en aquesta qüestió seria altament útil de cara al debat que pretenem exporta fora de les fronteres de la UE, en el marc de NNUU. 

Finalment, tot i que no ha estat un tema que s’hagi tractat avui, i del qual en Bernard Kouchner se’n va escapolir ahir, recordo que la Presidència francesa s’havia compromés a deixar de bloquejar la conversió del Codi de Conducta sobre exportacions d’Armament en una Posició Comuna de la UE, la qual cosa el convertiria en jurídicament vinculant. Caldrà seguir amatents a aquest assumpte.

Font foto: Parlament Europeu

Dues de les tres urgències sobre DDHH que debatem i votem avui al Parlament Europeu són situacions que afecten el continent africà: Sudan i Burundi. La tercera és Belarússia. Recordo que és una pràctica habitual que els dijous a la tarda de les sessions plenàries a estrasburg es tractin tres temes de vulneracions de drets humans arreu del món. En tant que responsable de Drets Humans del Grup Verds/ALE sóc dels qui segueixen habitualment aquests debats (segurament, i malauradament, un dels pocs que ho fa). En aquesta ocasió he treballat sobretot les dues qüestions africanes: la situació al Sudan i la Cort Penal Internacional (veure resolució que hem impulsat com a Verds/ALE i la consensuada amb els altres grups) i situació de tensió creixent a Burundi (veure també resolució que hem impulsat com a Verds/ALE i la finalment consensuada amb els altres grups). (segueix…)

Adjunto a continuació la meva intervenció pel debat d’aquesta tarda en relació a Burundi:

Intervención en plenaria

Urgencias: Burundi (2′)

24 de mayo de 2008

Raül Romeva (ICV), MEP

El retorno a las hostilidades en Burundi supone un preocupante paso atrás en un proceso ya de por sí frágil. Decenas de muertes y miles de nuevos desplazados ponen de manifiesto que los esfuerzos por consolidar el camino hacia la paz son, por el momento, insuficientes. Y las responsabilidades para que ello sea así deben repartirse. En primer lugar hay que lamentar el regreso a las armas del FNL, pero también hay que poner de manifiesto que son muchas las denuncias de vulneraciones de derechos humanos protagonizadas por las fuerzas armadas y la policía burundesa.

Por otro lado, es también evidente que la inestabilidad en Burundi puede comportar importantes y graves consecuencias a escala regional, sobre todo con relación a la RDC y a Rwanda.

Coincido en que en Burundi se registra una mayor estabilidad desde la entrada en vigor de una nueva Constitución, la cual ha ido seguida de elecciones generales, pero ello refuerza la necesidad de que se cree una comisión de paz y reconciliación como medida de fomento de la confianza, comisión que debería contar, además, con el apoyo financiero y logístico de la UE.

Y es que en este contexto, y sobre todo teniendo en cuenta que la Unión Europea ha elegido Burundi como país piloto para la aplicación de un plan de acción prioritario destinado a mejorar la rapidez y la eficacia de la ayuda, considero que el contenido de esta resolución merece ser tenido especialmente en cuenta, no sólo por la Comisión Europea, sino también por los Estados miembros. Y más concretamente dos de las propuestas que se hacen: primero, la de aumentar los recursos financieros concedidos por la UE a Burundi, en especial con ocasión de la revisión intermedia del 10° FED; y segundo que en el marco del plan de acción tan necesario, se preste especial atención a los programas en favor de una mejor gobernanza y gestión de la situación democrática, a políticas sanitarias mediante la creación de centros de salud y la mejora de los hospitales, de decisión del gobierno Burundés de hacer gratuita la educación primaria, y los continuos esfuerzos por mejorar la infraestructura del país.

Més informació:

Sobre la Cort Penal Internacional

Preguntes i Respostes de la Cort Penal Internacional

Foto: Sudan. Font: AFP/BBC

Aquest matí he participat a la manifestació que ha tingut lloc davant del Parlament Europeu en relació a la Directiva del Retorn (també coneguda ja com la Directiva de la Vergonya). En aquests moments estem pendents de la decisió que prendrà aquesta tarda el Consell en relació a aquest tema, la qual cosa serà sens dubte determinant pel què fa a la que haurem de prendre al Parlament Europeu el proper 5 de juny proper.  Mentrestant, però, els debats relatius als drets humans no s’aturen al parlament i avui, de fet, ens toca debatre (i demà votar) l’informe anual sobre la situació de drets humans que enguany ha el.laborat el col.lega italià del Partito Radicale, Marco Cappato, amb qui aprofito per dir que mantenim una excel.lent col.aboració en relació a nombrosos temes, especialment els relatius a la defensa i promoció dels drets humans. En aquest context, en la meva intervenció del debat d’aquesta tarda penso destacar els següents aspectes: (segueix…)

Intervención en plenaria de Raül Romeva (ICV – Greens/EFA) con relación al Informe Cappato sobre DDHH (7 mayo 2008)

Quiero, en primer lugar, felicitar al colega Cappato tanto por el trabajo hecho, como por el resultado. De hecho, creo que esta debería ser una felicitación extensible al conjunto de la Subcomisión de derechos humanos, que ha demostrado ya hace tiempo su mayoría de edad con todo lo que ello implica.

Con relación al informe, no obstante, hay algunos aspectos que quisiéramos retomar y ver si es posible hacer un último esfuerzo: primero, recordar una vez más que los derechos humanos son universales e indivisibles, lo cual no está explícito en el texto, y quisiéramos que lo estuviera, por lo que hemos propuesto una enmienda al respecto.

Segundo, sería bueno también que acordáramos que, en lo sucesivo, cada Enviado Especial de la UE debería tuviera un mandato claro con relación a los derechos humanos, especialmente con relación a garantizar que se cumplen las Directrices de Derechos Humanos.

Tercero, aunque los derechos de las mujeres son, por definición, derechos humanos, entendemos que las especificidades que acompaña a menudo ciertas vulneraciones de derechos humanos des de la perspectiva de género, hacen altamente recomendable que se adopten cuanto antes unas nuevas Directrices relativas a los Derechos de las Mujeres.

Y finalmente, aunque son muchos los casos específicos que deberíamos mencionar aquí, cosa que no podemos hacer ni por espacio ni por tiempo, sí quiero, al menos, aprovechar este debate para poner una vez más sobre la mesa la vulneración de los derechos humanos que está teniendo lugar en el Sáhara Occidental, a manos de las autoridades marroquíes. Siendo como es éste, un caso claro de descolonización inacabada, es obligación de España, y por extensión de la UE, no inhibirse en este asunto. Tanto más cuando el mismo Consejo de Naciones Unidas ha hecho nuevamente un llamado a que el conflicto se resuelva con una solución justa y duradera acorde con el Derecho Internacional, lo cual significa, como todas y todos sabemos, que se aplique el derecho de autodeterminación.

Foto: Marco Cappato. Font: Parlament Europeu

Ara fa tres mesos Raül Romeva i Rueda, Eija-Riitta Korhola, Jules Maaten, Glyn Ford i Ana Gomes vàrem començar a promoure una Declaració Escrita relativa a la necessitat d’investigar el cas de Munir Said Thalib, defensor de Drets Humans indonesi i fundador de diverses organitzacions de drets humans, el qual va morir enverinat per arsènic en el vol GA974 de la companyia Garuda quan anava de Singapur a Amsterdam (veure aquesta noticia segons la BBC). Tenint en compte que mai es
va fer públic l’informe que un equip d’investigació independent va
el.laborar per encàrrec del president indonesi, i que són nombroses les
sospites que apunten cap a un assassinat que anava dirigit a intimidar
d’altres defensors de drets humans i periodistes indonesis, considerem (segueix…)

que la UE (Comissió i Consell), tenint en compte les Línies Directrius(Guidelines) relatives a la Protecció de Persones Defensores de Drets Humans,s’han
d’implicar en l’esclariment de l’afer i reclamar tota la transparència
i aplicació e la justícia que sigui necessària. Després de tres mesos
de lluitar-hi acabo tot just de saber que hem aconseguit les signatures
necessàries (més de 395) d’altres col.legues de l’Eurocambra de tal
manera que la Declaració que adjunto més avall ha esdevingut un a
petició oficial del Parlament Europeu. Es tracta, per tant, d’una
petita però important victòria en favor dels Drets Humans i, sobretot,
de la protecció dels defensors dels drets humans.

12.11.2007

0098/2007

DECLARACIÓN POR ESCRITO presentada de conformidad con el artículo 116 del Reglamento por Raül Romeva i Rueda, Eija-Riitta Korhola, Jules Maaten, Glyn Ford y Ana Gomes sobre el asesinato del defensor de los derechos humanos Munir Said Thalib

0098/2007

Declaración por escrito sobre el asesinato del defensor de los derechos humanos Munir Said Thalib

El Parlamento Europeo,

– Visto el artículo 116 de su Reglamento,

A. Considerando que, en septiembre de 2004, Munir Said Thalib, defensor de los derechos humanos indonesio y fundador de varias organizaciones de derechos humanos, falleció a causa de un envenenamiento por arsénico en el vuelo GA974 de la compañía Garuda efectuado entre Singapur y Ámsterdam,

B. Considerando que nunca se ha hecho público el informe que un equipo de investigación independiente ha elaborado sobre el caso Munir Said por encargo del Presidente indonesio,

C. Considerando que, en octubre de 2006, el Tribunal Supremo de Indonesia anuló la condena que pesaba sobre la única persona encausada en relación con este asunto, Pollycarpus Budihari Priyanto, antiguo copiloto de la compañía Garuda,

D. Considerando que, en abril de 2007, la policía indonesia detuvo a dos nuevos sospechosos por el asesinato de Munir Said,

E. Considerando que el asesinato en cuestión tenía también por objeto intimidar y amenazar a todos los demás defensores de los derechos humanos y periodistas indonesios,

1. Pide a las autoridades indonesias que emprendan las acciones necesarias para garantizar que los responsables del asesinato a todos los niveles son enjuiciados y que la justicia se pronuncia al respecto cuanto antes;

2. Pide a la Comisión y al Consejo que lleven un seguimiento de la investigación sobre el asesinato de Munir Said, incluidos los juicios en curso de los antiguos ejecutivos de Garuga Indra Setiawan y Rohainil Aini, así como de la revisión de la decisión del Tribunal Supremo en el asunto Pollycarpus;

3. Encarga a su Presidente que transmita la presente Declaración, acompañada del nombre de los firmantes, al Consejo, a la Comisión, a los Parlamentos y Gobiernos de los Estados miembros, así como al Presidente de la República de Indonesia y a los Presidentes de las dos cámaras del Parlamento indonesio.

Foto: Munir Said. Font: BBC

Aquesta setmana de sessió plenària a Estrasburg, l’Eurocambra ha debatut diversos temes relacionats amb els Drets Humans. He tingut ocasió de participar en tres d’aquests assumptes a través tant de l’el.laboració de les resolucions específiques com en el debat que ha tingut lloc en el plenari. Els tres temes que he seguit són el posicionament del Parlament Europeu en relació a la 7a sessió del Consell de NNUU sobre Drets Humans (veure resolució Verds/ALE i resolució negociada amb altres grups); la situació a Timor oriental després de l’intent d’assassinat del President i Premi Nobel de la Pau, José Ramos-Horta (veure proposta de resolució Verds/ALE, veure també cronologia fets recents); i la situació humanitària a la regió del Kivu Nord, a la RDC, on, per altra banda, té un protagonisme especial la violència contra les dones en diverses formes tal i com podeu veure en la proposta de resolució del Grup Verds/ALE. Adjunto intervencions preparades pel debat d’aquesta tarda més avall:(segueix…)

Intervención en plenaria de Raül Romeva
URGENCIAS: Timor Oriental
21 febrero de 2008

Timor Leste es un ejemplo de como se pueden llevar a cabo procesos de autodeterminación, y de como pueden hacerse bien. De hecho, seria interesante que otras potencias excolonizadoras (como España, por ejemplo) aprendieran de la experiencia portuguesa en el caso de Timor, y dieran mejor respuesta a los procesos de descolonización inacabados que les incumben (es el caso del Sahara Occidental).

Sin embargo, resulta también evidente que todos estos casos no son sencillos ni de resultados inmediatos. Las dificultades que vive Timor Leste, donde a pesar de haberse celebrado unas elecciones pacificas hace unos meses siguen existiendo importantes disturbios, e incluso el intento de asesinato del Presidente Ramos Horta (al que desde aquí saludamos y mandamos nuestros deseos de pronta recuperación) o del primer Ministro Xanana Gusmao.

Nadie, creo, puede discutir la voluntad de entente que ha demostrado Ramos Horta, entre otros muchos, y estoy convencido de que, incluso después del atentado, Ramos Horta liderará los esfuerzos que sean necesarios para encontrar un acuerdo político entre las partes actualmente en conflicto en el país que permita dirimir las diferencias en un marco democrático y no violento.

Para ello, sin embargo, es necesario que la Comunidad Internacional se comprometa a fondo y que, entre otras cosas, el mandato de Naciones Unidas sea renovado a finales de febrero para que, tal y como de hecho ha sugerido Sudáfrica, la presencia internacional se alargue hasta 2012 en aras de permitir una planificación a más largo plazo.

Así mismo, es deseable que la presencia de Naciones Unidas en el terreno se ajuste a las necesidades del país en el sentido que sólo serán útiles si tienen capacidad de actuar preventivamente ante los brotes de violencia, y de actuar consecuentemente ante los mismos. Por último, es urgente también que la UE establezca cuanto antes una Delegación en Dili y que el Parlamento Europeo envíe también una delegación de observación con objeto de apoyar a las fuerzas democráticas y de evaluar la orientación y eficacia de la ayuda europea.

Intervención en plenaria de Raül Romeva
URGENCIAS: North Kivu (2′)
21 febrero de 2008

Nuevo capítulo, este de hoy, del trágico serial que tiene como protagonista la población de la República Democrática del Congo. En este caso el escenario se centra en la región Norte de Kivu, pero la trama y las víctimas son las mismas que ya fueron objeto de una resolución de urgencia en la sesión plenaria de enero.

Desde 1998 son casi 5 millones y medio las personas que han muerto a causa de la guerra y 45.000 personas más mueren mensualmente a causa (directa o indirectamente) de la misma, esto es, 1500 personas cada día. En otras palabras, entre que empezamos esta sesión, el lunes, y hoy, 6000 personas han muerto en la RDC.

En los últimos meses, además, se han acrecentado, sobre todo en la región del Este, las masacres, las violaciones de niñas y mujeres y el reclutamiento forzado de niñas y niños. De todo ello son responsables tanto las tropas rebeldes de Laurent Nkunda como los combatientes de las FDLR (fuerzas democráticas para la liberación de Rwanda).

Por otra parte, cabe recordar que el mandato de la MONUC se fundamenta en el capítulo VII de la Carta de la ONU, lo que le confiere la autoridad de usar todos los medios necesarios para disuadir cualquier intento de uso de la fuerza que ponga en peligro la vida o la integridad de civiles o que suponga una amenaza del proceso político.

Sin embargo, hasta la fecha, la presencia de la MONUC ha sido del todo insuficiente para frenar la barbarie. Por todo ello, es imperativo apelar de nuevo al Consejo de Seguridad que reaccione y ponga todos los medios disponibles para frenar las masacres.

Así mismo, si bien debemos saludar y felicitarnos por la celebración de la Conferencia de Goma que abre la puerta a una negociación política, los acuerdos, especialmente aquellos que tienen que ver con la desmovilización, siguen siendo ambiguos y su aplicación poco clara.

Por último, esta es una nueva oportunidad para reclamar una vez más que se activen e implementen los mecanismos de control, como el Proceso de Kimberley (diamantes), en materia de certificación de origen de los recursos naturales importados por la UE.

Foto: José Ramos-Horta, President de Timor Oriental. Font: AP/BBC

Aquest matí ha tingut lloc a Estrasburg la signatura, formalment solemne, de la Carta de Drets Fonamentals. I dic formalment perquè l’espectacle que han muntat des dels escons euroescèptics ha estat realment antològica. Les actituds obstruccionistes d’una minoria de diputats i diputades (majoritàriament eren homes de nacionalitat polonesa i britànica) ha fet que per algun moment l’Eurocambra semblés més un camp de futbol amb una de les grades plena de hooligans maleducats que no pas un espai de diàleg i de confrontació ideològica democràtica. Especialment lamentable ha estat l’actitud hostil i agressiva mostrada per part d’alguns dels diputats contra els assistents (uijiers) que  (segueix…)

els demanaven, a instàncies de la Presidència, que es comportessin. Quedi clar que sóc fermament partidari de manifestar totes les discrepàncies que faci falta, també, o especialment, en els Parlaments, i això inclou fer de tant en tant accions o gestos per tal cridar l’atenció mediàtica, però considero que hi ha límits, i que les formes són importants, especialment quan s’assumeix un paper representatiu que, al cap i a la fi, és el que se’ns ha concedit, i només temporalment, als membres electes. I per això cal ser especialment conscients dels moments i els contextos.

El marc en què han tingut lloc aquests esdeveniments, la signatura de la Carta de Drets Fonamentals, no és, lògicament, un aspecte menor. És evident que la Carta, malgrat ser imperfecta, com tots els textos que surten de compromisos entre visions molt diverses de què, com i quan cal aplicar el concepte de dret fonamental, suposarà que els ciutadans i ciutadanes de molts dels països que la signaran veuran els seus drets fonamentals fortament millorats.

El problema és que aquest no serà el cas ni del Regne Unit i Polònia, almenys de moment, ja que els governs d’ambdós països se n’han volgut mantenir al marge apel.lant a un dubtós dret d’aplicar el principi de la clàusula opt-out. Dic que el considero un dret dubtós ja que, en aspectes tant claus com els drets fonamentals, aquesta possibilitat no hauria de poder ser exercit, la qual cosa posa novament de manifest l’existència d’alguns problemes fonamentals, és a dir, de fonaments, de l’estructura europea.

Per altra banda, no deixa de resultar un cert contrasentit, tot i que malauradament sembla ser el signe dels temps que vivim, signar de manera solemne la Carta de Drets Fonamentals de la UE precisament el dia després que el president francès i proper president del Consell de la UE (a partir de juliol de 2008), Nicolas Sarkozy, rebés el president libi Muammar al Gaddafi. En la roda de premsa posterior a l’encontre Sarkozy argumentava que la recepció oficial tenia sobretot una dimensió comercial, i responia a totes aquelles veus (algunes provinents del seu propi govern) que havien qüestionat la idoneïtat de la trobada amb arguments del tipus ‘això digueu-ho a les famílies de les persones que treballen a les empreses implicades en els contractes que hem signat amb Lybia’. Ja hi tornem a ser. Novament el xantatge moral i la doble vara de medir drets. Cal recordar, a més a més, que aquests contractes són per vendre’ls avions de combat, helicòpters i tancs. 

I la pregunta és: per què és tant difícil entendre que els drets són universals i que tants drets tenim i hem de veure respectats les persones que vivim a la UE com les que viuen a la resta del món? On és la incompatibilitat? Per què per defensar els drets de les persones d’aquí, hem de callar davant les vulneracions dels drets de les persones d’arreu?

En fi, ho deixo aquí per què me n’he d’anar a l’hemicicle. Aquesta tarda tenim un debat amb la Comissió i el Consell sobre el diàleg entre la UE i la Xina relatiu als drets humans (vegeu la nostra resolució). Un cop més caldrà recordar que, si la UE vol ser creïble a l’hora de donar lliçons al món en relació als drets humans, potser que modifiquem la tan nefasta política del ‘Business as usual’. Així, entre d’altres aspectes penso mencionar el fet que l’aixecament de l’embargament d’armes a la Xina ha d’estar condicionat directament a progressos significatius en relació a l’esclariment dels fets ocorreguts a la plaça Tiannanmen l’any 89, així com a l’assumpció de responsabilitats per part de les autoritats xineses i l’alliberament de les persones encara preses (tot i que fins i tot en alguns casos es desconeix si aquestes persones segueixen vives o no). Per altra banda, també reiteraré el fet que trobo inacceptable que els governs europeus es pleguin davant les pressions governamentals xineses quan aquestes li exigeixen no rebre persones dissidents o líders crítics com, entre d’altres el Dalai Lama, sota l’amenaça de revisar determinats acords comercials.

I és que la lluita pels drets humans no pot ser altrament que global i universal, i això exigeix sovint més coherència i alguns sacrificis, també en termes comercials.

Font foto: BBC

La darrera sessió plenària del Parlament Europeu de l’any 2007 està especialment centrada en temes de drets humans en els quals m’ha tocat intervenir en diferents graus. D’entrada avui l’advocat sudanès Salih Mahmoud Osman, flamant Premi Sajarov 2007, recollirà el premi i oferirà un discurs a l’Eurocambra. Per altra banda, ahir al vespre vàrem debatre una nova resolució relativa al desè aniversari de la signatura del Tractat d’Ottawa sobre Mines Antipersona; avui debatem els informes anuals de la Comissió i el Consell relatius als drets humans, i seguidament els resultats de la Cimera de Lisboa UE-Àfrica; demà (segueix…)

dimecres proclamaren solemnement la Carta de Drets Fonamentals, i a continuació avaluarem la cimera UE-Xina (en particular el diàleg sobre Drets Humans), i seguidament tindrem un debat sobre l’increment de l’extremisme a Europa; finalment, dijous, en l’habitual sessió destinada a les Urgències sobre Drets Humans, abordarem la situació a l’Est del Txad, els drets de les Dones a Aràbia Saudita i la reclamació de justícia per a les dones anomenades ‘dones de consol’ (comfort women) de l’Exèrcit Imperial japonès durant la Segona Guerra Mundial.

Font foto: Parlament Europeu

La sessió parlamentària d’avui dijous està dedicada especialment a la situació dels Estats fràgils, debat que té lloc aquest matí (adjunto més avall la intervenció que m’he preparat), mentre que per la tarda afrontarem una nova sessió de debat i vot de tres Resolucions d’Urgència. Els temes per a aquesta sessió són: Somàlia (aquesta és la resolució del nostre grup i aquesta la consensuada amb els altres, en les quals he treballat; sobre llibertat de pensament religiós (aquest és el text que hem presentat el nostre grup, de la qual també me n’he hagut de fer càrrec), i sobre l’Uzbequistan (tema sobre el qual intervindré aquesta tarda per tal d’assenyalar l’encara preocupant situació, vegi’s directament persecució i empresonament, que viuen les persones LGBT en aquell país). (segueix…)

Intervención de Raül Romeva  (Verdes/ALE) (1,5′) sobre Situación Fragile States

15 noviembre de 2007

Realmente celebro que este tema sea tratado en esta cámara porque, aunque es cierto que normativamente no existe una definición exhaustiva de lo que es un estado frágil, sí tenemos muchos casos que de forma empírica se encuentran en dicha categoría.

Así pues, esta resolución nos permite abordar algunos de los problemas más graves que dichos contextos deben afrontar como son, por ejemplo, el hecho de que dicha fragilidad se fundamente a menudo en una situación de extrema pobreza que suele conllevar una situación de colapso institucional y de inseguridad a todos los niveles.

Por otro lado, es también crucial partir del principio que la fragilidad de dichos estados supone un reto para el desarrollo y hace urgente que definamos una agenda coherente basada en el principio humanitario del ‘Do No Harm’ (No Hacer Daño).

En cuanto a la acción exterior, y particularmente la europea, en dicho tipo de contextos, ésta debe basarse en la implementación de programas en el terreno los cuales deben ser flexibles y adaptables a las necesidades cambiantes del mismo, y elaborados en base a una estrategia planificada a corto, medio y largo plazo.

Por último, no quiero dejar de mencionar la importancia de establecer un doble mecanismo de contabilidad que incluya la obligación, por parte de los países receptores de ayuda, de rendir cuentas hacia los donantes con relación al uso de dichos recursos, por supuesto, pero también hacia su propia población, algo de lo que los propios donantes deberían estar también vigilantes que suceda.   

Foto: Imatge de Mogadishiu (Somàlia). Font: BBC

És un dels casos que segueixo de fa temps i sobre el qual hem fet diverses iniciatives (la darrera la que comento en l’apunt Pena de Mort a Líbia: una provocació perillosa). Les cinc infermeres búlgares i el metge palestí van ser acusades l’any 1999 per  haver, suposadament, infectat amb virus de la Sida a 426 infants libis en un hospital de Líbia. Tant el govern de Bulgària com Amnistia Internacional han denunciat en reiterades ocasions que el procés ha estat plagat d’irregularitats. I fins i tot Luc Montagnier (l’investigador francès a qui s’atribueix el descobriment del virus de la sida) va analitzar el cas i va determinar que la infecció havia estat totalment accidental degut a les pèssimes condicions sanitàries i d’higiene de l’hospital de Bengazi. Malgrat tot, les famílies insistien en mantenir la petició de pena de mort (escamot d’execució). (segueix…) 

Només ara, després d’haver rebut importants indemnitzacions provinents del fons especial d’ajuda a Líbia en la lluita contra la Sida (fons que ha estat dotat de manera col.lectiva per Bulgària, Líbia, Estats Units i la UE), les famílies han acceptat retirar la petició de pena de mort, fet que era del tot determinant per tal que l’Alt Consell de Justícia de Líbia pogués commutar la pena de mort, confirmada per altra banda fa uns dies pel Tribunal Suprem de Líbia.

Ara les infermeres i el metge podran ser trasllades a Bulgària d’acord amb l’acord d’extradició entre ambdós països.

No hi ha cap mena de dubte de l’enorme impacte que ha tingut la pressió internacional en aquest desenllaç. Malauradament, són molts els casos en què l’absència d’atenció pública i de pressió internacional fa que aquesta mena de situacions acabin amb les penes ratificades i les persones executades. I són nombrosos els casos en què el procés es caracteritza per irregularitats, interessos polítics, populismes alimentats per la set de revenja o, simplement, desidia.

La lluita contra la pena de mort ha de ser, per tant, un dels àmbits de lluita internacional al qual no podem renunciar, i exemples com aquest posen de manifest que no només es tracta d’un tema important, sinó que és, a més a més, un tema del tot urgent.

Font foto: foxnews.com

Malgrat que, lògicament, la nostra atenció avui està molt pendent del Consell Europeu que té lloc a Brussel.les, i del qual haurà de sortir una proposta de text per seguir endavant en el procés constitucional, el Parlament Europeu, en sessió plenària a Estrasburg, afronta un nou debat sobre assumptes d’urgència relatives a vulneracions dels Drets Humans en el món. En aquesta ocasió, els tres temes són la situació a Birmània (i l’allargament de la condemna a Aung San Suu Kyi); la situació de drets humans a Etiòpia; i, en tercer lloc, la decisió el Consell de la UE en relació a Cuba. Sobre el tercer tema, però, voldria comentar el següent: (segueix…)

Malgrat que la Conferència de Presidents havia acordat que el tercer tema de discussió fos la situació de les persones refugiades a l’Iraq, la pressió del PP espanyol, més pendent, un altre cop, de portar al Parlament Europeu la seva oposició al govern espanyol, es va acabar imposant en el seu grup i, amb la connivència dels grup UEN i ALDE, van reinstaurar el tema en la terna de les urgències.

La meva incomoditat amb aquesta decisió recau no en el fet que no hi hagi vulneracions de drets humans a Cuba, que hi són, i que he lamentat en nombroses ocasions, sinó en el fet que seguint una motivació de política estricatment interna espanyola, es canvii un punt de veritable urgència com és la situació de la població refugiada a l’Iraq (especialment al voltant del Dia Internacionald e la Persona Refugiada), per un debat sobre una postura del Consell que ja ha estat presa (i per tant no és una Urgència), i que, precisament, va en la línea de reclamar al govern cubà més apertura, i de considerar la cooperació de la UE un instrument que s’ha de basar en una resposta positiva de part del règim de l’illa caribenya en la millora d’aspectes com la democràcia, les llibertats i el respecte per la pluralitat d’opinions polítiques. Tal i com es pot deduir de la proposta de Resolució que han presentat (és aquesta), considero que més que estar preocupats per la situació dels drets humans a Cuba, ho estan per atacar el govern espanyol i, en concret, el ministre d’Exteriors. No em toca a mi fer una defensa del Ministre Moratinos, i no ho faré, però en tant que diputat europeu sí procuro que hi hagi una coherència entre el mandat que se’ns ha atorgat i l’energia, temps i recursos que destinem a determinats temes. I constato amb preocupació que des del PP llegeixen aquest mandat, no en clau europea, sinó, manifestament, en clau estrictament d’oposició a l’Estat espanyol.  Adjunto aqui la el video de la meva intervenció, penjat a YouTube.

Novament, el PP ha posat de manifest el menyspreu cap al Parlament Europeu en usar-lo com a arena política on abocar-hi les seves frustracions en política espanyola. Ni és la primera, ni, em temo, serà la darrera vegada que això passa. Sigui com sigui, no deixa de créixer la perplexitat entre les delegacions d’altres països sobre els continuats intents de part d’alguns diputats i diputades per espanyolitzar determinats debats de l’Eurocambra.

El problema, però, és que tenen una important majoria, resultat, no ho oblidem, de les eleccions de 2004. És en aquesta mena de situacions quan ens adonem de com important és no deixar el Parlament Europeu en mans exclusivament dels grans grups.

Adjunto la meva intervenció al respecte:

"Quisiera en primer lugar manifestar mi preocupación por el hecho que este punto relativo a las relaciones con el gobierno cubano haya sustituido a otro que, en términos de Urgencias, considero mucho más apropiado, como es el de la situación de la población refugiada en Iraq.

Y es especialmente preocupante cuando, en realidad, el motivo de fondo de esta modificación no tiene que ver con un hecho que concierne a la isla caribeña, sin más bien con la ya habitual tendencia de algunos colegas del PP de usar el Parlamento Europeo para hacer su oposición particular al gobierno español.

No es a mí a quien corresponde defender la postura del gobierno español, puesto que no formo parte del mismo, pero sí me preocupa que un espacio tan importante como es la sesión de los jueves por la tarde dedicado a situaciones de vulneraciones de derechos humanos en el mundo, quede cuestionado por este tipo de iniciativas que contravienen el espíritu mismo de estos debates. 

Por otro lado, quiero recordar también que el Consejo ya aprobó el lunes sus conclusiones con relación a las relaciones con el gobierno cubano, en las que, una vez más, reiteró su intención de mantener el diálogo con la sociedad civil y ofreció la reanudación de diálogo con el gobierno cubano en base a un interés mutuo, recíproco y no discriminatorio.

Cuba debe hacer muchos progresos en temas como libertades, derechos (sobre todo políticos) y apertura democrática. Pero insisto, esto no es nuevo, no es una urgencia. Es más, precisamente entiendo que la postura adoptada por el Consejo establece los parámetros para avanzar en esta línea, especialmente en cuanto que se desmarca de la estrategia de los Estados Unidos basada en una confrontación estéril y en un embargo que es a la vez ineficaz e irresponsable, entre otras cosas porque precisamente dificulta ciertas reformas en el interior de la isla que permitirían llevar a cabo una transición más ordenada.

Asimismo, tal y como planteamos en nuestra propuesta de Resolución, la de Verdes/ALE, la cooperación debe ser un instrumento en favor del desarrollo para conseguir los objetivos del milenio y no una herramienta de condicionamiento para conseguir fines políticos.

Font foto: BBC

Al Parlament Europeu, en el marc d’una Mini-Sessió a Brussel.les, discutim avui tres temes de màxima importància i actualitat: el Mapa de Ruta sobre el Procés Constitucional Europeu, la Situació actual a Orient Mitjà, i la Preparació de la 5a Sessió del Consell de Nacions Unides sobre Drets Humans. En tant que Coordinador de Drets Humans del Grup Verds/ALE m’he fet càrrec del tercer dels debats, en nom del meu grup. Adjunto a continuació el text de la meva intervenció, inspirada en la reunió que vàrem mantenir ahir amb Jody Williams, ponent especial del CNNUUDH per al Darfur i Desmond Tutu (veure la nota del Parlament Europeu): (segueix…) 

Intervenció de Raül Romeva (ICV, Grupo V/ALE) sobre la Preparació de la 5a sessió del Consell de Nacions Unides sobre Drets Humans (14 de junio de 2007)

El Consejo de Derechos Humanos de Naciones Unidas (sucesor de la Comisión de Naciones Unidas sobre Derechos Humanos) nació con el nada fácil reto de no caer en la excesiva politización e injerencia gubernamental en un tema de tanta importancia como es velar por el respeto universal de los derechos humanos. Sin embargo, los progresos hasta el momento, al menos en este ámbito, son, cuando menos, preocupantes. Ayer mismo escuchábamos a Jody Williams, Ponente Especial del Consejo para Darfur, lamentarse de las enormes presiones que recibió para que su informe fuera, decía, consensuable por todos. (veure l’avançament de l’informe de Williams i aquesta notícia al respecte)

Todas y todos sabemos lo que esto quiere decir, significa eliminar cualquier elemento de crítica y rebajar el tono al mínimo, para no incomodar. Pero lo más grave, es que estas peticiones se le hacían en nombre de no poner en riesgo la continuidad del Consejo.

Mal vamos si una estructura como el Consejo de Derechos Humanos prioriza su propia supervivencia ante lo que debería ser su primera y principal responsabilidad: velar por la protección de los derechos humanos en el mundo, lo que implica, entre otras cosas, señalar a los responsables de su violación, incluso si éstos son gobiernos. O especialmente si estos son gobiernos.

En este primer aniversario de vida del Consejo debemos tener muy en cuenta estos riesgos si no queremos que éste se convierta en una estructura más de las que sólo sirven para cubrir las vergüenzas de aquellos que constantemente vulneran los derechos humanos más fundamentales, dentro y fuera de sus fronteras.

Con esta Resolución, desde el Parlamento Europeo reclamamos al Consejo de la Unión Europea que en el 5a Sesión del Consejo de Derechos Humanos asuma un papel de firme liderazgo, lo cual, lo sabemos, no será sencillo.

De los muchos temas que en esta Resolución solicitamos a los Gobiernos europeos que defiendan la semana próxima en Ginebra quisiera destacar, al menos, dos: En primer lugar, que se garantice la elección de los Ponentes Especiales en función de su independencia y capacidad, y que asimismo se les permita trabajar sin injerencias gubernamentales; y segundo, que las Revisiones Periódicas Universales incluyan la participación de personas expertas independientes que participen en la elaboración de los resúmenes, análisis y evaluaciones de la información disponible, así como en la identificación de los temas clave y en la redacción de las conclusiones y recomendaciones.

Foto: Jody Williams, Ponent Especial del Consell de NNUU sobre Drets Humans per al Darfur. Font: Parlament Europeu

Aquests dies, a Estrasburg, he tingut ocasió de conversar diverses ocasions amb Garry Kasparov, ex campió del món d’escacs i actualment lluitador pels drets humans i la democràcia a Rússia. El seu missatge és clar, i convincent. Rússia es troba lluny de ser una democràcia. Per això demana a la UE que deixi de considerar-la com a tal. L’analogia que fa és certament incontestable: "Tant la UE com USA fan negocis amb la Xina, però no per això pretenen que Xina és una democràcia. Per a mi és lògic que Rússia és un actor clau per a fer-hi negocis, però almenys reconeguem que no és una democràcia, i no la tractem com a tal". (segueix…)

Kasparov posa de manifest les profundes contradiccions que té Rússia, però sobretot les relacions UE-Rússia. Parla sense embuts sobre Putin i la seva cort. I recorda que apostar per la democràcia a Rússia no és només un afer que interessi a Rússia, sinó a tot el món, començant pels seus veïns més propers, entre els quals hi ha la UE.

Per altra banda, pel què fa a les Resolucions d’Urgències sobre Drets Humans que com cada dijous de sessió plenària a Estrasburg debatim i votem aquesta tarda, els tres temes que toca tractar són: la situació de drets humans a Sudan, especialment centrada sobre la condemna a Sadia Idris Fadul i Amouna Abdallah Daldoum a ser executades per apedrament per haver comès adulteri, el cas de la televisió RCTV a Veneçuela, i la situació de drets humans a Síria. En nom del meu grup he seguit els dos primers casos.

Pel què fa a les condemnes per apedrament al Sudan, aquesta és la versió de Resolució que hem presentat Verds/ALE, i aquesta la consensuada amb d’altres grups. La meva intervenció es basa en els següents arguments:

Intervención en plenaria (URGENCIAS: violación de los derechos humanos en Sudan (1.5′), 24 mayo 2007, Raül Romeva, ICV (grupo Verdes /ALE)

De todos los horrores que se pueden infligir a un ser humano, la muerte por apedreamiento es, sin duda, de los más incomprensibles, i a todas luces inaceptable.

El caso que nos ocupa hoy, la condena a muerte por apedreamiento de Sadia Idris Fadul y de Amouna Abdallah Daldoum, tiene dos dimensiones igualmente importantes: si por un lado, nos obliga a reiterar una vez más nuestra oposición a la pena de muerte como forma de castigo bajo ninguna circunstancia, por otro, nos sitúa de nuevo ante una flagrante discriminación por razones de género, puesto que la sentencia en cuestión se basa sobre un supuesto crimen, el adulterio, considerado como tal solamente en el caso de las mujeres, pero no de los hombres.

No basta pues con reclamar el cumplimento de la legislación internacional con relación a la aplicación de la pena de muerte contra menores, ni tan siquiera es suficiente con instar a todos los países que aún mantienen dicha práctica a que la releguen a la historia jurídica y política.

En este caso, además, debemos poner sobre la mesa una situación de manifiesto machismo o, lo que es lo mismo, de asesinatos selectivos en nombre del patriarcado.

A lo que nos enfrentamos cuando tratamos sobre este tipo de sentencias, que sólo afectan a las mujeres, es a una devaluación de la vida de las mujeres con relación a la de los hombres. Y esto no es aceptable ni en Sudan, ni en ningún otro lugar del mundo.

Por todo ello me congratulo del altísimo nivel de consenso con el que ha contado esta resolución y espero que contribuya no sólo a acabar con la pena de muerte, si no también con el que se conceda un valor diferente a las vidas de hombres y mujeres.

Pel què fa a l’afer de la RCTV a Veneçuela, aquesta és la resolució que proposàvem desde Verds/ALE, i aquesta la que hem consensuat els grups Verds/ALE, GUE i PSE. Per la seva banda, els grups PPE, ALDE i UEN presenten una altra versió de resolució, que és aquesta. En aquest sentit cal posar de manifest que la versió que presenten PPE, ALDE i UEN ha estat fortament condicionada per les pressions de l’oposició veneçolana sobre el PPE espanyol, de manera que fins i tot alguns dels negociadors del grup ALDE reconeixen que el text que presenten compta amb diversos errors factuals. Per tot plegat, i tenint en compte que no simpatitzo especialment amb l’estil d’Hugo Chávez, penso que el text que hem consensuat Verds/ALE, GUE i PSE s’ajusta més a la realitat. Així ho he expressat en la meva intervenció:

Intervención en plenaria (URGENCIAS: violación de los derechos humanos en Radio Caracas TV Venezuela (1.5′), Raül Romeva, ICV (grupo Verdes /ALE)

Lo hemos dicho en numerosas ocasiones y debemos insistir en ello: la libertad de expresión no solamente es un derecho fundamental, sino también una garantía de democracia.

Así pues, es necesario lamentar, cuando no combatir, cualquier intento de limitarla o de vulnerarla, sea donde sea que tenga lugar este hecho. Y esto es precisamente lo que se pone de manifiesto en la resolución conjunta que hemos presentado Verdes/ALE, PSE i GUE en la que se demandan dos cosas fundamentalmente: primero, que el Estado de Venezuela garantice la pluralidad de medios y la no concentración como mecanismo de potenciar la libertad de expresión, y segundo, se apela los medios venezolanos, tanto públicos como privados, a que traten de forma objetiva e imparcial la información relativa a la política.

Así mismo, la resolución también toma nota del anuncio hecho por parte del gobierno venezolano de que asumirá estrictamente las decisiones que tome el poder judicial, e insta a todas las partes a hacer lo mismo.

Francamente, me parece que se trata de una resolución altamente balanceada, y coherente con los principios de la libertad de expresión y de la pluralidad de medios.

Por ello me sorprende el interés por parte de otros grupos, como el PPE, ALDE y UEN por alimentar una versión parcial que, además, se basa en ciertas inexactitudes como el hecho de que obvia que la no renovación de la licencia de emisión sólo afecta a la línea VHF, pero no a las emisiones que esta estación hace en UHF, por cable, por satélite y por internet.

No se trata aquí de manifestar nuestras posibles simpatías o antipatías por Hugo Chávez, no es este el debate, sino de establecer una opinión razonada sobre unos hechos concretos que deben ser abordados en los canales pertinentes, y sin demagogias.

Finalment, però, cal esmentar també una Resolució específica impulsada per alguns grups en relació a l’afer de la Wolfowitz (dimissió com a president del Banc Mundial). Aquesta és la resolució que ha presentat el nostre Grup, i aquesta la que finalment han consensuat els grups PSE, Verts/ALE, GUE i ALDE (el PPE i la UEN han optat per la seva pròpia resolució). 

Foto: Garry Kasparov. Font:  BBC

Acabo de tenir el plaer, i l’honor, de conèixer una de les persones més admirades i respectades per mi des de fa temps: el caricaturista francès Plantu. A la subcomissió de Drets Humans del Parlament Europeu hem afrontat aquest matí un interessant debat sobre la situació actual de la llibertat d’expressió en el món. S’han tractat en el debat els nombrosos casos en què la llibertat d’expressió, tant escrita, com gràfica, com plàstica, es troba perseguida, de vegades fins i tot amb la mort. La setmana passada, per exemple, (segueix…) 

afrontàvem entre les Urgències de Drets Humans que cada dijous per la tarda es debaten a Estraburg, el cas del periodista de la BBC, Allan Johnston, segrestat a Palestina i del qual seguim sense saber-ne res. Continuament ens veiem obligats a denunciar violacions a països àrabs, asiàtics (sobretot Xina), africans, però també un cert grau de censura existeix en els anomenats països occidentals.

La meva reflexió davant la sub-Comissió ha estat la següent: la llibertat d’expressió és un valor en ella mateix i cal reclamar-la allà on es trobi amenaçada. Hi ha límits a la llibertat d’expressió? Per descomptat, els que marca el sentit comú i el respecte, però correspon a cada persona, individualment, establir-los i assumir-los. És comprensible que no es vulgui fer humor, per exemple, amb desgràcies alienes, especialment si hi ha víctimes mortals pel mig, però és el propi professional, caricaturista, periodista qui ha de posar els seus límits i valorar, amb sentit comú, fins a quin punt val la pena o és pertinent córrer el risc d’ofendre determinades sensibilitats. En canvi, en aquells contextos en què és una autoritat institucional, sigui estatal o eclesiàstica, trobo comprensible, i fins i tot justificable, usar la llibertat d’expressió com a instrument de revolta i provocació. 

Tot professional ha de ser conscient de les possibles conseqüències d’un article, d’un gag o d’una caricatura, i assumir-les. Però això exigeix que aquest professional pugui treballar en un context en què tingui la possibilitat d’escollir.

Periodistes com el marroquí Ali Lmrabet, caricaturistes com l’argelí Dilem, o els més de 66 ciberdissidents xinesos empresonats, per posar només alguns exemples, mereixen tot el nostre suport i que desde la UE exigim als governs que els persegueixen, i amb els quals la UE tenim cada vegada més i més profundes relacions, que afrontin reformes urgents i profundes per tal de garantir la llibertat de premsa i d’expressió en el sí dels seus països.

Només a títol d’exemple: què farem quan els milers de periodistes que cobriran els Jocs Olímpics de Beijing (08) no puguin fer servir Internet per parlar de les tres T actualment tabús en aquell país com són Tibet, Tiannanmen o Taiwan? I qui diu Xina, diu Tunis, o Marroc, o Russia, o Cuba, o Eritrea, o …

Avui, 3 de maig de 2007, cal recordar, un cop més, que no hi ha llibertat d’expressió a molts, massa, llocs del planeta. La contenció, la limitació, el respecte, el bon gust, el pudor… tot això és necessari, però per tal que sigui veritable i creible, cal que tingui lloc en un context de llibertat. Altrament només és censura.  

Foto: caricatura de Plantu sobre l’afer de les caricatures de Mahoma en un diari danès.

Els tres temes d’Urgències relatives a vulneracions de Drets Humans en el món que debatim i votem aquesta tarda tenen a veure amb: la situació a Filipines, els recents fets ocorreguts a Zimbabwe, i el segrest Alan Johnston (Gaza). En nom del meu Grup m’he encarregat de preparar i negociar la Resolució sobre la situació a Filipines. Aquesta és la que vàrem proposar Verds/ALE, i aquesta la que finalment s’ha acordat amb els altres grups. En la meva intervenció per aquesta tarda tinc previst comentar el següent (segueix…):

Derechos Humanos en Filipinas (Debate en Urgencias 26/abril/07)  

A las puertas de unas elecciones importantes (locales y legislativas) en Filipinas, es pertinente hacernos eco de algunos de los principales problemas del país. Y muy especialmente de la preocupante escalada de crímenes y asesinatos extrajudiciales, que son ya más de 800 desde que la Presidenta Arroyo asumiera el poder en el archipiélago en 2001, la inmensa mayoría de los cuales siguen aún impunes.

La situación actual muestra un claro patrón de asesinatos políticos en Filipinas, por lo que es necesario hacer un llamado al Gobierno de Manila para que tome las medidas oportunas con objeto de que cesen las amenazas y los hostigamientos hacia miembros de la oposición, periodistas, campesinos que reclaman sus derechos en el marco de la Reforma Agraria en curso, defensores de derechos humanos o incluso testigos en juicios contra sus victimarios.

Varias organizaciones de derechos humanos, como la FIAN (Foodfirst Information and Action Network), llevan tiempo alertando, por ejemplo, de la no implementación de los Programas Nacionales de Reforma Agraria (CARP), lo que conlleva que muchos terratenientes se nieguen a entregar las tierras a los agricultores. El clima de violencia vinculado a esta situación ha dejado ya un saldo de, al menos, 38 líderes campesinos asesinados.

Es de celebrar que la presidenta se haya comprometido con el principio de ‘tolerancia cero’ ante las violaciones de derechos humanos, pero la dimensión de las mismas requieren de acciones mucho más ambiciosas, especialmente cuando son varios los informes, nacionales e internacionales, que implican directamente a sectores del ejército y de la policía en dichas violaciones. Entre estos informes destacan las declaraciones del Ponente Especial sobre Ejecuciones extrajudiciales del Consejo de NNUU para los Derechos Humanos, Phillip Alston, así como la Comisión Melo.

La situación es especialmente preocupante en la Peninsula de Bandoc, donde cientos de agricultores hacen frente a numerosos hostigamientos y violencia física ejercida por grupos armados privados.

Por último, considero relevante tomar nota del trabajo llevado a cabo por parte del panel de negociación del proceso de paz, así como del anuncio gubernamental de garantizar una ‘profunda autodeterminación’ para el pueblo de Mindanao.

Asimismo debo expresar, una vez más, las reservas que muchas y muchos tenemos ante la inclusión de algunos Grupos, como el Ejército del Nuevo Pueblo (NPA), en la lista de grupos terroristas de la UE, puesto que ello no contribuye, y más bien dificulta, futuras negociaciones de paz.

Tal y como nos han solicitado varias organizaciones e instituciones internacionales de defensa y promoción de los derechos humanos, esperamos que esta Resolución de Urgencia contribuya a que el Gobierno de Filipinas asuma una postura mucho más firme en la lucha contra los asesinatos políticos, a la vez que garantice la seguridad de las personas amenazadas, especialmente agricultores y activistas políticos y de derechos humanos.

Foto: Gloria Arroyo, Presidenta de Filipines. Font: BBC