És important recordar on tenim aparcada la furgoneta… la festa és llarga i la tornada ja és, de per si, prou complicada. El Belda ens ha fet ballar fins ben tard. No sé quina hora és, tampoc vull saber-ho. L’Armengol ja ha recollit la bateria, els altres ho hem apilat tot, a punt per a
Dissabte, dos quarts de dues de la nit. Tots set damunt d’un petit escenari. L’Oriol al costat de la taula de so, no gaire lluny tampoc. Dins l’Intermédiaire és difícil tenir algú gaire lluny. Les samarretes suades se’ns enganxen a la pell, i el somriure als llavis. A baix el públic també somriu. Els colors
Llegeixo el bloc de l’Slàvia mentre busco les paraules per explicar el cap de setmana del 3 i 4 de maig… Tinc la sensació que sempre ens quedaríem curts!Només se m’acut dir-vos que, si un dia passeu per les Garrigues, no dubteu ni un segon, atureu-vos un estoneta a les Borges Blanques, us prometem que
Dijous al matí arribàvem a Igualada. Amb cara de son, un més que d’altres, engolíem un cafè al bar de davant La Sala. Els cotxes carregats amb tot el material, a punt per instal·lar-nos al que havia de ser l’escenari de les nostres últimes proves.Començava el compte enrera, dissabte havia d’estar tot preparat per l’estrena.Han
Amb una mica de vergonya pel retard imperdonable, us fem arribar la crònica de l’últim concert de l’any passat. La Carrau vam acabar la temporada a Santa Eulàlia de Puigoriol, al Lluçanès. El dia ja és molt curt i les proves de so són força tard. Entrem al Lluçanès des de Navàs. Coneixem bé la
A les 5 de la tarda, la Plaça Catalunya de Perpinyà s’omplia de gent. Estava a punt de començar la manifestació de cloenda del correllengua d’aquest any. Nosaltres, com sempre que anem a la capital del Rosselló, donàvem voltes amb el cotxe buscant el pavelló del concert. Vam trobar guia (una sort!) i al cap
De vegades unes paraules, una melodia o uns acords s’entossudeixen a xiular-te una cançó… altres cops el tossut ets tu, i tan sí com no empenys la imaginació fora del cau on vagareja massa sovint.Dijous passat, les nostres petites idees, amplificades a milers de wats de so s’escampaven pel passeig de la Copa, a les
L’any 2000 editàvem la nostra primera maqueta, L’escalivada mecànica. Vuit cançons gravades al Centre Artesà Tradicionàrius. Entre elles hi havia una versió del Jaleo de Ferreries amb aire blues. El cap de setmana passat, amb un petit esforç de memòria, la vam recuperar. Tocàvem a la plaça major de Ferreries, i l’ocasió s’ho valia! Dissabte
Ara fa més de deu anys que el correllengua passeja pel Principat, més o menys els mateixos que nosaltres trepitgem escenaris. Des de molt al començament hem tingut la sort d’acompanyar la flama de la llengua a pobles i ciutats. L’hem vist créixer. Cada vegada més forta i decidida, cada vegada arribant a més racons
Les festes de la Mercè acostumen a ser la traca final de l’estiu. L’espectacle ja està rodat i el públic, a Barcelona, sempre és molt agraït. Aquesta vegada hi anàvem convidats per l’Euskal Etxea que organitzava el Concert per la pau, a la Rambla del Raval, amb el grup d’Alcoi VerdCel i els bascos Betagarri.
Hi ha concerts que són com anar de convivències. El d’aquest cap de setmana ha estat així. Quatre hores i mitja d’autopista mediterrània en una furgoneta immensa. Com si anéssim en l’autocar de l’escola. Hi ha hagut temps de tot… fins hem tingut l’oportunitat d’explicar al Miki el viatge que vam fer fa una pila
No ha calgut quedar al local. Tenim els cotxes carregats d’ahir i Manresa és a prop, ens trobarem directament allà. Quan arribem a la plaça sant Domènec, l’equip de so encara no està muntat i aprofitem per a saludar a la gent de l’organització (Fundació Independència i Progrés), i fer un cafè a la terrasseta
Un escampall de gent, maletes, motxilles i instruments omplíem la sala d’espera de l’aeroport de Berlín. L’avió que ens havia de portar a casa venia de Barcelona, amb el ja típic retard català. El cansament es va convertir en impaciència, era del tot impossible ser a temps a les proves de so de Torredembarra. Bastant
Quan sortim de concert ens agrada saber on anem i acostumem a informar-nos-en abans. Aquest cop però, el temps se’ns va tirar al damunt i entre vacances i dificultats lingüístiques, anàvem bastant perduts. Després d’explicar un munt de vegades que tocaríem a les afores de Berlín (era el primer cop que ens convidaven a Alemanya,
Marxem de la Granadella a altes hores de la matinada. Dormirem a Cambrils, on els pares de la Carol hi tenen una caseta i un hortet. Ens ho han deixat tot a punt, d’aquella manera que només saben fer els pares. Els ho agraïm profundament. Estem morts, la son ens atrapa abans d’apagar les últimes