Dijous al matí arribàvem a Igualada. Amb cara de son, un més que d’altres, engolíem un cafè al bar de davant La Sala. Els cotxes carregats amb tot el material, a punt per instal·lar-nos al que havia de ser l’escenari de les nostres últimes proves.
Començava el compte enrera, dissabte havia d’estar tot preparat per l’estrena.
Han estat tres dies de molta il·lusió concentrada. Bona companyia, una miqueta de nervis i un ordinador amb ganes de posar a prova la nostra tossuderia.
Dissabte a la nit, després de sopar pujàvem a l’escenari amb la sensació d’estar a casa. Una jota dels Quicos i una banda valenciana donaven el tret de sortida: la rebel·lió a la taifa!
El nostre entusiasme no va trigar a contagiar els amics i amigues que havien vingut a compartir aquella nit tan especial amb nosaltres.
El concert se’ns va fer curt. Tot va anar sobre rodes. Després, darrera l’escenari l’alegria es barrejava entre abraçades i felicitacions.
La Carrau torna a estar en marxa, amb més energia que mai.
Dissabte hi tornarem, al cafè Slàvia, de les Borges Blanques.
Sort que la setmana ha passat ràpid!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
sou tan macos!! 🙂 el concert va ser genial i a mi tb se’m va fer moooolt curt! però molt intens! 🙂
a veure quan tornem!!!
per cert, la samarreta que l’oriol porta a una de les fotos, és nova? o és una antiga que no tenia clixada? 🙂
apa, petonets i fins ben aviat!!!
marta
Hola wapis!
El conce5rt va ser genial, però no heu parlat del moment en que vaig pujar a cantar “Petit” amb vosaltres. X mi, va ser el millor moment del concert!!*!!
No ho oblidaré mai!!*!!