L’any 2000 editàvem la nostra primera maqueta, L’escalivada mecànica. Vuit cançons gravades al Centre Artesà Tradicionàrius.
Entre elles hi havia una versió del Jaleo de Ferreries amb aire blues. El cap de setmana passat, amb un petit esforç de memòria, la vam recuperar. Tocàvem a la plaça major de Ferreries, i l’ocasió s’ho valia!
Dissabte al matí arribàvem a l’illa seguint les traces del correllengua. Menorca ens rebia amb el seu verd profund quadriculat per marges de pedra.
Embotits en dos minúsculs cotxes i amb els ulls ben oberts, sortíem de l’aeroport, preparats per a assaborir un cap de setmana al paradís.
A la nit, a l’envelat, resguardats del vent, els menorquins corejaven les cançons del Cris Juanico, més tard, pujàvem nosaltres a l’escenari.
Entre el públic, un grup de mallorquins, un parell de Terrassencs instal·lats a l’illa, i una sorpresa, la Laura i la Maria, que aprofitant el cap de setmana havien vingut de la Selva del Camp a conèixer Menorca.
Després del concert, carregats amb les ensaïmades que ens va regalar l’organització, recollíem els instruments i sortíem a comprovar la fama merescuda de la pomada autòctona.
L’endemà, quan el solet tebi de tardor ja escalfava pins i oliveres, deixàvem enrera Ferreries per a aprofitar les darreres hores que ens regalava el cap de setmana.
Us deixem la gravació del Jaleo de Ferreries i unes quantes fotos per a fer-vos una mica d’enveja.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
si això no és bona música, que vingui algú i m’ho expliqui!
i, realment, feu molta enveja amb les fotos, eh! però enveja sana! l’enveja que ens motivarà, en una propera ocasió, a venir amb vosaltres! 😉
amunt, carrau! fins ben aviat!!!
marta
Eo, eo!!
Feia dies que pensava que havia de dedicar una estoneta a llegir les anades i vingudes al llarg i ample del país de les persones que, encara que ens veiem poc (això no pot ser!!!), porto ben endins (per varis motius moooooolt íntims que, evidentment, no explicaré aquí… A més, no deixen de ser coses de la vida molt i molt normaletes: fermes amistats, malgrat les distàncies de tot tipus, amors frustrats, somnis premonitoris, disbauxes vàries, paisatges humans,…)…
Retrospectives a part, ja està, per fí he pogut dedicar-hi l’estoneta… Però tinc ganes de veure’us. Estaré a l’aguait dels propers concerts.
Un petó molt i molt gros!!