Quan sortim de concert ens agrada saber on anem i acostumem a informar-nos-en abans. Aquest cop però, el temps se’ns va tirar al damunt i entre vacances i dificultats lingüístiques, anàvem bastant perduts.
Després d’explicar un munt de vegades que tocaríem a les afores de Berlín (era el primer cop que ens convidaven a Alemanya, i això de sortir a l’estranger sempre fa il·lusió…), va resultar que no, que el Folklorum és un festival de les afores del país, tocant a Polònia!
Dissabte al migdia, ens enlairàvem en un cel net de núvols: els Pirineus, els Alps, els rius, el mar… petits com en una maqueta. Una lliçó magistral de geografia.
Un cop a Berlín, ens vam encabir en tres furgonetes, els Xerramequ Tiquismiquis, que també havien de tocar aquella nit, i nosaltres. Després de gairebé tres hores de carretera arribàvem a un bosc sortit d’un conte. (continua)
El festival es feia en una mena de parc temàtic de la fusta, semblava el poblat
de l’Astèrix, casetes damunt dels arbres, castells, ponts penjats…
Unes
olles immenses d’aigua fumejant que recordaven les calderes d’en Pere
Botero, servien de banys públics, i dels racons més insospitats
s’escapaven melodies i ritmes de cultures ben diferents.
Cap
a la mitjanit començava el concert de Xerramequ i, abans del tercer
tema, la festa ja estava servida. A quarts de dues, els preníem el
relleu, i després d’una hora i mitja, amb un parell de cançons
acústiques fora de l’escenari i un ball del rogle, posàvem fi al segon
dia de festival.
Vam dormir a Görlitz, ciutat que des de 1948
viu a cavall de l’estat alemany i polonès. El riu Niesse la travessa i
marca la frontera, una divisió irracional que fa pudor d’interessos
polítics poc populars.
L’endemà al matí, després d’un bon esmorzar, allargàvem les hores de son a la furgoneta que ens tornava a l’aeroport.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ostres!!! quins carraus més increïbles!!!