ROCKVIU

Els Pets, Espacio Movistar (Barcelona), 1 de febrer de 2008

Tenia pensat un altre titular pel post d’avui, però m’afegeixo a la proposta de Vicent Partal commemorant el 800 aniversari del neixament del rei Jaume I. Per molts anys, reiet!

segueix

Ahir el català va conquerir un espai que fins ara l’havia ignorat i amb la promesa de continuar programant grups que cantin en la llengua del rei Jaume I. I a sobre la resposta del públic va ser bona. Això si, de moment no tenen pensat canviar el nom d’Espacio. "Ja se sap, els de Madrid…".

Crònica publicada a El Punt el dia 3 de febrer de 2008

Qui els va parir!

música
ELS PETS / XAVIER MERCADÉ.

Ja feia mesos que, des d’aquestes pàgines es
reclamava més presència del català en la programació musical de
l’Espacio Movistar. Poc a poc aquesta postura sembla que està canviant,
primer enviant les notes de premsa i les comunicacions en català i
finalment amb la decisió d’incloure un cop al mes grups i cantants en
la llengua de Jaume I. L’estrena la van fer el passat divendres Els
Pets i pel 7 de març vinent ja hi ha anunciada l’actuació de Gerard
Quintana. Ara bé, no està prevista la traducció del nom d’aquest gran
envelat.

Feia ja dos mesos que Els Pets havien decidit passar un hivern feixuc i mandrós després d’acabar la gira de l’aclamat disc Com anar al cel i tornar al Vendrell el passat mes d’octubre i ser guardonats pel millor disc català segons la crítica de la revista Enderrock.
Però tot i això encara no l’havien presentat en condicions a la ciutat
de Barcelona, al marge de l’actuació que van fer en el festival CAS
l’abril passat quan el disc encara no estava a les botigues. La
proposta de la marca de telefonia mòbil els va animar a tornar a
posar-se les armilles i els vestits de músics per tancar definitivament
la gira. La resposta del públic va ser força positiva. Sense haver de
llançar coets, la convocatòria del grup de Constantí va superar en
xifres la de l’actriu Juliette Lewis feia just una setmana. Van obrir
la nit els The Gruixut’s, aquesta mena de The Hives a la bisbalenca
que, amb el premi guanyador del concurs Sona 9 sota el braç, cada
vegada sonen més conjuntats, segurs i convincents amb un repertori on
no va faltar l’himne Punt diari, dedicat a aquest diari.

Els
Pets van repetir l’espectacle que van portar durant tot l’any passat
arreu del país. És a dir, un repertori on s’interpreten gairebé totes
les cançons de Com anar al cel i tornar i els seus èxits
situats estratègicament. Un grup que ha anat creixent musicalment i
emocionalment mentre que el seu públic viu una sorprenent regeneració
gira rere gira i que els dóna la seguretat de poder començar amb una
cançó sobre el suïcidi (Faig saber), seguir amb meditacions de maduresa (Tantes coses a fer) i un clàssic (S’ha acabat),
deixant ben clar que tenen un directe sense fissures. «Si teniu fills
no els feu cançons, que després et surten com Paquirrín» va dir el que
ara és també presentador del programa Qui els va parir! a TV3 per presentar Valset, cançó que ja no tocaran més en directe. Jo vull ser rei
la van interpretar després d’assegurar-se que el públic els pagaria la
fiança si tenien cap problema, i la marca amfitriona no es va lliurar
de les crítiques: «Tant de bo escoltéssim més i parléssim menys pel
mòbil», va dir Gavaldà abans de cantar la sentida Ningú.
«Tingueu paciència, tornarem d’aquí un parell de mesos», va anunciar
Lluís Gavaldà en referència a la gira que estan preparant pel 2008, i
en la qual interpretaran íntegrament el seu disc Bon dia (1997).

Lloc i dia: Espacio Movistar (Barcelona), 1 de febrer del 2008

Juliette & The Licks, Espacio Movistar (Barcelona), 25 de gener de 2008

De cantants millors que Juliette Lewis en podem trobar a cabassos i no cal anar gaire lluny. A la mateixa ciutat de Barcelona hi trobem a l’Agnés Castaño del grup Lilith o Maika Makovski que li donen mil voltes. Però elles no has fet el bèstia a “Natural born killers”, ni han estat la nena rara de “What’s eating Gilbert” i ni tan sols li han llepat el dit polze a Robert De Niro a “Cape fear”.

El públic, una mitja entrada a l’espai de telefonia mòbil, un cop més va sobreposà la curiositat del personatge que no pas a la qualitat musical. Però, tot s’ha de dir, te més morbo veure-la a ella remenant —i molt bé— els malucs que no pas veure a Woody Allen bufant el clarinet assegut a una cadira.

[crònica]

Per cert, al set list que s’adjunta se l’hi ha d’afegir una versió del “Dirty deeds done dirty cheap” dels AC/DC. Però ni tocant el llegat dels australians va evitar que m’avorrís.

Crònica publicada a El Punt el dia 27 de gener de 2008

La importància de dir-se Juliette Lewis

música/Juliette & The Licks
Xavier Mercadé

De
cantants millors que Juliette Lewis en podem trobar a cabassos. A la
mateixa Barcelona trobem Agnés Castaño del grup Lilith i Maika Makovski
que li donen mil voltes. Però elles no han fet el bèstia a Natural born killers, ni han estat la nena rara de What’s eating Gilbert Grape? i ni tan sols li han llepat el dit polze a Robert De Niro a Cape fear.
El públic, una mitja entrada, va sobreposar la curiositat del
personatge a la qualitat musical. És la importància de dir-se Juliette
Lewis o Woody Allen. Si ens basem en les virtuts vocals i
instrumentals, Juliette & The licks només serien una passable banda
de rock de garatge amb un parell de discos decents i una cantant resultona que lluitarien per tocar en sales d’aforament mitjà.

En
la tercera visita a Barcelona que feia, Juliette va pujar a l’escenari
amb una indumentària força discreta en comparació amb la que va portar
en visites anteriors: una jaqueta vermella i una ploma d’indi que només
li van durar una cançó, samarreta negra, pantalons vermells i les
antiestètiques genolleres. El problema que es va tornar a constatar ja
des de la primera cançó, Hot kiss, és que Lewis no només no té
veu sinó que aquesta era agreujada per una afonia que li provocava
galls alarmants. Al seu costat, la bandarra de Texas Terri quedaria com
una diva. La banda tampoc era res de l’altre dijous, suplint les carències amb posturetes que semblaven extretes d’un manual, com bons alumnes de la pel·lícula School of rock.
Això sí, els mèrits com actriu de Juliette van quedar ben provats. Un
cop més va demostrar haver aprés la lliçó i dominava l’escenari, amb
constants salts, mostrant l’elasticitat del seu cos i la seva capacitat
fent contorsions al ritme de la música com si fos un Iggy Pop en
femení. Memorable va ser quan va gemegar els fuck you de Death of a whore
del seu segon disc o quan va intentar ser Lux Interior (The Cramps)
arrossegant-se lascivament per sobre els monitors mentre que la banda
se centrava en els instruments de percussió. Però els seus intents de
comunicar-se amb el públic van caure en la fredor d’un personal més
interessat en buscar alguna escena per captar amb els seus dispositius
mòbils o atrets per la curiositat de veure una estrella de Hollywood
sobre l’escenari. A l’apartat de versions va intentar escalfar
l’ambient amb el Dirty deed done dirty cheap d’AC/DC i un ballable Hot Stuff de Donna Summer, que tampoc van aconseguir la catarsi desitjada per l’amfitriona.

Lloc i dia: divendres, 25 de gener a Espacio Movistar. Barcelona.

Babyshambles, sala Apolo (Barcelona) 11 de gener de 2008

[crònica]

Crònica publicada a El Punt el dia 15 de gener de 2008

Vèncer i convèncer

música
BABYSHAMBLES / XAVIER MERCADÉ.

Pete
Doherty sembla haver pres consciència que el seu lloc està a les
portades de la premsa musical i no pas a les del cor al costat de
models anorèctiques. Al concert que va oferir divendres passat a la
sala Apolo amb totes les entrades venudes des de feia dies no hi va
haver cancel·lacions de darrera hora com va passar el desembre del
2006, ni penjades a mitjan concert, no va tirar cap cervesa als
fotògrafs, tampoc el van detenir a les escales de l’avió, ni va caler
prohibir-li per a tota la vida tornar a pujar a un avió d’Easy Jet. La
visita de Doherty i els seus companys es va saldar amb un resultat
estrictament musical i, per si fos poc, positiu. Superar el concert que
va perpetrar al Primavera Sound l’any 2006 no era gaire difícil, només
li calia que encertés on era el micròfon a l’hora de cantar i fer que
de les cordes de la seva guitarra sortís alguna cosa coherent.

Alt com un Sant Pau, amb el seu barret habitual (el model pork pie
que molts dels assistents portaven també a la testa), americana, camisa
blanca i una corbata deslligada al coll, Doherty va venir a pagar el
deute que tenia pendent amb el públic barceloní i va deixar anar
d’entrada Carry on up the morning i Delivery, dos dels temes més encertats de Shotter’s nation,
el seu segon treball. Doherty va sortir davant un públic adulador amb
gran presència femenina a tocar de l’escenari, i amb ganes de vèncer i
de convèncer. Un canvi d’actitud escènica amb què va aconseguir que els
encerts –que n’hi ha uns quants als seus discos– fossin més notables, i
els defectes i les errades quedessin soterrats. Gairebé no va
dirigir-se al públic. Només al principi del concert va balbucejar unes
paraules de les quals només es va entendre «Catalunya», mentre que una
senyera llançada des de la platea va lluir tota l’actuació al pal del
micròfon del guitarrista Mick Whitnall, i finalment va acabar al coll
de l’excompany de Kate Moss. La seva actitud conciliadora va quedar
clara quan una espontània va pujar un parell de cops (el primer li va
encaixar un petó als morros) i va evitar fer numerets.

Durant una hora i vint va fer la major part de les cançons del seu segon disc, va deixar les del primer, Down in Albion, pel final del concert, l’EP The Blinding va sonar gairebé sencer, va recordar els Libertines amb Arcady i fins i tot es va treure de la màniga una cançó nova, Pretty Sue, que va cantar sense la guitarra. I va acabar amb Fuck forever,
cançó que ja s’ha convertit en un himne i que va revolucionar la sala
amb un públic que s’havia reconciliat amb el rocker politoxicòman més
polèmic fins ara del segle XXI

Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona), 11 de gener

Gloria Gaynor, Palau de la Música (Barcelona), 27 de desembre de 2007

I amb la Gaynor arribem al darrer concert de l’any i ens preparem pel 2008… uns altres dotze mesos -esperem- ben farcit de concerts, actuacions i batalletes per recordar.

[crònica]
Crònica publicada a El Punt el dia 29 de desembre de 2007

La glòria de Gloria

Gloria Gaynor fa ballar el Palau amb «I will survive» i altres èxits de l’era «disco»

Xavier Mercadé

+ Gaynor, en la roda de premsa d’abans del concert. El seu abric va provocar que una desena d’activistes contra el maltractament d’animals es concentressin més tard a les portes del Palau. Foto: EFE

Només Donna Summer podria prendre a Gloria Gaynor la qualificació de diva de la disco music. De la seva gola han sortit veritables himnes que s’han mantingut amb els anys, a més d’aconseguir que I will survive sigui tot un fenomen musical, social i sexual, causant un efecte alliberador quan comença a sonar el piano inicial de la cançó. Però la seva glòria va començar als anys setanta i va acabar a mitjans dels vuitanta, tot i que Gaynor s’ha mantingut en actiu gràcies als rèdits d’aquesta cançó i de dues més: I am what I am i Never can say goodbye.

En la seva visita al Palau de la Música, dimecres passat, el primer concert sencer que feia a Barcelona en tota la història, va dosificar aquestes tres cançons de manera intel·ligent durant el recital: Never can say goodbye va començar a esvalotar el galliner només començar, I am what I am va arribar just a la meitat, i va fer trontollar la platea, i, és clar, la immortal I will survive va rematar el concert dues vegades al final de la nit. El temps entre èxit i èxit, el va anar omplint de tot un seguit de versions més o menys afortunades, com un Every breath you take de The Police en una lectura soul i trencada, un Killing me softly with this song de Roberta Flack que no aportava gaire a l’original, el clàssic Can’t take my eyes off you amb el qual va obrir la vetllada o una lúdica versió de You’re the first, the last, my everything de Barry White. També va presentar alguns temes més recents editats aquest segle, però que no van tenir el mateix efecte: cançons com You’ll be mine, Let it rain, You are the answer o Just keep thinking about you van més dirigides a lloar la figura de Jesucrist en clau de gospel que no pas a fer moure els malucs a la discoteca com ho va fer Reach out.

El seu registre vocal es va mantenir en quantitat i qualitat durant tot el concert, acompanyada per una banda de vuit músics de sessió dirigida pel guitarrista austríac Rens Ne·land, i tres coristes eficients. Físicament, però, a Gaynor se la veia castigada per un sobrepès que en dificultava els moviments per l’escenari, i amb un discret vestit negre de lluentons ben diferent del sumptuós abric de pell que va portar en la roda de premsa prèvia al concert i que va provocar la presència a les portes del Palau d’una desena d’activistes contra el maltractament d’animals.

I si la majoria dels espectadors que van anar a veure els Eagles fa un any i mig al Palau Sant Jordi ho van fer per escoltar la cançó Hotel California, gairebé tot el públic que omplia el Palau de la Música hi va anar per viure i ballar I will survive. Gloria Gaynor, coneixedora de l’efecte immediat de la cançó, en va ser plenament conscient i, després de felicitar el Nadal i de desitjar «un any nou molt alegre», es va preparar per cantar-la com si llancés una bomba al Palau, on tothom es va aixecar, va omplir els passadissos i va ballar sense complexos des de qualsevol racó. I si algú no en tenia prou, doncs dues tasses i a repetir experiència en l’últim bis.

Brett Anderson, Casino L’Aliança (Barcelona), 19 de desembre de 2007

Era el 1996, estaven tocant els Suede a l’escenari principal del Doctor Music d’Escalarre i Bowie se’ls mirava des d’un lateral de l’escenari i jo des de darrera l’escenari mirant-me’l bocabadat. Un guardaespatlles em va despertar del somni de poder-lo saludar i em va dissuadir “amablement” de treure la càmera. Si Bowie i Iman, la seva senyora, ballaven plegats les cançons de Brett Anderson, és que devien ser bones. Cal a dir que la primera vegada que el vaig veure, a la sala Estàndar l’any 1993 no em van convèncer.
A partir d’aleshores la presència de Suede va ser gairebé obligatòria en el FIB i en qualsevol festival fins que la flama es va apagar.

Ahir va tocar en acústic un 80 % de repertori de Suede. Només sis cançons recents d’un set list de vint-i-tres (el trobareu a l’arxiu adjunt, encara que hi falta un Beautiful Ones que va improvisar). Podem començar a parlar ja de nostàlgia dels 90? comencem enyorar aquell Benicàssim d’abans de la invasió de brètols bevedors britànics de sangria?

[crònica]
El que més vaig trobar a faltar ahir va ser el clàssic moviment de malucs que el va fer cèlebre entre la parròquia femenina. Això si, era elegant fins i tot per beure d’una ampolla d’aigua.

Crònica publicada a El Punt el dia 21 de setembre de 2007

Abandonat per les muses

música/Brett Anderson

Xavier Mercadé
E11996, al Doctor Music Festival d’Escalarre, David Bowie es mirava l’actuació de Suede des del lateral d’un escenari. Els veia com uns dignes successors i veia Brett Anderson com un cantant amb talent, magnetisme escènic i certa androgínia, i amb cançons rodones que el públic feia seves. De rebre la benedicció del Duc Blanc a convertir-se en un nom imprescindible en festivals com el FIB només hi va haver un pas. Eren més elegants que Oasis i més seriosos que Blur, però la fórmula de Suede es va esgotar, les muses els van abandonar i no van saber superar el llistó dels tres primers treballs. Fa dos anys Anderson va tornar amb el seu enemic íntim, el guitarrista Bernard Butler (company i creador dels dos primers discos de Suede), amb el nom de The Tears, un projecte sense química que va deixar indiferents els seus seguidors. Aquest 2007 que ja s’acaba, amb el seu primer disc homònim en solitari, sembla que la inspiració continua de vacances, amb unes cançons pobres que s’amaguen sota llençols de seccions de corda. Amb aquest panorama, Brett Anderson ho ha tingut clar a l’hora d’afrontar la seva primera gira acústica en solitari: cal donar a la gent el que vol. I el que vol són cançons de Suede. I així ho va fer a l’Aliança del Poble Nou, que no va aconseguir omplir. Això sí, el públic, coneixedor de la causa i apassionat amb el repertori, no va estalviar aplaudiments ni floretes a Anderson ni a Amy Langley, la violoncel·lista que l’acompanyava. Amb la guitarra acústica i el piano de cua, Anderson es va mostrar elegant en tot moment, encara que fos per beure d’una ampolla d’aigua, i a partir d’Everything will flow la bogeria va començar a escampar-se per la platea. Eren molts els que trobaven a faltar els clàssics moviments de malucs i les picades de mans que feia amb Suede, però aquest format també ajudava a reconèixer la bellesa de Saturday night, The power i By the sea, o a descobrir el tema inèdit A different place. Després d’una mitja part de vint minuts, el guió va continuar igual, un parell de peces noves i la resta, cançons de Suede de totes les èpoques: He’s gone, The 2 of us, Pantomime horse i, per acabar, Still life, The wild ones, So young i Trash. Menció especial mereix la lectura de Beautiful ones reclamada pel públic, en la qual Anderson es va posar a jugar cantant-la amb la falta d’innocència de l’adolescent que era quan la va compondre. El temps ha passat, Suede és una referència per a una generació que comença a sentir nostàlgia per la dècada dels noranta i pels primers amors a les platges de Benicàssim. No crec que triguem gaire a veure’ls en una gira de retorn.

Paul Is Dead, Centre Cívic les Basses (Barcelona), 16 de desembre de 2007

Són milers les pàgines que hi ha a la xarxa sobre els rumors de la mort de Paul McCartney als anys seixanta i el seu substitut, William Campdell. Una curiosa llegenda urbana que ha anat creixent amb els anys amb una teranyina de pistes i rumors impressionant. En podeu fer cinc cèntims a la wiki o en aquesta pàgina. sSmpre va bé conèixer-ho per amenitzar una tertúlia i si comenceu amb la frase  "els Beatles van ser un grup sobrevalorat" tindreu la polèmica assegurada.

La recerca al google de Paul is Dead també ens pot portar a aquesta interessant banda de Barcelona. Amb un cantant inclassificable ("soc un tio raret que ha vingut a tocar cançons" va presentar-se aquesta mena de Pavarotti, a la foto és el que surt en segon terme torturant la guitarra) amb una veu increïble i acompanyat d’una banda que creava al seu voltant tot un terrabastall sonor on tant hi podia haver folk, com hardcore, pop o psicodèlia. Caldrà seguir-los la pista.

Crònica

Joguines musicals

música/Els reis són rockers
Xavier Mercadé
Per novè any consecutiu, el centre cívic Les Basses, al districte de Nou Barris, va ser l’escenari del festival Els Reis són Rockers, destinat a recollir joguines per a nens de famílies sense recursos del barri. El requisit per entrar era una joguina nova, que no anés amb piles, que fomentés la cultura de la pau i que no fos sexista. Un cop més, el públic va acudir generós a la crida. El cartell va aplegar alguns dels grups que aquest any han publicat els millors i més celebrats discos i també una mirada al futur amb apostes que segurament tindran, el 2008, la seva gran oportunitat. Dins d’aquest apartat cal destacar l’originalitat de Paul is Dead, un grup barceloní amb un estrany cantant al capdavant que mescla pop, psicodèlia, hardcore i folk i, a sobre, aconsegueix que funcioni. Ben diferents eren Aeropuerto, una altra de les bandes de la ciutat que prefereixen seguir un camí més Lo-Fi emmirallat en grups com Los Planetas. Miqui Puig ha estat un dels protagonistes de l’any gràcies a l’edició, per fi, del seu disc Miope, però també per haver tingut un paper important en el reality show Factor X, una decisió polèmica que es va veure reflectida en la reacció d’un petit grup de gent que el va increpar durant la seva actuació fins al punt que Miqui va haver d’aturar una cançó. Miqui Puig va fer un concert de caire intimista versionant Antònia Font (Darrera una revista) i Lucio Battisti (E penso a te) i preparant-se per un 2008 en què publicarà el seu nou treball, Impar, i reformarà completament la seva banda de directe. Els següent a pujar a l’escenari van ser el grup de Cabrils Madee, que amb L’Antarctica han depurat el seu so i han aconseguit ser més detallistes sense oblidar la intensitat emocional de la seva música. Amb una formació que en alguns moments va arribar a ser vuit músics sobre l’escenari, van sonar contundents i convincents. Love of Lesbian, amb el seu cinquè disc, Cuentos chinos para niños del Japón, han estat aclamats unànimement tant per la crítica com pel públic, un treball que de ben segur els ajudarà a encapçalar alguna de les llistes que ara s’estan redactant a totes les revistes musicals. Com era de suposar, era el grup més esperat; la sala es va omplir i a l’entrada ja no quedava espai per a més joguines. El grup venia tocat: el seu bateria Oriol Bonet havia tingut un accident de moto i s’havia trencat deu costelles, i van haver de buscar un substitut que s’aprengués el repertori en pocs dies. Però, un cop passats els nervis a còpia d’ampolles de vi i un cop encarrilat el concert, el grup va fer el seu camí des del seny fins a la rauxa. Llàstima que per problemes d’horaris van haver d’escurçar el repertori i deixar de banda cançons com ara Dios por Dios es cuatro, possiblement la millor de l’any.

Lloc i dia: centre cívic Les Basses (Barcelona), 15 de desembre.

Arctic Monkeys, Espacio Movistar (Barcelona), 1 de desembre de 2007

Aquests micos macos, amb dos discos, han tocat només setanta minuts. El mateix que van tocar quan només tenien un disc. Algú ho enten?

Tema foto? reduit, restingit, retallat… només tres escollits (Carles amb barretina, Fernando i jo) per retratar una glòria efímera. I amb contracte.

Crònica
Crònica publicada a El Punt el dia 4 de desembre de 2007

Quatre micos

Música/Arctic Monkeys

Xavier Mercadé
El fet que els Arctic Monkeys esgotin les entrades d’allà on toquen ha deixat gairebé de ser notícia. Ja ho van fer en el seu concert del mes de maig de 2006 a la sala Razzmatazz, al març d’aquest any van tornar a repetir l’experiència a la mateixa sala i pel concert que van fer dissabte a l’Espai Movistar ja no quedava paper per vendre des de feia setmanes. Però l’efervescència sidralera amb què eren rebuts fins ara va baixar considerablement. Tot i que el gran envelat de Telefònica estava força ple i hi havia fans que van passar tot el dia esperant a la porta, no hi va haver ni empentes ni aglomeracions, ni molt menys l’esclat de bogeria adolescent ni les allaus multitudinàries que es van produir durant el seu concert de l’estiu passat en el marc del Festival Internacional de Benicàssim i on van ser, per assistència massiva, els grans triomfadors. Un públic ben ordenat, molt jove, disposat a saltar i corejar totes i cadascuna de les cançons d’aquests quatre micos de l’Àrtic i enregistrar-ho tot amb els seus dispositius mòbils. Una ràpida mirada al públic deixava palesa la influència que té en tota una generació l’enginy de la marca patrocinadora de l’espai on es feia el concert: la platea era com un gran anunci de telefonia mòbil, en què hi havia tot de pantalletes enceses retransmetent l’actuació als que no havien tingut la sort d’aconseguir una entrada, fer vídeos moguts per penjar al Youtube o aconseguir fotografies pixelades. Què passarà quan arribi el desitjat iPhone?

Els Arctic Monkeys continuen sent quatre nois que ningú reconeixeria passejant pel carrer o barrejant-se entre els ramats de hooligans que de tant en tant es passegen per aquí. En els seus rostres encara queden restes d’un acne facial que ja comença a ser preocupant en el cas del cantant, Alex Turner, de vint-i-un anys. Sense més pirotècnia i espectacle que les seves cançons, Arctic Monkeys va fer una completa repassada als seus dos discos i va afegir un parell de temes inèdits: Put me in a terror pocket i Nettles, que ja han anat presentant en públic en aquest últim tram de gira. Curiosament la seva actuació no va durar més de setanta minuts, el mateix temps que duraven els seus concerts quan només tenien un disc. Però el públic va aprofitar totes i cadascuna de les notes que el grup va deixar anar sense treva, enllaçant una cançó rere l’altre i només agafant aire per saludar a la parròquia deixant anar allò de «sou el millor públic del món» i un «gràcies amics» per acomiadar la nit. El grup va demostrar que està aprenent a créixer, que han guanyat professionalitat respecte dels seus primers concerts i que cançons com I bet you look good on the dancefloor, Fake Tales of San Francisco, Old yellow bricks, When the sun goes down, Fluorescent adolescent o el ritme gairebé punk de Still take you home sonen amb vocació d’himne per ser saltades i cantades per una generació necessitada d’una cultura de consum ràpid i efecte immediat.

Lloc i dia: Espai Movistar (Barcelona), 1 de desembre de 2007

Marilyn Manson, Palau Olímpic de Badalona, 22 de novembre de 2007

Mai havia vist tanta apatia entre el públic (unes 4.000 persones, l’Olímpic de Badalona mig buit): acaba la part oficial del concert i silenci, ningú reclama el bis que tothom sap que caurà. Primer bis i, de nou, silenci, ni picar de mans ni cridar "una altre", "otra" o el que sigui. El tècnic de llums encén un parell de cops les cegadores per veure si la gent reacciona… Fa el "The beautiful people" i en acabar el públic gira cua per sortir pitant a agafar l’últim metro sense ni girar-se per mirar l’escenari des d’on Marilyn Manson ha fer l’actuació més pobre i previsible de la seva història.

Crònica
Crònica publicada a El Punt el dia 26 de novembre de 2007

El lleó ja no fa por

música/Marilyn Manson
Xavier Mercadé

Eat me, drink me
és possiblement el disc més fluix que ha facturat Marilyn Manson en la
seva carrera, però la gira de presentació, Rape the World Tour, ha
estat de lluny el pitjor que s’ha vist del reverend en les seves
visites a Catalunya. Davant d’un pavelló amb poc més de quatre mil
persones, Marilyn es va presentar en un escenari auster, lluny dels
grans decorats on posava en escena el seu shock rock.

Els
recursos escènics i teatrals de Marilyn Manson han perdut ja tota
l’efectivitat: l’etern púlpit des d’on arenga les masses a Aticrhist Superstar, la nina decapitada que ja s’ha afegit a l’espectacle des de fa gires, i això per no parlar d’un ridícul ring de boxa a Fight song que només va merèixer un trist somriure i una mirada de perplexitat. Per moments podíem pensar que estàvem davant d’una cover-band
de Manson, però l’amateurisme d’una banda de versions hauria fet que
almenys els efectes especials de fireta fossin més entranyables. Si
visualment i plàsticament l’espectacle va arribar a Badalona devaluat,
musicalment va deixar de banda les noves cançons ?només en va fer tres?
per dedicar-se als grans èxits de la banda. El cantant ja podia
arrossegar-se per terra, atordir amb llums estroboscòpics, deixar
tothom mig sord amb un volum brutal, canviar de vestuari, intentar
degollar-se amb el ganivet que portava acoblat al micròfon o recórrer a
tota mena d’efectes que no aconseguien ni sorprendre el xaval d’onze
anys que era a primera fila envoltat d’adoradors gòtics i acompanyat
pel seu pare, un veterà rocker acostumat a mil batalles i escenaris.
Una apatia que va culminar a la tanda de bisos, en què el públic el va
castigar amb un silenci inèdit. Després d’intentar solucionar-ho
baixant cap al públic durant The beautiful people, aquest va
girar cua per sortir corrent a agafar el darrer metro de la nit, no fos
que la tornada encara els amargués més la nit.

Es pot dir que
Turbonegro, la banda escandinava que va fer de telonera, es va menjar
Manson amb patates. Tot i sortir en inferioritat de condicions amb el
so retallat, una il·luminació pobra i el temps comptat, el seu glamur
barroer i el seu punk rock de barri baix va tenir moments molt
més explosius que no pas el tren de la bruixa del cap de cartell. Van
sortir directes a matar, a convèncer condensant el bo i millor dels
seus discos en poc més de mitja hora.

Fins i tot el baixista
Happy Tom vestit de mariner o el cantant Hankvon Helvete jugant a ser
víking salvatge que vol ser l’antítesi d’un rock star tenien més gràcia que el titella de Manson convertit ja en una caricatura d’un artista que no ha sabut reinventar-se.

Lloc i dia: Pavelló Olímpic de Badalona, 22 de novembre

Robin McKelle + Isma Prados, Palacio del Flamenco (Barcelona), 14 de novembre de 2007

Ahir em van convidar a una jornada gastronòmic-musical a càrrec del cuiner Isma Prados i la cantant nordamericana Robin McKelle.

De la part musical ja en parlaré en la crònica corresponent, i sobre la part culinària, que voleu que us digui. Tota una experiència pel paladar, una explosió de sabors, unes postres exquisides, etcètera… però aquest minimalisme de plat immens i una tifa al mig no fa per mi que a l’hora de triar un restaurant ho faig més pel número d’eixos i rodes dels camions que hi ha aparcats a la porta que no pas per la quantitat d’estrelletes mixelin que puguin lluir.

Crònica
Article publicat a El Punt el dia 18 de novembre de 2007

Jazz amb la panxa contenta
música/Robin McKelle

Xavier Mercadé
Possiblement
la música i el menjar siguin dels pocs plaers que encara no s’han vist
proscrits en la nit barcelonina si no fem cas, és clar, a aquells que
volen tancar les sales de concerts ni als dietistes. Dimecres passat es
van unir les experiències auditives i gustatives en un sopar servit pel
xef Isma Prados i la música de la cantant nord-americana Robin McKelle,
al Palacio del Flamenco. Un local que, tot i el seu nom, no és un espai
ranci amb tot de tòpics que omplen les parets, sinó un acollidor teatre
que manté en alt grau el mateix ambient de quan era Fòrum Vergés i
acollia les primeres actuacions de Raimon i dels Setze Jutges.

Després
de les salutacions de rigor d’Isma Prados davant d’uns 300 comensals,
es van servir un seguit de viandes amb noms tan suggeridors com Happy crab jam cocktail o Cheek to cheek,
que en alguns casos es trigava més a llegir-ne la composició que a
menjar-los. Tot regat amb bons vins i unes postres excepcionals: un
pastís de guaiaba deliciós.

La part musical anava a càrrec de
Robin McKelle, una vocalista de Boston (Massachussetts) que s’ha format
compartint escenari amb músics de la talla de Herbie Hanckock, Michael
McDonald o Wayne Shorter i que ha rebut nombrosos elogis amb el seu
disc de presentació, Introducing Robin McKelle. Simpàtica,
atractiva i comunicativa, Robin potser no té una veu que contingui la
varietat de sabors i textures de la cuina de l’Isma, però se sap moure
perfectament dins del terreny dels estàndards del jazz. Una cantat
versàtil al servei d’un repertori sense gaire sorpreses i acompanyada
per un competent trio de músics (Alain Mallet al piano, Peter Slavov al
baix i Jaz Sawyer a la bateria). Una formació que l’allunya de la big band amb què va enregistrar el seu disc i que dóna una major austeritat al seu directe.

Cry me a river de Julie London, la popular Bei mir bist du schon de les Andrew Sisters i una versió en clau llatina de l’Eleanor Rigby
dels Beatles van ser els millors moments de la nit, tot i que va
resultar especialment brillant quan va recordar Nina Simone ?amb Mad about the boy i (You’ll) Go to hell.
Llàstima que les xerrameques i les tertúlies de l’hora del cafè entre
una part del públic van ser força incòmodes, com també ho van ser
aquells que van decidir plegar quan l’actuació només feia mitja dotzena
de cançons que havia començat davant l’estranyesa de l’artista i el seu
grup. Per tancar la seva actuació, Robin McKelle va convidar Isma
Prados a deixar per uns moments les seves bateries de cuina i
canviar-les per les musicals per portar el ritme de Route 66.

Lloc i dia: Palacio del Flamenco (Barcelona).14 de novembre

New York Dolls, sala Sidecar (Barcelona), 9 de novembre de 2007

Va costar sang, suor i llàgrimes però ho vaig aconseguir. Un concert on l’expressió "ple com un ou" va adquirir una nova dimensió.

Quatre siusplaus, un parell d’empentes, aguantar uns quant allaus humans… no van ser necessaris els guants de boxa, però poc va faltar. Al final de l’actuació David Johansen em comentava a camerinos que potser des de l’any 1973 no tocaven en un local així de petit i que li recordava els concerts inicials al Max’s Kansas City o al GBGB de Nova York. "Espantosament demencial" deia Sylvain Sylvain, i no li faltava raó.

Article publicat al diari El Punt el dia 11 de novembre de 2007
Rock a la llauna
L’esquifit Sidecar de la plaça Reial va celebrar divendres 25 anys de vida amb els mítics New York Dolls

Xavier Mercadé

+ Els New York Dolls i el seu equip de gira, amb els encarregats de la sala Sidecar després del concert. Foto: XAVIER MERCADÉ ENDERROCK

L’expressió «ple com un ou» va adquirir una nova
dimensió divendres a la sala Sidecar. En els actes de celebració del
quart de segle de la sala i amb un nom mític i històric a l’esquifit
escenari, els reunificats New York Dolls van voler incendiar el Sidecar
amb el seu rock explosiu. Va ser com voler bufar les espelmes del
pastís amb un extintor. Un concert exclusiu per a només 300 persones
destinat a convertir-se en una fita històrica per a la sala.

Les
parets del soterrani de la plaça Reial a la cantonada amb el carrer de
les Heures les han viscut de tots colors durant aquests vint-i-cinc
anys. Robert Tierz i Quim Blanco, els encarregats de la sala,
recordaven ahir concerts de Manu Chao, B. B. Sin Sed, King Solomon,
Ojos de Brujo i Sidonie, com els que més gent han aplegat a la sala.
Però en els concerts de celebració del 25è aniversari s’estan superant
tots els rècords d’assistència: el mes passat van ser Heavy Trash i The
Posies els que van deixar més gent fora que dins la sala. I amb New
York Dolls no podia ser menys; la gent que esperava per entrar a la
sala competia amb l’eterna cua que hi ha sempre al restaurant veí Les
15 Nits. «Ha estat un repte portar els New York Dolls aquí i ha estat
un concert molt deficitari», comentava Quim al final del concert, «però
el grup està molt agraït per poder tocar en una sala com aquesta». El
mateix David Johansen, cantant i líder dels NYD, suat i despentinat
després de la calorosa actuació, li donava la raó: «Potser des del 1973
no tocàvem en un lloc amb tant caliu com aquest, em recorda l’època en
què actuàvem al Max’s Kansas City o al CBGB.» «Espantosament
demencial», el va definir a mig concert el guitarrista Sylvain Sylvain,
l’altre supervivent de la formació original, que ja va viure una
sensació semblant quan va actuar l’any 2000 a la sala Màgic del Born.

Looking for a kiss
va ser el tret de sortida de la banda i el primer allau humà que els
NYD van provocar en una sala on tothom lluitava pel seu espai vital i
per poder veure ni que fos un tros d’escenari. Johansen i els seus han
perdut part del glamour dels anys setanta, ja no surten a tocar
transvestits, ben al contrari. Johansen, que semblava un encreuament
entre Steven Tyler dels Aerosmith i Mick Jagger, lluïa elegant una
camisa blanca que feia joc amb els seus botins, i Sylvain portava la
seva eterna boina. El grup va fer una bona repassada al seu últim disc,
One day it will please us to remember even this, però va ser amb
els temes clàssics ?van fer gairebé totes les del primer disc? quan la
sala va entrar en ebullició i es va convertir en un infern: Subway train, Private world, Trash, la frenètica Jet boy o una embriagadora Personality crisis, que va tancar l’actuació. També hi va haver versions, com ara una arrabassadora lectura del Piece of my heart de Janis Joplin i el Pills
de Bo Diddley, encara que el moment més emotiu va ser quan Sylvain
Sylvain va recordar el seu desaparegut company Johnny Thunders amb una
emotiva You can’t put your arms round a memory.

Rufus Wainwright, L’Auditori (Barcelona), 4 de novembre de 2007

No se amb quina versió quedar-me, si la de Judy Garland de 1950 o la de Rufus a Glastonbury.

Article publicat a El Punt el dia 7 de novembre de 2007

Pel camí de les rajoles grogues
música/Rufus Wainwright
Xavier Mercadé

En
l’última edició del Festival de Benicàssim, Rufus Wainwright va oferir
un dels millors concerts de la mostra tot i la situació adversa de
fer-ho en un espai envoltat de hooligans i a primera hora de la
tarda. Era fàcil, doncs, pensar que a l’Auditori, Rufus superaria el
nivell, però pocs es podien imaginar que el llistó es pogués alçar tant.

Les cançons de Rufus juguen amb els sentiments de les persones, fent
pujar i baixar els ànims al seu gust. Pot passar, sol amb el piano, del
barroquisme de Cigarrete & Chocolate milk i Tulsa a una senzillesa envoltat d’una excel·lent banda de set músics, com va fer amb Tiergarten.
Comentaven els de la seva discogràfica que diumenge es va trobar
malament de veu i va haver de cancel·lar diverses entrevistes per
cuidar-se la gola. Poc es va notar, ja que interpretacions com les que
va fer al piano de Nobody’s off the hook o del tema tradicional irlandès Macushla,
interpretat a pèl, van deixar clavats al seient tots els que omplien
l’Auditori. Amb un escenari decorat amb una immensa bandera
nord-americana en blanc i negre i dues boles de miralls, Wainwright va
demostrar que no té cap temor al ridícul amb cançons que superaven el
seu aspecte visual: en la primera part, va sortir amb un llampant
vestit de coloraines i, en la segona, vestit de tirolès. Amb els
pantalons curts amb tirants i els mitjons blancs fins als genolls va
construir la part més memorable del concert. Va tenir un primer record
per al llegat de Judy Garland amb A foggy day (A damsel in distress) i If love were all
(«dues cançons que no tornaré a cantar, resulten molt dures per a mi»,
va afirmar); va demanar que la gent portés el ritme flamenc per
acompanyar Beautiful child, va mostrar el seu cantó més reflexiu i delicat a Not ready to love i va ensenyar fins on poden arribar les seves pretensions amb Slideshow i Do I disappoint you.
A la primera tongada de bisos, un Rufus vestit ara amb un barnús blanc
va donar la sorpresa convidant la seva mare, la cèlebre cantautora
canadenca Kate McGarrigle, a acompanyar-lo al piano per descobrir el
camí de rajoles grogues que portaven Judy Garland al reialme d’Oz, sota
els acords de la clàssica Over the rainbow. Junts van fer Barcelona,
una cançó inclosa en el seu primer disc i que es van disculpar per no
haver-la assajat abans. I com que on n’hi ha dos n’hi ha tres, Judy
Garland va tornar a aparèixer en la recta final, quan Rufus es va
pintar els llavis, es va calçar les sabates de tacó i amb els músics
fent de cos de ball va escenificar Get Happy de la pel·lícula Summer stock (1950). Un final espaterrant amb la lectura, com a cirera del pastís, de Gay messiah amb el músic transvestit i el públic dempeus acomiadant un concert difícil d’oblidar.

Lloc i dia: L’Auditori (Barcelona). 4 de novembre

Richard Hawley, sala Apolo (Barcelona), 27 d?octubre de 2007

El senyor Hawley, elegant com ell sol, quan va acabar la seva primera cançó de la nit va demanar que apaguessin el ventilador (?fan?) fent gala del seu humor britànic al deixar clar que no volia que li traguessin els ?fans? de primera filera si no l?aire condicionat. Doncs bé, el tècnic de torn no va entendre res, va decidir deixar l?aire encès i apagar els llums deixant l?escenari a les fosques durant la hora i vint que va durar el concert.

I com que la llum és un dels elements imprescindibles per poder fer fotos i de seguida ens van picar la cresta per utilitzar el flaix, vaig haver de plegar sense ni haver fet una quinzena de fotos.

Article publicat a El Punt el dia 2 de novembre de 2007

Espurnes de felicitat
música/Richard Hawley
Xavier MercadéRichard Hawley és un anacronisme dins del món de la música actual. Sorgit dels ambients indies
després de formar part dels oblidables i oblidats The Longpips i de
deixar la seva petjada a Pulp, ha creat una carrera creïble com a crooner
que canta cançons d’amor i desamor, petites espurnes de felicitat en un
món caòtic on ni els trens arriben mai a l’hora. Feliçment casat, pare
de tres fills i amb una marca de cervesa amb el seu nom (Hawley Ale),
Hawley ha aconseguit igualar els magnífics resultats de Cole’s corner (2005) amb les cançons del recentment editat Lady’s bridge, nou homenatge a la seva ciutat, Sheffield.

Tot
i el bon gust que van deixar les seves actuacions al Primavera Sound i
al Primavera Club de l’any passat, la sala Apolo va registrar una
entrada discreta de públic. Amb una exquisida i agraïda puntualitat
britànica, el músic va pujar a l’escenari amb el serrell caient-li per
la cara, ulleres de pasta, patilles, americana fosca, camisa blanca,
texans amb el baixos girats, botes i la seva guitarra Gretsch. Una
elegància d’acord amb les seves cançons, una imatge de trencacors que
ja va patentar en el seu moment Chris Isaak i que ell ha sabut portar a
terrenys britànics. Tot i que amb Valentine, cançó amb la qual
va obrir l’actuació, ja va posar la pell de gallina, el seu concert va
començar amb mal peu per culpa d’un malentès. Quan al principi va
demanar que abaixessin l’aire condicionat, li van abaixar la potència
de la llum i van deixar l’escenari gairebé a les fosques. Una cosa és
la intimitat que s’adiu amb les cançons de Hawley i l’altra és deixar
el músic sense més il·luminació que la del seu faristol i les tènues
llums de fons blaves i vermelles.

Hawley va demostrar que és un
excel·lent cronista dels sentiments amb cançons que podria signar
l’Elvis Presley baladista. També va mostrar la seva faceta de rocker
moderat amant del rockabilly, del country i d’un
particular mur de so spectorià, encara que les seccions de corda fossin
enllaunades. El final del concert, amb la grandiloqüent The ocean,
va ser un d’aquells moments inoblidables, amb la bola de miralls
il·luminant la sala i tothom involucrat en la celebració. Bé, tothom
no: a primera fila hi havia un personatge en evident estat
d’embriaguesa buscant les respostes al fons d’un got que no quadrava
amb els somriures que l’envoltaven. A la sortida del concert, al carrer
repartien unes postals d’un hotel «íntim i discret» amb preus
econòmics, potser la millor proposta després de tan malbaratament
d’emocions.

Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona). 27 d’octubre.

Gerard Quintana, Cinema Maldà (Barcelona), 23 d’octubre de 2007

No és que no m’agradi el rumb que està agafant la carrera de Gerard Quintana, ben al contrari, el trobo un exemple de maduresa serena i personal que es reafirma amb el seu nou disc "Treu banya".

Però, que voleu que us digui, segueixo preferint a aquell Quintana que vaig descobrir l’octubre de 1989 quan venia d’un concert de Dinamita Pa Los Pollos i tot seguit anava a Zeleste a veure als Detectors i em vaig trobar que els que pensava que serien els teloners i resulta que ja eren els caps de cartell.

Aquell Quintana envoltat de les guitarres de Ninyin i de Thió, el baix del Cuco i la bataca de Josep Bosch, els ja mítics Sopa de Cabra que provocaven una trempera descomunal amb el "Blujins-Rock", "El carrer dels Torrats", "No tinguis pressa", "Cardíaco y acabado" o la seva versió del "Rock and roll" dels Zeppelin. Aquells Sopa de Cabra que podien fer bullir a tot un Estadi Olímpic fent que la gent s’oblidés que després tocava Tina Turner, que van fer seu el Sot del Migdia l’any 1990 o que van rebre les primeres pedrades a la Devesa de Girona l’any 1992.

Després els Sopa van canviar i es van posar més seriosos però també més professionals i madurs. I els vaig continuar seguint, és un dels grups que més vegades he fotografiat en directe. Quintana també ha canviat, també el continuaré seguint. Però trobo a faltar a aquell rocker que encara porta dins.

Raimon, Palau Sant Jordi (Barcelona), 21 d’octubre de 2007

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
d’on comença l’horta
i acaba el secà,
d’esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l’anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d’un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
jo vinc d’un silenci
que la gent romprà
jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant.

Articles publicats al diari El Punt el dia 22 d’octubre de 2007

Què volen aquesta gentPep Sala, Raimon i Maria del Mar Bonet van posar la banda sonora

Xavier Mercadé/Enderrock
Comentava un històric de l’independentisme català: «No m’ho puc creure, estic flipant:
estem a l’any 2007, en ple segle XXI, i encara fem actes reivindicatius
en un palau d’esports escoltant a Maria del Mar Bonet i Raimon.» Com si
el temps no hagués passat, el cantautor de Xàtiva i la cantant
mallorquina van tornar a posar la veu i les cançons per reclamar la
tornada dels papers de Salamanca. En aquesta ocasió acompanyats també de l’osonenc Pep Sala i de l’actor Toni Albà.

El
públic que va arribar al Palau Sant Jordi ja es va trobar a l’entrada
la primera actuació amb el colorista grup de percussions La Banda del
Surdo. Pep Sala, vestit de negre i presentant la seva nova formació, va
ser l’encarregat d’obrir la tanda d’actuacions dins del Sant Jordi. Amb
La taverna d’Old John va evidenciar el canvi cap a sons més
nord-americans amb què l’exmembre de Sau vol encarar la seva nova etapa
musical. Una banda en què manté la guitarra de Josep-Lluís Pérez, el
teclat de Ramon Altivill i el violí de Simone Lambregts, recupera Gerry
Duffy als cors i percussions i ha inclòs un banjo que el fa cavalcar
pels camins del country. «El meu pare em deia que mai es pot
perdre ni el respecte ni la dignitat. Aquests documents són una qüestió
de respecte i dignitat a la gent que els està esperant i a nosaltres
com a poble i com a nació», va declarar Sala abans de tocar L’onze de setembre
(«una cançó que vaig escriure amb un altre gran patriota, Carles
Sabater») modificant la lletra per reivindicar la tornada dels papers.
La seva mitja hora d’actuació va acabar amb un Boig per tu cantat per tot el palau i dedicat als membres de la Comissió de la Dignitat.

Maria
del Mar Bonet va sortir a l’escenari reconeixent: «De vegades dubtem
que les cançons puguin ajudar, però espero ser la veu d’aquestes
famílies que fa tants anys que esperen els seus papers, les seves cartes.» Va començar la seva actuació amb un record a Ovidi Montllor i Dos anònims, cançó inclosa en el seu últim CD Terra secreta
en què el vers «maleïdes les guerres i aquell qui les van fer» prenia
tota la rellevància. Un esperit crític que mantindria amb Un exèrcit de Jordi Guardans i Què volen aquesta gent que va ser rebuda amb una sentida ovació. Bonet va tancar la seva actuació amb un cant d’estil improvisat i va recordar: «Els papers
s’han de tornar, aquesta és la nostra memòria, és la nostra dignitat.»
«Aquí em teniu com sempre que em crideu», va saludar Raimon,
l’indispensable trobador de Xàtiva armat amb la seva guitarra i atacant
directament els sentiments amb Quan jo vaig nàixer. Raimon va fer selecció especial de cançons amb una especial relació que va incloure Quatre rius de sang, La nit, va recordar Salvador Espriu a Indesinenter i una celebrada Jo vinc d’un silenci
seguida amb una atenció que feia posar els pèls de punta sobretot quan
va cantar «jo vinc d’un silenci que romprà la gent que ara vol ser
lliure i estima la vida, que exigeix les coses que li han negat» i que
va fer posar dempeus tot el Palau Sant Jordi, que l’acomiadava al crit
«independència».

El borbó republicà
Poc es podien imaginar els assistents al Sant Jordi que ahir a la tarda escoltarien fins a nou vegades un himne espanyol, el cara al sol,
i que fins i tot acabarien cantant l’himne de Riego amb un borbó. El
culpable en va ser l’actor i humorista Toni Albà, que va improvisar ell
solet una delirant coral formada «per una sèrie de criatures
necessitades de carinyo i amor», que tenien com a deures posar lletra a l’himne espanyol. Aquests nens eren Aznar («Yo me llamo José María, aquí y en la China Popular»),
Rajoy, Acebes, Jiménez Losantos, Fraga, Rodríguez Zapatero i, és clar,
Juan Carlos I. Aquest últim personatge va ser el que més es va aplicar
i va fer 5 estrofes de l’himne, dos de les quals per a nota, canviant
fins i tot la música per l’himne republicà. Amb la veu del borbó va ser
quan Toni Albà es va mostrar més crític i dur acabant amb «tal y como dijo el poeta: Visca Catalunya lliure!»

Take That, Palau Sant Jordi (Barcelona), 20 de juliol de 2007

Sembla que la tonteria amb els grans concerts va a més. Ja no és situar-nos en un lateral, a la taula de so o de limitar-nos en mig minut el temps de fer les fotos, com va passar amb Beyoncé. El nou rècord de l’absurd se’l van endur el Take That que ens van situar a les graderies de l’altre banda del Sant Jordi. Si, a la quinta forca. Com diria el mestre Portet: que els bombin.

Article publicat a El Punt el dia 25 d’octubre de 2007

Molt soroll per no res

música/Take That
Xavier Mercadé
Take
That és un nom més a afegir a la tongada de retorns que estem vivint
aquesta temporada. El sorprenent és que ara li ha tocat el torn a una
banda prefabricada, un producte adolescent que ja tenia marcada la data
de caducitat des del naixement. Take That han crescut i el seu públic
també, però no per això es van deixar de viure al Palau Sant Jordi
escenes d’histèria, desmais i lipotímies encara que es registrés una
entrada més aviat discreta, unes 12.000 persones, segons
l’organització. Algunes de les fans més insubornables ja estaven
plantades a la porta del Sant Jordi des de dijous passat, i de fet no
calia tanta espera, ja que tant a la pista com a les grades hi havia
molts espais buits. Aquest retorn de Take That, però, s’ha fet sense
Robbie Williams, l’únic de la formació que ha aconseguit triomfar en la
seva carrera en solitari i qui donava un toc més transgressor a les
ensucrades cançons d’aquesta boy band. Un grup que va prohibir
l’entrada a les càmeres de televisió a un concert que inicialment
estava previst que se celebrés al Palau Olímpic de Badalona i que va
enviar els fotògrafs de premsa a la graderia més allunyada de
l’escenari.

El concert es va iniciar amb Reach out i amb
els quatre nois a sobre d’unes tribunes que recordaven el clàssic
número de Marilyn Manson per seguidament transformar l’escenari en un
casino de Las Vegas a It only takes a minute. Uns canvis
constants de decoració on cada cançó era presentada amb un quadre
escènic propi i amb l’acció dividida entre l’escenari principal i un
escenari secundari al mig del públic. El moment espectacular de la nit
va ser quan a Rule the world va baixar una passarel·la des del
sostre i els quatre cantants es van passejar per sobre dels caps de la
gent. I des de l’escenari paral·lel es va viure l’instant més esperat
amb Back for good cantant al voltant d’un piano blanc i fent embogir el públic.

Molts salts i cabrioles, treballades coreografies,
una dotzena de ballarins, trucs escènics impressionants, dos
escenaris… Tot molt visual però de música, ben poqueta cosa. Molta
gent segur que no es va adonar que portaven una banda fins als bisos,
en què una plataforma mòbil va treure el sextet de músics de la foscor
on havien estat amagats durant tota l’actuació. En l’aspecte vocal el
pes va recaure en Mark Owen i Gary Barlow, però van quedar escombrats
per un vocalista vestit de Screamin’ Jay Hawkins que a la cançó Relight my fire va introduir uns versos del Crazy de Gnarls Barkley amb una potència vocal que va deixar el quartet en evidència.

Lloc i dia: Palau Sant Jordi (Barcelona). 20 d’octubre.