ROCKVIU

Take That, Palau Sant Jordi (Barcelona), 20 de juliol de 2007

Sembla que la tonteria amb els grans concerts va a més. Ja no és situar-nos en un lateral, a la taula de so o de limitar-nos en mig minut el temps de fer les fotos, com va passar amb Beyoncé. El nou rècord de l’absurd se’l van endur el Take That que ens van situar a les graderies de l’altre banda del Sant Jordi. Si, a la quinta forca. Com diria el mestre Portet: que els bombin.

Article publicat a El Punt el dia 25 d’octubre de 2007

Molt soroll per no res

música/Take That
Xavier Mercadé
Take
That és un nom més a afegir a la tongada de retorns que estem vivint
aquesta temporada. El sorprenent és que ara li ha tocat el torn a una
banda prefabricada, un producte adolescent que ja tenia marcada la data
de caducitat des del naixement. Take That han crescut i el seu públic
també, però no per això es van deixar de viure al Palau Sant Jordi
escenes d’histèria, desmais i lipotímies encara que es registrés una
entrada més aviat discreta, unes 12.000 persones, segons
l’organització. Algunes de les fans més insubornables ja estaven
plantades a la porta del Sant Jordi des de dijous passat, i de fet no
calia tanta espera, ja que tant a la pista com a les grades hi havia
molts espais buits. Aquest retorn de Take That, però, s’ha fet sense
Robbie Williams, l’únic de la formació que ha aconseguit triomfar en la
seva carrera en solitari i qui donava un toc més transgressor a les
ensucrades cançons d’aquesta boy band. Un grup que va prohibir
l’entrada a les càmeres de televisió a un concert que inicialment
estava previst que se celebrés al Palau Olímpic de Badalona i que va
enviar els fotògrafs de premsa a la graderia més allunyada de
l’escenari.

El concert es va iniciar amb Reach out i amb
els quatre nois a sobre d’unes tribunes que recordaven el clàssic
número de Marilyn Manson per seguidament transformar l’escenari en un
casino de Las Vegas a It only takes a minute. Uns canvis
constants de decoració on cada cançó era presentada amb un quadre
escènic propi i amb l’acció dividida entre l’escenari principal i un
escenari secundari al mig del públic. El moment espectacular de la nit
va ser quan a Rule the world va baixar una passarel·la des del
sostre i els quatre cantants es van passejar per sobre dels caps de la
gent. I des de l’escenari paral·lel es va viure l’instant més esperat
amb Back for good cantant al voltant d’un piano blanc i fent embogir el públic.

Molts salts i cabrioles, treballades coreografies,
una dotzena de ballarins, trucs escènics impressionants, dos
escenaris… Tot molt visual però de música, ben poqueta cosa. Molta
gent segur que no es va adonar que portaven una banda fins als bisos,
en què una plataforma mòbil va treure el sextet de músics de la foscor
on havien estat amagats durant tota l’actuació. En l’aspecte vocal el
pes va recaure en Mark Owen i Gary Barlow, però van quedar escombrats
per un vocalista vestit de Screamin’ Jay Hawkins que a la cançó Relight my fire va introduir uns versos del Crazy de Gnarls Barkley amb una potència vocal que va deixar el quartet en evidència.

Lloc i dia: Palau Sant Jordi (Barcelona). 20 d’octubre.