ROCKVIU

Brett Anderson, Casino L’Aliança (Barcelona), 19 de desembre de 2007

Era el 1996, estaven tocant els Suede a l’escenari principal del Doctor Music d’Escalarre i Bowie se’ls mirava des d’un lateral de l’escenari i jo des de darrera l’escenari mirant-me’l bocabadat. Un guardaespatlles em va despertar del somni de poder-lo saludar i em va dissuadir “amablement” de treure la càmera. Si Bowie i Iman, la seva senyora, ballaven plegats les cançons de Brett Anderson, és que devien ser bones. Cal a dir que la primera vegada que el vaig veure, a la sala Estàndar l’any 1993 no em van convèncer.
A partir d’aleshores la presència de Suede va ser gairebé obligatòria en el FIB i en qualsevol festival fins que la flama es va apagar.

Ahir va tocar en acústic un 80 % de repertori de Suede. Només sis cançons recents d’un set list de vint-i-tres (el trobareu a l’arxiu adjunt, encara que hi falta un Beautiful Ones que va improvisar). Podem començar a parlar ja de nostàlgia dels 90? comencem enyorar aquell Benicàssim d’abans de la invasió de brètols bevedors britànics de sangria?

[crònica]
El que més vaig trobar a faltar ahir va ser el clàssic moviment de malucs que el va fer cèlebre entre la parròquia femenina. Això si, era elegant fins i tot per beure d’una ampolla d’aigua.

Crònica publicada a El Punt el dia 21 de setembre de 2007

Abandonat per les muses

música/Brett Anderson

Xavier Mercadé
E11996, al Doctor Music Festival d’Escalarre, David Bowie es mirava l’actuació de Suede des del lateral d’un escenari. Els veia com uns dignes successors i veia Brett Anderson com un cantant amb talent, magnetisme escènic i certa androgínia, i amb cançons rodones que el públic feia seves. De rebre la benedicció del Duc Blanc a convertir-se en un nom imprescindible en festivals com el FIB només hi va haver un pas. Eren més elegants que Oasis i més seriosos que Blur, però la fórmula de Suede es va esgotar, les muses els van abandonar i no van saber superar el llistó dels tres primers treballs. Fa dos anys Anderson va tornar amb el seu enemic íntim, el guitarrista Bernard Butler (company i creador dels dos primers discos de Suede), amb el nom de The Tears, un projecte sense química que va deixar indiferents els seus seguidors. Aquest 2007 que ja s’acaba, amb el seu primer disc homònim en solitari, sembla que la inspiració continua de vacances, amb unes cançons pobres que s’amaguen sota llençols de seccions de corda. Amb aquest panorama, Brett Anderson ho ha tingut clar a l’hora d’afrontar la seva primera gira acústica en solitari: cal donar a la gent el que vol. I el que vol són cançons de Suede. I així ho va fer a l’Aliança del Poble Nou, que no va aconseguir omplir. Això sí, el públic, coneixedor de la causa i apassionat amb el repertori, no va estalviar aplaudiments ni floretes a Anderson ni a Amy Langley, la violoncel·lista que l’acompanyava. Amb la guitarra acústica i el piano de cua, Anderson es va mostrar elegant en tot moment, encara que fos per beure d’una ampolla d’aigua, i a partir d’Everything will flow la bogeria va començar a escampar-se per la platea. Eren molts els que trobaven a faltar els clàssics moviments de malucs i les picades de mans que feia amb Suede, però aquest format també ajudava a reconèixer la bellesa de Saturday night, The power i By the sea, o a descobrir el tema inèdit A different place. Després d’una mitja part de vint minuts, el guió va continuar igual, un parell de peces noves i la resta, cançons de Suede de totes les èpoques: He’s gone, The 2 of us, Pantomime horse i, per acabar, Still life, The wild ones, So young i Trash. Menció especial mereix la lectura de Beautiful ones reclamada pel públic, en la qual Anderson es va posar a jugar cantant-la amb la falta d’innocència de l’adolescent que era quan la va compondre. El temps ha passat, Suede és una referència per a una generació que comença a sentir nostàlgia per la dècada dels noranta i pels primers amors a les platges de Benicàssim. No crec que triguem gaire a veure’ls en una gira de retorn.