Quatre micos
Arctic Monkeys, Espacio Movistar (Barcelona), 1 de desembre de 2007
Aquests micos macos, amb dos discos, han tocat només setanta minuts. El mateix que van tocar quan només tenien un disc. Algú ho enten?
Tema foto? reduit, restingit, retallat… només tres escollits (Carles amb barretina, Fernando i jo) per retratar una glòria efímera. I amb contracte.
Crònica
Crònica publicada a El Punt el dia 4 de desembre de 2007
Quatre micos
Música/Arctic Monkeys
Xavier Mercadé
El fet que els Arctic Monkeys esgotin les entrades d’allà on toquen ha deixat gairebé de ser notícia. Ja ho van fer en el seu concert del mes de maig de 2006 a la sala Razzmatazz, al març d’aquest any van tornar a repetir l’experiència a la mateixa sala i pel concert que van fer dissabte a l’Espai Movistar ja no quedava paper per vendre des de feia setmanes. Però l’efervescència sidralera amb què eren rebuts fins ara va baixar considerablement. Tot i que el gran envelat de Telefònica estava força ple i hi havia fans que van passar tot el dia esperant a la porta, no hi va haver ni empentes ni aglomeracions, ni molt menys l’esclat de bogeria adolescent ni les allaus multitudinàries que es van produir durant el seu concert de l’estiu passat en el marc del Festival Internacional de Benicàssim i on van ser, per assistència massiva, els grans triomfadors. Un públic ben ordenat, molt jove, disposat a saltar i corejar totes i cadascuna de les cançons d’aquests quatre micos de l’Àrtic i enregistrar-ho tot amb els seus dispositius mòbils. Una ràpida mirada al públic deixava palesa la influència que té en tota una generació l’enginy de la marca patrocinadora de l’espai on es feia el concert: la platea era com un gran anunci de telefonia mòbil, en què hi havia tot de pantalletes enceses retransmetent l’actuació als que no havien tingut la sort d’aconseguir una entrada, fer vídeos moguts per penjar al Youtube o aconseguir fotografies pixelades. Què passarà quan arribi el desitjat iPhone?
Els Arctic Monkeys continuen sent quatre nois que ningú reconeixeria passejant pel carrer o barrejant-se entre els ramats de hooligans que de tant en tant es passegen per aquí. En els seus rostres encara queden restes d’un acne facial que ja comença a ser preocupant en el cas del cantant, Alex Turner, de vint-i-un anys. Sense més pirotècnia i espectacle que les seves cançons, Arctic Monkeys va fer una completa repassada als seus dos discos i va afegir un parell de temes inèdits: Put me in a terror pocket i Nettles, que ja han anat presentant en públic en aquest últim tram de gira. Curiosament la seva actuació no va durar més de setanta minuts, el mateix temps que duraven els seus concerts quan només tenien un disc. Però el públic va aprofitar totes i cadascuna de les notes que el grup va deixar anar sense treva, enllaçant una cançó rere l’altre i només agafant aire per saludar a la parròquia deixant anar allò de «sou el millor públic del món» i un «gràcies amics» per acomiadar la nit. El grup va demostrar que està aprenent a créixer, que han guanyat professionalitat respecte dels seus primers concerts i que cançons com I bet you look good on the dancefloor, Fake Tales of San Francisco, Old yellow bricks, When the sun goes down, Fluorescent adolescent o el ritme gairebé punk de Still take you home sonen amb vocació d’himne per ser saltades i cantades per una generació necessitada d’una cultura de consum ràpid i efecte immediat.
Lloc i dia: Espai Movistar (Barcelona), 1 de desembre de 2007