ROCKVIU

Raimon, Palau Sant Jordi (Barcelona), 21 d’octubre de 2007

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
d’on comença l’horta
i acaba el secà,
d’esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l’anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d’un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
jo vinc d’un silenci
que la gent romprà
jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant.

Articles publicats al diari El Punt el dia 22 d’octubre de 2007

Què volen aquesta gentPep Sala, Raimon i Maria del Mar Bonet van posar la banda sonora

Xavier Mercadé/Enderrock
Comentava un històric de l’independentisme català: «No m’ho puc creure, estic flipant:
estem a l’any 2007, en ple segle XXI, i encara fem actes reivindicatius
en un palau d’esports escoltant a Maria del Mar Bonet i Raimon.» Com si
el temps no hagués passat, el cantautor de Xàtiva i la cantant
mallorquina van tornar a posar la veu i les cançons per reclamar la
tornada dels papers de Salamanca. En aquesta ocasió acompanyats també de l’osonenc Pep Sala i de l’actor Toni Albà.

El
públic que va arribar al Palau Sant Jordi ja es va trobar a l’entrada
la primera actuació amb el colorista grup de percussions La Banda del
Surdo. Pep Sala, vestit de negre i presentant la seva nova formació, va
ser l’encarregat d’obrir la tanda d’actuacions dins del Sant Jordi. Amb
La taverna d’Old John va evidenciar el canvi cap a sons més
nord-americans amb què l’exmembre de Sau vol encarar la seva nova etapa
musical. Una banda en què manté la guitarra de Josep-Lluís Pérez, el
teclat de Ramon Altivill i el violí de Simone Lambregts, recupera Gerry
Duffy als cors i percussions i ha inclòs un banjo que el fa cavalcar
pels camins del country. «El meu pare em deia que mai es pot
perdre ni el respecte ni la dignitat. Aquests documents són una qüestió
de respecte i dignitat a la gent que els està esperant i a nosaltres
com a poble i com a nació», va declarar Sala abans de tocar L’onze de setembre
(«una cançó que vaig escriure amb un altre gran patriota, Carles
Sabater») modificant la lletra per reivindicar la tornada dels papers.
La seva mitja hora d’actuació va acabar amb un Boig per tu cantat per tot el palau i dedicat als membres de la Comissió de la Dignitat.

Maria
del Mar Bonet va sortir a l’escenari reconeixent: «De vegades dubtem
que les cançons puguin ajudar, però espero ser la veu d’aquestes
famílies que fa tants anys que esperen els seus papers, les seves cartes.» Va començar la seva actuació amb un record a Ovidi Montllor i Dos anònims, cançó inclosa en el seu últim CD Terra secreta
en què el vers «maleïdes les guerres i aquell qui les van fer» prenia
tota la rellevància. Un esperit crític que mantindria amb Un exèrcit de Jordi Guardans i Què volen aquesta gent que va ser rebuda amb una sentida ovació. Bonet va tancar la seva actuació amb un cant d’estil improvisat i va recordar: «Els papers
s’han de tornar, aquesta és la nostra memòria, és la nostra dignitat.»
«Aquí em teniu com sempre que em crideu», va saludar Raimon,
l’indispensable trobador de Xàtiva armat amb la seva guitarra i atacant
directament els sentiments amb Quan jo vaig nàixer. Raimon va fer selecció especial de cançons amb una especial relació que va incloure Quatre rius de sang, La nit, va recordar Salvador Espriu a Indesinenter i una celebrada Jo vinc d’un silenci
seguida amb una atenció que feia posar els pèls de punta sobretot quan
va cantar «jo vinc d’un silenci que romprà la gent que ara vol ser
lliure i estima la vida, que exigeix les coses que li han negat» i que
va fer posar dempeus tot el Palau Sant Jordi, que l’acomiadava al crit
«independència».

El borbó republicà
Poc es podien imaginar els assistents al Sant Jordi que ahir a la tarda escoltarien fins a nou vegades un himne espanyol, el cara al sol,
i que fins i tot acabarien cantant l’himne de Riego amb un borbó. El
culpable en va ser l’actor i humorista Toni Albà, que va improvisar ell
solet una delirant coral formada «per una sèrie de criatures
necessitades de carinyo i amor», que tenien com a deures posar lletra a l’himne espanyol. Aquests nens eren Aznar («Yo me llamo José María, aquí y en la China Popular»),
Rajoy, Acebes, Jiménez Losantos, Fraga, Rodríguez Zapatero i, és clar,
Juan Carlos I. Aquest últim personatge va ser el que més es va aplicar
i va fer 5 estrofes de l’himne, dos de les quals per a nota, canviant
fins i tot la música per l’himne republicà. Amb la veu del borbó va ser
quan Toni Albà es va mostrar més crític i dur acabant amb «tal y como dijo el poeta: Visca Catalunya lliure!»