Sobreviuré
Gloria Gaynor, Palau de la Música (Barcelona), 27 de desembre de 2007
I amb la Gaynor arribem al darrer concert de l’any i ens preparem pel 2008… uns altres dotze mesos -esperem- ben farcit de concerts, actuacions i batalletes per recordar.
[crònica]
Crònica publicada a El Punt el dia 29 de desembre de 2007
La glòria de Gloria
Gloria Gaynor fa ballar el Palau amb «I will survive» i altres èxits de l’era «disco»
Xavier Mercadé
) + Gaynor, en la roda de premsa d’abans del concert. El seu abric va provocar que una desena d’activistes contra el maltractament d’animals es concentressin més tard a les portes del Palau. Foto: EFE |
Només Donna Summer podria prendre a Gloria Gaynor la qualificació de diva de la disco music. De la seva gola han sortit veritables himnes que s’han mantingut amb els anys, a més d’aconseguir que I will survive sigui tot un fenomen musical, social i sexual, causant un efecte alliberador quan comença a sonar el piano inicial de la cançó. Però la seva glòria va començar als anys setanta i va acabar a mitjans dels vuitanta, tot i que Gaynor s’ha mantingut en actiu gràcies als rèdits d’aquesta cançó i de dues més: I am what I am i Never can say goodbye.
En la seva visita al Palau de la Música, dimecres passat, el primer concert sencer que feia a Barcelona en tota la història, va dosificar aquestes tres cançons de manera intel·ligent durant el recital: Never can say goodbye va començar a esvalotar el galliner només començar, I am what I am va arribar just a la meitat, i va fer trontollar la platea, i, és clar, la immortal I will survive va rematar el concert dues vegades al final de la nit. El temps entre èxit i èxit, el va anar omplint de tot un seguit de versions més o menys afortunades, com un Every breath you take de The Police en una lectura soul i trencada, un Killing me softly with this song de Roberta Flack que no aportava gaire a l’original, el clàssic Can’t take my eyes off you amb el qual va obrir la vetllada o una lúdica versió de You’re the first, the last, my everything de Barry White. També va presentar alguns temes més recents editats aquest segle, però que no van tenir el mateix efecte: cançons com You’ll be mine, Let it rain, You are the answer o Just keep thinking about you van més dirigides a lloar la figura de Jesucrist en clau de gospel que no pas a fer moure els malucs a la discoteca com ho va fer Reach out.
El seu registre vocal es va mantenir en quantitat i qualitat durant tot el concert, acompanyada per una banda de vuit músics de sessió dirigida pel guitarrista austríac Rens Ne·land, i tres coristes eficients. Físicament, però, a Gaynor se la veia castigada per un sobrepès que en dificultava els moviments per l’escenari, i amb un discret vestit negre de lluentons ben diferent del sumptuós abric de pell que va portar en la roda de premsa prèvia al concert i que va provocar la presència a les portes del Palau d’una desena d’activistes contra el maltractament d’animals.
I si la majoria dels espectadors que van anar a veure els Eagles fa un any i mig al Palau Sant Jordi ho van fer per escoltar la cançó Hotel California, gairebé tot el públic que omplia el Palau de la Música hi va anar per viure i ballar I will survive. Gloria Gaynor, coneixedora de l’efecte immediat de la cançó, en va ser plenament conscient i, després de felicitar el Nadal i de desitjar «un any nou molt alegre», es va preparar per cantar-la com si llancés una bomba al Palau, on tothom es va aixecar, va omplir els passadissos i va ballar sense complexos des de qualsevol racó. I si algú no en tenia prou, doncs dues tasses i a repetir experiència en l’últim bis.