ROCKVIU

Richard Hawley, sala Apolo (Barcelona), 27 d?octubre de 2007

El senyor Hawley, elegant com ell sol, quan va acabar la seva primera cançó de la nit va demanar que apaguessin el ventilador (?fan?) fent gala del seu humor britànic al deixar clar que no volia que li traguessin els ?fans? de primera filera si no l?aire condicionat. Doncs bé, el tècnic de torn no va entendre res, va decidir deixar l?aire encès i apagar els llums deixant l?escenari a les fosques durant la hora i vint que va durar el concert.

I com que la llum és un dels elements imprescindibles per poder fer fotos i de seguida ens van picar la cresta per utilitzar el flaix, vaig haver de plegar sense ni haver fet una quinzena de fotos.

Article publicat a El Punt el dia 2 de novembre de 2007

Espurnes de felicitat
música/Richard Hawley
Xavier MercadéRichard Hawley és un anacronisme dins del món de la música actual. Sorgit dels ambients indies
després de formar part dels oblidables i oblidats The Longpips i de
deixar la seva petjada a Pulp, ha creat una carrera creïble com a crooner
que canta cançons d’amor i desamor, petites espurnes de felicitat en un
món caòtic on ni els trens arriben mai a l’hora. Feliçment casat, pare
de tres fills i amb una marca de cervesa amb el seu nom (Hawley Ale),
Hawley ha aconseguit igualar els magnífics resultats de Cole’s corner (2005) amb les cançons del recentment editat Lady’s bridge, nou homenatge a la seva ciutat, Sheffield.

Tot
i el bon gust que van deixar les seves actuacions al Primavera Sound i
al Primavera Club de l’any passat, la sala Apolo va registrar una
entrada discreta de públic. Amb una exquisida i agraïda puntualitat
britànica, el músic va pujar a l’escenari amb el serrell caient-li per
la cara, ulleres de pasta, patilles, americana fosca, camisa blanca,
texans amb el baixos girats, botes i la seva guitarra Gretsch. Una
elegància d’acord amb les seves cançons, una imatge de trencacors que
ja va patentar en el seu moment Chris Isaak i que ell ha sabut portar a
terrenys britànics. Tot i que amb Valentine, cançó amb la qual
va obrir l’actuació, ja va posar la pell de gallina, el seu concert va
començar amb mal peu per culpa d’un malentès. Quan al principi va
demanar que abaixessin l’aire condicionat, li van abaixar la potència
de la llum i van deixar l’escenari gairebé a les fosques. Una cosa és
la intimitat que s’adiu amb les cançons de Hawley i l’altra és deixar
el músic sense més il·luminació que la del seu faristol i les tènues
llums de fons blaves i vermelles.

Hawley va demostrar que és un
excel·lent cronista dels sentiments amb cançons que podria signar
l’Elvis Presley baladista. També va mostrar la seva faceta de rocker
moderat amant del rockabilly, del country i d’un
particular mur de so spectorià, encara que les seccions de corda fossin
enllaunades. El final del concert, amb la grandiloqüent The ocean,
va ser un d’aquells moments inoblidables, amb la bola de miralls
il·luminant la sala i tothom involucrat en la celebració. Bé, tothom
no: a primera fila hi havia un personatge en evident estat
d’embriaguesa buscant les respostes al fons d’un got que no quadrava
amb els somriures que l’envoltaven. A la sortida del concert, al carrer
repartien unes postals d’un hotel «íntim i discret» amb preus
econòmics, potser la millor proposta després de tan malbaratament
d’emocions.

Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona). 27 d’octubre.