ROCKVIU

Gerard Quintana, Cinema Maldà (Barcelona), 23 d’octubre de 2007

No és que no m’agradi el rumb que està agafant la carrera de Gerard Quintana, ben al contrari, el trobo un exemple de maduresa serena i personal que es reafirma amb el seu nou disc "Treu banya".

Però, que voleu que us digui, segueixo preferint a aquell Quintana que vaig descobrir l’octubre de 1989 quan venia d’un concert de Dinamita Pa Los Pollos i tot seguit anava a Zeleste a veure als Detectors i em vaig trobar que els que pensava que serien els teloners i resulta que ja eren els caps de cartell.

Aquell Quintana envoltat de les guitarres de Ninyin i de Thió, el baix del Cuco i la bataca de Josep Bosch, els ja mítics Sopa de Cabra que provocaven una trempera descomunal amb el "Blujins-Rock", "El carrer dels Torrats", "No tinguis pressa", "Cardíaco y acabado" o la seva versió del "Rock and roll" dels Zeppelin. Aquells Sopa de Cabra que podien fer bullir a tot un Estadi Olímpic fent que la gent s’oblidés que després tocava Tina Turner, que van fer seu el Sot del Migdia l’any 1990 o que van rebre les primeres pedrades a la Devesa de Girona l’any 1992.

Després els Sopa van canviar i es van posar més seriosos però també més professionals i madurs. I els vaig continuar seguint, és un dels grups que més vegades he fotografiat en directe. Quintana també ha canviat, també el continuaré seguint. Però trobo a faltar a aquell rocker que encara porta dins.