ROCKVIU

Babyshambles, sala Apolo (Barcelona) 11 de gener de 2008

[crònica]

Crònica publicada a El Punt el dia 15 de gener de 2008

Vèncer i convèncer

música
BABYSHAMBLES / XAVIER MERCADÉ.

Pete
Doherty sembla haver pres consciència que el seu lloc està a les
portades de la premsa musical i no pas a les del cor al costat de
models anorèctiques. Al concert que va oferir divendres passat a la
sala Apolo amb totes les entrades venudes des de feia dies no hi va
haver cancel·lacions de darrera hora com va passar el desembre del
2006, ni penjades a mitjan concert, no va tirar cap cervesa als
fotògrafs, tampoc el van detenir a les escales de l’avió, ni va caler
prohibir-li per a tota la vida tornar a pujar a un avió d’Easy Jet. La
visita de Doherty i els seus companys es va saldar amb un resultat
estrictament musical i, per si fos poc, positiu. Superar el concert que
va perpetrar al Primavera Sound l’any 2006 no era gaire difícil, només
li calia que encertés on era el micròfon a l’hora de cantar i fer que
de les cordes de la seva guitarra sortís alguna cosa coherent.

Alt com un Sant Pau, amb el seu barret habitual (el model pork pie
que molts dels assistents portaven també a la testa), americana, camisa
blanca i una corbata deslligada al coll, Doherty va venir a pagar el
deute que tenia pendent amb el públic barceloní i va deixar anar
d’entrada Carry on up the morning i Delivery, dos dels temes més encertats de Shotter’s nation,
el seu segon treball. Doherty va sortir davant un públic adulador amb
gran presència femenina a tocar de l’escenari, i amb ganes de vèncer i
de convèncer. Un canvi d’actitud escènica amb què va aconseguir que els
encerts –que n’hi ha uns quants als seus discos– fossin més notables, i
els defectes i les errades quedessin soterrats. Gairebé no va
dirigir-se al públic. Només al principi del concert va balbucejar unes
paraules de les quals només es va entendre «Catalunya», mentre que una
senyera llançada des de la platea va lluir tota l’actuació al pal del
micròfon del guitarrista Mick Whitnall, i finalment va acabar al coll
de l’excompany de Kate Moss. La seva actitud conciliadora va quedar
clara quan una espontània va pujar un parell de cops (el primer li va
encaixar un petó als morros) i va evitar fer numerets.

Durant una hora i vint va fer la major part de les cançons del seu segon disc, va deixar les del primer, Down in Albion, pel final del concert, l’EP The Blinding va sonar gairebé sencer, va recordar els Libertines amb Arcady i fins i tot es va treure de la màniga una cançó nova, Pretty Sue, que va cantar sense la guitarra. I va acabar amb Fuck forever,
cançó que ja s’ha convertit en un himne i que va revolucionar la sala
amb un públic que s’havia reconciliat amb el rocker politoxicòman més
polèmic fins ara del segle XXI

Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona), 11 de gener