Seixanta anys
Avui faig seixanta anys. És una sensació extranya. Quan jo era un xiquet al meu poble els homes es morien als seixanta anys, invariablement. Ma güela Rita, que sordejava un poc, m’enviava corrents al carrer quan sentia la trompeteta de l’aguatzil que anunciava el bando. Jo l’escoltava i memoritzava la casa i l’edat. A Bétera la gent no tenia cognoms oficials sinó casa. Jo era el major de Ca Montes, per exemple. Així que tornava corrents al seu costat i li deia que s’havia mort qui fos de ca qui fos i que tenia seixanta anys.
Perquè sempre tenien seixanta anys. Ara ha passat el temps i s’ha millorat de manera notable l’esperança de vida. Avui una mort de seixanta anys és la d’algú massa jove. Però així i tot no puc evitar un cert sentiment estrany avui, perquè ara sóc jo qui els té. I una enyorança que em fa pujar les llàgrimes als ulls. Si ma güela poguera veure’m…