Amb tres B: Bétera-Barcelona-Buenos Aires
Demà es presenta a la Fira del Llibre de Buenos Aires un volum coordinat pel PEN Club en que es parla de la relació entre Barcelona i Buenos Aires. Em van convidar a escriure-hi i vaig retratar a mon tio Joan Guillem i les coses que em va ensenyar. Aquest és el text:
Les lletres que em van arribar de Buenos Aires
L’any 1967 va ser el de la meua primera comunió. En aquell temps avorrit i gris la comunió era més una festa social que un assumpte verament religiós. El franquisme feia servir la religió com a font de legitimitat i va convertir l’església en una institució de paper cartó que als pobles menuts, com era el meu, marcava de manera fèrria el pas de la vida diària. Fer la primera comunió era una de les grans celebracions de l’any. Per la festa, pel gran dinar familiar que solia acompanyar-la. Però, sobretot, sobretot per a mi, pels regals.
Han passat cinquanta-dos anys d’aquell dia i avui només me’n puc recordar d’un d’aquests regals. Sé que en vaig rebre molts però els he oblidat tots excepte aquell: un llibre. Un familiar exiliat a l’Argentina des del final de la guerra del 1939 va tornar a València per primera vegada aquell any i em va regalar un llibre. Era un llibre gran sobre paisatges del món, amb fotos precioses, perfectament editat. Però aquell llibre el recorde encara avui no pel seu contingut sinó per un paper que portava enganxat a la primera pàgina. En aquest paper el meu oncle, Joan Guillem, va escriure una dedicatòria on em desitjava sort a la vida i felicitat. La sorpresa era que m’ho desitjava en la llengua que ell, tants anys després de veure’s forçat a abandonar el país, seguia parlant a l’Argentina, la que tots parlàvem a Bétera.
El valencià, la nostra pròpia variant local del català, era la meua llengua però mai l’havia vist escrita abans. De fet no sabia ni tan sols que es pogués escriure. L’escola, els diaris, tota la vida oficial i pública, era obligatòriament en castellà. Sembla mentida que avui encara alguna gent s’obstine a dir que el castellà mai ens va ser imposat. Em sap greu però fins i tot la meua esquena n’és testimoni. Dels cops que ens pegaven els mestres només per dir una frase en la llengua que parlàvem a casa. De la mateixa manera el meu cervell podria explicar encara avui l’impacte d’aquell text curt que un escriptor aficionat de Buenos Aires em va regalar.
Sempre he pensat que el meu amor per l’escriptura i el meu respecte pels exiliats va néixer aquell dia per acompanyar-me ja per sempre. Sempre que participe en una activitat del PEN Club relacionada amb escriptors exiliats em ve al cap aquell diumenge de maig de 1967, quan el meu oncle em va lliurar el llibre que em va tornar les lletres de la meua pròpia llengua. I em pregunte, il·lusionat, quin xiquet, quin jove, pot veure sa vida canviada per una simple frase d’aquell qui és obligat a viure fora de casa.
El meu oncle, Joan, i la seua dona Rosita, van tornar en diverses ocasions al seu poble en els anys següents. A Buenos Aires Juan Guillem era un ciutadà més del barri Caballito, del carrer Muñiz, aquest carrer que els seus al·legats avui dia segueixen anomenant encara ‘el carrer’. Treballava venent filferro de coure per a bobinatge de motors. Però mai no va deixar d’escriure. En clau. Com, per desgràcia, ho han de fer tants escriptors a tot arreu.
Pocs anys després de la comunió va tornar per falles i va escriure uns versos que la falla local va imprimir en un extravagant prospecte de color verd. Els seus versos parlaven d’un zepelí que havia passat molts anys abans per Bétera. Ningú sabia en realitat què ens estava explicant i encara vam trigar anys a saber-ho. Però quan va arribar la democràcia, amb gran sorpresa de tots, es va descobrir un petit llibret que ell mateix havia signat l’any 1936, versos per a la falla local d’aquell any, escrits setmanes abans de la insurrecció de Franco. La falla, efectivament, tenia un zepelí i mon oncle versava sobre l’aparell, tement que el feixisme l’obligaria a pujar-hi per fugir. Com així va ser. Efectivament.
Avui, sabent ara tot el que sé, puc imaginar l’emoció amb què trenta-vuit anys després el Juan Guillem del carrer Múñiz, l’oncle Joan que va viure en l’era de Bétera, casa per casa i paret per paret amb la meua família, va escriure la segona part de la història del seu zepelí particular. Il·lusionat, sens dubte, amb el final d’aquella dictadura que el va portar a ell i a tants a l’altra banda de l’Atlàntic, que ens va robar a tants la normalitat, fins al punt de robar-nos fins i tot les lletres.
El Joan Guillem escriptor no ha passat a la història de la literatura, això és cert. Però els seus gestos, aquells petits desafiaments escrits que em va lliurar amb insistència en totes les seues visites, m’han marcat i marcaran per sempre la meua manera de veure el món
. Vaig aprendre d’ell, d’un escriptor aficionat més, d’un poeta de carrer, que la memòria pot bastir ponts capaços de destrossar dictadures. Vaig aprendre que les frases poden il·luminar un cervell. Vaig aprendre que hi ha gent acollidora disposada a abraçar a qui arriba i a donar-li una vida nova -i per això m’indigna tan avui el cinisme d’aquesta Europa fortalesa que nega el dret a venir de qui busca una vida millor. Però per sobre de tot vaig descobrir que la meua llengua, el català, tenia lletres. També. Unes lletres que em van venir, i això mai ho oblidaré, de Buenos Aires, del Buenos Aires més generós i humà. De l’Argentina que ens va saber acollir.