Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

El calvari tancat

Deixa un comentari

Aquests dies a boqueta de nit passege amb mon pare. L’epidèmia fa que haja d’estar moltes hores tancat a casa i una miqueta d’aire fresc li va molt bé a ell, de fet ens va molt bé a tots dos. Eixim de casa ben abrigats, pugem pel carrer Caruana amunt i des d’allí rodem el calvari, per tornar des de la Glorieta a Gascón Sirera, les velles eres avall fins arribar a ca Montes a punt pel sopar.

És un passeig agradable, necessàriament a pas lent, on ell em conta sempre històries de les grans cases que hi ha en aquella zona, que en un temps va ser propietat de grans senyorets de València que venien a gaudir de l’aire pur que Bétera tenia aleshores com a punt d’entrada a la serra de Portaceli.

Ho sap tot i ho intenta explicar amb vehemència: el perquè d’aquesta porta nova que s’han fet uns que han partit la finca en tres, de tan gran com era; les primeres casetes que es van fer, reconeixibles, “ho veus?”, per la forma en arc que tenen les finestres del pis superior; aquelles cases baixes i totes iguals que es van fer després de la riuà i que segueixen avui encara tenint la presència de ser una cosa provisional més de seixanta anys després; la casa enorme i impactant del pintor Lozano, que una volta li va voler vendre a ell, que no tenia ni de lluny els diners per a pagar-la…

El calvari és el centre del recorregut, amb els seus pins elevats, la seua peculiar geometria interna i aquella llum groga i esmorteïda que tanta por em feia quan era xiquet. Per causa de la covid és tancat i així ho especifiquen nombrosos cartells del municipi, enganxats no només en cada porta sinó cada uns pocs metres. És una prova més de com d’impossible és això que estem vivint. A Bétera, un municipi molt desgraciat des del punt de vista de la gestió municipal, l’absència de zones verdes és clamorosa, un autèntic escàndol. I només el calvari, que ha acabat quedant al bell mig del poble, significa una oferta, en aquest sentit, mínima, suficient però per a agafar una miqueta d’aire. I ara va i ha d’estar tancat…

Tornant cap a casa mon pare m’explica que ell encara el recorda com una muntanyeta -ara encara ho figura des del nord, des de ma casa però les finques de la banda sud li donen en canvi una aparença plana que és artificial. “Sí, per esta banda el camí també era empinat” afirma, mentre assenyala com els carrers pugen des de lluny com una prova del seu argument.

Quan estudiava, algun dels meus professors, a la facultat em va dir que no em fes il·lusions, que la geografia sempre era provisional. Efectivament.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera, el 9 de febrer de 2021 per vicent

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.