Mercyful Fate, sala Macumba (Madrid), 18 de juny de 1999
Amb ganes de tocar els nassos.
Les castanyes les menjo més pel moscatell que l’acompanya, el panellets és dels pocs dolços que no m’agraden i a aquesta patata de color vermell no l’hi trobo la gràcia. Com podem lluitar amb aquestes armes contra la invasió pagana anglosaxona?
Avui he rebut això a la redacció…. no se què pensar…
Se m’ha quedat cara de Homer Simpson.
A més avui també he rebut la bio de Bunbury (Lo demás es silencio de Plaza y Janés) que ha fet en Pep Blay amb un munt de fotos meves i també al suplement Èxit de El Periódico m’han publicat la foto de Flowers-Yoko-Ramoncín que ja va viure el seu moment de fama en aquest bloc. Espero que el dia segueixi igual de bé.
Johnny Winter, Palau d?Esports (Barcelona), 18 de maig de 1990
Un cop que el meu Gerard (7 anys i mig) ja s?ha cruspit la meva col·lecció de Super López i Mortadelos vam descobrir a la part de la biblioteca dedicada als còmics un llibre editat l?any 1994 pels laboratoris Foto Sistema anomenat ?Historia de la fotografia en cómic?. De conya! així podré explicar-li abans d?anar a dormir com fèiem les fotografies fa anys… tants anys que semblava que li parlés de la prehistòria.
Segueix a Vull llegir la resta de l’article
No és gens fàcil parlar de sals de plata, emulsions, material sensible,
rodets, reveladors, banys d?atur i fixadors, ampliadores, positius i
negatius a un personatge que des de que va néixer va conèixer la
fotografia digital, familitaritzant-se des de petitó aprenent en els
safaris fotogràfics que fem a l?estiu. Li va resultar gairebé
incomprensible els procés i el temps d?espera que requeria fer les
fotos amb una càmera analògica.
A mi em va quedar clar més que
mai el pas de gegant que ha fet la fotografia en poc menys d?una
dècada. Si ens posem romàntics potser enyoràrem de vegades aquella
època i l?artesania del quarto fosc, però si som pràctics la fotografia
digital ens ha tret molts maldecaps i ens ha facilitat la feina encara
que el que abans invertíem en rodets ara ho hem de fer en discos durs i
dvd?s per emmagatzemar les imatges.
I què te a veure això amb
Johnny Winter? Doncs que a l?obrir el llibre em van caure unes tires de
diapositives del músic albí tocant en un fastuós i inoblidable concert
al Palau d?Esports de Barcelona (res a veure amb el Winter decrèpit que
hem vist els darrers anys). Un format, la diapositiva, que gairebé no
vaig utilitzar a la època analògica, sempre vaig preferir el negatiu
per motius pràctics. En aquest cas va ser un rodet que va quedar
enrotllat durant anys en un pot de fotos. Un dia fent ordre el vaig
deixar planxant-se en les planes del llibre i d?aquí a l?oblit de la
biblioteca fins descobrir-los de nou la setmana passada.
Los Chunguitos, sala Zeleste (Barcelona), 19 de maig de 1989
Els amics i companys Roger Palà i Xavi Angulo creuen haver descobert les sopes d?all fent una reivindicació de Los Chichos i la rumba calorra. Que sàpiguen que ja fa anys es va intentar treure a Los Chunguitos del seu hàbitat natural (disco-pubs de barriada i parcs acuàtics) i convertir-los en una referència de la modernor de finals dels anys 80.
A Madrid els van agafar i els van posar al Rock-Ola a tocar. Allà estaven tots i totes les Alaskes, els Almodòvars de torn al costat de Paco Clavel rient la gràcia i dient "divino, divino", "es total", "esto es lo más!". A Barcelona un promotor especialitzat en rock (La Iguana) va decidir tirar-se a la piscina i portar-los a la sala Zeleste en un dels primers concerts que es van fer al recinte del carrer Almogàvers. La patinada i la punxada van ser força sonades.
A l?hora de començar el concert a la sala no hi havia ningú, absolutament ningú. Poc a poc van començar a arribar la gent. Un públic curiós, en una banda de la barra hi havia els habituals d?Isla Fantasía desubicats en una nau industrial i fora de context, i per l?altre banda de la barra uns quants modernets que volien enmirallar-se amb el que fan els madrilenys, també fora de context. Tots juntents però sense barrejar-se mentre els de Vallecas entonaven aquelles rumbes tan flamenques que ens portaven, com ?Me quedo contigo?, ?Dame veneno? o la imprescindible ?Soy un perro callejero?.
Umpah Pah, MMVV-La Campsa (Vic), 27 de setembre de 1991
Sorprenentment el post i la seva polèmica sobre darrer concert d’Adrià Puntí a les festes de la Mercè s’ha col·locat en només quatre dies al rànquing dels més visitats en la història d’aquest bloc. Una llista que també encapçala sel senyor Puntí amb la crònica del concert a l’Heliogàbal.
D’aquesta foto d’Umpah Pah amb Puntí i la seva ampolla de Cuty Sark en fa avui justament setze anys.
Los Carradine, MMVV (Vic), 14 de setembre de 2007
Corria mitjan dels anys vuitanta. Discos Castelló, el de principi de Tallers, era un dels millors punts de venda de fanzines (la botiga Informe a part) que tenien curosament situats en una caixa de fusta en un racó de la botiga. Allà hi anava jo a deixar les còpies fotocopiades del meu Voll-Ker tot content i orgullós. De tan en quan hi tornava per fer el que ara es diu product placement, es a dir posar el meu zine al davant de tot per que tothom el veiés.
Un bon dia quan ho acabava de fer, va venir un personatge que amb tota la barra del món va agafar el seu opuscle, anomenat Teorías Histéricas, i em va prendre el lloc. Actitud a la que jo vaig respondre desfent-li la jugada. Després d’un violent estira i arronsa ens vam presentar i vam anar a buidar uns quants bars de la zona de Tallers.
Aquell personatge era en Xavi Castillón (a Girona li diuen Xevi, ves a saber per què), porta ja anys i panys portant la secció de cultura d’El Punt a Girona i segueix sent una de les persones que més m’alegra trobar-me en qualsevol situació. Com per exemple ahir presentant improvisadament als Los Carradine a Vic.
Casualitats: a en Castillón també el coneixia la meva dona, la M+, per haver compartit classes a la facultat de periodisme, lloc on també coincidien amb en Xavi dels Carradine. I ara al Xavi Carradine me’l trobo cada matí amb les lleganyes posades quan vaig a deixar al Gerard a l’escola i ell porta la seva Anna i al Sergi. Cercles que es tanquen.
U2, Estadi Anoeta (Donosti), 9 d?agost de 2005
Si, després de 368 apunts al bloc ja tocava penjar-ne una dels U2.
Vertigen. Avui començo l’Acústica a Figueres, la setmana que ve l’Altaveu a Sant Boi, l’altre el MMVV a Vic i com a traca final les festes de la Meercè i el BAM a Barna. Us mantindrem informats, es clar.
Enrique Iglesias, Palau Sant Jordi (Barcelona), 8 de juliol de 1997
I si aquell dia li suen les mans?
Aquesta mena de concerts van molt bé per ?fer dit?. No hi ha cap implicació ni empatia amb el músic però són un bon entrenament per a concerts importants de veritat.
Pretenders, Plaça de Toros (Osca), 10 de juny de 1995
Hi ha concerts singulars que sobten per la diferència abismal entre contingut i continent, on costa saber quina raó hi ha per que aquest músic toqui allà.
He estat testimoni d?un bon grapat d?aquest moments surrealistes, com el cas del concert dels Status Quo a Palau de Plegamans el 22 d?agost de 1992, l?ex-alcohòlic Joe Cocker a una plaça vinícola com Falset el 2 d?agost de 1991 (aquest mereixerà que algun dia expliqui també una sucosa batalleta) o els Pretenders a la plaça de toros de Osca.
De tots es coneguda la agressiva militància vegetariana i pels drets dels animals de Chrissie Hynde i per tant sobtava no sols que l?haguessin contractat sinó que ella hagués acceptat actuar en un espai on habitualment es massacren a les bèsties. Anys després en una nit de copes, el promotor que li va fer de xofer m?explicava aquest viatge cap a Osca amb Chrissie Hynde a l?autopista gairebé sortint per la finestra per llençar-li tota mena de motherfuckersmotherfuckers al conductor d?un camió de porcs, o la violenta situació en una ciutat castellana quan l?únic lloc que hi havia obert per sopar era un asador que lluïa al seu aparador el cap d?un porc amb una una poma a la boca.
Tot i que Pretenders actuaven tres dies després a l?Estadi Olímpic de Barcelona juntament amb Bon Jovi, Ugly Kid Joe i Van Halen, vam decidir anar a fer un passeig fins la ciutat aragonesa ja que aquell prometia ser un concert singular. I així va ser.
(segueix a vull llegir la resta de l?article)
El concert l?organitzaven les penyes per recaptar fons per les estiuenques festes de San Lorenzo i val a dir que pocs sabien qui era Mss Hynde, els seus pretendents i el seu valor en la història del rock. L?ambient al carrer era tan solidari com ignorant amb el grup. Tothom, famílies senceres i totes les quadrilles, anaven a veure al ?conjunt de rock? i la informació que sortia als diaris no donava gaire pistes més que al capdavant hi havia una xicota rockera. Amb aquests precedents, l?ambient a la plaça era força estrany amb les grades plenes de gent passant-se les botes de vi i el ruedo gairebé buit. Després d?uns teloners que la meva memòria es va dedicar a oblidar-los només acabar la seva actuació, els Pretenders van començar el seu concert. No soc gaire de posar-me a la primera filera, però s?ha de reconèixer que en aquest cas aquest potser era el lloc més còmode i ample del coso taurí. Chrissie intentava que el públic cantés les cançons trobant només resposta en uns quants irreductibles (bastants vinguts de Barcelona) de les primeres fileres. A mig concert algú li va cridar ?rock and roll!? i Hynde se?l va mirar estranyada i li va replicar ?rock and roll? que és el que voleu, que faci versions de Chuck Berry??. Bastant mal li devia fer la consciència a l?estar actuant en una plaça de toros com per veure que aquell tampoc era el seu públic. ?Qué faig jo aquí?? devia pensar sens dubte.
A la sortida del concert només quatre desgraciats l?estàvem esperant a la puerta de toriles. Tot i que no va baixar del cotxe, es va dedicar a signar amablement tots els discos, fotos i llibres que li portàvem. El single d?Stop youyou sobbing i una foto meva del concert al madrileny estadi Bernabeu fent de telonera dels U2 l?any 1987, ambdós amb la seva signatura, llueixen emmarcades a casa com a record d?aquella estranya nit.
Jòsmar, Plaça del Rei (Barcelona), 5 de maig de 1998
El que és la fama televisiva. Els del programa ?Malalts de Tele? van crear la campanya Catalunya a Eurovisió amb Jòsmar vivint els seus quinze minuts de glòria warholiana. En una connexió en directe des de la Plaça del Rei van acabar l?actuació amb un primer pla d?un servidor fent-li fotos: al dia següent m?havia vist fins i tot la quiosquera del barri.
Doctor Explosion, Festimad-Móstoles, 2 de maig de 1997
La tornada d?aquell Festimad va ser un dels viatges més al·lucinants i accidentats que he tingut en la meva vida festivalera. Un vell R-5 de color groc, atrotinat i fet pols va ser el vehicle d?una expedició barcelonina formada per la May, el Coco, el Luish i jo.
Després de la darrera nit del festival i farts del xunda xunda de The Prodigy, vàrem anar a tancar el Cocodrilo Rock and Roll Bar de Johnny Cifuentes, líder i supervivent dels Burning. Tot un temple del rockanroll situat en el barri de Batán perdut al mig de la M-30 madrilenya i amb el millor dels amfitrions de la ciutat. Al dia següent, diumenge de ressaca, vam decidir fer un esforç i fugir de la ciutat el més aviat possible. L?alcohol i les drogues encara no havien perdut el seu efecte i ja durant el cafemllet del matí en Luish i jo vam començar a fer conya marinera de com seria un hipotètic ?Biescas Festival? (recordeu, el càmping Las Nieves que va desaparèixer de les guies per culpa d?un fort aiguat) amb grups com Todos tus Muertos, Siniestro Total i altres de pitjor gust. Aquesta brometa macabra seria la maledicció que ens perseguiria durant tot el viatge.
(hi ha teca de la bona a continuació)
Només anar a buscar l?R-5 i tots muntats al cotxe vaig descobrir que el
clàusor no funcionava i el cotxe estava bloquejat. Vinga, a trucar a
l?assegurança, esperar la grua i fer una dotzena de cafemllet més. Al
cap d?una estona ens vam adonar que potser no havíem aparcat al lloc
més adient: el nostre automòbil, amb matrícula de Barna, estava al mig
del barri de Chueca i a aquella hora sortia tota la comunitat gay dels
afters, una desfilada de maquillatges correguts, barbes incipients en
cossos de dona i tacons trencats, acompanyats per tota mena de cegus
pastilleros o directament torrats. Total, al final arriba la grua i un
operari que semblava un company de El Solitario decideix que el millor
que es pot fer és petar el clàusor dels collons, desbloquejar el cotxe
i recórrer al clàssic mètode del pont per engegar-lo. Així que ja ens
veus fugint de los madriles fent el pont al cotxe i havent-lo d?engegar
d?aquesta manera tan subtil a les benzineres i àrees de servei com si
fóssim col·legues del Torete i el Vaquilla.
Entre pont i pont, la meteorologia se?ns va posar en contra. La
maledicció de Biescas ens va atacar en forma d?aiguat torrencial al mig
de terres castellanes. Els gastats neteja parabrises del pobre R-5 no
donaven de si, les llums ja no passaven una altre ITV i la visibilitat
a la carretera era poc més que nul·la. Per si fos poc, la condensació
de vapor dins del vehicle ens obligava a anar amb les finestres obertes
amb la conseqüent inundació del cotxe (si, aquí i només aquí exagero
una miqueta). Nova aturada en una àrea de servei per esperar que la
puta pluja afluixés. Quan ja només eren quatre gotes vam tornar al
cotxe, vaig fer el pont i ¡oh, sorpresa! la maledicció en va atacar de
nou: una roda punxada! Una pana a la que es va afegir el retorn de la
tempesta que ens va deixar xops de cap a peus. Per acabar-ho d?adobar
vam arribar finalment a Barcelona no sense abans menjar-nos
l?embotellament i l?embús de l?A-7 corresponent al megapont del primer
de maig (va caure en dijous).
Aquell viatge de tornada ens va deixar més baldats que el dos dies de
festival a Móstoles. Si, el poble de les empanadilles, però no en faré
conya no sigui que em caigui una altre maledicció.
Giant Sand, Calahorra (La Rioja), 7 d?octubre de 2000
Sempre he preferit que la il·luminació i el context em vingui donat, per això prefereixo els escenaris que no pas les sessions amb els grups. Les sessions amb grups em donen molt respecte. Se?m fa difícil el fet d?haver de crear una situació i buscar una ambientació en que tot el grup es vegi reflectit i la seva personalitat quedi clara, convertir els músics en models i trobar l?equilibri amb la il·luminació. Justament ahir un bon músic i amic, guitarrista d?una de les meves bandes preferides de Barcelona i habitual visitant d?aquest bloc, em va proposar treballar amb el que seria la portada del seu segon disc i li vaig haver que dir que no. La bona imatge que van treure pel seu primer treball deixava el llistó molt alt. Potser si fes fora les pors de sobre ho podria aconseguir.
Sempre hi ha excepcions encara que siguin fruits de la casualitat. Com en aquest cas amb els Giant Sand. Era en el pàrking d?un hotel de Calahorra (La Rioja). La llum i l?ambientació eren perfectes. Si m?hagués recorregut totes les estacions de servei de Tucson (Arizona) no hagués trobat un lloc millor. John Convertino, Joey Burns (actualment a Calexico), Howe Gelb i companyia estaven esperant la furgo el dia del seu concert al festival Serie B i jo estava esperant a la porta de l?hotel que els companys del Ruta 66 s?espolsessin la ressaca i baixessin de l?hotel. Només va ser una sola fotografia feta sense més permís que l?atorgat amb un somriure, però va funcionar molt millor que si hagués estat provocada.
Neil Young, Espárrago Rock, 15 de juliol de 2001
Si, l?òxid mai dorm, sempre està treballant, fent la seva feina.
És potser la distància més llarga que he fet mai per anar a veure un concert, 1.100 quilòmetres fins a Jerez de la Frontera gairebé sense parar. Però va valer la pena.
PJ Harvey, FIB-Benicàssim, 5 d?agost de 2001
Tots ens vam quedar bocabadats… i submisament enamorats.
Kiss, Palau d?Esports (Barcelona), 30 de juny de 1997
Un aficionat als freaks com jo no pot deixar de recordar el concert de Kiss gairebé amb llàgrimes als ulls.
(…segueix…)
Ens van fer esperar a les afores del Palau d?Esports ja que no podíem
entrar al recinte fins la segona cançó. La raó d?aquesta espera
ultramurs la vam tenir només començar el concert: una enorme explosió
va fer que els pocs vidres que encara li quedaven al Palau saltessin
en mil trossos als nostres peus. I un cop dins, la follia. Els Kiss,
conscients de que la seva imatge te tanta o més importància que la seva
música, van estar gairebé posant per nosaltres, acostant-se a tots i
cadascun dels fotògrafs per ser immortalitzats en detall i fent tota
mena de posturetes per les nostres càmeres. I jo captant en viu cada
detall que des de petit havia somniat quan mirava les caràtules dels
seus discs o penjant a l?habitació els pòsters que regalaven a El Gran
Musical.