ROCKVIU

Nirvana, Palau d’Esports (Barcelona), 9 de febrer de 1994

Per petició popular però sense ànims de canviar Rockviu per Rockmort, aquí tenim al senyor Kurt Cobain gairebé al final de la seva carrera.

La mitologia popular ha posat aquest concert a l’alçada de moment històric ja que es va produir dos mesos abans de que es fiqués el canó de la pistola per la boca i consta com un dels darrers concerts de Kurt Cobain. Però la memòria em recorda a un Cobain desganat i estàtic fent un concert de compromís, curt i sense implicar-se amb el públic.

Jamiroquai, Festimad – Móstoles (Madrid), 25 de maig de 2002

Bé avui arribarem a les 30.000 visites tot i que encara estem lluny de les 400.000 del company blocaire Saül Gordillo. Tot arribarà

Aquesta foto d’avui també te la seva petita història. A tots els festivals sempre hi ha una col·lecció d’indocumentats que ves a saber per quines raons tenen un photopass sense haver tingut a la vida més càmera que la de la seva primera comunió. Aquests personatges, en la majoria dels casos, només es dediquen a emprenyar i a utilitzar un espai que la resta necessitem per treballar. Ja pot ser al FIB, al Summercase o al Primavera Sound però en el festi en que ha estat més exagerada la presència d’intrusos ha estat des de sempre en el madrileny Festimad.

Justament en el concert de Jamiroquai a l’edició de 2002 n’hi havien tres que emprenyaven considerablement. Sense cap màquina a les mans, es dedicaven a ballar i a emprenyar fins al punt que vaig estar a punt de jugar-me les ulleres amb aquest energúmens. Però vet aquí que va ser justament gràcies a ells que vaig aconseguir aquesta sèrie de fotos. En acabat els preceptius tres temes i mentre plegàvem les càmeres, un d’ells es va atansar al peu de l’escenari i li fa oferir una cigarreta del riure al senyor Jay Kay. Només vaig poder fer tres fotos mentre els armaris de seguretat ens feien fora, les suficients per disculpar fins i tot l’actitud cretina d’aquells personatges.

Disculpar, no perdonar. Fot molt que a molts festivals no acreditin a gent de provada professionalitat i a canvi hi trobem fins hi tot a ràdios (¡!) acreditades com a fotògrafs.

Nacha Pop, Studio 54 (Barcelona), 25 de novembre de 1985

Heus aquí un exemple de la meva època fanzinerosa, es a dir, d?aquella llunyana època en que feia fanzines, en concret el Voll-Ker (un acrònim de Voll-Damm i pòker). En aquells temps no sabia ni tan sols que les entrevistes s?havien de concertar prèviament. Jo em plantava amb la meva gravadora i els meus fulls fotocopiats i mal grapats a les proves de so o acabat el concert, i si hi havia sort, al músic li venia de gust i res es torçava, aquell autodidacte del periodisme amateur tenia la seva exclusiva.

Així ho vaig fer amb els Nacha Pop. Vaig llegir al diari que aquell dia actuarien a l??Àngel Casa Show? i a mitja tarda vaig plantar-me a Studio 54 on tenia el plató el programa de l?Àngel, i em vaig colar. Les fotos corresponen a la prova de so del play-back que farien al vespre. Crec recordar que era amb la cançó ?Grité una noche?. Com que les guitarres d?atrezzo no havien arribat, el grup ho va fer sense instruments per enllestir la feina. Finalment Nacho García Vega em va atendre molt amablement i va dedicar uns minuts pel meu fanzine.

A què venia això? A si, que Nacha Pop també tornen. Concretament els tindrem el proper dia 4 de juny juliol amb Los Secretos al Poble Espanyol. Qui ha parlat de nostàlgia?

Radiohead, sala Zeleste (Barcelona), 25 de novembre de 1993

Poca gent identificaria a aquest personatge amb el cabell llarg i oxigenat i camisa d’amebes, com a Thom Yorke dels Radiohead. Va ser a la seva primera visita a Barcelona com a teloners de James i presentaven les cançons del seu primer disc "Pablo Honey". La cançó "Creep" ja començava a cridar l’atenció i el seu directe, per a mi, va superar al del grup amfitrió. L’actitud provocativa i punk d’aquell concert no la he tornada a veure en Radiohead mai més.

A aquells temps ja hi havia qui deia que eren "els nous U2" i així ho vaig posar a l’article i a la portada que dos anys després li vaig dedicar en la revista Neon. Quan els hi vaig donar la revista per que la signessin van escriure un rotund "NO!" al costat del titular comparatiu amb els irlandesos.

Fa gràcia, com deia l’Albert de Plouen Catximbes fa uns dies, que posteriorment s’ha dit que Coldplay eren "els nous Radiohead" o que Keane eren ja "el nous Coldplay".

Aviador Dro y sus Obreros Especializados, sala Razzmatazz 3 (Barcelona), 3 de maig de 2002

La televisió és nutritiva i la Wii és addictiva!

No m’espereu a les manis, he de millorar el meu swing.

Primavera Negra, sala Zeleste (Barcelona), 9 d’octubre de 1984

Tothom te un passat. Aquest és l’almacellenc Xavier Baró quan era jove i cantava en el grup lleidatà Primavera Negra. En aquella època presentaven el seu primer single "Los colonos de marte", editat per Wilde Records i amb una preciosa portada de Max, el flamant guanyador de la darrera edició del Saló del Còmic. Una cançoneta molt de l’estil de la dècada fins i tot amb la obligada quota d’ingenuïtat en la part lírica basada en les "Cròniques marcianes" de Ray Bradbury.

Amb el temps ha passat de cantar als marcians a fer-ho amb poemes d’Arthur Rimbaud, a les flors de joglaria i fer cara seriosa i de circumstàncies.

I per veure unes altres cròniques marcianes, podeu fer una ullada avui a Vilaweb TV. No tenim vergonya.

Manolo García, sala Luz de Gas (Barcelona), 7 de maig de 1998

Rammstein, Pavelló Olímpic de Badalona, 14 de desembre del 2001

A dins del pavelló moltíssima calor, follia i llançaflames, a fora una nevada ho deixava tot blanc.

Johnny Thunders, Studio 54 (Barcelona), 12 de desembre de 1986

Aquest concert de 1986 està catalogat com a memorable i històric. Thunders va sortir a l’escenari a per totes però a mig concert li van començar a fallar les forces i de cop i volta va desaparèixer deixant la banda (comandada pel baixista Glen Matlock dels Sex Pistols) sola i mirant-se estranyats. Als pocs minuts va sortir amb les piles posades deixant a tothom amb la boca oberta. Què va passar aquells minuts? Anys després m’ho va explicar el promotor del concert: Thunders va reclamar drogues, li van passar de dos grams de farla i sense dubtar-ho se la va fotre tota directament des de la papela. No va deixar ni les engrunes.

L’any 1988 va tornar a actuar a la sala Zeleste. Però en aquest cas qui estava en un estat lamentable era un servidor que va confondre els anònims teloners The Winners amb Johnny Thunders. Vaig rebre un parell de merescuts clatellots i em van prohibir tornar a la barra la resta de la nit quan els amics em van sentir reclamar el "Born to lose".

La seva mort va ser per causes "naturals", es a dir, sobredosi de metadona l’abril de 1991 a Nova Orleans.

The Lords of The New Church, sala KGB (Barcelona), 7 de març de 1989

Heu vist mai a ningú intentant suïcidar-se en directe? Stiv Bators, exDead Boys i líder dels Lords of the New Church i un dels principals caps de la lliga dels perdedors del rock and roll, ho va fer a la sala KGB l’any 1989 i era un dels numerets més impressionants de les seves actuacions. Cap el final de l’actuació va agafar el micro, el va enlairar a les bigues de la sala, va entortolligar-se el cable al coll i va estirar de l’altre banda columpiant-se. Quan la seva cara va començar a tenir un color sospitosament blau, finalment es va deixar anar contra la bateria. No content amb això va acabar l’actuació baixant-se els pantalons (veure l’arxiu adjunt).

La seva mort va ser digna de la seva llegenda. Poc més d’un any després d’aquesta actuació, Stiv estava passejant pels carrers de París amb el cos convertit en una farmàcia per la quantitat de drogues que portava dins. Un cotxe el va atropellar i ell, amb tot el morat que portava, ni es va donar compte. Es va aixecar, es va espolsar la roba i va tornar a casa seva. Al matí següent ja no es va despertar.

Ramones, Palau d’Esports (Barcelona), 1 de desembre de 1990

Blocs interactius: el bloc Esterofònic hi posa la música i jo hi poso la foto.

Jane’s Addicition, sala Zeleste (Barcelona), 6 d’abril de 1991

Un d’aquests concerts que et marquen per tota la vida.

The Cult, Palau d’Esports (Barcelona), 14 de novembre de 1991

  
 

Plouen Catximbes, Can Masallera (Sant Boi), 8 de setembre de 2006

Els Plouen Catximbes m’han dit fa un parell de posts que cada matí visiten aquest bloc, així que com a detall avui els hi toca a ells.

Esperem que d’aquí a pocs mesos ja tinguin un segon disc al carrer i acabin d’arrodonir i perfilar la seva pròpia personalitat i que per fi es deixi de citar a The Police i Umpah Pah per parlar de Plouen Catximbes. Recomano que els descobriu al seu myspace.

David Bowie, Mini Estadi FC Barcelona (Barna), 7 i 8 de juliol de 1987

Aquest de David Bowie va ser el primer gran concert en un estadi al que vaig anar amb la càmera. Fins aleshores havia recorregut tot el circuit de sales, ateneus i casals de Barcelona fent tasques fanzineroses (el fanzine Voll-ker)

Dues nits de juliol seguides, amb les entrades comprades des de feia mesos cremant-me a la butxaca… com a bon fan. Els temps de les acreditacions de premsa encara quedaven lluny i poder sobreviure de la fotografia era un somni inabastable. Dues nits seguides arribant ben d?hora per plantar-me a primera filera, al costat de la tanca de seguretat veient les actuacions dels teloners (Aviador Dro i uns Stranglers en l?inici de les seves hores baixes) i, a la fi, el ?Glass spider tour? de David Bowie.

Veure a Bowie era com tocar el cel, era tenir davant el músic que més havia admirat des que vaig comprar-me el single d??Ashes to ashes? a Discos Castelló arrel d?una crítica que va publicar (Ignasi Julià?) a la revista Vibraciones.

Com canvien els temps: quan vaig entrar al Mini-Estadi, els encarregats de tallar les entradees em van preguntar què hi portava a la bossa. Jo només vaig comentar que una càmera (la del meu germà, amb teleobjectiu i tot) i es van quedar tan amples. Avui en dia seria considerat com un delinqüent a l?alçada de qui s’atrevís a portar una ampolla d?aigua. A no ser, es clar, que portés una compacta digital d?aquelles que només serveixen per deixar anar esclats de flash però no per fer fotos aprofitables.