ROCKVIU

Doctor Explosion, Festimad-Móstoles, 2 de maig de 1997

La tornada d?aquell Festimad va ser un dels viatges més al·lucinants i accidentats que he tingut en la meva vida festivalera. Un vell R-5 de color groc, atrotinat i fet pols va ser el vehicle d?una expedició barcelonina formada per la May, el Coco, el Luish i jo.

Després de la darrera nit del festival i farts del xunda xunda de The Prodigy, vàrem anar a tancar el Cocodrilo Rock and Roll Bar de Johnny Cifuentes, líder i supervivent dels Burning. Tot un temple del rockanroll situat en el barri de Batán perdut al mig de la M-30 madrilenya i amb el millor dels amfitrions de la ciutat. Al dia següent, diumenge de ressaca, vam decidir fer un esforç i fugir de la ciutat el més aviat possible. L?alcohol i les drogues encara no havien perdut el seu efecte i ja durant el cafemllet del matí en Luish i jo vam començar a fer conya marinera de com seria un hipotètic ?Biescas Festival? (recordeu, el càmping Las Nieves que va desaparèixer de les guies per culpa d?un fort aiguat) amb grups com Todos tus Muertos, Siniestro Total i altres de pitjor gust. Aquesta brometa macabra seria la maledicció que ens perseguiria durant tot el viatge.

(hi ha teca de la bona a continuació)

Només anar a buscar l?R-5 i tots muntats al cotxe vaig descobrir que el
clàusor no funcionava i el cotxe estava bloquejat. Vinga, a trucar a
l?assegurança, esperar la grua i fer una dotzena de cafemllet més. Al
cap d?una estona ens vam adonar que potser no havíem aparcat al lloc
més adient: el nostre automòbil, amb matrícula de Barna, estava al mig
del barri de Chueca i a aquella hora sortia tota la comunitat gay dels
afters, una desfilada de maquillatges correguts, barbes incipients en
cossos de dona i tacons trencats, acompanyats per tota mena de cegus
pastilleros o directament torrats. Total, al final arriba la grua i un
operari que semblava un company de El Solitario decideix que el millor
que es pot fer és petar el clàusor dels collons, desbloquejar el cotxe
i recórrer al clàssic mètode del pont per engegar-lo. Així que ja ens
veus fugint de los madriles fent el pont al cotxe i havent-lo d?engegar
d?aquesta manera tan subtil a les benzineres i àrees de servei com si
fóssim col·legues del Torete i el Vaquilla.

Entre pont i pont, la meteorologia se?ns va posar en contra. La
maledicció de Biescas ens va atacar en forma d?aiguat torrencial al mig
de terres castellanes. Els gastats neteja parabrises del pobre R-5 no
donaven de si, les llums ja no passaven una altre ITV i la visibilitat
a la carretera era poc més que nul·la. Per si fos poc, la condensació
de vapor dins del vehicle ens obligava a anar amb les finestres obertes
amb la conseqüent inundació del cotxe (si, aquí i només aquí exagero
una miqueta). Nova aturada en una àrea de servei per esperar que la
puta pluja afluixés. Quan ja només eren quatre gotes vam tornar al
cotxe, vaig fer el pont i ¡oh, sorpresa! la maledicció en va atacar de
nou: una roda punxada! Una pana a la que es va afegir el retorn de la
tempesta que ens va deixar xops de cap a peus. Per acabar-ho d?adobar
vam arribar finalment a Barcelona no sense abans menjar-nos
l?embotellament i l?embús de l?A-7 corresponent al megapont del primer
de maig (va caure en dijous).

Aquell viatge de tornada ens va deixar més baldats que el dos dies de
festival a Móstoles. Si, el poble de les empanadilles, però no en faré
conya no sigui que em caigui una altre maledicció.