Public Enemy, Espárrago Rock-Jerez de la Frontera, 15 de juliol de 2001
Ja que no hi ha cap concert nou a la vista i com que estic al meu exili estiuenc a La Franja (Benavarri), encetem la nova secció ?grans moments de la història del rock and roll?… i ho fem amb un grup de rap.
Henry Rollins, sala Communiqué (Barcelona), 1987
Fa pocs dies vaig citar la sala Communiqué del barri d’Hostrafrancs i m’ha vingut una certa enyorança. Eren altres temps, si, però a Barcelona encara fa falta una sala que faci la tasca que feia en el seu moment Communiqué a finals dels anys 80. Era un cau fosc, petit i mal ventilat però pel seu escenari va passar tota mena de bandes, qualsevol grup que volgués ser algú havia de passar abans per la sala.
Jo la tenia al costat de caseta i les tardes de diumenge les anava a passar allà, toqués qui toqués. Tenia ja bon rotllo amb els encarregats i no m’havia de retratar a taquilla i alguna vegada les cerveses sortien gratis. Per allà hi vaig fer fotografies a grups com Canívales Podridos, Amateurs, Reincidentes (els exTrogloditas), Res,
Perro Negro, La Non Regressed Band, Los Imposibles, El Legado, Lo
Timidos, The Loads, Steve Hooker, Chris Wilson, Lagartija Nick, Devil
Dogs, A Media Distancia, Carmina Burana, Cerebros Exprimidos, Dead
Pakirri & The Pantojas, La Cultura del Whisky, Elvis Montana, Los
Lester o Norma Jean. I també a l’exBlack Flag Henry Rollins que tenia una data lliure en la seva gira i la va aprofitar per convertir la sala en una veritable sauna on el pogo més salvatge estava permés.
La sala no va arribar a veure els Jocs Olímpics. La mort d’en Pepe, el veritable motor de la imparable programació de la sala i la impossibilitat d’adequar-se a les normatives municipals (no tenia sortides d’emergència) van posar fi a una història irrepetible.
Peret, L?Auditori (Barcelona), 24 de juliol de 2007
Vaig néixer i viure al barri d?Hostafrancs. Allà a finals dels anys vuitanta podíem comptar amb dues petites sales de concerts, per una banda la mítica sala Communiqué al mateix carrer Hostafrancs, al costat de l?església, i per altra banda hi havia la sala Diafragma 77 oberta a noves propostes barcelonines però amb una vida efímera de només una temporada. Allà hi vaig fotografiar, per exemple a Los Canguros, la banda de l?ara reconegut xef Sergi Arola.
Bé, al que anàvem, el Diafragma 77 estava situada a la Plaça Herenni, una plaça més coneguda popularment com la plaça dels gitanos ja que allà s?aplegaven els gitanos catalans del barri. Al seu costat hi havia una església Evangelista de Philadelphia, sempre plena de gom a gom. Curiós que és un, una tarda-nit que anava a la sala, se?m va ocórrer abans treure el nas en aquella església. Allà vaig trobar una escena al·lucinant amb tots els gitanos del barri cantant i ballant, una situació que mai havia pogut imaginar en una església catòlica convencional. La sorpresa va ser el mossèn que era ni més que Peret, que allà li deien ?Pare Peret? cridant al·leluies, predicant la Bíblia i també cantant rumbes. Una de les cançons la recordo perfectament deia una cosa així com ?Cristo tiene poder, Cristo tiene poder, Cristo es poderoso, Cristo tiene poder?. Uns quants anys després els cristu de la cançó el va canviar pel nom de la ciutat i es transformà en la cèlebre ?Gitana hechicera?, l?himne dels Jocs Olímpics de 1992.
Gerard Quintana i Adrià Puntí, Altaveu-Sant Boi, 9 de setembre de 1998
Des de que vaig començar aquesta aventura del bloc a finals del passat mes de novembre, ja han estat cinquanta mil visites les que han passat pel comptador. No està gens malament.
Els cinc posts més vistos són una bona mostra del caos i el calaix de sastre que és Rockviu. Allà hi trobem a Lluís Llach, Yoko Ono & Flowers & Ramoncín, Lax?n?Busto i la inexplicable presència de Camela. I si anem més avall veurem com conviuen Nine Inch Nails amb un parell de posts del mestre Quimi Portet (1 i 2), els freaks de Lordi i Roger Waters. Però en la posició més destacada i imbatible hi trobem a l?Adrià Puntí, perdó, a Josep Puntí i la crònica del concert celebrat al bar Heliogàbal del barri de Gràcia el passat mes de desembre.
Tinc un parell de nens per casa que es diuen Gerard (set anys, tot un homenet) i Adrià (20 mesos, ros i amb ulls blaus com el seu pare, tot un trasto). Que ningú pensi que pel fet d’haver estat un dels fundadors d’Enderrock, l’elecció dels noms hagi estat influïda pels dos galifardeus que surten a la foto.
Que duri la bona sort!
Peter Gabriel, Palau Sant Jordi (Barcelona), 1 de juny de 2003
La història dels concerts de rock està plena de condicions absurdes pels fotògrafs. Per aquest concert ens van permetre fer només fotos a la primera cançó (potser van ser dues, la memòria falla) però al tractar-se d’un escenari circular el senyor Gàbriel va passar més estona en el cantó oposat al que estàvem els fotògrafs. Un altre d’aquests concerts en que no ens queda més remei que treballar clandestinament amagats entre les grades o camuflats entre el públic i esperant que el road mànager (generalment un armari de raça negra de 2 x 2 i cara de no haver tingut mai cap amic des dels anys de marine a la guerra del Golf) no passi pel nostre costat.
Albert "Catximbes", ja el pots esborrar de la llista.
Night on the Brain, Sònar ? CCCB (Barcelona), 14 de juny de 2007
És curiós donar-se un passeig pel Sònar de dia observant al personal. Primer de tot constatar la massiva presència de guiris, deixant als indígenes en franca minoria. De tots plegats imperen aquells que en una postura totalment hedonista, no es mouen del seu metro quadrat de gespa artificial, posant per qualsevol coolhunter o fotògraf que s?acosti, mentre llueixen les darreres tendències d?ulleres de sol, draps i sabates (imperen les xancletes). Dels que es passen el festival a la gespa també destaquen els guiris d?aspecte de hooligan que només mostren senyals de vida a la que el bombo puja d?intensitat simultàniament amb les substàncies que estiguin digerint. Hi ha també els presumptes interessats per la música que no canviaran la seva compostura ni la pose intel·lectual ni que el que surti dels altaveus li estigui taladrant els timpans. I després hi ha fins i tot algun pajessot com jo que intenta descobrir per què el Sònar és el que és o el que volen que sigui.
Ahir per la tarda vaig poder veure a Piana, un parell de xineses delicades i amb una bona veu. També vaig passar per White, un duet també chinés format per una nena sortida d?un manga tocant teclats i fotent-li hòsties a bidons de cervesa i acompanyada per un col·lega que extreia sorolls a una cafetera o torturava les guitarres. Amb l?asiàtic de Ohio Burning Star Core vaig tenir el dubte: després de deu minuts d?actuació no sabia si encara estava provant so, afinant el violí o de veritat ja havia començat l?actuació. Del quartet barceloní Night on The Brain la única cosa que ressaltaria seria que utilitzessin el comandament de la Wii com a instrument musical i la seva enigmàtica teclista (veure la foto). Vaig abandonar el CCCB mentre els barcelonins Dorian feien un viatge a la dècada dels vuitanta, bateria electrònica inclosa.
Demà, més.
Subterranean Kids, Centre Penitenciari La Model (Esquerra de l?Eixample-Barcelona), 17 de juny de 1991
Subterranean Kids va ser el grup més ràpid de totes les bandes de hardcore que es fan i desfan. Tota una icona del punk-hardcore de la Barcelona dels vuitanta que un bon dia van ser convidats a actuar al talego, a la presó La Model de Barcelona.
Possiblement hagi estat el públic més dur al que he vist enfrontar-se a un grup. Mimo, Boliche i els seus deixant-se la pell a sobre l?escenari, escopint tota la ràbia que portaven dins, intentant guanyar-se?ls i a canvi només rebien freds aplaudiments mentre tots feien cara d?estar en el concert per que ?cruel obvietat? no tenien res millor a fer. Tothom havia d?estar obligatòriament asegut i a mi em prohibiren taxativament que fes cap fotografia a la selecta concurrència. Finalment van haver de fer cas al públic que es dividia en dos sector ben diferenciats: els que demanaven cançons de Los Chichos i un altre més minoritari que volia ?una d?isidisi?. Tot i no saber-se la cançó, van intentar un "Highway to Hell" improvisant com podien i fent arribar el micro al sector més heavy (ho sento, una altre obvietat) dels interns. Se?n van sortir i el que podia haver estat el concert més gèlid dels SK va acabar en tot un èxit comedit… que ningú esperi escenes com la del final de la peli ?The Blues Brothers?.
Al menys no van tenir la mala fortuna de la cantant de Greta y Los Garbo que davant de població reclusa de Valdemoro, només començar el concert se li va ocórrer dir-lis ?gràcies per estar aquí!?.
Al que anàvem, els Subterranean Kids també tornen als escenaris deu anys després de la seva dissolució. Al mes de novembre els tindrem tocant per tot arreu. Més info al seu maiespeis.
Brian Wilson, Festival Internacional de Benicàssim, 8 d’agost de 2004
Què seria dels estius sense les cançons dels Beach Boys?
El Grito Acusador + Ultratruita, Cotxeres de Sants (Barcelona), 3 de juny de 1984
Aquest mes de juny ja fa vint-i-tres anys que vaig agafar per primer cop una càmera i em vaig posar a fotografiar tot allò que sonés a sobre d’un escenari. Sense cap mena d’experiència prèvia i fart de retallar Vibraciones i altres revistes per poder posar imatges al fanzines que artesanalment feia a casa d’amagat del pares, vaig decidir nodrir-me d’imatges pròpies.
Les meves primeres víctimes van ser El Grito Acusador (una mena de Residents de barri amb casiotones) i els Ultratruita (ex La Truita Perfecte), amb els històrics Boris i Panotxa al capdavant. Per cert, els components dels dos grups eren els mateixos però amb El Grito portaven caputxes i embuts al cap.
Els resultats no van ser per tirar coets (dues fotos més o menys aprofitables i enfocades de mitja dotzena que en vaig fer), però si suficients per que la càmera fotogràfica es convertís en un apèndix meu, al menys, durant els vint-i-tres anys següents. Prop de 10.000 concerts en poden donar fe.
Automatic Dlamini, sala KGB (Barcelona), 1 de juliol de 1989
En Rafa de Valladolid era un d’aquests promotors de concerts que ja no en queden. Algú capaç de muntar una sala de concerts deficitària per poder portar als seus grups preferits o de crear un segell discogràfic per treure els discos dels seus amics. Un dia va tenir el caprici de portar de gira per l’Estat a una banda de Bristol tan desconeguda com impronunciable, Automatic Dlamini. La gira va ser un fracàs absolut, un forat a les butxaques del pobre Rafa que va augmentar en el darrer concert de la gira a la sala KGB. Preveient el fracàs, el Rafa ens va demanar que truquéssim a tots els amics possibles per al menys deixar al grup amb la sensació de que la seva proposta podia interessar a algú. En total, contant a cambrers i gent de la sala, va aconseguir aplegar a una trentena d’espectadors. El grup no estava gens malament, amb un cantant que també tocava bidons com a percussió i extreia estranys sorolls de les guitarres, acompanyat per una guitarrista tímida a qui li costava aixecar la mirada.
El concert va acabar, i a part del grup els vam portar a sopar al Drugstore del Passeig de Gràcia. La guitarrista tímida va decidir anar-se’n a l’hotel per que estava cansada i no tenia ganes de marxa. Podien haver anat a una pensió o col·locar-los a tots en cases particulars, però el Rafa creia que els músics es mereixien un respecte i dormir en bones condicions, encara que això agreugés la seva ruïna.
Continua a vull llegir la resta de l’article
El líder del grup es deia John Parish i aquella jove guitarrista es feia dir Polly Jean, Polly Jean Harvey.
Nick Cave, sala Zeleste (Barcelona), 18 d’octubre de 1988
Miro el meu arxiu de fotos i gairebé no em puc creure que aquells mesos de 1988 vaig poder veure en poques setmanes a Willie DeVille, Herman Broode, Ellioth Murphy, Johnny Thunders, Desechables, Iggy Pop, Fleshtones i, es clar, Nick Cave, entre altres.
AC/DC, Palau Sant Jordi (Barcelona), 14 de desembre de 2000
Hi ha espais que queden gravats al subconscient. Un que no puc evitar pensar-hi cada cop que hi passo, està a un passadís del primer pis del Palau Sant Jordi, a una repisa sota d’una finestra. Durant aquest concert d’AC/DC allà hi havia un xaval amb la samarreta del grup i tot l’equip perfecte per a un concert dels australians encara que es va passar amb l’escalfament previ al concert. El xicot portava una merda com un piano de tal manera que ni les campanes de l’infern el podien despertar. Cada cop que jo anava a buscar una cervesa, el veia allà, tirat i dormint la mona. Quan va acabar el concert, es va aixecar donant tombs buscant la seva colla.
Quan es trobés amb els col·legues:
a/ Diria que va estar en un concert de puta mare, el millor que ha vist en sa vida i que els grup va estar genial?
b/ Reconeixeria trista i amargament la seva derrota de no haver vist ni un sol minut del concert del seu grup preferit, convertint-se en la riota dels amics?
Slipknot, sala Razzmatazz (Barcelona), 16 de març de 2000
La darrera vegada que van venir a la sala Razzmatazz l’any 2004 van saludar amb un "Bona nit Saragossa!" i es van quedar tan amples.
The Smashing Pumpkins, sala Apolo (Barcelona), 4 de març de 1994
Us imagineu a una televisió pública que agafi a les bandes que més despunten ja siguin del panorama nacional com internacional, els hi munti un concert amb entrada gratuïta, ho filmi i ho l’emeti en un horari raonable? Avui en dia sembla una utopia, però en altres temps els responsables d’"Sputnik" a TV3 ho feien. Aquest va ser el cas dels The Smashing Pumpkins tocant a la sala Apolo, quan Billy Corgan encara tenia cabell i l’èxit els començava a somriure amb "Siamese dream" (la seva anterior visita al KGB barceloní va aplegar poc menys d’una vintena d’espectadors).
Avui en dia les imatges d’aquell concert i de molts altres deuen estar perdudes en calaixos i, si hi ha molta sort, potser s’emeten a horaris impossibles i sense anunciar-se enlloc un diumenge al matí, tal i com estan fent amb les recuperacions de "Stock de Pop" o d’"Arsenal", a quarts de vuit del matí.
Leonard Cohen, Palau d’Esports (Barcelona), 15 de maig de 1993
Soc conscient que som uns emprenyadors, que de vegades fem molt soroll amb les màquines i encara en fèiem més en aquells temps d’aparells analògics on el click i la passada de rodet era una simfonia que augmentava si per un casual havíem de canviar la pel·lícula. En auditoris i teatres sempre intentem ser el més discrets possibles, ajupits per no molestar la visibilitat i moltes vegades contenir-nos de disparar en moments de màxim silenci, per no emprenyar i respectar tant a músics com espectadors.
Però hi ha vegades que molts espectadors tenen la pell molt fina, com els que hi havia a primera filera per veure a Leonard Cohen en un local tant poc apropiat per la seva música com era l’antic Palau d’Esports de Barcelona. La cosa no va arribar a ser greu però si desagradable, amb un personal queixant-se al crit de "jo he pagat la meva entrada" que van fer l’impossible per fer-nos fora.
El pitjor va ser quan, ja a mig concert vaig saludar a una amiga, gairebé xiuxiuejant i a un passadís apartat de la zona més alta i llunyana del Palau d’Esports, i un altre espectador irritat va venir expressament a fer-nos callar.