Mails per a Hipàtia

Això passava divendres i diumenge ens tornàvem a trobar, aquesta vegada a la plaça Sant Jaume on per segon any consecutiu vam esperar l’arribada de la Flama del Canigó a la ciutat tot emeten un programa especial de tres hores en directe amb entrevistes, actuacions musicals i l’acompanyament inesperat de la pluja. La Muriel, per supost, va participar i va haver de parlar sota l’aiguat, que va durar poc però va emprenyar molt.
Ací teniu les imatges.

Passa que una estona abans de començar l’acte ja érem allà i recentment can Alcover ha obert un bar fantàstic que aprofita a més el jardí que hi ha a l’eixida de la casa. De manera que quan va ser l’hora de començar molts dels nombrosos assistents érem per allà pel jardí i vaig proposar que perquè no seguíem allà mateix, amb aquella fresqueta fantàstica.

Dit i fet. La gent d’Obra no sé si és més amable o eficaç i en un bufit vam organitzar una mena d’auditori improvisat en un racó del jardí, des d’on vaig poder fer la xerrada. Per a completar-ho i fer-ho millor encara en acabar ens van proposar de sopar allà mateix, un bon pa amb oli mentre la lluna pujava i l’estiu fèia l’entrada oficial. Deliciós.

Ara entenc, conforme vaig entenent això, perquè a Letònia ningú no va celebrar la independència el dia que va arribar el reconeixement de Rússia. Un amic em va dir que aquell no era el dia que recordaria sempre, que el dia que recordaria mentre vivira seria el primer que va poder veure de nou la bandera del seu país flamejant. Nosaltres de la independència segurament recordarem l’11 de setembre. La resta, el que ha passat i allò que vindrà, només és tecnologia jurídica. Per a donar forma a la decisió política que es va prendre aquell dia… 

En l’auditori molta i molta gent, cares amigues, algunes de fa molts anys a València. I unes mosquetes pesades que no em deixen en pau ni un segon. En acabant l’acte parle entre altres amb una diputada al parlament que em confesa que el dia de la votació de la Declaració de Sobirania no va ser conscient del pas que es donava però que també em diu que en canvi la setmana passada quan el parlament va desacatar el constitucional entre els diputats la sensació era que allò ja no tenia marxa enrere. Bon senyal, molt bo.

Després un mos ràpid, un bon intercanvi de confidències vàries i de nou cap al tren. Que en tres dies he estat dues voltes a Lleida i ja estarà bé… 

No tanta perquè dissabte a primera hora del matí havia d’anar-me’n a Calaceit. L’Institut d’Estudis Ilerdencs està retent un més que merescut homenatge a Josep Vallverdú, que consisteix de fet en passejar-lo per tota la geogràfia de la llengua. Una iniciativa preciosa. El cas és que ara tocava Andorra però amb molt bon criteri van decidir canviar-ho per tal de mostrar el suport de tota la comunitat lingüística a l’Associació Cultural del Matarranya. I em van demanar de moderar-lo, cosa a la qual de cap manera no em podia negar, òbviament.

Així que hi vaig fer cap per conduir una taula rodona extraordinària, amb el mateix Josep Vallverdú, amb Muriel Casals, en nom d’Òmnium, amb Joan Francesc Mira en nom d’Acció Cultural del País Valencià i amb Jaume Mateu en nom d’Obra Cultural Balear, tots ells donant suport als magnífics membres de l’Associació Cultural del Matarranya, representats per Josep Miquel Gràcia. 

Es tractava de deixar-los clar que tots els parlants del català som al seu costat en aquests difícils moments i vull pensar que ho vam aconseguir. En qualsevol cas vam compartir unes hores fantàstiques amb Josep Vallverdú i vam tenir una mica de temps per a visitar el local de l’Associació i refermar-los el respecte i l’admiració cap al seu treball en defensa de la llengua catalana a la Franja de Ponent

Hi vaig ser presentant pel batlle Dani Cornellà (foto), que és un dels batlles de la CUP i que en el seu dia va ser perseguit per la senyora Llanos de Luna. Ho vaig tenir fàcil doncs amb els meus recadets a la tal senyora. 

Durant el dinar vaig prometre tornar amb calma a veure la població i vaig conèixer la gent de Partisano, que no tenia el gust i que viuen allí. Fins i tot em van regalar una col·lecció de fantàstiques samarretes, que ràpidament vaig estrenar el mateix dissabte a la nit per anar al concert dels Obrint Pas al Tradicionàrius. Gràcies.

A l’entrada, però, ja em van avisar que la gent de l’ANC m’havia reservat un lloc al seu acte i que quan acabés em volien veure allà. Un bon amic s’hi va quedar per acompanyar-me i efectivament en acabar la presentació vaig córrer cap al teatre per a veure-hi el final de l’acte –reconec que en un estat de cansament ben notable.

Dos actes, doncs, en el mateix dia i a la mateixa hora. Difícil de superar.

La Mireia Segú, companya de TV3, condueix l’acte que s’esdevé una mena de conversa primer entre nosaltres dos i després amb el públic. Força estona. Molt agradable. Parlem d’Unió i els d’Unió de Valls es posicionen clarament per la independència. Entre els preguntadors els bons amics d’Antaviana, que han vingut de les Borges Blanques. Aprofite per abraçar-los content. La meua admiració per ells no té límits i m’emociona que hagen vingut.

En acabant l’acte, i després d’una llarga estona de signar llibres, anem a sopar al local de l’ANC i la fama queda encara més justificada. Tot perfecte i fins i tot em sorprenen (molt!) amb un pastís que porta el número 18. Tarde uns segons a adonar-me’n que me’l porten a mi pels 18 anys de VilaWeb. I després, entre mos i mos, ens enfonsem en una interessantíssima conversa sobre les interioritats del procés. Buff! Valls, com treballen aquests!

L’InfoMakis: El periodista Vicent Partal (Vilaweb) exhibeix a Valls el seu convenciment sobre la independència de Catalunya 

El Portal Nou: Vicent Partal omple a vessar la Casa de Cultura de Valls (La foto és d’ells. Gràcies)

Hi fèiem la presentació d”A un pam de la independència’ en la ciutat, a la seua llibreria. Vaig arribar una estona abans, quan encara no hi havia ningú i vaig tenir l’ocasió de parlar amb ell. El vaig veure molt decebut. Em va explicar que portava, crec, trenta tres anys tirant del carro i que no hi veia cap possibiltat. La crisi, i un Abacus posat estratègicament prop seu, l’han portat a una situació econòmica molt complicada. Situació que el posava evidentment trist. Tant com per a impressionar-me.

Vaig recórrer una estona la llibreria mirant la selecció i vaig treure la sensació que per força havia de ser un bon llibreter. Impressió que quan va acabar l’acte em va refermar tota la gent a la qual li vaig preguntar: ‘és un magnífic llibreter’ em repetien els uns i els altres.

Però sembla derrotat. Ell i molts dels magnífics llibreters de les llibreries petites -no és el seu cas l’únic, en conec molts. Estan acorralats per una situació que no ens agrada a ningú però que per a ells ha esdevingut dramàtica. Però alerta que quan perdem una d’aquestes llibreries tots perdem molt més que un establiment. Perdem part de l’ànima que ens ha fet el que som. I això és dur i greu.

Abans de la sessió, que es va fer a l’edifici de la Universitat de València a Ontinyent, els subscriptors de VilaWeb vam poder participar en una visita guiada a l’aula escolar de la república que hi ha allà mateix. Es tracta d’una valuosíssima exposició sobre com era l’escola republicana, que inclou materials que són una autèntica joia.

Comence per Vinaròs dijous. Acte a la Biblioteca on vaig ser presentant per dos regidors locals, Domènec Fontanet del Bloc, que va fer el parlament de presentació meu i del llibre i el regidor de cultura, membre del Partit Popular, Lluís Gandia. Pel twitter va haver-hi una certa polèmica amb la presència d’aquest regidor que pel que fa a mi es va portar amb una amabilitat exquisita.

L’acte era el retorn de les presentacions al País Valencià però segurament Vinaròs és massa a prop del Principat. Ho dic perquè les lògiques preocupacions sobre com queda el País Valencià si el Principat s’independitza, que sempre apareixen en totes les sessions valencianes en aquesta ocasió van ser molt poc presents.

Una altra cosa va ser durant el sopar posterior a Casa Lina –us recomane que si mai aneu pel port de Vinaròs us hi deixeu caure. Vaig sopar molt a gust amb vells i nous amics vinarossencs, encapçalats pel meu admirat Quico Sanç, i allà sí que la discussió sobre com fer avançar el sobiranisme al País Valencià va prendre cos, fins ben entrada la matinada.

Al matí següent una passejada pel port enlluernador sota la llum clara de maig em va recomfortar dels quilòmetres i em va preparar per a la següent etapa.

Els bons amics de VinaròsNews han publicat diversos vídeos sobre l’acte 
La fotografia és de Joan Ortí 

Total que acabem molt tard. El president del club, Joan Domènech i Moner, em convida a sopar abans de tornar-me a Barcelona. El sopar és molt agradable. És una persona d’una cultura vastíssima i enamorada d’un Lloret que per a un periodista com jo en aquests moments és molt interessant. 

Quan em deixa em fa encara el regal d’un llibre sobre els cinquanta anys de l’entitat. A mi m’agrada llegir i repassar aquests llibres perquè sempre trobe alguna punta, alguna dada, interessant. La meua sorpresa arriba quan de sobte em trobe que a la pàgina 137 hi ha dues correccions fetes a mà. Dos errors que imagine que el senyor Domènech ha hagut de corregir volum a volum. Quede impressionat pel seu detallisme. I pel seu rigor. Molt impressionat.

La presentació segueix la tònica de les altres. Moltes preguntes molt concretes sobre com ho farem això. L’acabem de forma més o menys precipitada perquè han d’assajar els del grup de teatre. Però ens traslladem al bar que hi ha al sotan del mateix orfeó on tenim temps de fer un mosset xerrant amb més coneguts com Salvador Alsius o Joan Vila. A fora plou i els organitzadors afirmen que cal tenir-ho en compte a l’hora de valorar tanta presència de gent en un divendres. Els hi dic que el país està tens i respon sempre. L’últim llibre el signe a la Montserrat, que per si no tenia prou feina amb l’ANC és l’ànima al sud dels Amics de la Bressola. Li agraisc tants anys de feina i me’n vaig caminant sota la pluja i pensant que és tanta la gent que treballa fa tants anys que ara no podem fallar…