Dic ben especial a Collsuspina perquè formava part del lliurament del Premi Joaquim Carbó, que s’hi fa, i em va tocar fer de jurat també. No és que entega massa de literatura jo però l’ajut de la Roser Ros i l’Enric Mauri, els altres membres del jurat, ho van fer tot molt fàcil. L’Enric fins i tot aparegué amb un excel que aclaria qualsevol dubte.
Em va fer il·lusió anar-hi perquè sóc molt fan del Joaquim Carbó, que també va prendre la paraula en l’acte. No només com a literat sinó com a persona també. Les ocasions que he tingut de parlar amb ell ha mostrat unes atencions emocionants i una estima pels llibres i pels seus lectors que em deixa blanc. Fins i tot va intercanviar uns preciosos correus amb la meua menuda sobre llibres que podia llegir, que guarde com un xicotet tresor.
I ahir a Mataró vaig tornar a El Públic, una iniciativa de local cultural i d’esbarjo que si no m’erra la memòria vaig inaugurar jo mateix –vull dir que vaig fer-hi la primera xerrada fa anys. Molta gent, amb molta empenta i moltes ganes. Mataró és un punt fort del país i s’hi nota quan vas. Un goig.
(La foto és de Collsuspina)
A Torrelles és festa major i els gallardets són estelades, cosa que fa el seu efecte certament. Acabada la xerrada ens vam entaular allà mateix a xerrar i debatre. Passa molt sovint i per a mi és molt interessant escoltar el que diu la gent. Era l’endemà de les declaracions del president Mas i la veritat és que hi havia molta indignació. Especialment pels membres locals de Convergència. Em van explicar que se’l havia demanat d’anar a l’Ebre i tots s’hi havien apuntat i que per això no entenien les paraules de Mas. I pel que em van dir s’havien queixat amargament a la seu.
A Callús tocava l’acte de la Diada. Així que hi havia també música amb una excel·lent coral del poble i poesia, a part de la lectura del manifest. A meitat xerrada un dels assistents va explicar que Madrid acabava de ser eliminada en la cursa pels Jocs, fet que va desencadenar tot de comentaris.
Tant en un lloc com en l’altra vaig observar que la gent cada volta té més clar que això és molt i molt a prop. I de fet les preguntes ja van cada vegada afinant més sobre les conseqüència.
Ah! i acaba de posar-se a la venda la quarta edició del llibre! En cinc mesos i poc quatre edicions no està gens malament…
Jo l’obric i quede trasbalsat. A la pàgina on hi ha el títol i per tant on els cànons indiquen que has de signar apareix un ex-librir. I no és un ex-libris qualsevol sinó el de Toni Mestre. És un llibre comprat recentment en una llibreria de vell. Argumenta els qui vol que li signe que molt probablement després de la mort del gran periodista valencià es van vendre els seus llibres. No ho sé però sona plausible.
Signe. Emocionat de recordar que Toni Mestre, amb el seu espai radiofònic ‘De dalt a Baix’ va ser un dels primera a ensenyar-me qui era jo. En vida li ho vaig poder reconèixer i agrair. Crec que el país no li ho ha agrait com calia. Però en qualsevol cas trobar-me un llibre meu que havia estat a les seues mans em provoca un pessigolleig molt agradable. I un ample somriure.
A Bétera, com era previsible, la presentació va ser diferent. Havia d’haver-la fet fa mesos però vaig haver d’anar al Kurdistan i com que la confiança fa fàstic van pagar l’anul·lació els del meu poble. Ara els vaig intentar rescabalar, per això.
Vaig fer la mateixa presentació que faig, més o menys, quan parle fora del Principat -perquè lògicament pesa molt què passarà amb nosaltres després de la proclamació allà de la república. Però vaig voler també explicar d’alguna manera els meus orígens i retre reconeixement a les persones de Bétera que més m’han influenciat, a Toni Marzo, a Sari, a l’Albert. Diuen que em vaig emocionar però era difícil no fer-ho. Hi ha molta estima, moltíssimes hores compartides, molt coneixement que els dec i els deuré per sempre…
I ahir cap a Otos. La gent de la Vall d’Albaida és una gent excepcional. El Pep Albinyana ja hauria de tenir un monument o un carrer dedicat. El doctor Olivares et deixa sempre amb la boca oberta. El Natzari té una estima tan natural que esborrona. El Vicent, el Toni, que el vaig conèixer ahir, el gran mestre Enric Marco… són una colla més que notable i un plaer d’amistat.
…però fer-me començar la xerrada a les dotze de la nit, després d’un bon sopar, va ser una traiduria a la qual em vaig haver de sobreposar com vaig poder. Hi havia a més entre el públic gent de pes com el Pep Guia, la Maria Conca, l’Antoni Ferrando o el Ximo Urenya, entre altres. Així que no vaig tenir més remei. Vam acabar ben passades les dues de la matinada quan jo, literalment, no podia ni un segon més.
I ara a frenar fins el sis de setembre, que toca Torrelles.
Reconec que em va sorprendre. La meua sensació és que les primeres setmanes es van vendre moltíssims llibres però no vam apareixer aleshores en aquesta llista, per a la meua sorpresa. I la veritat és que apareixer en el rànquing ara, vint setmanes després, em desconcerta. Però en qualsevol cas no cal dir que em posa content. Pel que em diuen de l’editorial a més la tercera edició està també pràcticament esgotada ja, cosa que significa una bona pila de llibres venuts.
Per cert que ahir vaig passar pel ’35 dies’ de Catalunya Ràdio. Ací teniu l’àudio.
I per si encara calia després, acabat el ritual de signar llibres i xerrar una bona estona amb nous amics (me’n recordaré sempre d’això del cafè amb llet i el suc de taronja…) vam anar a sopar i vam fer una més que llarga i interessant sobretaula, al cor de la Costa Brava, en un indret preciós que mereixia de sobres el viatge.
No recorde quan però fa molts anys vaig venir a Sant Celoni a un debat. Hi havia en Xirinachs i algú més. En acabant Santamaria, que ja era un cuiner famós però a qui nosaltres coneixiem per la seua llarga trajectòria independentista, ens va convidar a sopar a sa casa. Ho vam fer a la cuina i aquest és el record més impactant que tinc. Sopar a la cuina d’un dels restaurants mítics d’aquest país és molt difícil d’oblidar.
De la resta no recorde res i cap dels bons amics de Sant Celoni que em van acompanyar en la xerrada i en el sopar posterior va ser capaç tampoc de recordar on, perquè o quan vaig venir-hi. La memòria és fràgil…
Fa quatre dies, em diu un altre assistent, Collboni va ser a Ripollet i va arribar a negar l’existència del poble català. Expresse els meus dubtes sobre que això fos així, no m’imagine Collboni en aquestes posicions, i hores després m’envien per correu les notes preses en la conferència. Efectivament, segons aquelles notes, ho va negar.
Me’n torne a casa amb la sensació ambivalent que hi ha molta cosa en joc en aquest món convuls del socialisme català.
A Tarragona es va invertir l’ordre i em vaig posar a signar llibres abans de començar, mentre esperàvem, cosa que em va fer veure que la trama de complicitats ve de lluny, de Prada, de Tinet, de les consultes, em trobava gent coneguda de pertot.
A Sants-Montjuïc va ser especial perquè ells són els qui apareixen en la portada del llibre amb les seues lletres gegants. Lletres que van dur a la sala, per a goig meu. En les dues trobades vaig detectar un ambient eufòric, que comença a prendre cos en la gent, respecte a la cadena humana i al procés en el seu conjunt. Queda molta feina però sembla que tothom veu les coses ara ja molt més aprop.
Xerre una bona estona, impressionat sobretot per una pregunta d’un home gran que parla amb el cor i explica com no ho faria ningú millor com de podrida està la política. Intente fer una resposta a l’alçada de la seua pregunta, amb el més gran dels respectes.
I després apareix Guillem, mestre Sobrepera. Anuncia la presentació de la Filharmònica de Bellcaire …que és ell. I ens amolla un quart d’hora de músiques i riures impagables. M’he divertit com fèia temps que no ho fèia. I fa unes coses! Com ara tocar amb dues mans només la guitarra i la flauta alhora. És un fi de festa engrescador i fantàstic que comente amb la meua vella amiga Pepa Badell, que s’hi ha deixat caure amb la seua eterna amabilitat com a bandera.
Després de felicitar el mestre Sobrepera i fer-me la foto de rigor amb ell cap al tren… que perc. Algun dia m’havia de passar. Tants actes i tants trens no pot ser que sempre arriben com toca. Per sort m’espabile i aconseguisc arribar a Barcelona, tot i que un parell d’hores ben bones després de l’horari previst. Demà més.
Com que són en festes l’ambient és extraordinari. Fem cap a un parc on hi ha bona part del poble dinant tots just. Llàstima d’haver fet un mos en el tren però encara m’arriba un cafè granissat, el primer de l’estiu, que agraisc de forma ostensible. He arribat prou d’hora i la colla d’amics del Paco, incansibles sempre aquesta gent, em diu que em deixaran sol una estona perquè han d’anar a penjar tres megaestelades al recorregut de la cadena humana. Evidentment m’enfade i els dic que si es pensen que no n’he penjat mai cap jo. Acabem anant tots junts i. diré la veritat, observant com un d’ells grimpa amb una habilitat olímpica fins on cal per tal de posar-les bé.
D’allí a la xerrada. La fem a la magnífica biblioteca municipal, que la Bengonya Ferré m’ensenya amb orgull. Acaba sent una presentació exprés com havíem quedat i de nou a la carretera. Arribem un punt tard, perquè m’he entretingut signant llibres. Ja ha sonat el primer coet que indica que la gent ha de començar a posar-se en fila. I el moment emociona. De dins del poble comença a eixir una gentada agafada de les mans amb crits d’independència. La convocatòria supera de llarg el que era previst car hi ha més de set centes persones, contades una a una que això de la cadena és bo en aquest sentit.
M’hi incorporé. M’agafe de la mà del Paco i d’una companya de Roquetes. Paco no solta l’estelada i ens entra el record enyoradís d’aquells duríssims primers anys vuitanta que tant vam compartir. Ràpidament però sona un altre coet que indica que ens hem de concentrar tots a la partió dels dos pobles on els batlles s’abracen i fan voleiar una estelada. Hi ha polítics de tots els partits pel dret a decidir i l’entusiasme de la gent és ben visible. Entre la multitud descobrisc a Lola, una altra companya d’aquells temps difícils i ens fonem en una abraçada enorme. ‘Tenim sort’ em diu, ‘perquè ho estem vivint això’. ‘Tenim sort perquè anem a guanyar, Lola’, que li dic jo…
Ara he tornat a parlar de la nostra independència, a presentar el llibre. Vist en aquesta perspectiva és una sort enorme que hajam pogut fer el camí. Junts. ‘Ens ho hem guanyat!’ em diu algú. Cert. Ens ho hem guanyat a pols. Però fa molta il·lusió. I més encara sabent que d’ací vint anys hi tornaré perquè els ho he promès.
La veritat és la gent de Cassà em va fer sentir-me molt i molt bé.
Al Youtube hi ha l‘inici de la xerrada
Els companys de Cassà Digital han fet aquesta crònica. Els he robat la foto