Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Arxiu de la categoria: A un pam de la independència

Notes a peu de pàgina

A voltes et trobes coses com aquestes. Ve una persona a demanar-te que li signes el llibre i descobreixes, corprés, que el té completament ple d’anotacions i de posts-its. I aleshores penses que va pagar la pena aquelles hores que vas gastar cercant aquella dada concreta que ara li deu haver valgut o les moltes voltes que vas reescriure aquell pàrraf fins aconseguir que fora intel·ligible. I et sents content i satisfet i agrait. I ho escrius…

Presentacions a Collsuspina i Mataró

Dues presentacions més ja aquesta setmana. Diumenge una de ben especial a Collsuspina i ahir vespre a Mataró.

Dic ben especial a Collsuspina perquè formava part del lliurament del Premi Joaquim Carbó, que s’hi fa, i em va tocar fer de jurat també. No és que entega massa de literatura jo però l’ajut de la Roser Ros i l’Enric Mauri, els altres membres del jurat, ho van fer tot molt fàcil. L’Enric fins i tot aparegué amb un excel que aclaria qualsevol dubte.

Em va fer il·lusió anar-hi perquè sóc molt fan del Joaquim Carbó, que també va prendre la paraula en l’acte. No només com a literat sinó com a persona també. Les ocasions que he tingut de parlar amb ell ha mostrat unes atencions emocionants i una estima pels llibres i pels seus lectors que em deixa blanc. Fins i tot va intercanviar uns preciosos correus amb la meua menuda sobre llibres que podia llegir, que guarde com un xicotet tresor.

I ahir a Mataró vaig tornar a El Públic, una iniciativa de local cultural i d’esbarjo que si no m’erra la memòria vaig inaugurar jo mateix –vull dir que vaig fer-hi la primera xerrada fa anys. Molta gent, amb molta empenta i moltes ganes. Mataró és un punt fort del país i s’hi nota quan vas. Un goig.

(La foto és de Collsuspina) 

Torrelles i Callús, les dues primeres presentacions de la temporada. I quarta edició!

Després del parèntesi estiuenc tornen les presentacions del llibre. Aquesta setmana, divendres i dissabte, dues. Una a Torrelles de Llobregat i una altra a Callús. L’ambient ha  estat eufòric en tots dos casos per causa de la Via Catalana.

A Torrelles és festa major i els gallardets són estelades, cosa que fa el seu efecte certament. Acabada la xerrada ens vam entaular allà mateix a xerrar i debatre. Passa molt sovint i per a mi és molt interessant escoltar el que diu la gent. Era l’endemà de les declaracions del president Mas i la veritat és que hi havia molta indignació. Especialment pels membres locals de Convergència. Em van explicar que se’l havia demanat d’anar a l’Ebre i tots s’hi havien apuntat i que per això no entenien les paraules de Mas. I pel que em van dir s’havien queixat amargament a la seu.

A Callús tocava l’acte de la Diada. Així que hi havia també música amb una excel·lent coral del poble i poesia, a part de la lectura del manifest. A meitat xerrada un dels assistents va explicar que Madrid acabava de ser eliminada en la cursa pels Jocs, fet que va desencadenar tot de comentaris.

Tant en un lloc com en l’altra vaig observar que la gent cada volta té més clar que això és molt i molt a prop. I de fet les preguntes ja van cada vegada afinant més sobre les conseqüència.

Ah! i acaba de posar-se a la venda la quarta edició del llibre! En cinc mesos i poc quatre edicions no està gens malament… 

Un somriure pel passat

Publicat el 22 d'agost de 2013 per vicent
Em demanen de signar una còpia del llibre. Ho faig i aleshores ve la sorpresa. Qui m’ho demana treu un vell exemplar d’un altre llibre meu ‘La revolta nacionalista a la URSS’, publicat l’any 1991. Em demana que el signe també i somriu.

Jo l’obric i quede trasbalsat. A la pàgina on hi ha el títol i per tant on els cànons indiquen que has de signar apareix un ex-librir. I no és un ex-libris qualsevol sinó el de Toni Mestre. És un llibre comprat recentment en una llibreria de vell. Argumenta els qui vol que li signe que molt probablement després de la mort del gran periodista valencià es van vendre els seus llibres. No ho sé però sona plausible.

Signe. Emocionat de recordar que Toni Mestre, amb el seu espai radiofònic ‘De dalt a Baix’ va ser un dels primera a ensenyar-me qui era jo. En vida li ho vaig poder reconèixer i agrair. Crec que el país no li ho ha agrait com calia. Però en qualsevol cas trobar-me un llibre meu que havia estat a les seues mans em provoca un pessigolleig molt agradable. I un ample somriure.

Bétera, Otos. Presentacions d’agost…

Publicat el 11 d'agost de 2013 per vicent
L’agost m’havia proposat no fer presentacions del llibre però va ser inevitable fer-la al poble i després l’admirable Pep Albinyana es va empescar que anara a Ca les Senyoretes, a Otos. Així que n’he fet dues de seguides i ara parem. En porte ja 33 de fetes i n’hi ha d’aparaulades 16 més ja entre el setembre i l’octubre. Veig, doncs, que farem fàcil les seixanta que havíem pronosticat abans de l’eixida del volum.

A Bétera, com era previsible, la presentació va ser diferent. Havia d’haver-la fet fa mesos però vaig haver d’anar al Kurdistan i com que la confiança fa fàstic van pagar l’anul·lació els del meu poble. Ara els vaig intentar rescabalar, per això.

Vaig fer la mateixa presentació que faig, més o menys, quan parle fora del Principat -perquè lògicament pesa molt què passarà amb nosaltres després de la proclamació allà de la república. Però vaig voler també explicar d’alguna manera els meus orígens i retre reconeixement a les persones de Bétera que més m’han influenciat, a Toni Marzo, a Sari, a l’Albert. Diuen que em vaig emocionar però era difícil no fer-ho. Hi ha molta estima, moltíssimes hores compartides, molt coneixement que els dec i els deuré per sempre…

I ahir cap a Otos. La gent de la Vall d’Albaida és una gent excepcional. El Pep Albinyana ja hauria de tenir un monument o un carrer dedicat. El doctor Olivares et deixa sempre amb la boca oberta. El Natzari té una estima tan natural que esborrona. El Vicent, el Toni, que el vaig conèixer ahir, el gran mestre Enric Marco… són una colla més que notable i un plaer d’amistat.

…però fer-me començar la xerrada a les dotze de la nit, després d’un bon sopar, va ser una traiduria a la qual em vaig haver de sobreposar com vaig poder. Hi havia a més entre el públic gent de pes com el Pep Guia, la Maria Conca, l’Antoni Ferrando o el Ximo Urenya, entre altres. Així que no vaig tenir més remei. Vam acabar ben passades les dues de la matinada quan jo, literalment, no podia ni un segon més.

I ara a frenar fins el sis de setembre, que toca Torrelles. 

Número un de vendes en llibres de no ficció

Publicat el 1 d'agost de 2013 per vicent
Ahir es va publicar el baròmetre sobre els llibres més venuts que elaboren la Cambra del Llibre i Fundacc. Per primer vegada ‘A un pam de la independència’ ocupa el número un en el rànquing de vendes de llibres de no ficció.

Reconec que em va sorprendre. La meua sensació és que les primeres setmanes es van vendre moltíssims llibres però no vam apareixer aleshores en aquesta llista, per a la meua sorpresa. I la veritat és que apareixer en el rànquing ara, vint setmanes després, em desconcerta. Però en qualsevol cas no cal dir que em posa content. Pel que em diuen de l’editorial a més la tercera edició està també pràcticament esgotada ja, cosa que significa una bona pila de llibres venuts.

Per cert que ahir vaig passar pel ’35 dies’ de Catalunya Ràdio. Ací teniu l’àudio.

A Palamós. Presentant el llibre …a la platja

Dissabte tocava Palamós. M’havien dit que parlava al Passeig, però jo no havia entès que el passeig era, literalment, la platja. I la platja era. Vaig presentar el llibre, ja a boqueta de nit, en una mena de glorieta menuda que hi tenen, amb les barques a la meua esquena i una gentada asseguda en cadires al meu davant i dempeus tot al voltant de l’escenari. Probablement un dels més inusuals i bonics de tots els que he trepitjat en aquest tour del llibre.

I per si encara calia després, acabat el ritual de signar llibres i xerrar una bona estona amb nous amics (me’n recordaré sempre d’això del cafè amb llet i el suc de taronja…) vam anar a sopar i vam fer una més que llarga i interessant sobretaula, al cor de la Costa Brava, en un indret preciós que mereixia de sobres el viatge.

A Sant Celoni, amb alguns records ben vius

Presentació del llibre ahir a Sant Celoni. Em porten en cotxe. Quan som a punt d’arribar veig el Racó de can Fabes, el restaurant del Santi Santamaria, ara a punt de tancar. M’hi porta records. Dissortadament no prou fiables.

No recorde quan però fa molts anys vaig venir a Sant Celoni a un debat. Hi havia en Xirinachs i algú més. En acabant Santamaria, que ja era un cuiner famós però a qui nosaltres coneixiem per la seua llarga trajectòria independentista, ens va convidar a sopar a sa casa. Ho vam fer a la cuina i aquest és el record més impactant que tinc. Sopar a la cuina d’un dels restaurants mítics d’aquest país és molt difícil d’oblidar.

De la resta no recorde res i cap dels bons amics de Sant Celoni que em van acompanyar en la xerrada i en el sopar posterior va ser capaç tampoc de recordar on, perquè o quan vaig venir-hi. La memòria és fràgil…

Una llarga conversa socialista a Ripollet

Presentació del llibre a Ripollet. En plena àrea metropolitana, allò que alguns definien com ‘el cinturó roig’. Em presenten alguns dels assistents, entre els quals destacats socialistes que em fan matissos molt interessants sobre la meua explicació. I sobre la situació del seu partit. Que el donen per perdut. Diuen que Pere Navarro els ha dit que marxen i ells han respost que els hauran d’expulsar. I que estan per la independència. Però avisen que això serà dur. Que al carrer Nicaragua la cosa està molt malament. 

Fa quatre dies, em diu un altre assistent, Collboni va ser a Ripollet i va arribar a negar l’existència del poble català. Expresse els meus dubtes sobre que això fos així, no m’imagine Collboni en aquestes posicions, i hores després m’envien per correu les notes preses en la conferència. Efectivament, segons aquelles notes, ho va negar.

Me’n torne a casa amb la sensació ambivalent que hi ha molta cosa en joc en aquest món convuls del socialisme català.  

A Tarragona i Sants, dues presentacions XL

Dos dies seguits de presentacions a Tarragona, al Col·legi d’Advocats i a Sants-Montjuïc, a les cotxeres. Dos actes XL amb més de dues centes persones a la sala i en els dos casos molta animació i una enorme quantitat de preguntes.

A Tarragona es va invertir l’ordre i em vaig posar a signar llibres abans de començar, mentre esperàvem, cosa que em va fer veure que la trama de complicitats ve de lluny, de Prada, de Tinet, de les consultes, em trobava gent coneguda de pertot.

A Sants-Montjuïc va ser especial perquè ells són els qui apareixen en la portada del llibre amb les seues lletres gegants. Lletres que van dur a la sala, per a goig meu. En les dues trobades vaig detectar un ambient eufòric, que comença a prendre cos en la gent, respecte a la cadena humana i al procés en el seu conjunt. Queda molta feina però sembla que tothom veu les coses ara ja molt més aprop.

Un geni a Bellcaire d’Empordà

Diumenge acte a Bellcaire d’Empordà, dins els actes dels Rius de Llibertat. Ho fem al local social del poble que està reconvertit en escola d’estiu per als xiquets. L’acte és a les cinc i està anunciat com un cafè tertúlia. Efectivament ho és. Paren taules, ens donen vals per a canviar al bar i tots prenem un cafenet, una cervesa o un gelat.

Xerre una bona estona, impressionat sobretot per una pregunta d’un home gran que parla amb el cor i explica com no ho faria ningú millor com de podrida està la política. Intente fer una resposta a l’alçada de la seua pregunta, amb el més gran dels respectes.

I després apareix Guillem, mestre Sobrepera. Anuncia la presentació de la Filharmònica de Bellcaire …que és ell. I ens amolla un quart d’hora de músiques i riures impagables. M’he divertit com fèia temps que no ho fèia. I fa unes coses! Com ara tocar amb dues mans només la guitarra i la flauta alhora. És un fi de festa engrescador i fantàstic que comente amb la meua vella amiga Pepa Badell, que s’hi ha deixat caure amb la seua eterna amabilitat com a bandera.

Després de felicitar el mestre Sobrepera i fer-me la foto de rigor amb ell cap al tren… que perc. Algun dia m’havia de passar. Tants actes i tants trens no pot ser que sempre arriben com toca. Per sort m’espabile i aconseguisc arribar a Barcelona, tot i que un parell d’hores ben bones després de l’horari previst. Demà més. 

I a La Ràpita

Si la setmana passada em tocava Roquetes, aquesta em toca La Ràpita. Presentació a El Maset davant un auditori on compareixen alguns amics de fa molts anys. Comentem com han canviat les terres de l’Ebre i com la lluita contra el trasvasament va reforçar moltísiim la catalanitat. L’Emidgi em comenta que en les eleccions de la república la zona de Tortosa va ser l’única del Principat on la batalla electoral no era en clau catalana sinó amb partits espanyols. ‘Van intentar un eix Tortosa-Madrid, que per sort no va funcionar’ em diu. Per sort.
 

Llibre i cadena a Roquetes

Publicat el 6 de juliol de 2013 per vicent
La ruta de les presentacions em va dur ahir a Roquetes. A Roquetes fa de batlle per Esquerra Republicana el meu vell i estimat amic Paco Gas. Així que és ell qui ve a replegar-me al tren. Està content però alhora preocupat. La presentació del llibre és prevista a les set i a un quart de nou hi ha convocat un assaig de la cadena humana entre el seu poble i Jesús. Li dic que estic encantat de participar-hi, que faré una presentació exprés i que no pense perdre’m l’assaig de cap manera.

Com que són en festes l’ambient és extraordinari. Fem cap a un parc on hi ha bona part del poble dinant tots just. Llàstima d’haver fet un mos en el tren però encara m’arriba un cafè granissat, el primer de l’estiu, que agraisc de forma ostensible. He arribat prou d’hora i la colla d’amics del Paco, incansibles sempre aquesta gent, em diu que em deixaran sol una estona perquè han d’anar a penjar tres megaestelades al recorregut de la cadena humana. Evidentment m’enfade i els dic que si es pensen que no n’he penjat mai cap jo. Acabem anant tots junts i. diré la veritat, observant com un d’ells grimpa amb una habilitat olímpica fins on cal per tal de posar-les bé.

D’allí a la xerrada. La fem a la magnífica biblioteca municipal, que la Bengonya Ferré m’ensenya amb orgull. Acaba sent una presentació exprés com havíem quedat i de nou a la carretera. Arribem un punt tard, perquè m’he entretingut signant llibres. Ja ha sonat el primer coet que indica que la gent ha de començar a posar-se en fila. I el moment emociona. De dins del poble comença a eixir una gentada agafada de les mans amb crits d’independència. La convocatòria supera de llarg el que era previst car hi ha més de set centes persones, contades una a una que això de la cadena és bo en aquest sentit.

M’hi incorporé. M’agafe de la mà del Paco i d’una companya de Roquetes. Paco no solta l’estelada i ens entra el record enyoradís d’aquells duríssims primers anys vuitanta que tant vam compartir. Ràpidament però sona un altre coet que indica que ens hem de concentrar tots a la partió dels dos pobles on els batlles s’abracen i fan voleiar una estelada. Hi ha polítics de tots els partits pel dret a decidir i l’entusiasme de la gent és ben visible. Entre la multitud descobrisc a Lola, una altra companya d’aquells temps difícils i ens fonem en una abraçada enorme. ‘Tenim sort’ em diu, ‘perquè ho estem vivint això’. ‘Tenim sort perquè anem a guanyar, Lola’, que li dic jo…

20 anys després

Publicat el 26 de juny de 2013 per vicent
Només arribar a Cassà de la Selva el Josep Ferrer m’ho solta: fa vint anys vas venir a explicar la independència dels països bàltics… Doncs pot ser que sí. La veritat és que no ho recordava. Sabia, això segur, que havia estat a Cassà però no recordava per a fer què. I tanmateix ací, ells, ho recorden tot. M’impressiona molt. Gent que vint anys després recordaven les converses que vam mantenir, les coses que vaig dir. Amb una memòria prodigiosa.

Ara he tornat a parlar de la nostra independència, a presentar el llibre. Vist en aquesta perspectiva és una sort enorme que hajam pogut fer el camí. Junts. ‘Ens ho hem guanyat!’ em diu algú. Cert. Ens ho hem guanyat a pols. Però fa molta il·lusió. I més encara sabent que d’ací vint anys hi tornaré perquè els ho he promès.

La veritat és la gent de Cassà em va fer sentir-me molt i molt bé. 
 
Al Youtube hi ha l‘inici de la xerrada 
Els companys de Cassà Digital han fet aquesta crònica. Els he robat la foto