Mails per a Hipàtia

Les festes han creat un parèntesi de presentacions del llibre. Que em va bé. Dijous, però, havíem quedat a Taradell. Ho dic en plural perquè era una presentació atípica. L’Albert Lozano i l’Àngels han obert una taverna, Txikibo i els feia gràcia que hi anés. I el Jofra s’apuntava a fer de xofer així que vam anar a la plana.

A una plana freda i plujosa com un dimoni. Quan hi vam arribar em vaig ensumar que cap humà no tenia suficient força de voluntat com per a eixir al carrer en aquelles circumstàncies. Però em vaig equivocar. Tots just aparcàvem que vam trobar el primer que ens va dir que hi feia cap. Finalment érem pocs però molts més dels que jo hauria imaginat.

Van seure en rotgle i vam parlar una bona estona. No sé si té molt de sentit seguir fent presentacions del llibre. L’acord del 9 de novembre tinc la impressió que l’ha fet envellir de cop. Si l’editorial m’hagués fet cas hauríem fet un suplement, un capítol addicional. Però no semblen gens decidits i jo m’estic pensant què fer. Tinc presentacions aparaulades fins a l’abril…

Després de la xerrada vam sopar. Un sopar fantàstic que compensava llargament del viatge i el fred. I com que el Lozano és un manetes imparable em va explicar que havia connectat la cafetera a internet i que al Txikibo pots pagar en bitcoins, cosa que va exemplificar lliurament el tiquet d’un cafè pagat en aquesta moneda virtual que està fent córrer tanta tinta. El guardaré. Si una cosa he après en aquesta vida és que aquests objectes al cap de deu o vint anys tenen molt valor. 

Divendres fem camí amb el meu cunyat, un gran occitanista a qui dec haver descobert aquest nord que podria ser un país nostre, o nosaltres un país seu. Dormim a Carcassona, al peu de la magnífica ciutadella. Fa un fred molt intens que ens fa desistir del passeig. A l’hotel només la bandera occitana, un signe de que les coses van canviant també al nord.

Al matí fem via cap a Tolosa. Ens hi espera Mireia Baeta, la locutora responsable del programa ‘La veu dels Països Catalans’ a Ràdio Occitània. Amb la seua família i el Jacme Delmàs dinem dalt el mercat de Victor Hugo, animadíssim per ser un dissabte al migdia.

En havent dinat anem a l’Ostal d’Occitània, la casa que acull la majoria de les entitats occitanistes de la capital del Llenguadoc, una llibreria botiga, una sala d’actes i un espai de concerts. A la presentació hi assisteixen una trentena de persones, barreja de catalans residents a la zona i d’occitans. Hi ha una doctoranda de física de Pego, un professor d’institut de Mollet, el Jusèp Loís Sans, que ha vingut des de l’Aran (‘Tolosa és la nostra capital i pugem sovint’) i un grup d’occitans que no conec, entre els qual Patrici Pojada, que em causa un impacte especial per la qualitat del seu discurs i la seua amabilitat.

La conversa és agradable però conté sorpreses, com ara descobrir que hi ha moviments occitanistes que no veuen amb bons ulls el procés d’independència català perquè pensen que pot afectar-los negativament. Hi ha, em diuen, associacions que han criticat la presentació del llibre a l’Ostal per si és una identificació perillosa per a ells. Supose que cadascú veu les coses com vol o com pot.

Entre els presents tanmateix és ben evident l’interés per com la independència catalana pot afectar també a Occitània i als occitans, amb la mirada posada sobretot, com és lògic, en la Vall d’Aran. Jo defense que la posició dels catalans cap a l’Aran ha de ser de respecte absolut al seu dret d’autodeterminació però explique també que jo proposaria una confederació d’estats entre l’Ara i Catalunya com a fórmula de futur. Amb la qual cosa Occitània tindria per primer vegada en segles un estat.

En acabar la xerrada un dels assistents, propietari d’un magnífic restaurant al centre, ens convida a fer un cafè a sa casa. Ens rep en occità, xerrem una estona i en marxar me n’anode que té a l’entrada invitacions, en occità, per anar a la meua conferència. Em fa una certa gràcia i n’agafe una. Després d’una tirada viatge fins a Barcelona travessant una frontera que, finalment, ja ha desaparegut del tot. Passem a noranta per hora allà on abans hi havia la gendarmeria i la guàrdia civil, gairebé sense temps d’adonar-nos-en. Un signe més de com les coses canvien, però sobretot de com poden canviar. 

‘Ha vingut gent de Figueres i de la comarca’ em van dir. Jo no els distingia però supose que és el que explicava tanta i tanta gent. Una gentada autèntica a Figueres per la presentació del llibre, llarga i rematada amb un sopar de tapes més que agradable.

Va ser una de les presentacions més extensa en debat de les darreres. Amb preguntes i opinions més que interessants i amb la sorpresa de trobar-me amb la periodista valenciana Júlia Planelles entre els assistents. L’ex-treballadora de Gandia Televisió i Canal 9 se n’ha anat a viure a la plana de l’Empordà, a un poble petit i tranquil.

I després el llarg retorn cap a casa, amb un xofer que li agradava molt això de conduir i amb el qual vaig mantenir, amb ell i la dona, una llarga i interessant conversa per a rematar la jornada. 

Dues presentacions aquesta setmana, a La Garriga i a Sant Cugat. A La Garriga sorpresa gran perquè la xerrada coincidia amb un dels pocs partits en obert del Barça aquesta temporada i la sala era plena cinc minuts abans de començar. La veritat és que a la vista del desastrós partit dels blaugrana potser no hauria hagut de tenir por, però…

A Sant Cugat ahir una de les xerrades més llargues de totes. Moltes preguntes, respostes i debats en un auditori amb molta gent, entre els quals diversos amics. Abans vaig passar-me per Cugat.cat, el modèlic mitjà de comunicació públic de la ciutat on em van fer una entrevista que avui he vist que ha aixecat un cert debat perquè he qualificat d”espanyolista’ Pasqual Maragall. Si teniu la paciència d’escoltar l’entrevista entendreu el que dic i com és que use un adjectiu com aquest. Maragall era un espanyolista però des del catalanisme més profund i convençut que el destí ideal de Catalunya passava per una Espanya que ell mateix va descobrir que no existia. I el que és més important encara: que ens ho fer descobrir tots.

(Ací trobareu el vídeo de l’entrevista)

 

Ració doble de presentacions aquesta setmana. A Vilfranc i a Puig-reig. Dues presentacions ben diferents per cert. Un organitzada per una llibreria local i l’altra dins el conegut Fòrum de Puig-reig.

A Vilafranca, després de la presentació anem a sopar i per primer vegada en la gira sopem en una casa particular. Com amics. Una casa preciosa al centre de la vila, sorprenent. Xerrem i xerrem sobre els grans temes que ja han eixit en la presentació, amb una aturada especial sobre els socialistes, que els coneixen bé els amfitrions.

A Puig-reig l’endemà arribe mort de fred. El termòmetre, per primer vegada, marca zero graus. Primer una entrevista curta a l’emblemàtica ràdio local i després una llarga conversa en un recinte ple de gom a gom. Acabem tardíssim i encara em conviden a sopar en un restaurant que mereixia molta més calma i temps del que tinc en realitat.

En l’una i l’altra veig i observe que la gent ja fita el canvi de ritme i espera que aquest desembre finalment passen coses importants. Ningú no pregunta ja per Duran, per exemple. I creix la preocupació sobre si la reacció de l’estat serà o no violenta. Les coses van aclarint-se, més ràpid que no sembla. 

 

Tenia ganes d’anar a El Perelló. Algunes de les imatges més potents de la Via Catalana ens van arribar d’aquesta població del Baix Ebre, petita en població però gran en terme. Abans de començar l’acte demana a la gent de l’ANC local que m’expliquen com ho van fer i em conten que van estar ‘setmanes enganxats a l’ordinador’ i fent parada a la plaça, fent pujar a poc a poc el nombre de participants i organitzant logísticament tot el que calia fer, des dels pàrquings a la paella, per a que la diada fora l’èxit enorme que va ser. Quan parlem del gran èxit de les mobilitzacions independentistes ho hem de fer sempre reconeguent la força, l’entusiasme i la gran capacitat d’aquesta gent que des de cada racó del país s’hi deixen la pell per tots nosaltres. I fan possible aquest moment fantàstic que estem vivint.

La presentació del llibre precisament s’emmarcava en la celebració del primer any de treball de l’ANC local i va anar precedida d’un concurs fotogràfic on la majoria de les instantànies tenien a veure amb la Via. Ho van preparar, fent broma, una mica com si això foren els Òscar amb un bon humor molt significatiu del moment que viu el país, malgrat la desconfiança que alguns polítics s’empenyen en anar sembrant.

I després la xerrada, concorreguda i animada. Em va fer una il·lusió especial que en acabar-la se m’acostés una persona, que em va dir que era un militant socialista i adoptà una imatge gràfica que jo faig servir sovint. Moltes vegades dic que la independència és un procés i que s’ha d’entendre per això com un riu on poc a poc va entrant la gent i sumant-s’hi. Ell se’m va acostar per tal que li signara el llibre i m’ho va dir: ‘ja sóc al riu…’. Vam somriure els dos. Contents.

Passe menys de vint-i-quatre hores a Luxemburg, per a presentar el llibre al molt actiu Centre Català. Sort que el Jordi Gairin em regala un amabilíssim passeig pel centre. Fa fred, molt de fred, i una pluja fina però xino-xano ens acostem al centre, fem un volt pel palau del gran Duc i prenem un reconfortant cafè.

A les vuit en punt sóc al Centre Català, un indret molt ben situat amb grans finestrals oberts al carrer. S’omple de gom a gom amb una quarentena de persones que, tenint en compte la població catalana del país, em diuen que és un nombre important. Parlem molt. Moltes preguntes, molts comentaris molt interessants –molts dels presents treballen com a funcionaris europeus i el debat sobre el que passarà en les hores posteriors a la proclamació de la independència apassiona.

Quan acabem anem a sopar una bona colla a un restaurant portugués, els locals a aquella hora de la nit ja dormen. L’ambient és magnífic. En general tinc la sensació que les comunitats catalanes a l’exterior, on sempre hi ha valencians per cert, viuen un moment dolç. Se saben important i útils per al país i sobretot després de la Via Catalana se senten estimades. Els ho dic de tot cor i somriuen. Ells són el primer punt de contacte amb els estats que algun dia ens hauran de reconèixer i tenen per tant una feina concreta i important a fer. 

Me’n vaig a dormir explicant-los que encara em queda per fer l’editorial del dia i al matí em desperte ja amb les seues piulades comentant ‘l’editorial luxemburgués’. La veritat és que tanta amabilitat m’alegra el dia. El poc tros de dia que encara em queda a Luxemburg, abans de tornar a pujar a l’avió. 

Presentació ahir del llibre a Brussel·les. Molta gent per a la meua sorpresa. La setmana no era bona perquè són vacances escolars però així i tot superàvem el centenar de persones reunides a l’Espai Catalunya-Europa. 

Lògicament va ser una presentació estranya, un poc. Jo vaig fer una mica el que faig habitualment però les preguntes i el debat van girar molt entorn de la posició de la Unió Europea, com és lògic. Entre els assistents hi havia molta gent que hi treballa o manté relacions i per tant la pregunta del què passarà i com era la més generalitzada. Precisament una setmana, per cert, on la Unió ha fet un moviment sopresa amb Kossove, que ha deixat bastant descol·locada Espanya.

Després de l’acte vam anar una bona colla a una pizzeria italiana pròxima on van aparèixer tot de rumors, mig secrets i notícies impublicables per falta de confirmació. Vam riure molt en un ambient molt bo, que algú va definir com VilaWeb Glam. Que siga per molt anys. Perquè veure’ns riure i de bon humor també és una indicació de que les coses van bé.

La crònica de l’acte la trobareu al bloc de l’ANC Brussel·les

 

Presentació ahir a Calella, organitzada per ERC i la Llibreria la Llopa. La gent de Ràdio Televisió Calella ha fet un bon vídeo de la mateixa. Una presentació plena de detallets. Dos amics d’Arenys que van aparèixer cadascun pel seu costat. El Titot, la presència del qual em va sorprendre tant que vaig parar i tot de parlar, la gent amabilíssima de la Cooperativa ‘L’Amistat’…

Presentació divendres del llibre a la Llibreria Babel de Castelló. Aprofitant el viatge vaig fer de transportista de samarretes verdes de Mallorca que necessitaven al poble. Havíem quedat a l’estació amb l’Albert perquè les arreplegara però ni ell ni jo vam preveure un aiguat bíblic que de poc ens mata. Finalment ens vam poder fer un cafè amb el Vicent Marzà, que em feu d’amabilíssim acompanyant castellonenc i transvassar la mercaduria, una grossa caixa, al seu cotxe. 

A Babel m’esperava un colla notable de gent entre la qual em va encuriosir la presència de coneguts de les darreres xerrades que he fet per allà, sobretot de Borriana i Vila-real. El debat va ser molt llarg i molt centrat, com és normal, en el que farem els valencians el dia després. Toni Royo em va presentar i vaig poder-li agraïr així el treball que ell i Manuel Carceller fan per VilaWeb i per tantíssimes altres coses.

I a l’hora de signar els llibres, com passa ja sovint també, se’m van fer persona amics de twitter o companys de correu, subscriptors de VilaWeb. Una enorme alegria. 

Presentació del llibre ahir a Terrassa en una sala molt gran que es va omplir de gom a gom. L’acte formava part dels homenatges a Àngel Casanovas, un gran patriota terrassenc, al qual vaig tenir el goig de conèixer durant la campanya del referèndum popular.

Després de l’acte vam anar a sopar amb els organitzadors i com era inevitable vam acabar parlant de Pere Navarro, de qui un seu professor ens va explicar que de jovenet era molt catalanista. La impressió que vaig treure és que a Terrassa no entenen la seua transformació. Més aviat semblaven contents amb el seu pas per l’ajuntament. Tan contents com desconcertats per les coses que fa i diu ara.

Seguint la ruta de les presentacions tocava Solsona. Solsona és una ciutat bellísima que impressiona només travessar el mur. L’acte era a l’Ajuntament, que fins i tot segons que em va dir el batlle havia mogut una reunió programada per a poder venir a la presentació que l’organitzava l’ANC local.

La sala era plena, molt plena realment. I com sempre l’acte es va convertir en un llarg debat sobre tot això que ens encalça. El país és conscient de que estem cremant etapes molt ràpid i el 2014 serà l’any, ‘l’any’. Comprovar-ho sempre és interessant.

Després de la presentació un sopar ràpid amb la gent de l’Assemblea. Com sempre vaig intentar saber el màxim sobre qui són i què en pensen. I com tantes vegades em vaig trobar amb una gent extraordinària, tots ells involucrats en tota mena de projectes i associacions. Estic convençut que una de les claus de l’èxit de l’ANC i la connexió que ha fet amb el país és precisament això. 

Bétera, València, Barcelona, Perpinyà, Vic, Canet… setmana de molts quilòmetres amunt i avall del país que vaig cloure, més o menys, amb la presentació del llibre a Canet, a la vora d’Arenys.

Acte a la Biblioteca, organitzat per la gent de la Plataforma per la Llengua i convertit en un debat llarg i intens sobre el com arribarem, perquè de que arribarem sembla que hi ha pocs dubtes.

Entre els assistents, per cert, un estranger, treballador del Bank of China molt interessat en saber com acabarà tot això. En privat, després de la signatura ritual de llibres, em va interrogar una bona estona amb preguntes molt pertinents que em sembla que vaig poder respondre amb prestància mentre compartíem amb els organitzadors de l’acte una reparadora cerveseta, com a final d’una setmana gairebé coast-to-coast.

Anar a Vic és sempre un goig. Ahir em va tocar d’anar-hi a presentar el llibre en un acte organitzat al Casino per la Universitat de Vic. Amb forma de tertúlia, acompanyat del Ferran Civit i moderats pel Biel Barnils. Amb el Ferran, un dels coordinadors de la Via Catalana, va ser fantàstic recordar el treball que han fet i com d’important ha estat i escoltar anècdotes com la sorpresa dels Mossos perquè només hi va haver vuit minúsculs incidents en tots els 400 quilòmetres de via. Hi ha gent com ell que algun dia hauran de tenir el reconeixement que mereixen per la magnífica feina que fan. Per cert que sorprenentment una persona com ell, capaç de conduir la Via Catalana va i resulta que és a l’atur.

El Biel per la seua banda és el petit de ca’n Barnils i sempre és un goig trobar-se’l. Va explicar a l’auditori com a dada biogràfica que l’Assumpció i jo ens vam conéixer al sofà de casa seua, cosa que em va obligar a aclarir que ell no devia tenir ni deu anys per aquella época… Com que vaig arribar amb temps vam poder parlar una estona i posar-nos al corrent de les nostres vides. 

Després de la xerrada sopar allà mateix al Casino amb tot de gent de pes d’Osona i carretera cap a baix. Que tot això continua. Avui a Canet. 

Dimecres tocava Perpinyà. Presentació a la Casa de la Generalitat. Amb un públic ampli i amb ganes de xerrar, amb un interés molt especial i lògic per com es comportarà l’estat francès respecte a la república catalana. Hi van aparèixer temes molt interessants i em vaig alegrar de coincidir amb alguns dels nordcatalans que coneixen bé l’administració francesa i les seues giragonses. Calma i tranquil·litat.

Com que vaig arribar amb temps em vaig fer un cafè a la plaça que hi ha al darrera i em va sorprendre veure que hi venien estelades, en les dues versions. No recorde haver-ho vist mai abans això. Senyeres sí, tantes com vulgueu. Però estelades? Em diuen que l’impacte de la Via Catalana i la seua entrada al nord ha estat important i recorden que la portada de L’Independant de l’endemà era com a mínim favorable. Cosa estranya fins fa poc.

Joan Lluís Lluís em va fer d’introductora, cosa que personalment considere un luxe que ja justificava per ell sol la visita. És una persona que admire profundament. I els bons amics de la Llibreria Catalana, gent absolutament imprescindible, van vendre els llibres. De tornada em sentia content. Per tot plegat.