A Bruges (In Bruges / Escondidos en Brujas / Bons baisers de Bruges / In Bruges. La coscienza dell’assassino), de Martin McDonagh (..) una obra amb personalitat pròpia, que destaca per enginyosos diàlegs, un humor tirant a absurd i una violència extrema que cap al final va tenyint la pel·lícula d’un to negríssim (Judith Vives,
Postdata: t’estimo (P.S. I Love You / Posdata: Te quiero), de Richard LaGravenese.(..) una pel·lícula que combina ingredients bàsics seguint una recepta clàssica però ben cuinada: el gust no sorprèn, però el plat entra per la vista i deixa un bon regust al paladar (Judith Vives, Capgròs i bloc Espaiisidor) Se’ns escatima (..) allò que constituïa el
Promet-m’ho (Zavet (Promis Me) / Prométeme / Promets-moi), d’ Emir Kusturica.(..) l’odissea de l’adolescent que arriba a la ciutat i es troba amb un món caòtic i inextricable es transforma en un artefacte purament mecànic, sense la vida que pretén regalimar, carregós i inacabable (Carlos Losilla, Avui) (..) administra amb astúcia tots els recursos d’un determinat cinema
Alè (Soom / Aliento / Souffle / Soffio), de KIM Ki-duk D’una bellesa estranya i subtil, Aliento ens reconcilia amb el cinema de Kim Ki-duk, que retroba en aquest film la inspiració dels seus millors treballs (Núria Vidal, Time Out Barcelona) Sembla que Kim Ki-duk roda una pel·lícula fluixa i una altra que està bé,
(..) ha guanyat en virulència i capacitat transgressora, primer perquè l’encarregat de dur-lo a terme ha estat el mateix Haneke, després perquè el director no ha fet gairebé cap canvi en el guió i la planificació, i finalment perquè la seva contextualització en terres americanes accentua el costat agressiu de la pel·lícula (Carlos Losilla, Avui)
L’esdeveniment (The Happening / El incidente / Phénomènes / E venne il giorno), d’ M. N. Shyamalan. En la revisió sistemàtica que la filmografia de M. Night Shyamalan està practicant dels temes del cinema, el còmic i la literatura fantàstics, ara li ha tocat el torn -després dels fantasmes, els superherois, els extraterrestres i els
Caos Calmo, d’ Antonio L. Grimaldi.(..) un relat que tracta d’esbrinar com es pot negociar amb el dolor que la pèrdua d’un ésser estimat pot provocar (Xavier Sáez, Time Out Barcelona) Centrada bàsicament en el to murri del registre interpretatiu de Moretti, aquest conte absurd, que rebutja frontalment el naturalisme es configura com el relat
12, de Nikita Mikhalkov En justícia, a 12 li corresponia el Lleó d’Or de la Mostra —Venècia 2007—, que fou concedit a Se, jie, d’ Ang Lee, un film comercial, sense gaire interès. El jurat no es va atrevir a silenciar 12 i el seu autor, i creà un Lleó especial pel conjunt de l’obra
Ella és el partit (Leatherheads / Ella es el partido / Jeux de dupes / In amore niente regole), de George Clooney. (..) una obra que busca la seva fidelitat a la tradició per emergir com una reflexió pròpia sobre la manera com l’esport, la política i el cinema han acabat construint una sèrie de
Coses que vam perdre en el foc (Things We Lost in the Fire / Cosas que perdimos en el fuego / Nos souvenirs brûlés), de Susanne Bier. (..) pel·lícula horitzontal, plana com una catifa, melodrama de redempcions improbables que basa tota la seva potencial força com a fàbrica de llàgrimes en la interpretació de Halle
Rebobineu, si us plau (Be Kind Rewind / Rebobine por favor / Soyez sympas rembobinez), de Michel Gondry. (..) el resultat, que podria haver estat un deliri absolut, agafa cos i consistència a mesura que avança, no precisament per l’habilitat dramàtica de Gondry -a qui li cal un bon guionista- sinó per la seva intuïció per
Aleksandra / Alexandra, d’ Aleksandr Sokurov Sokurov, pel qual, certament, el cinema és una recerca poètica, opta per una bellesa que vol ser salvífica per recordar a la humanitat que, en el context mateix de la guerra, és possible la voluntat d’acostar-se a l’Altre i comprendre’l (Imma Merino, El Punt) (..) poden fer pensar que,
Ronda de nit (Nightwatching / Ronda de noche / La ronde de nuit), de Peter Greenaway. Tant el retorn cap a un teixit més narratiu, com la idea de construir un thriller al voltant d’una obra clau de la pintura occidental i de convertir els protagonistes de la fosca trama en figures clau de la cultura
La duquessa de Langeais (Ne touchez pas la hache / La duquesa de Langeais / La Duchessa di Langeais), de Jacques Rivette Ambientada al segle XIX, la cinta rebutja el glamur de les novel·les llibertines desenvolupades entre burgesos (“Les amistats perilloses”) i s’instal·la, gràcies a la seva construcció, en un sentiment bell i dolgut de fatalisme
(..) pot resultar discutible que el film de Barzman (amb un guió de Jefferson Lewis basat en una novel·la de Matt Cohen) derivi el fet d’aferrar-se a la memòria cap a una mena de patologia emocional (Imma Merino, El Punt) (..) una obra serena i elegant, de sentiments intensos i profunds, que el director i