Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Ambientada al segle XIX, la cinta rebutja el glamur de les novel·les llibertines desenvolupades entre burgesos (“Les amistats perilloses”) i s’instal·la, gràcies a la seva construcció, en un sentiment bell i dolgut de fatalisme (Quim Casas, Èxit)
La dimensió política no és aliena al film de Rivette. Tampoc la teatralitat relativa al fet de mostrar una societat com un joc de representacions. Però l’amor, al capdavall impossible, irromp per trencar amb la posada en escena (..) Per donar al film la bellesa, veritat i contemporaneïtat hi ha dos actors immensos: Jeanne Balibar i Guillaume Depardieu (..) (Imma Merino, El Punt)
(..) proposa un concepte del cinema històric molt diferent del que ens han acostumat. L’espectacle no són els vestits, sinó els racons més amagats i estranys de les relacions humanes. El resultat, en fi, potser no és una obra mestra, però sí l’obra d’un mestre (Carlos Losilla, Avui)
De totes les aproximacions de Rivette a l’obra de Balzac, La duquessa de Langeais és la més fidel al text (Violeta Kovacsics, Benzina)
(..) el respecte que sent el director per l’escriptor es nota molt en la cadència del film, posseït per una finor especial en la descripció de detalls i per la cura amb què ens fa escoltar uns diàlegs que volen ser alhora informatius i formatius (Xavier Sáez, Time Out Barcelona)
Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l’article.
FOTO Jeanne Balibar i Guillaume Depardieu, a La duquessa de Langeais, de Jacques Rivette
Altres veus: La duquessa de Langeais
La duquessa enterrada viva com una monja, Imma Merino (El Punt, 05.05.2008)
***
La duquesa de Langeais, Xavier Sáez (Time Out Barcelona, 01.05.2008)
***
Laberint de passions, Carlos Losilla (Avui, 30.04.2008)
***
Sentiment bell i dolgut del fatalisme [article sense enllaç], Quim Casas (Èxit, núm. 75, suplement d’El Periódico, setmana del 2 al 8 de maig de 2008)
Rivette adapta d’una manera molt especial els clàssics (..) I també té una forma molt particular d’inserir en el discurs cinematogràfic les seves indissimulades arrels teatrals (..) Rivette filtra l’emoció en estat pur a través d’un treball meticulós de posada en escena que afecta, sobretot, la tasca de l’actor. (..) La duquessa de Langeais és el que és, entre altres coses, per l’actitud, les mirades, el gest i la forma de callar o de parlar de Balibar i Depardieu júnior en uns personatges perillosament tendents a la laxitud. És també una mirada lúcida a les relacions afectives i les crisis que provoquen (..)
***
El joc de la fatalitat [article sense enllaç], Violeta Kovacsics (Benzina, núm. 26, abril de 2008)
El joc, un continu en el cinema de Rivette, dóna peu a la tragèdia (..).
La duquessa de Langeais evoca un dels millors Rivette, L’amour fou. Les dues giren entorn a la impossibilitat que l’amor prosperi i ho fan tancades en interiors i amb el teatre com a mestre de cerimònies (..)
Jeanne Balibar i Guillaume Dépardieu interpreten amb sobrietat i continència l’amor no consumat (..) Rivette aconsegueix així una pel·lícula absolutament sòlida, en què no falten moments d’humor (..)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!