Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
12, de Nikita Mikhalkov
En justícia, a 12 li corresponia el Lleó d’Or de la Mostra —Venècia 2007—, que fou concedit a Se, jie, d’ Ang Lee, un film comercial, sense gaire interès. El jurat no es va atrevir a silenciar 12 i el seu autor, i creà un Lleó especial pel conjunt de l’obra d’aquest gran realitzador rus (Arnau Olivar, Serra d’Or)
En un moment en què el cinema sembla haver volgut abandonar tota fixació amb la psicologia, Mikhalkov dóna la volta a tot plegat, imposa les sortides de to i els grans moments en què els personatges d’aparença forta acaben tornant-se febles (Àngel Quintana, El Punt)
Si l’actual Lumet, el d’Abans que el diable s’adoni que ets mort, decidís fer avui una nova versió de la seva cèlebre pel·lícula de 1957, possiblement estaria molt a prop del que ha portat a terme Mikhalkov amb aquell text (Quim Casas, Èxit)
Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l’article.
FOTO 12, de Nikita Mikhalkov
Dotze homes russos i un txetxè. Àngel Quintana (El Punt, 15.06.2008)
***
Venècia 2007 [article sense enllaç]. Arnau Olivar (Serra d’Or, núm. 576, desembre de 2007)
(..) Mikhalkov no és un autor per a fer “remakes”. 12 és un film diferent i, com sempre en l’obra de Mikhalkov, molt personal. Des del seu inici, el film comporta ja unes determinades peculiaritats: el jove acusat és de nacionalitat txetxena i la víctima era un oficial de l’exèrcit rus. Els membres del Jurat, que Nikita Mikhalkov presideix, són onze éssers humans de cultures i nacionalitats diferents així com de professions diverses (..)
El debat es desenvolupa verbalment, escenificant algunes argumentacions. Com cops de puny visuals, Mikhalkov insereix breus moments de la vida de l’inculpat durant la guerra russo-txetxena, el que determina la trencada de l’espai dramàtic on té lloc, amb gran riquesa, l’exuberant interpretació dels actors, molts d’ells procedents del Teatre d’Art de Moscou. Aquestes insercions i escenificacions i la bullícia d’alguns moments interpretatius contrasta amb la positura distanciada i observadora del president, que en la seva intervenció final determina la conclusió de l’acció així com una nova fase de la temàtica (..)
(..)sublimació temàtica final que Mikhalkov la complementa oferint la seva ajuda a l’acusat (..); frase excessiva que el realitzador lliga amb l’esplèndida metàfora amb la qual conclou el film: l’últim membre del Jurat, abans d’anar-se’n, obre una finestra perquè pugui sortir un petit ocell que ha estat voletejant durant bona part del film. L’ocell observa la finestra oberta. L’últim jurat li diu: ara, ets tu qui ha de decidir si vols ser lliure o no (..)
***
Intimitats d’un jurat [article sense enllaç]. Quim Casas (Èxit, núm. 81, suplement d’El Periódico, setmana del 13 al 19 de juny de 2008)
El realitzador rus porta a un terreny diferent la història, tant moralment com geogràficament (..) El conflicte entre Txetxènia i Rússia és sempre present en la cinta, però no n’és el tema central. (..) La pel·lícula proposa una sèrie d’enfrontaments i turbulències entre els dotze homes del jurat, de manera que queden ben reflectides diferents i antagòniques capes socials de la Rússia actual
(..) 12 és una mica altisonant, buscadament exagerada en la seva tensió dramàtica, de vegades un pèl retòrica i molt expansiva en la interpretació de tots els actors (..) Convé corregir-ho. Onze d’ells s’acosten a l’histrionisme (..), però el dotzè es manté sempre en un segon pla i conserva la calma. És qui (..) condueix, en definitiva, l’escenificació del procés. I no és casual (..) que estigui interpretat pel mateix Mikhalkov, demiürg a l’ombra d’una funció intensa però una miqueta pesada que al tram final el té a ell com a veritable protagonista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!