Club 7 Cinema

(..) ha guanyat en virulència i capacitat transgressora, primer perquè l’encarregat de dur-lo a terme ha estat el mateix Haneke, després perquè el director no ha fet gairebé cap canvi en el guió i la planificació, i finalment perquè la seva contextualització en terres americanes accentua el costat agressiu de la pel·lícula (Carlos Losilla, Avui)

Posseeix el mateix to inquietant que l’original (..), les mateixes digressions (..) i idèntica atmosfera malsana. Haneke ha arribat a Hollywood i ha fet el que ha volgut (Quim Casas, Èxit)

El problema és que, a aquestes altures, a la societat americana li rellisquen les crítiques de Haneke (Nando Salvà, Èxit)

(..) un intent fallit de reescriure un discurs originàriament molt discutible, que ara es torna encara més discutible a causa de la total buidor estilística del film. Res del que ens explica Michael Haneke i, sobretot, com ho explica, resulta fresc, nou, intrigant (Antonio José Navarro, Time Out Barcelona)

(..) sóc dels que pensen que malgrat la incomoditat de la història que s’explica, la versió americana de “Funny games” compta amb un nou element que justifica els 112′ d’angoixa: el càsting (Ferran Auberni, Sota sospita)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles o les referències dels que no tenen enllaç (dels quals en reprodueixo fragments rellevants), anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Tim Roth i Brady Corbet, a Funny Games (Michael Haneke, 2007)

Altres veus: Funny Games (Michael Haneke, 2007)

Carlos Losilla (Avui, 05.07.2008): Una agressió visual.

Ferran Auberni (Sota sospita, 04.07.2008): Funny Games.

Antonio José Navarro (Time Out Barcelona, 04.07.2008): Funny Games.

Nando Salvà (Èxit, núm. 84, suplement d’El Periódico): Malson recurrent [article sense enllaç].

Qui és ell —Haneke— per ficar-se amb la complaença i arrogància burgeses, si no hi ha res més arrogant que predicar normes de conducta? Com s’atreveix a construir la seva crítica servint-se precisament d’allò que està criticant? Per això mateix, possiblement, vosaltres odiareu aquesta pel·lícula. I això es el que ell —Haneke— pretén.

ALTRES ARTICLES.

Quim Casas (Èxit, núm. 84, suplement d’El Periódico): Funny Games [article sense enllaç]. Michael Haneke torna a retratar la violència més brutal copiant pla per pla la seva pel·lícula original del 1997.

(..) el “Funny Games” austríac era una raresa per a l’espectador nord-americà, mentre que el “Funny Games” protagonitzat per Naomi Watts, Tim Roth i Michael Pitt compta amb actors coneguts i tindrà una atenció mediàtica considerablement més elevada. Això, a nosaltres, no ens afecta. La primera versió es va estrenar puntualment i va causar un considerable enrenou. Què ens espera davant la visió de la segona? Reconèixer-hi el que ja havíem vist i tornar a sentir la mateixa i inquietant sensació, tot i que matisada per l’absència de sorpresa (..)

Andreu Gomila (Avui, 03.07.2008): Jocs de provocació.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!