Sinopsi 1950. A la ruralia d’Alabama. Temporada de collita del cotó. Un cap de setmana crucial pel bar Honeydripper i el seu amo, el pianista Tyrone “Pinetop” Purvis. Endeutat fins al capdamunt, està decidit a fer el que calgui per guanyar-se els joves recolectors i als reclutes de la base militar d’aquells rodals i fer-li la competència
Chabrol torna a actuar com un entomòleg, examinant la conducta autodestructiva, les vies de supervivència i la perversitat subterrània però refinada que mostra una classe social que creu haver greixat la maquinària del seu declivi (Nando Salvà, Èxit) Des de fa prop de deu anys, Claude Chabrol es troba més enllà del bé i del
Abans que el diable s’adoni que ets mort (Before the Devil knows you’re dead / Antes que el diablo sepa que has muerto / 7h58 ce samedi-là / Onora il padre e la madre), de Sidney Lumet. Ambició desmesurada, fracàs, gelosia, assassinat i culpa són alguns dels elements que toca aquest drama urbà i contemporani
El director d’origen xinés recupera la sensibilitat i l’atenció pels detalls exhibits a Smoke, film que, com Blue in the face, va realitzar en col·laboració amb l’escriptor Paul Auster (Imma Merino, El Punt) La sensació que queda al final és la mateixa que després d’haver llegit un “bestseller” de tema “exòtic” i pretensions “intel·lectuals”: realment
El personatge de David Kepesh –interpretat per Ben Kingsley– (..) és vist per Philip Roth com algú que quan sent el pes de la vellesa continua confiant en el sexe com a afirmació de la pròpia vida. Isabel Coixet decideix, a Elegy, (..) transformar-lo en una altra cosa. No és vist com un personatge transgressor, que
(..) la subtilitat i fins la discreció de la mateixa pel·lícula ni tan sols fan que, mentre la miris, t’adonis de la seva singularitat. I, en canvi, mentre la vas veient alhora sents que et va implicant i atrapant en la mesura que no només presenta amb sensibilitat, però amb un humor que l’aparta de
El que podria ser un melodrama familiar en el més pur estil televisiu esdevé a poc a poc una pel·lícula continguda, sensible, amb molt sentit de l’humor, que tracta el tema de la vellesa i la mort com un més entre d’altres (Carlos Losilla, Avui) Aquest film que parla de la vellesa i la dependència,
Shine a light és més que un documental sobre els Rolling Stones, l’enregistrament d’un dels seus concerts i el testimoni del desplegament tècnic i mediàtic que els envolta. És un intent de copsar l’essència mateixa del rock’n’roll. Judith Vives (Capgròs i Espaiisidor) Shine a light funciona com una veritable celebració de la supervivència. Àngel Quintana
Veure aquest documental de memòria personal fa pensar en el cinema de Joaquim Jordà, i més concretament en el díptic Numax presenta (1980) i Veinte años no es nada (2004), amb el qual Retorn a Normandia comparteix la mirada sobre un passat propi que esdevé radiografia col·lectiva del temps que separa les dues experiències (Núria
Gray destrueix els arquetips d’inspiració bíblica per mostrar-nos uns éssers més complexos que són fruit d’un món en què les alternatives morals són molt més febles, ja que el mal s’ha forjat sota l’espectre del bé i el bé necessita, per assegurar el seu sistema, la força soterrada del mal. El resultat final és contundent,
L’obsessió per la imatge -una constant del cineasta-, la impossibilitat de superar el passat (..) i la reflexió històrica (..) es donen la mà en una pel·lícula potser massa tímida, però tot i així gens convencional, un treball pulcre i digne que sense la música de Fermín Muguruza hauria estat encara més sec i rigorós del
Darrere la seva estructura excessivament melodramàtica hi ha moltes històries amagades i una veritat que no acaba de sortir a la llum (Àngel Quintana, El Punt) (..) un pamflet basat en una visió simplista i unilateral de la situació en aquella part del món (Carlos Losilla, Avui) (..) el relat lliura a l’espectador una profitosa
Com a Contra la paret, Akin vol construir un artefacte alternatiu que en el fons reuneixi la majoria de característiques del cinema “mainstream” d’esquerres: creu que acumular tragèdies fa més profunda una pel·lícula, que com més atractius siguin els intèrprets més sintonitzarem amb les seves misèries, que mesclar històries modernitza (..) (Eulàlia Iglesias, Benzina) A
Rodada amb sobrietat, beneficiant-se de l’ambigua interpretació de Karl Markovics (premiat a Valladolid com a millor actor) en el paper de Salomon Sorovich, Els falsificadors és una nova i valuosa contribució al llarg llistat de títols (..) que d’una forma o altra, amb més o menys risc, amb una forma més explícita o més súbtil, a través
El film, però, fa un viratge cap a un conte cruel que, explicat per una cineasta de 19 anys, reflecteix la impossibilitat de la innocència en un context marcat per la guerra, la pobresa i el fonamentalisme religiós (Imma Merino, El Punt) El film sap encarar un tema espinós amb aparent equanimitat i senzillesa, la