Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

L’HIMNE DE L’ONU PROSCRIT; UNA IGNOMÍNIA QUE PERDURA

Deixa un comentari
Pau Casals dirigint el cor i l’orquestra a l’estrena de l’Himne de l’ONU (24-X-1971)
L’octubre de 1971 hi va haver un fet cultural de primer ordre, l’estrena de l’Himne de les Nacions Unides, amagat en el seu moment pel franquisme i, posteriorment, eliminat de la memòria. Vaig destapar i denunciar la ignomínia el desembre de 2008, gràcies al ridícul del Ministeri d’Exteriors espanyol, però tot i la gran repercussió del meu article i de les gestions realitzades per alguns polítics, amb propostes als parlaments de les Illes Balears, de Catalunya i al Senat de l’estat espanyol, l’himne encara roman proscrit a plena consciència dels dos estats autors de la censura.
La il·lustració de capçalera mostra Pau Casals quan dirigí l’estrena de l’himne que podeu veure i escoltar a https://www.youtube.com/watch?v=col42gODAE4
Després de l’estrena, davant del Secretari General de l’ONU, Casals va fer la famosa proclama: I am a catalan! reivindicant la seva nacionalitat i fent un clam al món en defensa de la pau.

***

LA DESCOBERTA DE LA IGNOMÍNIA

Dia 18 de novembre de 2008, a la inauguració de la cúpula de Miquel Barceló a la Sala dels Drets Humans de les Nacions Unides de Ginebra, el programa de mà repartit als assistents, anunciava a l’ordre del dia que, per cloure l’acte, s’interpretaria l’Himne de les Nacions Unides. Els pocs que coneixíem l’ocultada obra, també coneguda com l’Himne de la Pau, sabíem que era impossible. La sala, atapeïda amb 700 persones, no permetia encabir-hi una orquestra i una coral, tal com exigeix la composició. Quan arribà el moment, es va destapar el lapsus calami dels organitzadors: un violoncel·lista va interpretar El cant dels ocells, melodia que popularitzà Pau Casals. La confusió em va encuriosir i vaig mirar d’esbrinar la font d’un error tan gegantí. D’on provenia tan majúscula equivocació? L’acte estava presidit pel Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki-Moon, el President del Govern Espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i el Cap d’Estat, Joan Carles I. Tractant-se d’un acte oficial, de no haver-se previst l’Himne de l’ONU, el protocol obligava a fer sonar el d’Espanya, com a estat convocant, i el de Suïssa, com a estat amfitrió. No va ser així. S’havien equivocat els organitzadors? Ho vaig mirar d’aclarir i, tot i la ignorància, primer, i la mala fe, després, que demostraren tant el gabinet de protocol de la corona (eufemisme de la Casa Reial espanyola) com el del Ministeri d’Exteriors espanyol que m’insistiren en respondre que la peça interpretada era l’Himne de l’Onu (així figura encara a la web oficial del govern on s’anuncià l’acte), la conclusió va desemmascarar una infàmia que reclamava i reclama reparació!

L’article que destapà la censura de l’himne

L’ARTICLE-DENÚNCIA DEL 2008, LA RECERCA I ELS ACORDS INSTITUCIONALS

Com que cap dels responsables de l’error va amollar el mac a terra, dia 2 de desembre de 2008, dues setmanes després de l’endemesa de Ginebra vaig publicar un article al Diari de Balears, L’Himne de les Nacions Unides roman censurat (1), un altre a Criteri (2) i un tercer, més extens, a Presència (3), per explicar l’endemesa. Aquells articles varen provocar diverses actuacions que detallaré. Abans, però convé relatar la història des dels seus orígens i, com que la relació de Pau Casals amb l’ONU mereixeria un monogràfic, m’he volgut limitar a explicar els eixos bàsics orientats a resoldre el misteri detectat. El 1963, Pau Casals estrenà l’oratori El Pessebre, com a contribució a la pau mundial, dedicat “al 18è aniversari de la creació de l’ONU i al 25è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans”. Anys després, per commemorar-ne el 25è aniversari de l’ONU, l’aleshores Secretari General, U Thant, va sol·licitar a Pau Casals la composició de l’Himne de les Nacions Unides sobre una lletra (4) que, condicionada a recollir el preàmbul de la Carta de les Nacions, s’havia encarregat a Wystan Hugh Auden (5).

I am a catalan!

Una vegada enllestida, l’obra es va assajar i, dos mesos abans que Casals fes els 95 anys, dia 24 d’octubre de 1971, a la seu de l’ONU de Nova York, l’Orquestra i Cors del Festival Casals, dirigits pel seu mestre, presentà com a estrena mundial l’Himne de les Nacions Unides davant de delegats de tot el món que s’aixecaren per aplaudir. Després, Casals s’adreçà als assistents en anglès per fer una emocionada proclama identitària: I am a catalan! (6), abans d’interpretar en el violoncel, amb una crida a la pau mundial (7), El cant dels ocells, la cançó catalana que ell va fer popular i universal. En contrast amb el silenci vergonyant de la premsa espanyola, l’acte va fer història arreu del món i, això no obstant, mai més no s’ha tornat a interpretar l’himne de manera oficial. A partir d’aquell dia comença el misteri. Com així l’himne (8) estrenat oficialment i editat per Alexander Broude Inc. de Nova York ha desaparegut del mapa? Com així roman dins l’arena con la flor romanial? Com així la web de les Nacions Unides qualifica l’obra de Casals i Auden com un himne, però afegeix que l’ONU no té himne oficial? Qui – i per què – va ordenar tirar terra damunt d’aquella composició poètica i musical?

No vaig haver d’investigar gaire per aclarir què va passar. És prou conegut que les paraules de Casals, exiliat, varen ser un mal-te-toc-pesta i una potada al ventre de l’esbombada “apertura democrática” dels Fraga, Castiella i López Bravo, ministres de Franco que presumien de renovadors, mentre feien els ulls grossos a les penes de mort i a la profanació permanent dels Drets Humans i de les llibertats democràtiques. De fet, l’octubre de 1971 el ministre espanyol d’exteriors era Alfredo Sánchez Bella, successor de Fraga en el ministeri, declarat falangista i autor del tancament del diari Madrid. La premsa espanyola, sotmesa a la censura, va amagar la transcendència d’aquell acte i es limità a unes breus línies a l’ABC i a La Vanguardia. No hi ha versió oficial, però els indicis delaten que, amb moviments diplomàtics, Espanya va fer feina de claveguera per desautoritzar l’himne. No debades Pau Casals, juntament a Neruda i Picasso (un músic, un escriptor i un pintor) feia part dels coneguts com “los tres Pablos” que, de manera oberta i en actes públics, condemnaren la dictadura militar de Franco.

De la seva banda, Auden, l’autor de la lletra, havia fet part de les Brigades Internacionals durant la guerra incivil espanyola. Fins i tot va editar un llarg poema, Spain 1937, que es va vendre arreu d’Europa per recaptar fons destinats a despeses mèdiques del bàndol republicà, en què ell menava una ambulància. A més, Auden vivia amb el poeta nord-americà Chester Kallman en manifesta ostentació de la condició homosexual. En definitiva, el govern franquista odiava als dos autors de l’himne per antifranquistes i, per arrodonir-ho, a la Gran Bretanya li va anar bé la maniobra d’Espanya. Els britànics consideraven Auden un traïdor, perquè, l’any 1939, va partir cap als Estats Units, d’on adoptaria la nacionalitat. El poeta, decebut, es mostrà crític amb el seu país nadiu per no haver defensat la causa republicana espanyola i, encara que l’any 1956 Oxford li va concedir una càtedra de poesia, els anglesos no li perdonaren mai la deserció. Tampoc degué agradar gaire als britànics que Casals, en la seva intervenció el dia de l’estrena, deixàs constància que Catalunya va tenir Parlament abans que Anglaterra.

L’actuació d’amagatotis d’Espanya per silenciar l’himne va coincidir amb la mort, quasi simultània, dels seus autors. Auden va morir el 29 de setembre de 1973 i Casals, el 23 d’octubre d’aquell any. Per afegitó, U Thant, la persona que els va encarregar l’himne va morir just un any després. Qui els defensaria? Ningú! Auden i Casals no reberen cap gratitud i encara pateixen injusta censura. Deu ser l’únic cas conegut a la història que s’assassina un himne encarregat oficialment, editat oficialment i estrenat oficialment. És evident que el govern espanyol deu una reparació, però l’ONU també és responsable per haver encarregat l’obra, haver-la presentat i, després, haver-la enterrat, censurat, silenciat i proscrit, accedint a pressions polítiques inconfessables contra els autors.

Els relleus al capdavant de l’ONU han fet que, 40 anys després de la ignomínia, s’ignori la història. La malifeta dels anteriors gestors ha estat substituïda per la pura ignorància dels actuals. No es tracta que hagin fet els ulls grossos o hagin badat. Dia 18 de novembre de 2008, a les Nacions Unides de Ginebra, ningú no va anar a cercar la particel·la de l’himne que s’havia anunciat i ningú no va admetre l’error, però la interpretació de la popular i tradicional cançó catalana El cant dels ocells, anunciada com si fos l’Himne de les Nacions Unides, va servir per desemmascarar l’evidència públicament davant de tot el món. Els fets són els descrits i reclamen justa reparació. Si més no, al bon nom de Casals i d’Auden.

Utilitzant com a referència els meus articles (9) sobre la malifeta, hi va haver un conjunt d’actuacions encadenades amb l’objectiu de reparar l’oblit intencionat. El Parlament de les Illes Balears, en sessió de dia 8 d’abril de 2009 va adoptar aquest acord per unanimitat: “El Parlament de les Illes Balears insta la Secretaria General de Nacions Unides al restabliment solemne de l’himne oficial de la institució. En el mateix sentit insta el Govern de l’Estat a dur a terme les gestions diplomàtiques escaients en favor de l’himne i per reparar el greuge comès contra els autors.” (vg. ANNEX 1, amb la transcripció completa de l’exposició dels distints grups i la resolució). Un acord similar va ser adoptat, poc després, en el Parlament de Catalunya i dos anys després (el març de 2011) per l’Ajuntament del Vendrell, a instància de l’Associació Musical Pau Casals. Però la proposició més interessant va ser la formulada en el Senat espanyol per Pere Sampol. L’endemà mateix del meu article en el Diari de Balears, el senador mallorquí ja va registrar una doble pregunta adreçada al ministre Moratinos, referint-se a l’acte d’inauguració de la cúpula de Miquel Barceló: “Com així es va anunciar l’Himne de les Nacions Unides i, en canvi, es va interpretar El cant dels ocells? Creu oportú instar que Nacions Unides reguli la interpretació de l’himne en els actes solemnes?” Com que la resposta escrita va arribar superat el termini màxim que disposava el ministre, Pere Sampol aprofità la badada per mantenir la pregunta oral que es va debatre dia 23 d’abril de 2008. (vg. ANNEX 2, amb la transcripció completa del diari de sessions), amb l’encreuament de paraules entre Pere Sampol i el ministre Moratinos, el qual després de respostes esquives i compromisos incerts finalment accepta realitzar gestions (“vamos a intentarlo aunque haya pasado mucho tiempo“) i a informar-ne posteriorment.

Tant a la resposta escrita com a l’oral, el ministre fa allò tan conegut de confirmar desmentint. Afirma que va ser idea seva proposar la interpretació amb violoncel de l’Himne de les Nacions Unides, però es delata i tàcitament assumeix l’error, en admetre que la composició no es pot interpretar sense orquestra i coral. El ministre es torna a posar en evidència amb el compromís escrit que, si qualque dia l’ONU decideix adoptar un himne oficial, “España apoyaría una composición de Casals que guardara relación con Naciones Unidas“. Tal compromís amaga un sofisma, perquè, a banda de l’himne, l’altra composició possible de Casals és El Pessebre, compost per Casals en defensa de la pau al món i dedicat al 25è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Però El Pessebre no és un himne; és un oratori. En conseqüència, amb el compromís de Moratinos, Espanya estaria obligada a defensar l’himne de Casals i Auden. Finalment, el ministre aconsella evitar especulacions quan ell, paradoxalment, en fa una de ben desafortunada referint-se a l’any de l’estrena de l’himne: “quizás se perdió la oportunidad de reivindicarlo en aquel entonces“. Aquest pensament faria gràcia en el cas d’haver estat pronunciat amb ironia, però resulta cínic que vulgui fer creure que Franco hauria vindicat un himne de Casals i d’Auden.

 

La premsa, arran de l’article-denúncia, es va fer ressò de la censura hispano-britànica

PERÒ DESPRÉS, QUÈ?

Arran de l’article publicat al Diari de Balears, es posaren en contacte amb mi Carles Coll i Magdalena González. El primer tenia interès en reposar l’Himne amb motiu del proper 40è aniversari de l’estrena, tot i que m’informà que ja havia estat interpretat a Catalunya feia anys sense gaire publicitat ni relleu. La segona va iniciar gestions encaminades a fer sentir l’Himne de les Nacions Unides a la seu de l’ONU a Nova York, amb l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i l’Orfeó Català. Aquesta proposta va córrer el risc de ser assumida per l’ambaixada d’Espanya i fer sonar l’himne sota la bandera d’un dels estats que l’havia censurat. Tanmateix no hauria estat acollit com un acte oficial i reparador. Tenc notícies que Vicenç Villatoro va evitar la humiliant submissió que hauria significat una vexació per a Pau Casals. Fos com fos, el projecte no va reeixir i, a l’espera de temps millors, la proposta es va reduir a una interpretació a Barcelona. Així les coses l’himne roman proscrit i, per justícia i dignitat, reclama que l’ONU el recobri. Els qui ho haurien d’exigir formalment són, per pura lògica, els governs espanyol i britànic que, per tot el que he explicat, haurien de fer un reconeixement públic per haver imposat la censura de l’himne.

I ELS COMPROMISOS PÚBLICS?

Han servit de res els acords dels Parlaments de les Illes Balears i de Catalunya? Evidentment no, perquè no només no s’han executat, sinó que ningú n’ha fet el seguiment que pertocava. S’han fet les gestions aprovades tant davant de les Nacions Unides com del Govern espanyol? O, simplement, no han passat de ser uns acords de mostrador sense cap efecte ni interès? I el ministeri espanyol, que es va comprometre davant del Senat a fer gestions i informar dels resultats, què ha fet? La meva opinió és que seria d’ingenus confiar que l’estat que va silenciar l’himne ara el voldrà defensar, però qui més hauria de liderar la defensa de l’obra d’un fill seu, tan il·lustre, és el govern de la Generalitat de Catalunya, el qual hauria d’assumir la responsabilitat davant els organismes internacionals. No es de rebut que, ni que sigui amb la complicitat del silenci institucional, Casals i Auden encara avui es mantinguin censurats pel franquisme. Tanmateix, la restauració borbònica de 1975 no ha estat reparadora sinó continuadora de l’anticatalanisme. La desídia i la negligència no són virtuts del nostre poble, perquè no fan part de la nostra cultura. Els catalans tenim el dret i, per descomptat el deure, d’exigir que es repari una injustícia històrica contra dos genis de la música i de la poesia, contra dos lluitadors per la pau i la llibertat.

 

NOTES

(1) Vg.: Diari de Balears (2 de desembre de 2008)

(2) Vg.: E-Criteri (2 de desembre 2008)

(3) Vg.: Presència (15 de maig de 2009): amb la lletra en català de l’himne, traduït per Miquel Àngel Llauger

(4) La lletra de l’himne diu:

Eagerly, musician.
Sweep your string,
So we may sing.
Elated, optative,
Our several voices
Interblending,
Playfully contending,
Not interfering
But co-inhering,
For all within
The cincture
of the sound,
Is holy ground
Where all are brothers,
None faceless Others,
et mortals
beware Of words,
for With words we lie,
Can say peace
When we mean war,
Foul thought speak-fair
And promise falsely,
But song is true:
Let music for peace
Be the paradigm,
For peace means
to change At
the right time,
as the World-Clock
Goes Tick-and Tock.
So may the story
Of our human city
Presently move
Like music, when
Begotten notes
New notes beget
Making the flowing
Of time a growing
Till what it could be,
At last it is,
Where even sadness
Is a form of gladness,
Where fate is freedom,
Grace and Surprise.
.
(5) Wystan Hugh Auden (York, Anglaterra 1907 – Viena 1973) és considerat el poeta més influent i important en llengua anglesa des de T. S. Eliot. En els seus primers llibres, carregats d’autenticitat, es mostra convençut que la força de la paraula combinada amb l’acció política canviaran el curs de la història. La seva participació a la guerra espanyola (aquella “gloriosa cruzada contra el separatismo”) el va decebre. La posterior derrota de la causa republicana i l’avanç del feixisme a Europa li feren replantejar molts dels seus postulats.
.
.
.
.
(9) Vull destacar que, a gairebé totes les accions realitzades, s’esmenta la font i l’autor que va destapar i indagar la ignomínia. Vull agrair-ho com a persona que, molt sovint, he estat víctima d’utilització grollera i d’apropiació d’escrits sense indicar-ne la procedència. També vull agrair i destacar molt especialment que l’escriptora i amiga Xesca Ensenyat, només quatre mesos abans de morir, traduís l’article del Diari de Balears a l’anglès i en fes difusió arreu del món.
.

ANNEX 1:

Parlament de les Illes Balears Diari de sessions de dia 8 d’abril de 2009

II.2) Proposició no de llei RGE núm. 3129/09, del Grup Parlamentari BLOC per Mallorca i PSM-Verds, relativa a himne de les Nacions Unides.

I passam ara al debat de la Proposició no de llei RGE núm. 3129, del Grup Parlamentari BLOC per Mallorca i PSM-Verds, relativa a l’himne de les Nacions Unides. Per defensar la proposició no de llei té la paraula l’Hble. Diputat senyor…, qui la defensa? Sr. Antoni Alorda, té la paraula.

EL SR. ALORDA I VILARRUBIAS: Gràcies, Sra. Presidenta. “Amb tot l’entusiasme, sona, músic, les cordes perquè puguem cantar”. Així comença aquest himne -no l’entonaré-, l’himne oficial de Nacions Unides. La lletra és de Wystan Hugh Auden i la música de Pau Casals. Per cert, la versió que he llegit, la té en el seu bloc, l’ha traduïda, Miquel Àngel Llauger, col·lega del nostre grup, i crec que també n’ha sortit una versió molt reeixida, per si la volen consultar. L’himne va ser comanat per U Thant com a secretari general de Nacions Unides amb motiu del 25 aniversari de Nacions Unides, i fou solemnement estrenat l’any 1971. De llavors ençà sembla que aquest himne ha desaparegut. Avui reconec que presentam una d’aquelles iniciatives que semblen menors, que no afecten directament al dia a dia dels ciutadans del país, i que tanmateix crec que ajuden a dignificar el paper del Parlament, perquè procuren dignificar, procuren reparar injustícies històriques, i transmetem entre tots missatges a favor de les llibertats i de la nostra condició de ciutadans del món. La iniciativa els he de confessar que sorgeix, i tota la seva argumentació hi està recollida, d’un article del Sr. Bartomeu Mestre al Diari de Balears de dia 2 de desembre de l’any 2008, on explica els avatars de l’himne i explica com se’n tem, amb la seva presència, a la inauguració de la cúpula de Miquel Barceló, un altre felanitxer, de Nacions Unides, on s’anuncia en aquell acte solemne que sonaria l’himne de l’entitat. El Sr. Mestre coneixia la peça instrumental, sabia que era per a cor i orquestra, i li va sorprendre que en aquell espai tan reduït es pogués interpretar. En realitat allò que al final va sonar va ser El cant dels ocells en versió de Pau Casals, aquella peça popular catalana que ha popularitzar universalment aquell genial músic català. De fet va ser en aquell acte de 1971, quan s’inaugurava l’himne, que hi ha unes imatges jo crec que conegudes per tothom perquè varen circular, durant anys han estat circulant com una defensa de la llibertat, que va ser quan, una vegada interpretat l’himne, Pau Casals pren la paraula i expressa una denúncia del règim franquista i la seva proclama “ I’m a catalan”, just abans d’interpretar precisament El cant dels ocells, i aquestes són imatges colpidores que encara circulen per la xarxa i que són consultades arreu del món. Bé, idò, a partir d’aquella inauguració solemne l’himne desapareix. El Sr. Mestre aventura en aquest article, que hi pot haver hagut una censura, primer unes pressions del franquisme; és cert que també el mateix poeta Auden és un poeta incòmode, i hem de convenir que en tot cas és sorprenent allò que va succeir. No hi ha una versió oficial, però d’ençà que el 1973 moren Auden i Casals l’himne s’oblida. Des del nostre grup hem pensat que valdria la pena que aquest parlament fes un gest. Pau Casals per descomptat no mereix aquesta ofensa, ni com a músic ni molt menys com a defensor demòcrata, haver tengut cap mena de represàlia el seu art per aquestes conviccions. Per això proposam que avui el Parlament miri de reparar aquest greuge i demani a la Secretaria General de Nacions Unides el restabliment solemne de l’himne oficial de la institució, i en el mateix sentit que insta el Govern de l’Estat a dur a terme les gestions diplomàtiques escaients en favor de l’himne i per reparar el greuge comès contra els autors. Aquesta mateixa iniciativa, la té presentada el senador Pere Sampol per promoure també que sigui el Govern de l’Estat el que tengui aquest gest, i crec que a tots ens honoraria donar aquesta empenta, recuperar aquesta peça musical, seria bo per al patrimoni de Nacions Unides, i jo crec que també seria un missatge en benefici de la justícia i de les llibertats en el món.
Per tant, confiant en la unanimitat d’aquesta cambra en aquesta humil petició però plena de significat, acab la meva intervenció. Moltes gràcies, Sra. Presidenta.

LA SRA. PRESIDENTA: Moltes gràcies, Sr. Alorda. En torn de fixació de posicions, grups que vulguin intervenir? En nom del Grup Socialista el Sr. Costa té la paraula

EL SR. COSTA I SERRA: Gràcies, Sra. Presidenta. Crec que no és menor; la simbologia de les institucions forma una part important de la mateixa, però voldria que la política fos com la música, que com diu Auden a la lletra de l’himne, i he tengut el plaer de llegir-la, i diu “perquè amb els mots mentim, i amb els mots diem pau quan volem dir guerra i amagam la maldat, i fem promeses falses. La cançó és vertadera, que la música sigui un model per a la pau, perquè la pau vol dir canviar cada cop que ens ho marca el tic-tac del rellotge del món”. Crec que la història ja s’ha emmarcat d’una forma clara pel portaveu que m’ha precedit en l’ús de la paraula, i per tant no en faré una reiteració. Jo crec que s’ha de ficar en un context molt diferent que vivia el món a l’actual; l’hem de situar fins i tot en uns usos socials i en una relació geopolítica molt diferent, i probablement les pressions de diferents estats, entre els quals hi havia la del general, com deia un, segur que va pressionar perquè aquest magnífic músic no pogués dar la música a l’himne de Nacions Unides, i probablement un magnífic poeta, exbrigadista de les Brigades Internacionals i homosexual, anglès, no pogués posar la lletra a aquest mateix himne. Crec que és un avanç poder entrar en una realitat normalitzada, amb una societat democràtica allí on convivim tots i amb una societat allà on el respecte cap a la diferència sexual és simplement una part més de la vida; ja no hi ha allò que deien abans, els normals i el no normals, sinó que hi ha opcions sexuals diferents i per tant no hi ha d’haver cap discriminació per aquest motiu. Jo crec, i per això ho apuntava molt bé el portaveu Sr. Alorda, que crec que més que res és la restauració a la dignitat del que representaven els dos que varen intervenir en l’himne, el poeta, l’escriptor i el músic, i aquest és jo crec el reconeixement que la comunitat internacional a allò que representen ha de fer. Però crec que així com he volgut fer un reconeixement a la part de l’himne, crec que queda a Nacions Unides una altra cançó igual o més important, és a dir, que sigui realment l’òrgan de Nacions Unides que més enllà dels interessos d’estat, com amb un senzill himne es produeixen conflictes internacionals, vulneracions de drets humans com es produeixen al Sàhara, a Palestina, o crims contra la humanitat per interessos d’estat no quedin impunes, o resolucions de Nacions Unides no quedin injustament aturades com els conflictes que anteriorment he mencionat. Gràcies.

LA SRA. PRESIDENTA: Moltes gràcies, Sr. Costa. En nom del Grup Popular el Sr. Cardona té la paraula.

EL SR. JUAN I CARDONA: Moltes gràcies, Sra. Presidenta. Jo no seré tan líric com el Sr. Costa, llegint la poesia, però sí que vull anunciar, d’una manera si tan volen menys solemne, però sí la voluntat del Partit Popular de donar suport a aquesta moció. Sí que he de dir que algunes coses m’han fet pensar, per exemple que és cert i reconec que, aquest tipus de proposicions, està bé dur-les al Parlament i sobretot amb la intenció, com deia el Sr. Alorda, de reparar injustícies històriques. Però és que ara acabam de rebutjar fa un moment una reparació d’una injustícia històrica; crec que la igualtat de la dona és una injustícia històrica també que s’ha de reparar, i aquí l’hem rebutjada; bé, uns, els altres no l’hem rebutjada. Per tant dins aquesta filosofia, dins aquesta idea que tots compartim, jo suggeriria que procuràssim restaurar, recuperar, reparar totes les injustícies històriques i no només unes quantes. Dit això hi ha una qüestió també que vull comentar. Mirin, jo crec que allò important és la decisió de recuperar l’ús de l’himne de les Nacions Unides, crec que és important, i si volen egoistament, fins i tot, vull dir que un dels autors és una de les persones més universals que ha nascut en aquest país, i si volen ja des del punt de vista purament egoista nostre, que estam orgullosos que una persona s’hagi triat per fer aquest himne, idò ja només bastaria això, però crec que també té un altre significat fins i tot com a símbol de pau. La resta, permetin-me que els ho digui, la resta no importa, o a mi almenys no m’importa; és a dir, jo ara entrar a parlar sobre si probablement hi va haver pressions o no, sense tenir certesa que hi hagués aquestes pressions o no, i haver de continuar dient probablement, com han dit els altres portaveus, em pareix que és absolutament innecessari. Allò important què és?, voler recuperar aquest himne? Idò això és el que hem de fer, i em pareix molt bé aquesta proposta que fa el grup del BLOC. Jo, com que crec que dins la proposta es diu que s’han de dur a terme gestions diplomàtiques, a mi em permetran que els faci un suggeriment, no és una esmena però sí un suggeriment. Amb aquesta redacció de l’acord no sé si és estrictament diplomàtica l’expressió final, vull dir que el Parlament de les Illes Balears insta la Secretaria General de les Nacions Unides al restabliment solemne de l’himne oficial de la institució, perfecte, i en el mateix sentit insta el Govern de l’Estat a dur a terme les gestions diplomàtiques escaients a favor de l’himne, perfecte. I crec que fins aquí hauria de ser el text; jo suggeresc al grup proposant que l’expressió “per reparar el greuge comès contra els autors”, com que fins ara només hem dit “probablement” i, com que si parlam de consens i si parlam sobretot de relacions diplomàtiques, no sé si el més diplomàtic és aquesta expressió i suggeriria que la suprimissin. Però de tota manera comptin amb el vot favorable del Partit Popular respecte d’aquest acord. Moltes gràcies, Sra. Presidenta.

LA SRA. PRESIDENTA: Moltes gràcies, Sr. Cardona. El grup proposant vol intervenir per contradiccions? Té la paraula el Sr. Alorda.

EL SR. ALORDA I VILARRUBIAS: Gràcies, Sra. Presidenta, no només per agrair sinó per subscriure tota la resta de paraules que s’han aportat. Jo crec que fins i tot el suggeriment que ens fa el portaveu del Grup Popular es pot tenir present, el que gestioni. Jo crec que si no és una esmena tampoc no importa modificar la iniciativa. El greuge comès entenc que es pot entendre fins i tot el fet mateix que dos autors de prestigi tenguin durant 30, 40 anys aviat, una obra lliurada sense tenir la seva eficàcia com himne, més enllà dels motius, que és el que en tot cas seria més el major retret. Jo crec que qualsevol secretari general de Nacions Unides que proclami que recupera l’himne, segur que dins el seu speech inicial apuntarà que lamenta que durant aquests 40 anys no s’hagi pogut interpretar o no s’hagi interpretat, més enllà de quines hagin estat les motivacions. Per tant també hi ha aquest element, amb dos grans artistes, cada un dins la seva vessant, i per tant jo crec que serà bo i positiu. Només una precisió d’allò que s’ha dit, que una cosa és qüestionar el que i l’altra el com. Jo crec que tots estam a favor de la igualtat, tots estam a favor de la pau; a vegades l’instrument per arribar-hi, ens hi posam o no ens hi posam d’acord, però una cosa és discrepar del com i l’altra molt diferent és del que. I en tot cas, com que el destí és…, o la nostra aposta és com acaba aquest himne, que el destí és la llibertat, (…) aquí ens hi hem de trobar, com també la gràcia i al final la sorpresa que és el final d’aquest himne, i crec que tot serà bo, que tots ens sorprenguem en positiu amb iniciatives positives; avui n’hem aprovades dues de tres per unanimitat, i això també jo crec que en una comissió d’Institucionals també apunta més bé que no els retrets que no la manera de veure com implementar unes determinades polítiques. Moltes gràcies.

LA SRA. PRESIDENTA: Moltes gràcies, Sr. Alorda. Passam, doncs, a… La donam aprovada per unanimitat, si els pareix bé. En conseqüència queda aprovada per unanimitat.
.
ANNEX 2

Preguntes del Senador Pere Sampol al ministre Moratinos (amb les respostes!) Contestación del Gobierno a la pregunta de D. Pere Sampol i Mas, del Grupo Parlamentario Mixto, sobre las causas por las que se modificó el programa de la solemne inauguración de la cúpula de la Sala de los Derechos Humanos de la sede de la Organización de las Naciones Unidas (ONU) en Ginebra (Suiza) y se suprimió la interpretación del Himno de dicha Organización. (681/000805)

La señora PRESIDENTA: A continuación, señorías, pasamos al tercer punto del orden del día, que es la contestación del Gobierno a la pregunta de D. Pere Sampol i Mas, del Grupo Parlamentario Mixto.

Tiene su señoría la palabra por cinco minutos como máximo, senador Sampol.

El señor SAMPOL I MAS: Gracias, señora presidenta. Convendrá conmigo, señor ministro, en que el tema objeto de esta pregunta como mínimo es curioso, incluso con ciertas dosis de misterio. Por ello he mantenido la pregunta en comisión, a pesar de que su ministerio me la ha respondido por escrito, cosa que agradezco. Lo primero que sorprende de esta historia es que el programa oficial de la inauguración de la cúpula de las Naciones Unidas, obra de Miquel Barceló, en la sala de los Derechos Humanos de las Naciones Unidas, anunciara la interpretación de “El himno de las Naciones Unidas”, cuando, como admite en su respuesta escrita, este himno nunca llegó a ser oficializado como tal. Pero para mí lo más importante –y de ahí la insistencia de la pregunta- es intentar esclarecer por qué el “Himno de las Naciones Unidas y de la Paz”, obra de Pau Casals y del poeta británico Wystan Hugh Auden, ha permanecido en el olvido desde su estreno oficial el 24 de octubre de 1971, en la sede las Naciones Unidas de Nueva York. Porque lo cierto es que el entonces secretario general de las Naciones Unidas, U Thant, lo encargó formalmente, incluso indicando a Auden que el texto debía referirse al preámbulo de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, como así es. El himno, además, se estrenó oficialmente y con gran éxito, no consta que nadie mostrara la menor crítica u oposición. La prensa internacional mostró entusiasmo por la calidad de la obra, si bien la prensa española del momento lo silenció. No solo esto, sino que el himno se editó oficialmente por el sello de Alexander Brown ¿?, en Nueva York, con el título “Himno de las Naciones Unidas”. A partir de aquí empieza el misterio. ¿Cómo es posible que de un himno encargado, estrenado y editado oficialmente se niegue la oficialidad? ¿Qué oscuros intereses maquinaron para que la gran composición de Auden y de Casals fuera proscrita? El investigador mallorquín Bartomeu Mestre ha desarrollado la única explicación posible: Pau Casals formaba parte de los tres Pablos: Picasso, Neruda y el mismo Casals, músico, que condenaron el franquismo en sus giras por todo el mundo; de hecho Casals era un exiliado republicano, el propio himno lo compuso en su exilio en Puerto Rico. Por su parte, Auden formó parte de las Brigadas Internacionales y esto también debió provocar el odio franquista; incluso fue muy crítico con el Gobierno británico, al que acusó de abandonar a la República española, hasta el punto que dejó su país y se nacionalizó norteamericano; además nunca ocultó su homosexualidad, y sitúense en lo que esto suponía a principios de los años setenta. Por si fuera poco, el día del estreno mundial del himno, interpretado por la orquesta y coros del Festival Casals, dirigidos por el propio maestro, de 95 años, Pau Casals pronunció aquel extraordinario discurso que proclama su catalanidad -I’m a catalan, empezaba- y en el que defiende la democracia poniendo, por ejemplo, la propia Cataluña como primera nación del mundo que ya en el siglo XI tuvo el primer parlamento, incluso antes que Inglaterra. En este discurso proclamaban la paz en el mundo y contra la inhumanidad de las guerras. Por tanto, no es difícil imaginar la reacción de las autoridades franquistas españolas, y quien sabe si también de las propias autoridades británicas, pues no podían consentir que dos de sus principales detractores pasaran a la posteridad como autores del himno de las Naciones Unidas y de la paz, y debieron utilizar todas sus malas artes para impedirlo; y lo impidieron. A pesar suyo, Pau Casals ha pasado a la historia como un catalán universal y una canción popular interpretada por él, “El cant dels ocells”, se ha convertido en un auténtico himno a la paz. Por su parte, Auden es un icono indiscutible de la poesía inglesa y objeto de culto en las universidades norteamericanas.
Señor ministro, en su respuesta advierte que las Naciones Unidas admiten la necesidad de tener un himno, si bien no aceptan sugerencias al respecto. Yo admito que el mundo de la diplomacia es muy complicado, pero usted es un diplomático con una gran experiencia y no dudo que sabrá transmitir a las Naciones Unidas la necesidad de reparar una injusticia histórica. Desde el ámbito político hoy no existe ninguna causa que justifique dejar perder este magnífico himno, obra de dos grandes genios y luchadores por la paz y por la democracia, por razones ideológicas que escapan de la pugna derecha-izquierda y que obedecen a pugnas entre demócratas y franquistas.
No sé hasta dónde podrá llegar en su respuesta, pero no dudo que, como demócrata y gran diplomático, y una vez que ha resurgido este tema de forma accidental, hará lo posible por convencer a las autoridades de las Naciones Unidas para recuperar y adoptar oficialmente como himno de las Naciones Unidas y de la paz la composición de Pau Casals y Wystan Auden.
Muchas gracias.

La señora PRESIDENTA: Gracias, señor Sampol.

Señor ministro, tiene la palabra.

El señor MINISTRO DE ASUNTOS EXTERIORES Y DE COOPERACIÓN (Moratinos Cuyaubé): Muchas gracia, señora presidenta. Le doy las gracias por su pregunta, pues cambia el registro tradicional de este tipo de comparecencias e intervenciones en la Cámara. Siempre es una enorme satisfacción poder hablar de Pau Casals o de Auden, dos personalidades admiradas que no necesitan presentación y que gozan de gran estima.
Mi respuesta inicial es que no vea fantasmas ocultos y voluntades extrañas en el porqué de que no se aceptara en su momento o no se consiguiera cerrar esa solicitud del antiguo secretario general de Naciones Unidas, Utan, respecto al himno de Naciones Unidas de Pau Casals.
Si no hubiese sido por mi propia intervención y sensibilidad hacia Pau Casals no se hubiese producido esta pregunta, pues fue preparando la inauguración de la Sala de los Derechos Humanos de la Alianza de Civilizaciones del Palacio de las Naciones cuando se me ocurrió sugerir -porque conocía el encargo que se hizo en su día a Pau Casals-, al mismo tiempo que los discursos oficiales de Su Majestad el Rey y del presidente del Gobierno, la celebración de ese pequeño acto musical donde poder recuperar el himno de Naciones Unidas de Pau Casals, cuyo encargo era conocido por muy poca gente. Al final, por cuestiones de tiempo y organización, no pudo escucharse el himno y fue sustituido por la interpretación del que ya es conocido como el gran himno por la paz y los derechos humanos, “El cant dels ocells”, que goza de reconocimiento universal.
No obstante, haremos llegar alguna aproximación en este sentido al secretario general de Naciones Unidas, Ban Ki-moon -que reacciona positivamente ante cualquier sugerencia de la diplomacia española y que, lógicamente, conoce la excelente obra de Pau Casals-, aunque no le doy ninguna garantía, pues como señalábamos en la respuesta escrita, Naciones Unidas tiene sus propios criterios a la hora de asumir un himno. Ya sabemos que los himnos son siempre muy complicados y quizá se perdió la oportunidad de reivindicarlo en aquel entonces. Por lo tanto, no vea fantasmas y obstrucciones en este acontecimiento, sino que, desgraciadamente, las circunstancias no permitieron cerrar esa petición. Vamos a intentarlo, aunque quizá haya pasado mucho tiempo. Desde luego, puede contar con la admiración y el respeto que todos tenemos a la obra del compositor español, Pau Casals.

La señora PRESIDENTA: Muchas gracias, señor ministro. Señor Sampol, tiene la palabra.

El señor SAMPOL I MAS: Muchas gracias, señora presidenta.
Valoro su compromiso de presentar alguna gestión ante el secretario general de Naciones Unidas. Me pide que no vea fantasmas ni complots, pero ¿qué otra explicación puede existir al hecho de que un himno encargado formalmente a dos genios ya consagrados en aquel momento -Casals, como he dicho, contaba ya con 95 años- no se aprobara? Ni Casals ni Auden eran personajes cómodos para la España de Franco, incluso, ni siquiera para el Reino Unido. No sé si habrá constancia en los archivos del ministerio de si su antecesor en aquel momento, creo que era el ministro López Rodó, llevó a cabo alguna maquinación…

El señor MINISTRO DE ASUNTOS EXTERIORES Y DE COOPERACIÓN (Moratinos Cuyaubé): Los archivos están abiertos y los pueden consultar.

El señor SAMPOL I MAS: En todo caso, debería ser un motivo de orgullo para el Gobierno español que la parte musical del himno de las Naciones Unidas fuera obra de un catalán como Pau Casals. En todo caso, sería muy triste que este himno no se oficializara por motivos técnicos o musicales, sino por presiones por parte de la dictadura del general Franco. Sitúense ustedes en la época y en lo combativos que fueron estos dos artistas. No debía ser muy grato para las autoridades del momento que uno de sus principales adversarios tuviera el reconocimiento mundial de ser el autor del himno de las Naciones Unidas.
En todo caso, se tendría que reparar esta injusticia histórica. Me quedo con su promesa de efectuar gestiones al respecto ante el secretario general de Naciones Unidas, esperando que concluyan positivamente.
Muchas gracias, señor ministro. Muchas gracias, señora presidenta.

La señora PRESIDENTA: Gracias, señor Sampol. Para terminar, tiene la palabra el señor ministro.

El señor MINISTRO DE ASUNTOS EXTERIORES Y DE COOPERACIÓN (Moratinos Cuyaubé): Vuelvo a reiterar que es un orgullo para todo español que el himno de Naciones Unidas esté escrito por un gran compositor como Pau Casals, como también es un gran orgullo para todos los españoles el tener dos salas en el Palacio de las Naciones de Ginebra obra de José María Sert y de Miquel Barceló, pues tanto la cúpula de Barceló como los frescos de José María Sert contribuyen al compromiso de España con Naciones Unidas.
Si tenemos el punto de vista pictórico, sería muy satisfactorio tener también la contribución musical.
El periodo del franquismo es el periodo del franquismo, estamos en el siglo XXI y lo que hay que hacer es –como he dicho- llevar a cabo una gestión diplomática y ver si es posible conseguir que Naciones Unidas se dote de un himno, que es el primer acuerdo que tienen que alcanzar los 192 países que ahora forman parte de Naciones Unidas, y, en segundo lugar, que acepten la propuesta, pero la personalidad de Pau Casals y de Auden quizás avalan ese esfuerzo, que, desde luego, vamos a hacer. Le tendremos informado.

…i encara bela!

 

Ginebra 2008. Damunt el bastiment a la cúpula dels Drets Humans en construcció

 

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 11 d'abril de 2012 per Bartomeu Mestre i Sureda

  1. Hi ha un maquiavelisme innat, incrustat a l’ADN de l’Estat Espanyol. Ho tenen tan assumit que el mentir els raja fresc, transparent i regalat com l’aigua de la millor font… Cada vegada que em trobo amb relats com els d’en Tomeu Mestre, quedo esbalaït…, i puc creure’m els estudis històrics d’en Jordi Bilbeny.
    Intentaré divulgar els escrits d’en Tomeu Balutxo: és el mínim que puc fer per ajudar la seva dedicació.
     
  2. Sempre que m’he assabent’ho de quelcom com això em fa molt mal, i voldria marxar de aquest estat tant franquista i dictador

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.