Etziba Balutxo...

El Tesorillo. Mallorquins rere les passes de Joan March és un llibre apassionant d’Honorat Bauçà i Margalida Juan que desenteranyina les peripècies d’unes famílies mallorquines que feren feina per Joan March a un latifundi andalús.

Dia 18 d’agost a Ses Salines, amb els autors i Biel Majoral, vaig fer de padrí jove il·lustrant la intervenció amb una presentació en power-point. Aquí teniu, mínimanent retocat i ampliat, el text que vaig llegir.

* * *

Qualsevol activitat literària ha d’aportar a la gent qualque cosa que no sap o, almenys, no ha d’avorrir. Amb aquest axioma, podria concloure que la recerca d’Honorat Bauçà i Margalida Juan ens lliura una informació desconeguda que té la virtut d’enganxar-nos a una lectura farcida d’intriga i passió. Aquest fet d’ampliar-nos el coneixement i de fer-ho amb un llenguatge viu és poc freqüent en aquestes saons, on la gent es repeteix o diu les coses sense traça. N’Honorat i na Margalida ens brinden un llibre veraç, ben escrit, molt interessant i absolutament recomanable.

Arran d’una trobada de documents, els autors iniciaren una recerca que els ha permès destapar un episodi, callat pels protagonistes i llurs descendents, que analitza uns anys de la vida d’un latifundi. El Tesorillo escampava 24.000 quarterades per Màlaga i Cadis, amb 12 km de costa i més de 300 cortijos. L’any 1928, Joan March comprà la finca i la societat que l’explotava al Marquès de Larios, amb l’aparent intenció de parcel·lar-la, i n’encarregà l’explotació agrària a persones de la seva confiança que havien dirigit sa Vall. És bo d’imaginar el rebombori dels jornaleros en veure comparèixer uns majorals mallorquins, als qui difícilment entenien i als qui haurien d’obeir, i veure com arribaven amb màquines agrícoles que posarien en risc la seva feina. Bastit sobre els retrats dels protagonistes, bàsicament saliners i campaners, la narració explica el poder dels homes d’en Verga i les peripècies que varen patir. Es posa èmfasi en la proximitat de la finca amb Gibraltar, la qual cosa a més d’afavorir el contraban, va servir a Joan March com a via d’evasió, després de, com ell sabia fer, corrompre i subornar els directius del penal d’Alcalà d’Henares i, tot seguit, fer-los xantatge per fugir.

Els autors han estructurat el llibre conferint un tracte personalitzat a cada protagonista. Aquesta tècnica els permet contrastar versions i resoldre l’embull de llinatges duplicats. Esvaeixen enigmes, però avisen que hi ha més coses que, de moment, han estotjat. No fan sang amb els descobriments i circumscriuen la recerca a fets provats. El llibre és dens, però es llegeix en dues fues, amb l’impuls d’unes il·lustracions que canten santa clara. El resultat és un complet compendi de l’univers de Joan March: contraban, amors furtius, explotació, negocis bruts, guerra, especulació, assassinats, secrets… Com a les novel·les d’aventures, hi trobareu passió, amor, odi, venjança, traïció, intriga i, encara que els autors defugen l’especulació, si patiu la funesta mania de pensar o la malaltia crònica de destapar amagatalls, rebreu una calabruixada d’evocacions.

Trobareu estremidors alguns passatges d’aquesta història, millor dit, d’aquestes històries. Per exemple, arran de la mort de Miquel Perelló, detingut i afusellat per les milícies republicanes per no haver partit com els altres en no voler abandonar la maquinària agrícola, Raimundo Burguera, secretari de confiança de March, escriu una carta als familiars per informar de la tragèdia i els recorda el deute que Perelló tenia contret i que superava els deu mil duros. D’això se’n diu aprofitar el sobre i el segell, però delata la manca d’escrúpols d’en Verga.

Un altre relat que inquieta i fa pensar és la mort de l’amo Antoni de sa Vall i el seu cunyat, Miquel Felia. A qui beneficiaven les morts? Com així es va tapar el crim? Com així no perseguiren els assassins? Amb l’ascendent que tenia March sobre Franco, com així ni es va investigar? Podria ser que els dos encarregats fessin negocis particulars? Potser l’estraperlo que va dur a la presó Antoni Burguera es feia d’amagat d’en Verga? Feia ostentació de riquesa en aquells anys de misèria? O va fer allò que no agradava al senyor: cridar l’atenció amb el parament de la casa i un combregament sumptuós? Potser la parcel·lació tan anunciada a Madrid sis dies abans, a les noces de Bartomeu March, anava endarrerida, tot i les instruccions rebudes? De fet, fins un any i mig després d’aquelles morts de maig de 1943, no comença a aparèixer publicitat en premsa de la parcel·lació del Tesorillo. El primer anunci és de dia 10 d’octubre de 1944: Parcelamiento de San Pablo, la mejor finca del grupo Tesorillo; dia 24 d’octubre s’anuncia el de La Herradura, el mejor cortijo del patrimonio; dia 28 de novembre el de La Dehesa de Guadalquitón, la mejor de las que posee la Sociedad. La cosa no devia anar com volien, perquè el 31 d’octubre publicaven un anunci gegant per advertir que “Habiendo circulado rumores de que se han parcelado todas las tierras y casas, la Sociedad Industrial y Agrícola de Guadiaro hace público por el presente que los únicos cultivos completamente vendidos son los olivares de riego y secano.” Les coses no anaven com s’havien pensat i, fos per la malfiança de la gent de la contrada o per la misèria del moment, la publicitada promoció s’allargaria més de sis anys. També sobta l’actuació de March, després dels assassinats, fent aixecar un monòlit dedicat als morts, a la sortida del poble de San Martín, i patrocinant la tornada dels cadàvers a Campos, com havia fet amb Rafel Garau a Santa Margalida.

Sorprèn igualment l’interès personal d’en Verga a distribuir les comissions als hereus dels morts i, fins i tot, a destinar una quantitat important a l’amant clandestina d’Antoni Burguera que haurien de pagar per força els familiars que no l’acceptaven. Tot plegat, fa part de la vida secreta de Joan March, però el seu currículum i la litúrgia que envolta els fets conviden a no descartar la seva implicació en el doble assassinat.

El llibre té el rigor que exigeix una investigació. Només hi he trobat un punt obscur derivat del criteri dels autors a orientar la recerca cap a les persones. Potser aquesta orientació els fa passar de puntetes sobre una qüestió, al meu entendre transcendental, que no hauria ocupat gaire pàgines més de la publicació: la Reforma Agrària, aprovada l’any 1932 i aplicada anys després, alteraria el curs de la història i, específicament, la vida dels protagonistes. Dia 19 d’abril de 1936, just dos mesos després de la victòria del Front Popular, el diari ABC publica: “El director del Instituto de Reforma Agraria ha recibido hoy el siguiente telegrama del jefe del servicio en la provincia de Cádiz: Ayer, cumpliendo acuerdo Junta provincial, ocupóse finca «El Tesorillo», propiedad de Juan March, donde podrán asentarse aproximadamente mil familias.” Dos dies després, el 21 d’abril, La Vanguardia confirma l’ocupació que, com és sabut, va afectar altres latifundis de l’estat: “Comunican de La Línea que han sido incautados para la Reforma Agraria los terrenos del lugar conocido por «El Tesorillo», propiedad de don Juan March, y se ha procedido al reparto de tierras.” Ja podeu imaginar la pujada de sang d’en Verga! Una raó més per animar i patrocinar la insurrecció feixista contra la República, un cop d’estat fet a grapades que provocaria la mort de més de mig milió de persones. No havien passat tres mesos d’ençà de l’ocupació de la finca quan, el juliol de 1936, s’aixecà l’exèrcit i només en passaren dos mes fins que, l’octubre del mateix any, les tropes revoltades, a instància de Raimundo Burguera, recobraren el domini de la finca per reincorporar-hi els mallorquins, que s’havien amagat a la mateixa finca o s’havien refugiat a Gibraltar.

Com deveu endevinar, el llibre apassiona, commou i manté un ritme frenètic. Provoca l’interès dels lectors i obliga a fer preguntes. La primera que m’he fet és: què en sé jo, d’en Verga? A més de les sentències populars (cada dia neix un beneit, l’important és saber-lo trobar), de les seves tècniques per fer negocis (no m’interessa el projecte, només qui el dirigirà. Si teniu l’home que el dugui, m’interessa el projecte.) i de les seves malifetes, escoltades a l’àmbit discret i familiar, l’any 1976 vaig comprar i llegir el llibre de Manuel Domínguez Benavides, El último pirata del mediterráneo, on hi ha informació incorrecta, esbiaixada i encriptada, però que situa l’atmosfera i l’univers de Joan March, transvestit de Juan Albert, a qui presenta com “el ladrón del dinero y de la conciencia de su país”. Un altre referent important per a mi sobre en Verga el vaig descobrir gràcies al treball que vaig fer sobre el llibre L’illa de la cara girada d’Albert Vigoleis Thelen, un escriptor alemany que l’any 1954 publicà les memòries novel·lades sobre la seva estada a Mallorca entre 1931 i 1936. Vigoleis no juga amb eufemismes i qualifica Joan March d’assassí sense escrúpols, descriu els negocis bruts durant la guerra, el tràfic de drogues, el suport a Franco a canvi d’una permanent immunitat i destapa un assassinat concret: el del gerent del club Venta Eritaña de Palma. Tot això ara ja ho sap tothom, sobretot d’ençà de la cabdal contribució de Pere Ferrer Guasp, autor d’excel·lents aportacions sobre l’sponsor de Franco i prologuista del llibre que avui presentam. Aleshores, la pregunta s’ha de concretar més: què en sé jo, d’en Verga, que no s’hagi divulgat? Dues coses. Sé on s’amagà a Felanitx: a la Travessa d’en Riera, a Can Bono, on encara hi ha el zulo. I sé també de la cisterna condemnada del magatzem de Can Balutxo al carrer de la Mar. La segona cosa és més sucosa. L’any 1979, un llibreter de vell m’explicà la tècnica que seguia per comprar biblioteques familiars per, després, vendre els llibres a la menuda: parar esment a les esqueles. En veure noms de casa bona, principalment botifarres i millor si tenien molts de fills, es plantava a la casa mortuòria carregat de targetes que repartia als familiars als quals, en un sentit condol, deixava caure que, anys enrere, havia tractat sobre la gestió de la biblioteca amb la persona morta. El llibreter definia la tècnica al detall: “El mort ha de ser calent quan fas la visita, però has d’esperar que sigui fred per fer el negoci i, sobretot, esperar que siguin els hereus que et vénguin a cercar. La visita només és l’esca.” El llibreter sabia que, passats uns dies, els hereus tindrien problemes per xapar la biblioteca i algú en suggeriria la venda. L’èxit estava garantit i l’avalava una teringa d’operacions comercials fetes a Mallorca prou conegudes. Doncs bé, el llibreter m’explicà que va aprendre la tècnica arran d’una conversa amb Joan March, amb qui havia mantingut petits tractes. En Verga li va ensenyar a comprar a l’engròs i vendre a la menuda (deia que un peix gros no té tantes espines com una dotzena de petits), però sobretot li va fer veure que les esqueles eren una immillorable oportunitat de negoci.

Així com els pagesos miren les estelles i els somiadors les estrelles, Joan March era l’home que mirava les esqueles! En posaré un exemple, relacionat amb El Tesorillo. L’1 d’abril de 1926 Joan March crea la Banca March, una catapulta més d’enriquiment. A la setmana de seure al nou despatx, va veure l’ostentosa esquela de la Marquesa de Larios, amb informació de les dotzenes de misses que es dedicarien a la morta a moltes esglésies de Madrid i Màlaga i a totes les de l’entorn de la finca El Tesorillo. La direcció de la Banca March, a més d’accentuar el caciquisme, brindava al fundador el millor i més barat actiu: informació! Així va saber que el Marquès, just en morir la dona, disposà traslladar la residència de la finca andalusa a la seva segona possessió: La Dehesa de los Llanos a Albacete. Segur que March també va saber que l’economia del marquèsestava en una situació precària, perquè feia pocs mesos havia comprat les bodegues de Pedro Giménez, descapitalitzades i necessitades d’inversió. L’esquela, efectivament, era una oportunitat clara de negoci.

Quina carta de condol degué enviar Joan March? El fet és que, en dos anys, es va fer la compravenda. Larios va atendre el caprici de rellançar les bodegues per exportar els brandys 1866 i Príncipe i crear, l’any 1933, la ginebra que porta el seu nom. El negoci de March va ser més eficient i lucratiu, perquè no suposava cap risc nou. Feia anys que, a Mallorca, ja actuava com una llebre, d’esquela en esquela, per comprar als botifarres foradades finques per parcel·lar o, com presumia amb molt de cinisme, per socialitzar la propietat, amb préstecs als compradors a llarg termini que fidelitzaven per sempre la relació entre els petits propietaris i el seu banc.

Una segona evocació que m’ha suggerit el llibre d’Honorat i Margalida pertany a l’àmbit familiar. Al llarg dels anys 20 i fins a la guerra incivil, una empresa mallorquina era líder en la fabricació de maquinària agrícola. És una fita desconeguda a reivindicar, perquè desmenteix la tesi, escampada amb insistència pels acadèmics des de les trones universitàries i llurs cretines publicacions, que a les Balears no hi havia indústria. Allò que no hi havia, i ara a poc a poc corregim, eren cronistes i historiadors solvents per descriure la realitat. A Felanitx, el meu padrí patern, contrabandista, conegut com en Verga petit, l’any 1921 va patentar i fabricar diverses màquines, entre les quals destacaven les premses de raïm, les cossetxadores i la revolucionària batedora La Mallorquina que va tenir una gran acollida (de fet, a la Ribera Baixa les batedores són conegudes com mallorquines).

N’exportaren arreu: Albacete, Barcelona, Burgos, Conca, Guadalajara, Madrid, Múrcia, Saragossa, Sevilla, Sòria, Terol, València i, fins i tot, a França i a Itàlia, on, aprofitant la inexistència de protecció de les patents i l’inici de la guerra espanyola, l’any 1938 copiaren la màquina i l’abaratiren, amb la consegüent liquidació de l’empresa felanitxera, que no va superar les dues dècades d’existència. D’aquella aventura industrial, el que interessa palesar avui és que varen ser aquestes les màquines diabòliques que veren arribar els treballadors de les finques que integraven El Tesorillo. Les persones que anaven a instal·lar i, quan calia, a arreglar les màquines eren Andreu Mestre, germà del meu avi, i Mestre Jaume (Jaume Vaquer, Rosselló).

I encara una tercera gran evocació que sura damunt les planes del llibre és la reflexió sobre la nostra identitat cultural. Els mallorquins, fills i part de la cultura catalana, fenera, austera, estalviadora, restringim la manifestació de les emocions a l’àmbit discret de la privacitat personal i familiar. No som gent d’escandalosa rialla i preferim plorar tots sols. Defugim l’exhibicionisme i protegim l’anonimat. Sovint s’ha volgut establir la semblança entre els contrabandistes i l’estructura de la màfia siciliana, quan aquesta és ostentosa i cridanera. La diferència és abismal tot i que hi ha qualque punt de coincidència com el pacte de silenci. L’omertà, paraula que significa humilitat o discreció, sí que fa part de la nostra cultura. De fet, fins fa no res, no hi havia entre la nostra gent bocamolls disposats a actuar com a únic element d’imputacions judicials, ni tan sols per exonerar i eximir els propis delictes. Això pertany a una altra societat cultural empeltada de nova planta, capaç de trair, matar i regalar Viriato a Roma. L’escola franquista ens definia com allò que no som i ens feia combregar amb rodes de molí. És per això que apareixen pregoners de lloguer per divulgar que els mallorquins som covards. És la mateixa gent que aplaudeix la delació i, com solen fer els qui cerquen exculpar la mala consciència, no els importa si no hi ha proves ni si les acusacions són certes o falses. No hem de confondre silenci i covardia; no són sinònims. En canvi, excepte els qui acusen sota tortura, tots els delators són covards. Hem vist, ara i aquí, com la justícia espanyola recompensa els cuetes si esdevenen l’únic argument de l’acusació. La delació no és cosa nostra. Vaig aprendre de la meva nissaga, com la majoria de gent condreta d’aquesta terra, que és preferible rebre un càstig injust per una acció aliena que revelar-ne l’autoria.

El llibre de na Margalida Juan i n’Honorat Bauçà mostra com el silenci ha mantingut la història anestesiada, però també com a garantia de protecció familiar. Un pacte, tàcit i sense papers, que fa part d’una conducta assumida per la gent al marge de la llei, siguin agermanats o contrabandistes, col·lectius estimats pels seus contemporanis per defensar la llibertat o la supervivència del seu poble. En el cas dels segons, a costa d’un estat depredador i en benefici econòmic de la població illenca i, en més d’un cas, com el tràfic de l’estreptomicina i la penicil·lina, amb repercussions positives per a la salut de la ciutadania. El contraban va ser durant un segle a Mallorca, principalment als pobles de llevant i de migjorn, un modus vivendi. Els qui el practicaven sabien que si eren detinguts no havien de passar pena per la família; no patiria fam ni calamitats. La discreció de no profanar l’anonimat dels superiors esdevenia un quid pro quo, la moneda de canvi, amb un compromís que segellava una mútua i simbiòtica lleialtat. Els qui s’han adherit al discurs dominant i n’han fet una lectura políticament correcta no han sabut discernir entre les causes derivades de l’abús i els efectes beneficiosos del silenci.

Aquesta recerca és una nova contribució al coneixement de Joan March, venerat i temut, ocult i llegendari, i, més que això, al reconeixement dels seus subordinats i, molt sovint, víctimes. Na Margalida i n’Honorat ens ajuden a esbaldregar mentides, esvair la por, denunciar l’esclavatge, desfer el concepte equívoc d’un hipotètic respecte que, en realitat, és subjugació. Hem viscut una descripció falsa de com som els mallorquins. Ens han dit i repetit que això és l’illa de la calma, que som covards, que no sabem defensar els nostres drets. Això no és una definició, és una consigna per fer-nos por. El desembre de 1911, Miquel dels Sants Oliver publicava La evolución de un pueblo. L’article desfeia el discurs imposat. “Los pobladores de la isla no perdieron la aspereza de sus ascendientes. Por sus venas circulaba sangre de los barones de la conquista y sus almogávares. El carácter se puso de manifiesto en las conmociones civiles de los siglos XIV, XV y XVI contra la burguesía de la ciudad y contra los nobles y plutócratas en la terrible explosión de los agermanados. Estos dos siglos y medio de revolución social, a trechos latente y subterránea, a trechos manifiesta y violentísima, comunican a la historia mallorquina cierto carácter de increible tragedia en minúsculo escenario.”

Mig segle després, l’agost de 1966, aquell pensament d’Oliver desfent la mentida sobre la covardia dels mallorquins, troba un altre juglar. A La Vanguardia, Baltasar Porcel publica a tota pàgina El carácter mallorquínque ridiculitza l’illa de la calma, a partir dels nostres mites. A l’article no hi sobra res, però només en transcric un fragment: “Fue el coraje, lo que resistió. Se dirá, en apoyo de la teoría calmista, que el único santo que ha producido la isla, era una ingenua libélula de prístina fragancia popular, la monja sor Tomasseta. Bueno. Pero igualmente era mallorquín don Valeriano Weyler, cuyo mando en Cuba fue de dureza frenética. O el peleón canónigo don Antoni Maria Alcover, cuya prosa polémica es de un incendiarismo contundente. Y nuestros dos grandes escritores clásicos, LIull y Turmeda, son dos rebeldes: genial y de derechas el uno, socarrón e izquierdista el otro. Lo mismo podría opinarse de nuestro mayor poeta moderno, Joan Alcover, pasional, y del prosista contemporáneo más racial, mossén Salvador Galmés, que da sus mejores páginas al retratar la payesia. Y es en esta ruralia donde se ve completamente el carácter luchador, la recia fibra del mallorquín. Las revueltas sociales han sido vastísimas. En 1391 ocurrieron dos sucesos que marcaron el primer gran estallido. Primero, el asalto y saqueo del call judio de Palma, que fue la víctima propiciatoria de la furia popular, desviándola así de la clase alta, verdaderamente responsable. El 1450 vio un enorme levantamiento foráneo, a las órdenes de Simó Tort Ballester y Pere Mascaró, al que se sumaba la baja menestralía. Por tres veces sitiaron la ciudad. Fue sangrientamente sofocado. En 1521 se alzaba otra vez la gente, harta de hambre, de pobreza, de opresión. La exasperación se agermanó a las órdenes de Joan Crespí y del legendario Joanot Colom. Se hicieron dueños de la isla. Y podríamos alargarnos con las peleas de Canamuns y Canavalls, Armadans y Espanyols, etcétera.

Todo lo cual no ha obstado para que los partidarios del coto fluix mallorquín se recrearan explicando lo contrario, como lo escrito en una ideografía balear reciente: «Las luchas sociales que, en pos de una reforma agraria, en todo el mundo han enfrentado al hombre del campo, en Baleares son desconocidas, pues, desde la Conquista, nobles y amos, propietarios y arrendatarios, colonos y jornaleros, han vivido una patriarcal colaboración».

Pese a este y otros propagandistas de la calma, el mallorquín es, a mi modesto entender, un trabajador obstinado, un luchador violento, un ser de interior apasionado y exterior muy compuesto y sonriente. Su apariencia pacífica le viene, como a toda diminuta comunidad en tiempos de paz y rutina, de la estrecha relación humana y diaria, que procura limar lo detonante y realizarse, en lo posible, por medio de la vaselina de la cortesía. Es, al fin y al cabo, una consecuencia de la civilización. Y los mallorquines somos civilizados: somos catalanes trasplantados en el siglo XIII, catalanes de la Cataluña Vieja, de la Europa carolingia, por tanto. Mejor patente de civilización, es difícil hallarla. No somos un islote al margen de la historia y del nervio del hombre, un roque sesteante, aislado. Lo de la calma queda como tópico de salón. En el transcurso de la existencia y sus circunstancias, hemos laborado y luchado como aquel pino de Costa y Llobera que quizá sea ciertamente un símbolo: “i lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer”.

Aquests pensaments d’Oliver i de Porcel, sobre qui som i d’on venim, amara el llibre de na Margalida i en Norat. En la seva modèstia han posat un sotstítol per enaltir el record dels protagonistes que no s’ajusta al que va passar. No eren “mallorquins rere les passes de Joan March”, perquè cap d’ells no el podia seguir. Simplement anaren on en Verga els envià a fer feina, fos darrera, fos davant, fos al costat; fos a Mallorca, fos a Andalusia. A quí sí que és d’aplicació, en justícia i rigor, el sotstítol és als dos autors. Tant una com l’altre, una mallorquina i un mallorquí, sí que han anat rere les passes de March per explicar-nos aquestes interessants biografies. Han captat el comportament dels protagonistes per contar-nos les històries d’unes persones, feneres i valentes, que no només varen saber lluitar per defensar la seva gent, sinó que també varen saber callar per protegir-la. Per això, ara, el llibre és un exorcisme de justícia reparadora; una finestra que s’obri de pinte en ample a la veritat. Raimon diu que “ens amaguen la història, diuen que no en tenim; que la nostra és la d’ells”. També diu que “venim d’un silenci”. Jo afegiria que no només hi venim, sinó que hi vivim i que, quan algú apel·la a enaltir els referents que ens han estat negats i amagats, patim la tendència malsana dels qui s’apresten a tancar finestres. Com diu Sant Pau, amb una frase que la CIA s’ha fet seva: “tan sols la veritat ens pot fer lliures”. Ni que fos només per això, a l’espera d’una futura i desitjable ampliació de la recerca, n’Honorat i na Margalida mereixen felicitació i gratitud.

(*) Vg. il·lustracions adjuntes