Etziba Balutxo...

En Miquel Cordella o, si ho preferiu, en Miquel de Sa Fonda, poc abans de morir el novembre de 2001, havia parlat amb Miquel Riera, regidor de l’ajuntament que abans havia estat batle. Riera l’informà que tenia en tràmit la proclamació, com a fill predilecte, de Miquel Barceló Artigues. Quan el gran Cordella (o, si ho preferiu, el Cordella gran) informà de la intenció de l’Ajuntament al seu fill, aquest va replicar que, abans d’ell, ni que fos per qüestió de cronologia o de biologia, calia nomenar el poeta Miquel Bauçà, Meravell. Això no obstant, el tràmit va continuar i, una vegada instruït l’expedient, dia 29 de gener de 2002 es va presentar a la Comissió Informativa de Cultura, la qual va emetre el dictamen favorable a l’aprovació i així se superà el pertinent requisit previ per dur la proposta a votació.

Dia 4 de febrer, el punt de l’ordre del dia era prou entenedor: “Nomenament de Miquel Barceló fill predilecte de Felanitx”. Just encetat el tema, el regidor Joan Rosselló, Saboner, de Coloms a la Sala, tal com figura a l’acta de la sessió, va presentar la següent esmena: “Sabem del desig de Miquel Cordella de compartir l’honor del nomenament de fill predilecte amb el reconegut i mai trobat escriptor felanitxer Miquel Meravell, home de reconeguda vàlua dins el món literari dels Països Catalans, la qual cosa va avalada pels més distingits premis literaris. Per això, proposam que el nomenin fill predilecte juntament amb en Miquel Cordella i, en el cas que no volgués venir, el nomenaríem fill pròdig“.

L’esmena va motivar distintes intervencions, gairebé totes formalistes, però que en el fons delataven una gran contrarietat i oposició (1). Tot i això, l’autor de l’esmena no la va retirar i es va passar a votació amb el resultat d’un vot a favor (el del regidor de CALS), una abstenció (la d’una de les regidores del PSM) i 14 vots en contra. D’aquesta manera, es rebutjava el nomenament de Miquel Bauçà com a fill predilecte, però continuava obert el punt de l’ordre del dia.

El batle va llegir un escrit de la presidenta del Consell de Mallorca en suport a la proposta i, a continuació, va obrir un torn d’intervencions, amb aportació documental dels mèrits del pintor felanitxer. Tots els grups polítics es mostraren favorables al nomenament de Miquel Barceló com a fill predilecte i la proposta es va sotmetre a votació. La redacció de l’acta no pot ser més clara: “…se sotmet l’assumpte a votació i per unanimitat s’acorda nomenar el senyor Miquel Barceló i Artigues fill predilecte de Felanitx, atesa la seva magnitud i universalitat, tant com a pintor com també com a persona, i atès que la seva obra ha fet i farà història, i ben segur que les futures generacions podran apreciar a la història de l’art un abans i un després de Miquel Barceló“. Acabada la sessió, els membres del consistori varen partir cap a cases… i tal dia farà un any! El fet és que l’acord va romandre (i roman!) enterrat dins l’arena com la flor romanial.

LA MORT DE MIQUEL BAUÇÀ

Dia 3 de gener de 2005 trobaren mort Miquel Bauçà a ca seva, a Barcelona. Aleshores, tot varen ser fues! Tothom, de cop, va ser “bauçanista” de tota la vida (2) i es multiplicaren els actes d’homenatge i publicacions a l’entorn de la seva obra, sobretot de la poesia. Va ser en el curs de la desfermada eufòria col·lectiva (tanmateix efímera) que vaig rebre, per escrit, una convidada a fer una aportació literària i adherir-me al nomenament de Bauçà com a fill predilecte de la Vila. La proposta l’havia presentat a votació Miquel Julià (UM), curiosament el qui era batle quan es rebutjà la proposició de CALS. La nova batlessa, Catalina Soler (PP), va nomenar instructor de l’expedient Jaume Binimelis (PSM) i tots els grups polítics s’apuntaren a la iniciativa amb fervor i entusiasme. Vaig defugir públicament (3) d’apuntar-me al carro de la ignomínia hipòcrita dels mateixos que, només tres anys abans, en vida de l’escriptor, havien rebutjat la proposta i ara, després de mort, en feien bandera.

Tot plegat, s’entrava en una actuació purament política i polèmica (potser la combinació hauria de determinar l’expressió poliomielítica?). La paradoxa del desbarat que s’arribaria a consumar feia que el qui no volien fos i el que volien no fos. Que el qui havien proscrit i a qui havien negat ser fill predilecte ara ho seria i al qui encara li devien seria oblidat. Deliris destil·lats! A l’imprescindible El Canvi (4), Miquel Bauçà escriu: “Felanitx. Sembla un nom actual com telecom, fax… I, per contra, és el nom del meu poble”. I al no més prescindible llibre Els estats de connivència, amolla una opinió prou expressiva del seu pensament:
Els polítics catalans

Desesperació i misèria! Exactament això! El mes de març de 2005 la premsa informava que tots els partits polítics donaven suport al nomenament (5). Una desfilada gran d’institucions (amb l’Institut d’Estudis Catalans, la Universitat de les illes Balears i l’Obra Cultural Balear al capdavant) i de persones de l’àmbit de la cultura, s’adheriren mimèticament com a xotets de cordeta a la proposta. Finalment, dia 10 de desembre de 2006 es va formalitzar el nomenament amb un acte públic que presidiren la batlessa Catalina Soler (PP) i Miquel Julià (UM), aleshores Director de Cultura del Consell de Mallorca. Com a cirereta del pastís un grup de nins i nines recitaren poemes de Bauçà que la majoria d’assistents a l’acte no varen entendre.

UNA SITUACIÓ KAFKIANA

L’acte de nomenament, com a fill predilecte, de Miquel Bauçà posava en evidència el desordre i la incoherència del consistori. Resultava que un nomenament anterior aprovat, el de Miquel Barceló, romania oblidat, amb la curiosa i irònica circumstancia que s’havia produït fora voler la condició del pintor: que abans del seu nomenament es procedís al del seu amic poeta que, finalment, s’havia fet efectiu encara que post mortem.

El temps passa, però la cosa no acaba aquí. Miquel Barceló ha continuat i multiplicat la seva projecció internacional en el món de l’art amb fites com la capella de la Seu de Palma, la cúpula de la sala de les Nacions Unides de Ginebra, la magna exposició al Palau dels Papes d’Avinyó… Precisament a Avinyó s’exposà l’original escultura de l’elefant que se sosté sobre la trompa (6) i, a requeriment d’alguns periodistes, l’autor va dir que podria anar al seu poble nadiu.

L’ESTULTÍCIA DELS GOVERNANTS

No hi ha dubte que Miquel Barceló ha esdevingut una icona, amb un prestigi que és gran i creix dia a dia. El seu nom, en part gràcies al compromís que manté en la defensa de la llengua i del territori, està clarament associat a Felanitx, a Mallorca i a Catalunya. El seu gest, estrafent el protocol, de parlar en català a l’acte d’inauguració de la Sala dels Drets Humans de Ginebra, va ser un crit d’atenció a favor dels drets lingüístics. Miquel Barceló és un gens onerós ambaixador que projecta, de franc, el nom del seu poble i de la seva illa arreu del món.

Mentre els distints governs de les illes Balears han destinat, amb doblers públics!, imports multimilionaris a personatges com l’actor Michael Douglas, resident temporal, o al tennista Rafel Nadal per difondre i promoure el coneixement de la nostra terra, Miquel Barceló difon arreu el nom de Mallorca de manera altruista, amb un què afegit. Les persones moren, les obres sobreviuen. A mesura que passin els anys, quan hagi transcorregut una generació, l’actor i el tennista seran un record del passat, mentre l’obra del pintor prevaldrà. Les actuacions teatrals i les gestes esportives tenen data de caducitat; la pintura roman viva i augmenta la notorietat amb els segles.

FELANITX EN MANS D’IGNORANTS

Per davallar a un terreny més domèstic i concret, tinc constància que són molts els turistes que van a la Casa de Cultura de Felanitx interessats per veure obra de Miquel Barceló, cosa que, ara per ara, no és possible. Com així no s’ha fet res? Ara mateix (2012), Felanitx és un poble governat per ignorants, gent sense estudis ni cultura, amb un perfil més apte per fer feina a un billar de barriada o una barra americana de carretera. L’intent de controlar les festes, primer ruixant amb gas els qui, en comptes d’aplaudir les autoritats, varen escridassar la comitiva i, després, iniciant una caça de bruixes amb denúncies i multes contra els dissidents, delata una conducta molt més que sectària i clarament feixista. Tot això és fruit d’un complex d’inferioritat comprensible i justificat. El problema és que, com tothom sap, la ignorància es pot vacunar amb la cultura i l’estudi, però allò que no té cura ni remei és l’estultícia de qui no vol rectificar i persevera en polítiques errònies que, lluny de fer poble, el desfan.

Ara, Gabriel Tauler vol promoure la designació de Cristòfol Colom com a fill predilecte o, si més no, adoptiu de Felanitx. La raó d’aquesta colossal estupidesa és, segons declaracions del batle, que això faria prosperar el poble. Deu pensar que els mateixos que, quan van per La Mancha, demanen veure els molins del Quixot, vindran carregats d’euros a omplir-nos les butxaques. En definitiva, l’actual màxima autoritat felanitxera, membre de l’executiva de Joserra Bauzán, líder de l’etnocidi contra el nostre patrimoni cultural (amb la llengua catalana al capdavant), es dedica a moure abelles, gratar ronya i perseguir joves ideològicament adversos, perquè no són submissos. Aquesta línia d’actuació s’embolica amb el delirium tremens de creure que, un hipotètic origen felanitxer del navegant que propiciaria el major genocidi de la història de la humanitat, l’entabanat que volia anar a un lloc i va anar a pegar a un altre, serà productiu i rendible econòmicament. I mentre somia truites, el batle manté amagat el nom del vertader Colom felanitxer: Joanot, Instador del Poble i del Bé Comú, a qui l’any 1936 els feixistes furtaren el seu nom que retolava la plaça de La Torre i imposaren el de la família Pax, contrària a la Germania de Mallorca i alineada amb els mascarats i els opressors.

Tot aquest cretinisme d’inventar fills il·lustres es combina amb l’incompliment del deure, amb un acte de prevaricació fefaent (7) que esquiva executar un acord aprovat fa 10 anys i que podria determinar una major presència, reconeixement i aprofitament a Felanitx de Miquel Barceló. Tanmateix la història és molt més tenaç que la feblesa mental dels mediocres polítics de torn. D’haver estat de la mateixa quinta, els dos Miquels, en Barceló i en Bauçà, per raons alfabètiques haurien compartit pupitre a l’escola i, molt possiblement, també haurien compartit lectures i converses, ateses les seves inquietuds paral·leles. En tot cas, més prest o més tard, els seus retrats estan predestinats a trobar-se, un al costat de l’altre, com a fills predilectes de Felanitx.

Tot és qüestió de temps. ¿Fins quan haurem d’esperar a corregir les endemeses i ignomínies pendents de reparació (Joanot Colom, Miquel Barceló…), en comptes d’inventar noves bajanades improductives (persecució ideològica, Cristòfol Colom fill adoptiu…) que només atempten contra la cohesió social? (i 8)

(1) Vg. arxiu adjunt amb la còpia de l’acta de la sessió referida al punt aprovat.