EL NOSTRE (massa poc recordat) 25 D’ABRIL
Deixa un comentari
Cada 25 d’abril solem veure a la premsa catalana referències al significat del mateix dia de 1974, quan les ràdios portugueses emeteren una cançó de José Afonso, prohibida pel règim militar de Salazar. Era el sant i senya per tal que els militars joves ocupassin els carrers en un aixecament per foragitar la dictadura, conegut com “la revolta dels clavells”.Aquesta efemèride no ens hauria de fer oblidar mai un altre 25 d’abril; el nostre; el de 1707.***
En realitat els dos 25 d’abril tenen en comú moltes de coses, com veurem. Ambdós ens varen deixar dues músiques per a la llibertat. Del Grândola, Vila Morena a La Muixeranga ens podrem passejar una estona des de la Terra da fraternidade a la Terra de la Germania.
Comencem, en l’ordre cronològic invers, pel 25 d’abril més recordat darrerament. Aquí tenim la banda sonora de la revolta:
http://www.youtube.com/watch?v=RuzGPhZwG6Y
http://www.youtube.com/watch?v=RuzGPhZwG6Y
Aquell any, 1974, mentre a Portugal els militars progressistes tomaven la dictadura, de manera simultània, a l’estat espanyol, els anomenats “húmedos” (nom construït sobre les inicials UMD de la Unión Militar Democràtica), treballaven amb els mateixos objectius que els militars portuguesos, amb els quals mantenien contactes, per tomar el règim de Franco. Estaven dirigits, de manera clandestina, pels comandants Luis Otero Fernández (1933), gallec, Gabriel Cardona Escanero (1938-2011), menorquí, i Juli Busquets i Bragulat (1932-2001), català. Ben aviat foren delatats, detinguts, tancats, processats sense garanties, jutjats i castigats amb severitat. Fins i tot, després de la mort de Franco, varen ser expulsats de l’exèrcit sense els beneficis de l’amnistia ni cap dret a pensió.Entre d’altres catalans, un d’aquells militars va ser el també comandant Josep Lluís Ortega Monasterio (1918-2004), nét d’un heroi de les guerres carlines, el qual, per la pertinença a la UMD. va ser depurat i desterrat a Menorca, posteriorment empresonat a Cadis i, finalment, tres anys més tard (el 1979 en teòrica democràcia) va ser expulsat de l’exèrcit per “rebel·lió militar i ofensa a l’honor”, idèntiques imputacions que feren els tribunals franquistes als republicans durant la guerra incivil. Ortega Monasterio, durant la seva estada a Menorca, aprofità per impulsar el Festival de Cançó a Alaior, on presentaria a concurs una composició, Escolta el vent, que avui és reconeguda pels menorquins com un cant emblemàtic i pràcticament ha esdevingut un himne popular de l’illa.
Tot i això, no ha superat el reconeixement d’una altra cançó del mateix autor que figura entre les cançons catalanes més populars: El meu avi.
El dia 16 de febrer de 2010, a l’excomandant Luis Otero i a altres 13 supervivents de la UMD, el ministeri espanyol de defensa els va lliurar la creu al mèrit militar amb distintiu blanc. Una distinció que no rescabala la ignomínia als que ja havien desaparegut ni refà els drets laborals dels ara reconeguts. Malgrat tot, sense arribar al reconeixement popular i oficial del 25 d’abril de 1974 a Lisbona, encara que tard i malament, finalment es reconeixia la tasca dels militars espanyols contra la dictadura.
Lluny del reconeixement públic explicat, hi ha un altre 25 d’abril emblemàtic que els mitjans de comunicació obliden sistemàticament. Fins i tot, se silencia des de les talaies més properes. El greuge que resulta és una nova galtada a la història i a la furtada memòria del nostre poble, malgrat el mandat que estableix la crònica d’aquella jornada: “Del dia que us esmente, guardeu-ne memòria i serveu-la als vostres néts, que si el mal ve d’Almansa i a tots alcança, en mal dia va nàixer qui ordenà cremar-nos la terra. Maledicció plena a ell i tots los seus fins que fineixi l’estirp!”.Si la memòria històrica ja té problemes per sobreviure a curt termini, pensem en les dificultats que ha de patir el record de fets més endarrerits! El 25 d’abril de 1707, a Almansa, els Maulets es varen enfrontar a les tropes borbòniques i varen perdre. Aquella derrota (“tots els mals vénen d’Almansa”) va propiciar l’oprobi del nostre poble sota la repressió borbònica que perdura. Per això, per analogia de beauté-fleur, la flor de llis de la dinastia borbònica, d’aleshores ençà, els traïdors i els col·laboracionistes s’anomenen botiflers. La repressió dels guanyadors va ser un veritable genocidi. Xàtiva va ser cremada el 17 de juny de 1707 i fou batejada com a San Felipe, en honor del primer borbó genocida del nostre poble. De resultes d’aquella cremadissa, els seus habitants són coneguts com socarrats. El mes de novembre del mateix any, calaren foc a Lleida i, després, Terrassa, Manresa, Torelló, Sitges i Vilanova fins que, el setembre de 1714, va capitular Barcelona. Finalment, l’estiu de 1715, va caure Mallorca.
Els Decrets de Nova Planta, que es dictaren i ens imposaren després de la derrota, tenien el doble objectiu d’esclafar València, Barcelona i Mallorca i, sobretot, procurar separar-nos i enfrontar-nos per esquarterar la pertinença agermanada a un mateix poble i per eliminar-nos la llengua i la memòria. La saviesa popular, però, va trobar mecanismes de defensa. A Xàtiva, per exemple, el retrat del genocida Felip V roman castigat cap per avall al Museu de l’Almodí i, arreu de les terres catalanes, el nom popular de la latrina és Can Felip, mentre que a Mallorca, per dir que algú és a l’excusat, solem dir que seu en el trono, per establir una relació escatològica amb la monarquia borbònica.Sabut és que. a Almansa, els defensors de la terra anaren al combat, com diu la crònica, fent sonar tambors i corns “a la manera dels Maulets”. A la repressió posterior, en dictar-se la retirada de les armes a tota la Nació Catalana, tot home sospitós d’haver estat maulet, si tenia un corn a casa, era esquarterat i el seu cap penjat al portal del seu poble. No cal forçar l’enteniment per vincular l’himne dels Maulets amb la Muixeranga per tal d’imaginar la tensió prèvia al combat d’aquell, silenciat i molt més nostre i proper, 25 d’abril.o, si ens permetem una llicència més, podem escoltar-la en la versió xeremiera mallorquina d’Al Mayurqa:
http://www.youtube.com/watch?v=weaKXWQY3wg
És bo que recordem el 25 d’abril de 1974 de Portugal, com a símbol de lluita contra les dictadures, però no hem de permetre mai l’oblit del 25 d’abril de 1707, com a símbol de la lluita, viva encara, per defensar els nostres drets nacionals, per recobrar la llengua, la cultura i el territori passat per les armes i esquarterat, arran d’una guerra de submissió que no acabaria amb el lliurament de les claus de la ciutat de Palma a D’Asfeld, dia 11 de juliol de 1715. No només no acabaria aquell dia, sinó que els tres segles d’ocupació són, també, 300 anys de resistència.
Les cançons que avui ens han acompanyat encara commouen i emocionen. Ningú, fora d’un malalt d’insensibilitat, no romandrà impassible. La lletra de la cançó portuguesa parla d’una terra de germanor; la Muixeranga enalteix la nostra Germania! Aquestes són cançons per a la llibertat i ens ajuden a mantenir la memòria viva!
Cal recordar i enaltir el 25 d’abril, sempre! VISCA LA TERRA I MORI EL MAL GOVERN!
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat en CANÇONS PER A LA LLIBERTAT el 24 d'abril de 2012 per Bartomeu Mestre i Sureda
lluitarem a sang i foc!
Tant sols amb les nostres forces
vencerem nostre enemic!
El vell Regne de Mallorques
el voldrien fer bocins
per això la Història crida:
Siua qui sou, mallorquins!
Per la llibertat del nostre poble i de la nostra terra i parla, VISCA! VISCA! VISCA!
Siau qui som…’m’ha recordat unes paraules atribuïdes a Joan Fuster: ‘si som lo que som, serem!…’ i també que cal estar amatents per a no perdre la identitat’.
Darrerament he ‘descobert’ la llengua d’Òc, em fa vergonya dir-ho, tenir-la tan a prop i menystenir-la per ignorància! Comprovar que es bastant senzill entendre un text Llombard… i creure’m que en Bonaventura Carles Aribau, quan diu: ‘en Llemosí sonà el meu primer vagit…’ intuïa una realitat que el jacobinisme centralista de París s’encarregà d’esmicolar convertint les variants de la llengua d’Òc, en cinquanta ‘patuesos’.
Els nostres veïns de ponent fa anys que s’entesten en anorrear el català i mai, com ara, han aconseguit uns resultats tan efectius en la seva dèria. “muira, muira l’ingrat…” deia el poeta i malgrat la repulsió pel concepte, m’estic inclinat a dar-li la raó.