Gàlim

Dia québécois per excel·lència. Comecem el dia visitant les
muralles defensives de l’única ciutat d’Amèrica del Nord emmurallada. I
seguim, com no podia ser d’una altra manera, amb una visita guiada a
l’Assemblea Nacional (foto) del Quebec (les nostres Corts). Ha estat una volta
agradable i on hem aprés diverses coses dels québécois, com ara que també tenen ‘Cap de l’oposicio’, amb tres partits al Parlament i amb una disposicio
de cara a cara i no semicircular, que reconeixen l’ajuda francesa,
irlandesa, escocesa i anglesa per crear el seu país.
Un visitant
nordamericà volia saber per què no estava la bandera del Canadà a l’Assemblea,
ni a dalt de l’edifici, i el guia, molt diplomàticament, li ha dit que allò és el Quebec i que el Parlament representa el poble del Quebec. Vaja com a
casa nostra.
Un aspecte bastant negatiu ha sigut observar que els pobladors
aborígens d’aquestes terres no estan representats enlloc. Això sí que és una
lluita. La vesprada ha estat més relaxada: visistes a monuments de la ciutat
i a botigues divereses. No hem comprat res, així és que el vostre regal
haurà d’esperar.

PS. Cap persona de per ací parla català. La cambrera
del bar on hem dinat no sabia anglés, i a l’alberg hi ha una colla de gent
que només parla en basc.
Una paraula més. ‘Merci, de rien’. Gràcies, de
res.

Una abraçada.
Julià i Àgueda.

Tercer dia a Montreal. Hui ha eixit plovent però ens hem armat de valor i hem pujat al Parc del Mont Royal, un parc
urbà molt bonic i amb costeres que costen de pujar.
Estava ple
d’esquirols, eren com les mosques ací (al País Valencià). Per la esprada hem
agafat un tren per marxar a Quebec ciutat. Compte quan viatgeu en tren: si no
compres el bitllet amb cinc dies d’antel·lació et pot costar un ull de la cara,
com ens ha costat a nosaltres. Ara bé, viatges supercòmode i amb connexió
wi-fi si tens un portatil, i si no sempre pots mirar què fa el del
costat. Nomes arribar vam descarregar els trastos després de pujar el
Tourmalet, i per recuperar-nos vam a anar a sopar a una creperia. Xe, tu, ni
que fórem a França! La foto n’és una bona prova.

Conforme hem entrat a
dins del Qubec ens hem trobat amb gent que no sap
parlar anglés, i a nosaltres
que anem a un ritme de dos paraules per dia ens costa. Però ara ja entrem amb
un ‘Excuse moi, je ne parle français’. No hi ha res com saber idiomes per
viatjar.

PS: Continuem sense sentir parlar en català.

Una abraçada.
Julià i Àgueda.

Ara mateix ho acabe de saber a través del propi protagonista de la notícia: Montserrat dedicarà un carrer al cantant Paco Muñoz. No en sé més detalls, perquè la informació que m’ha donat ha sigut ben sòbria. Només sé, pel que ha explicat, que el PP ha votat en contra i el Bloc s’ha abstingut.
Juntament amb aquesta bona notícia, Paco m’ha dit que al carrer que hi ha al costat del seu li han posat el nom d’Ovidi Montllor.

Toca! En un dia com hui, en què s’ha fet més que evident i insultant l’espanyolisme caspós dels mitjans públics (i privats) valencians (més aviat antivalencians), açò és un bàlsam per seguir creient que tenim futur.

Enhorabona Paco! I enhorabona a l’Ovidi, que t’estarà mirant des de la barra del seu cel.

Ei, qui dia que aci dalt feia fred? 26C i una humitat aberrant. Ens hem fet rojos
(de pell) i tot. Mont-real té coses europees: la manera de ser, part del menjar, la roba, el vi… i coses americanes: tot és ben gran.

Ens ha
agradat el primer dia per aquesta ciutat francòfona amb forta presència anglosaxona. Hi ha gent de tot arreu, pero encara no hem sentit parlar
català, una cosa estranya si viatges per Europa.

L’edifici més vell te
uns 300 anys i el cuiden molt bé, pero la majoria de l’estructura urbana té
uns cent anys i els carrers solen ser amples i rectes, encara que si alceu el
cap podeu veure una catedral de 150 anys amb una alçada de quatre pisos i al
costat un gratacels de mes de vint (paregut al camí dels Caputxins de
l’Olleria).

Si voleu comprar, aquesta ciutat és ideal, però molt cara. Ara
bé, hem trobat uns Levi’s per uns 42 euros: increïble. I unes sabates Diesel
per 160 dòlars canadencs, també increïble.

Demà marxem cap a Quebec
ciutat. Ja xarrem, i a veure is podem enviar fotos.

Una
abraçada.
Julià i Àgueda.

Hola companys com estem?
Àgueda i jo (Julià) ja estem a
Mont-real, i perdoneu però és que aquesta configuració del teclat des del que
escric no té accents, o no sé on estan que per al cas ve a ser el
mateix.
Primer que res gràcies a Pep per poder
oferir-nos aquesta finestra, que no sabem el que durarà.

Nomes
arribar, després d’un magnífic vol directe Madrid-Mont-real, Julià es va
adonar que el seu mobil no funcionava al continent nordamericà perquè no té
una freqüència determinada per on es treballa ací. Coses que passen. A Mont-real tot és gran, cotxes grans, camions encara més grans, carrers grans i voreres grans (els habitants de l’Olleria en tindrien enveja).

El dia no
dóna per més. Despres de 30′ per anar a Xàtiva, tres hores de tren cap a
Madrid, 8 hores de vol, i una més de bus acumulen un total de 6 hores de
diferencia horària i un jet lag massa gran. Això si, la cervesa és com a Europa.

Una abraçada.
Julià i Àgueda.

No són ocupes, perquè l’espai que ompliran a partir d’ara, i no se sap ben bé fins a quan en aquest bloc, és prestat voluntàriament. Diguem-ne rellogats.
Amb el nom de ‘Je me souviens’, aniré publicant notes en què Àgueda i Julià ens explicaran els detalls i anècdotes que voldran (és clar) del seu viatge de noces. M’he pres la llibertat de posar els accents allà on calia, perquè es veu que aquells ordinadors no tenen massa respecte pels nostres signes ortogràfics.
Anem allà.

Com? No serà perquè no ho he proposat voltes, però és que no em fan cas. Haurem de convéncer algú que tinga una miqueta de poder (algun alcalde?) i que declare la guerra a Andorra. I ja està: en haver-la declarada, ens entreguem i que ens ocupen. Serem andorrans!
I podrem anar a Eurovisió. Podríem anar triant ja cantant i cançó… Ací teniu un dels candidats. S’admeten votacions.

Sense floritures politicosocials ni anàlisis electofuturibles: per l’amor de Déu, una miqueta de responsabilitat i que es faça efectiu un pacte de cara al 2007, ni que siga per evitar vergonyes com la ‘informació’ de TVV en directe de la mort d’una cantant espanyola. No vull ni pensar què faran quan la pobra dona falte: hores i hores de dols i plors… Mentrestant, de l’Ovidi ni parlar-ne. Ni de tanta gent que fa coses amb trellat dia a dia.
Ni que siga només per coses com eixa, intenteu-ho i fem força.

Una de les coses que recorde amb més simpatia de les meues
visites a la UCE de Prada del Conflent són les paròdies que Miquel (el de la
Llibreria Catalana de Perpinyà) feia de tots nosaltres mateixos. Per exemple del
ritual, a mesura que s’acostava el final de la universitat, d’intercanviar
telèfons i adreces postals. Postals, perquè d’adreces electròniques llavors (i
això no fa tants anys) no en tenia pràcticament ningú, llevat és clar del Partal que
intentava explicar-me inútilment què
collons era això d’internet. No hi havia manera de fer-m’ho entendre: el meu
cabet no presta per a tant. Ja li deia jo que si no ho veia no podia fer-me’n a
la idea.
Un altre dels rituals que es repetia, i que Miquel parodiava
amb una gràcia que desconjuntava, era el moment en què persones provinents
de llocs distants entre si descobrien que tenien en comú alguna paraula o
expressió que creien només local. `Això també es diu en el meu poble!’,
afirmava algú dels dos, i la deducció immediata, exagerada en la broma de
Miquel, era: `som una nació!’.
Ja sabem que sí, que som una nació, però que la gent no ho
sap. És una manera de dir. Podem discutir si el personal ho sap però no li
agrada, o si no és conscient de quin és el seu país, i si no n’és conscient, de
per què passa això… El cas és que ara vull afegir una qüestió més a favor del
fet que els Països Catalans són una nació (el verb en plural ja juga en
contra): el Principat de Catalunya i el País Valencià es necessiten i es
complementen ineludiblement, deixant a banda qüestions històriques i/o
econòmiques. Ara com ara, el País Valencià, sense el Principat, no tindria raó
de ser, atés que el necessita per a tirar-li les culpes de quasi totes les
coses dolentes que ens passen, encara que siguen culpa nostra. O també, des
dels sectors `incombustibles’ del nacionalisme, per a mirar-lo embadalits com
Quasimodo a Esmeralda. Per la seua banda, els principatins tenen falta del País
Valencià per poder sentir-se superiors (als valencianets, pobres!), i també per
poder dissimular les seues vergonyes: que la costa està massificada i hi ha
sobredosi de camps de golf? Mireu el País Valencià i no us queixeu!
De matisos i excepcions n’hi pot haver tants com voldreu,
però trobe que per regla general es donen aquests extrems. Bromes a banda, és necessari
i urgent que es trenquen els excessius tòpics sobre els `valencianets’ i la
ignorància que existeixen al Principat sobre el territori valencià (i això els
d’Espai País Valencià ja ho estan treballant), però també cal que superem el
nostre complex d’inferioritat i que desmitifiquem el `paradís català’ a què
molts valencians voldrien (voldríem?) ascendir amb fe sincera.

Si cal, ja podeu començar a fer harca.

El dia que me’n recorde, posaré en la tele a l’hora de dinar les notícies de Canal 9 i li llevaré el color. Segur que quan parlen de la visita del Papa de Roma serà igual igual que quan véiem el NODO en el cine.
I com que anem tant sobrats, ja ens ho ha dit el senyor González Pons: serà per diners!? Aquest home ha dit que el que importa en aquesta moguda no són els diners que ens gastarem (que ens gastaran ells), sinó que la ‘Comunitat’ estiga a l’altura. Sí que estarem, sí, a l’altura dels desbalafiadors que cremen els diners dels altres. La laïcitat de l’estat (o de l’estatut)? Una broma de mal gust.
Aquest estiu els vorem, els capitostos del PP ben posats de beatos de doble o triple moral…
Ja fa quaranta anys els van dedicar aquesta cançó: Les bigotes (les beates)

Aquest matí m’ha arribat la convocatòria per a la primera reunió de la ‘comissió gestora pro-homenatge a Paco Cerdà’. Ho esperava, perquè ja sabia que m’hi havien col·locat per amistat i per allò del col·lectiu l’Olla. No diré que siga una cosa que faré amb desgana, perquè crec que és bo que recordem a Paco i que es done a conéixer tantes coses que va fer: les ja conegudes i les que es van quedar per acabar. Passa, però, que ens tocarà vigilar algunes idees que el senyor regidor de Cultura i coordinador de la cosa ja ha deixat caure. El que no sé és per què han esperat tant de temps, si ja fa un any que van començar amb açò de la comissió. Espere que no siga com la comissió del 700 aniversari de la segregació de l’Olleria…
La convocatòria m’ha arribat de manera ben oficial, signada pel coordinador, i lliurada pel ‘motorista’ que s’encarrega de repartir les comunicacions oficials. Ha vingut a la fàbrica a dur-me-la, perquè diu que quan se n’ha adonat, ja me n’havia anat de ca Bala d’esmorzar. Estic controlat.
En fi, un altre sarau.
I mentre escric açò, pense que potser algú que em llegirà i coneixia a Paco té alguna idea d’alguna cosa a fer en memòria seua. Si voleu, en aquest bloc podem anar discutint-ho.

Per cert, Àlvaro, el del llibre de dos notes més avall, diu que ja en queden pocs. No us encanteu si en voleu.

Manifest en defensa del territori.

Podeu enviar les vostres adhesions a: Andres.Tobarra@uv.es

Moratòria urbanística, ja!
Prou d’especulació!
Prou de corrupció!

Els i les sotasignants, personal docent, d’investigació i de gestió de les universitats valencianes, escriptors i periodistes, músics i artistes i gestors culturals, considerem que:

Durant els darrers anys, el territori valencià està patint el major conjunt d’agressions de la seua història recent. Al llarg de tot el País i de totes les comarques, a la costa i a l’interior, als pobles i a les ciutats, el nostre territori es va progressivament destruint, desapareixent davall d’una capa d’asfalt i formigó.
Urbanitzacions sense control, camps de golf i centres d’oci fora de mida s’escampen pertot arreu, acompanyats d’un excés de noves vies de comunicació i d’infraestructures molt sovint innecessàries.
S’especula amb la terra i amb l’aigua, es destrossa el paisatge, el medi natural i el patrimoni cultural, amb la permissivitat interessada i la complicitat activa de les administracions locals i autonòmiques, en les quals es fa cada dia més present l’ombra de la corrupció.

La creixent opinió ciutadana en contra d’aquesta dinàmica destructiva és sistemàticament menyspreada.
L’irracional deteriorament industrial, la progressiva liquidació de l’economia agrària i una nefasta gestió dels recursos hídrics i energètics i dels residus, vénen a agreujar aquest panorama.
Darrere de tot això, una economia basada en el turisme massiu i en la construcció, que només busca el benefici particular immediat, en perjudici de tot interès social: l’educació, la sanitat i els altres serveis públics es deterioren cada dia més, i la joventut i els sectors socials més desfavorits no poden accedir a un habitatge digne.

Cal una resposta col·lectiva, un compromís actiu dels ciutadans i les ciutadanes del nostre País, per acabar amb la destrucció, la corrupció i l’especulació, a favor d’una alternativa econòmica i social que respecte el territori, racionalitze els recursos naturals i energètics i la producció industrial, redrece l’agricultura i garantisca la participació de la ciutadania en les decisions.

Cal aturar la destrucció per a pensar el país que volem.

Per tot això cridem a participar en la manifestació del proper 3 de juny a les 18:00 a la plaça de Sant Agustí de València.

Pregunta clàssica en certs llocs i moments.
Ara acaba d’aparéixer publicat un llibre dedicat a les begudes, un recull de (moltes) receptes de licors, barreges, fresquets… No tenia ni idea que Álvaro tenia eixa aficció, ni que duia entre mans l’edició d’aquest llibre que ell mateix s’ha autopublicat. Està bé, realment.
Ja m’han dit que en faran una presentació ací en el poble, i mirarem de fer-ne alguna més a la Vall. Ací en teniu la notícia, amb informació d’on es pot comprar el llibre.

Per jugar a allò de buscar les diferències, podeu acudir a aquesta pàgina i a aquesta altra on trobareu dos textos de l’estimada Agencia Tributaria Española. Una està escrita en el nostre benvolgut idioma valencià (Estatut dixit), i l’altra en l’odiós català imperialista que no respecta res. És curiós que quan els interessa que no tinguem cap excusa, ens faciliten les coses en el que consideren la nostra llengua, no siga cosa que emprenyem amb això de demanar-los-ho i perdem temps.
En fi, si esteu desficiosos, bascosos o ociosos, podeu entretindre-vos comparant les dues versions. Esperava trobar-ne en andalús, però ja veig que mentre no tinguen la seua pròpia acadèmia de la llengua, no tenen res a fer.

Notes: 1- ‘Ociosamenta’ és una paraula que em sembla haver escoltat per casa i que mire jo que és d’invenció casolana. Però farda.
2- En ‘desficiosos, bascosos o ociosos’ potser hauria d’haver afegit les formes femenines, però he de reconéixer que em sembla que això carrega massa. Una altra volta m’entretindré a buscar fórmules neutres.

Divendres a la nit, a l’hora de la tertúlia, comentàvem amb uns amics forasters, però que passen ací llargues temporades i molts caps de setmana, la peculiaritat urbanística del poble i el desastre del trànsit rodat.
Això era divendres la nit. Diumenge de matí uns altres forasters van arribar a ma casa a peu. Havien trobat l’avinguda de Jaume I (la carretera) tallada, i ja els havia sigut impossible trobar el camí per arribar al meu carrer, i això que fa anys que vénen. Cansats de pegar voltes i anar a parar sempre al mateix lloc, van decidir aparcar i vindre-se’n a casa caminant. Era la demostració del que parlàvem divendres: les direccions per al trànsit rodat estan posades de tal manera que, si no coneixes ben bé el poble, et pots marejar rodant per quatre carrers sense poder eixir d’aquella mena de circuit.