Gàlim

D’ací a uns moments me’n vaig a Albaida. Ben a prop, però aniré d’aventura. No de safari, espere, perquè la fauna està controlada. Però la ruta…
(…)

Fa temps que no passe per la carretera antiga d’Albaida, la Nacional que passa per Montaverner i Alfarrasí, i aquesta nit hi aniré. Més que res pel comboi. La veritat és que l’autovia és més pràctica, encara que pegues més volta.
Això: tinc comboi de vore com ha quedat, perquè les últimes voltes, amb les obres, allò era un caos. Hi havia una col·lecció de rotondes, tocant-se, que no se sabia on duien. Revolts i desviacions cap a carreteres noves que encara no existien (no sé si ja existeixen).
I mira per a on, tot açò em fa pensar que ens fem majors (en plural, per sentir-me acompanyat). Perquè veiem que les coses ja no són com eren, que ja trobem a faltar coses de ‘tota la vida’, perquè ja portem uns quants anys a la vida…
Ho tinc decidit, em faré major, tant com puga. Però no em faré vell.
Almenys ho intentaré. També havia pensat de no morir-me, però si l’altre dia es va morir Superman, no sé jo com m’ho hauré de fer.

No, ja coneixem la capacitat de superació que té el senyor Zaplana. Però de vegades no podem deixar d’astorar-nos davant el domini que arriba a tindre del cinisme.

Quin volantí ha fet ara? Afirmar ni més ni menys que mai no havia pensat que "un president del Govern tinguera l’autoritat científica com per a poder dir si una llengua existeix o no en funció d’una pressió política". He d’admetre que de vegades em causa admiració aquesta capacitat de faltar a la veritat i al respecte del personal sense ni despentinar-se una cella.

Si no ho he entés malament, diu que Zapatero no té ‘autoritat científica’ per opinar sobre la llengua. Hem d’entendre, doncs, que el seu amic/enemic Camps tampoc no en té. O ell sí? I ell, Zaplana, en tenia quan era president de la Generalitat? El cas, ara, no són les dots filològiques dels politics. Ja sabem que saben ben bé de què parlen. La qüestió és el nivell de desvergonyiment del personatge.

L’espectacle és vergonyós. Com diria ma mare: tots p’al sant, i el sant en terra. Molt d’interés per la llengua, però acabarem ofegant-la. A vore si passa prompte el congrés del PP valencià i les coses es tranquil·litzen una miqueta. En tot açò del català, es tracta més de fer que de parlar, i tots hauríem d’aportar una miqueta de discreció a la cosa.

Això ja ho sabíem, i personalment ho he anat comprovant de manera efectiva. Res de nou quant a l’edat. Però ara la cosa pot complicar-se…

La putada és ara la ‘ruleta russa’ que em toca afrontar. Per si no era prou haver d’arrossegar els efectes de la poliomielitis, ara resulta que és possible que haja de patir la síndrome ‘postpòlio’ (postpolioinfor.org). Una gràcia.
Diuen que això apareix amb els anys (uns 40 després d’haver patit la infecció de la pòlio) i que produeix fatiga, dolors musculars i d’articulació… Un panorama poc engrescador. I què hem de fer? Doncs mirar-s’ho més o menys de prop, saludar més sovint el metge a la seua consulta, i qui sap si anar triant un modelet de cadira de rodes…

És possible que no calga res d’això, però per si de cas, també serà qüestió de no desaprofitar el temps…

A les entrades a l’Olleria, hi havia abans uns plaques grans on s’hi llegia ‘L’Olleria Villa Real, artesana e industrial’, tot un eslògan turístic que no va tindre massa èxit. Ara això d’artesana s’hauria de llevar, si encara hi foren les plaques, perquè l’artesania ha passat a millor vida. Si és que la Xina es pot considerar millor vida.

El cas és que sí que queda la part industrial, que ha crescut i s’ha diversificat. El polígon industrial, tot i la manera tan caòtica com va començar a posar-se en marxa, i que estan pendents d’instal·lar alguns servicis, és ara ple d’indústries i ja necessita ampliar-se. L’ampliació està prevista, però hi ha una qüestió importantíssima pendent de solventar, malgrat les promeses dels polítics que hi tenen responsabilitat.
La carretera que comunica el polígon amb el poble continua sent una senda, en relació amb el nombre de vehicles que hi passen cada dia. A més, una senda plena de revoltes. En alguna ocasió, els polítics responsables d’aquesta via han anunciat obres de millora, especialment quan hi ha hagut alguna desgràcia. Però les millores no es veuen enlloc. De fet, estem quasi que pitjor perquè amb la rotonda d’accés a la nova carretera Madrid-l’Olleria-Gandia, la cosa es complica encara més.
No sé per quin motiu la millora d’aquest tram de carretera no s’ha fet encara, però crec que és una necessitat urgent eliminar aquella mena de circuit estret de competició automobilística entre el polígon i l’Olleria.

Un exemple que el món és un mocador (brut, segons com).

Uns senyors de l’Olleria estan de negocis per la Xina, cosa gens d’estranyar ja fa anys. En un hotel de Hong Kong se’ls acosta un home, que els ha sentit parlar en català, a saludar-los. L’home en qüestió és Josep-Lluís Carod-Rovira, i els pregunta que d’on són.
Valencians, responen ells. I matisen que de l’Olleria.
De l’Olleria? Jo conec a Pep Albinyana!

Això és la globalització: anar allà on brama la tonyina i trobar-te una personalitat que diu que coneix a un desditxat del teu poble.

És un tema que cansa, però és que no deixen de provocar. Ara des del govern valencià estan que no caguen de contents (?) perquè "por primera vez en la historia de la Unión Europea se reconoce oficialmente nuestra lengua, el valenciano". Fan bé de matisar quina és ‘nuestra lengua’, perquè en llegir la informació oficial diríem que és el ‘castellano’.

No ve de nou l’exaltació patriòtica sense contingut dels dirigents valencians, però m’ha cridat l’atenció una frase del comunicat, que d’alguna manera lliga amb unes declaracions del senyor Camps sobre el valencià que es parlava a les cases dels valencians.
Ara és la consellera de Participació i Cooperació (un càrrec foradat) la que diu que "hemos de sentirnos orgullosos de que nuestra lengua, el valenciano, la lengua de nuestros antepasados, sea hoy lengua reconocida oficialmente por la Unión Europea". El detall els delata: ‘la lengua de nuestros antepasados’. Eixa és la finalitat, que siga la llengua dels difunts, i els vius i els que vindran que s’apanyen com puguen (ja sabem com).
Fa anys, en algun dels llibres de Joan Francesc Mira, vaig llegir que en les escoles franceses de les colònies africanes feien cantar als xiquets cançons amb lletres com ‘nos ancêtres les gaulois…’. Estem en el camí: ‘nuestros antepasados que hablaban valenciano…’.

Diumenge passat va arribar al poble (en el sentit de prendre possessió del càrrec) el nou rector de la parròquia. Sembla que es va fer una ‘entrada’ com toca, amb acompanyament oficial solemne i música de banda. Jo no vaig arribar a hora de vore-ho, però sí de comprovar que estaven encesos els llums de festes, tot i que les arques municipals ja són inútils perquè no hi ha res a posar dins.

No sé fins a quin punt això de la separació de l’estat (i dels ajuntaments) i l’església s’ha assumit com un fet i com un dret. No veig quin sentit té hui en dia que un rector vaja a beneir un centre educatiu públic, o que tota la corporació municipal convertisca en acte públic i publicat (i pagat per tots) l’arribada d’una persona que representa només una part de la població, una part que no va a més precisament. No es tracta ara, evidentment, de fer una crida a cremar convents. No m’estaria gens bé, després d’haver donat tant de castic per salvar el convent de Loreto. Però sí que trobe que caldria que les autoritats locals miraren de separar el fet privat i personal de les creences religioses de les actvitats públiques. Difícil? Complicat, segur que és.
Però tinc quimera que no s’està en eixa línia, perquè precisament ara el consistori proposa nomenar el fins ara rector Fill Adoptiu de l’Olleria, a petició de la Junta Local de Confraries. Mèrits? Haver consolidat les celebracions de la Setmana Santa. Jo, d’ell, no ho acceptaria, encara que això és parlar per no callar, perquè la majoria de les coses les veiem de manera molt diferent. No ho acceptaria perquè l’ajuntament dóna aquests títols d’una manera massa alegre. Només així s’explica que donaren el títol de Fill Predilecte a una persona que es va buscar molts enemics durant els 40 anys de pau obligatòria.
Tinc ganes de conéixer el nou rector. Segons m’han dit, ja li han fet arribar la invitació a participar en alguna de les tertúlies amb els ‘ateus’ oficials del poble. A vore si és una persona dialogant i aconseguim tenim bones i llargues converses.

Fa ja alguns mesos, buscant informació per les webs de la Vall, vaig anar a mirar la de l’ajuntament de Benigànim. No esperava trobar res de nou, perquè estava per actualitzar des de mesos, però tampoc no m’esperava el que em va aparéixer al monitor.

Quan el contingut de la web es va carregar i van aparéixer les imatges aquelles, vaig pensar: ‘senyor, com ha canviat la beata!’ (com ja sabeu, la Beata Agnés és el major símbol de Benigànim).
Encara ara des del domini que abans donava accés a la pàgina electrònica de l’ajuntament (beniganim.org) es va a parar a una web titulada ‘She like girls’, de contingut pornogràfic. És el perill (un dels perills) d’internet, un perill, que hauria de començar a ser ja previst pels interessats. Però, en el cas dels pobles de la Vall, la majoria continua sense tenir controlats els dominis relacionats amb el nom de la població

Diu el president Camps que ell parla el valencià “com s’ha parlat sempre a ma casa i a la casa dels valencians, amb pau i tranqui·litat”. I afig que “quan parle del valencià parle feliç, traslladant normalitat”.

Molt bonic. Fins i tot ‘bucolicopastoril’, i de pintura de Sorolla. Però possiblement el senyor Camps no recorda que a les cases dels valencians es parlava un valencià ‘atemorit’ pel castellà de l’escola o dels senyorets. Que a les cases es vivia en valencià sense saber que això que parlàvem era un idioma, i que es podia escriure, i que hi havia poetes, i intel·lectuals, i història… i no ho sabíem perquè algú ho amagava deliberadament. Com fan encara des del seu partit, curiosament. Si vol, ell que continue parlant el valencià de la pau dels cementeris, però a mi no em fa gens d’il·lusió. Jo no vull parlar un idioma de segona divisió, d’anar per casa, subaltern, com sembla que ell l’enyora. Ni vull canviar d’idioma.
També sap, n’estic convençut, que per molta normalitat que vulga traslladar quan parla del valencià, més en traslladaria si el parlara amb normalitat. Però això no ho vorem.

Deixant de banda les definicions intel·lectuals de volada, la multiculturalitat deu ser eixir de casa i escoltar a través d’una finestra música àrab a tota veu.

I la multiculturalitat completa es veu que és que la música àrab que s’escolta l’haja composada una mena de Luís Cobos d’allà. Més o menys música-maquineta, però àrab.

Anit ens vam acabar el café licor granissat que teníem per als xorets, la beguda refrescant de café d’Alcoi inventada aquest estiu.

No en posarem més a granissar perquè l’oratge ja va fent-se decididament de tardor i ja no abelleixen tant aquestes begudes tan fredes. Almenys a la majoria del personal no ens abelleix tant, per això també és l’època de fer-se les últimes mentiretes de l’any. La mentireta és tota una institució, amb la primera de la temporada s’inaugura l’inici de la primavera, el renaixement de la vida, els dies llargs… però també arriba el moment de l’última de l’any.
El xoret està bo. No es pot dir que haja tingut una gran èxti, però és que tampoc no hem publicitat el producte. De cara a l’estiu que ve, a vore si ho donem a conéixer millor i en fem una beguda popular.

Aquest matí he sentit, a través dels altaveus que l’ajuntament té instal·lats pel carrer, la musiqueta que indica que van a donar notícia d’una defunció. Efectivament, tot seguit Gutiérrez (el famós Perretó) ha començat amb la frase: ‘Atenció, atenció. Nota necrològica: ha faltat…’ i a partir d’ací, com que se sentia malament, ja no he entés res.

Més tard l’han repetida, però on em trobava tampoc no se sentia bé. Tot i això, he comprovat que hi havia una frase que no casava. De normal, diu el nom del difunt, el malnom o la família, l’hora del soterrar i si es troba a casa o al tanatori. Doncs en aquest cas hi havia alguna cosa més, però seguia sense no poder-ho entendre.
Finalment s’ha destapat tot. Ho he pogut sentir bé, i he averiguat qui era el difunt, i què s’havia afegit. El locutor deia: ‘l’enterro es farà hui dilluns a les sis de la vesprà. A las seis de la tarde’. Això és. Havia afegit ‘a las seis de la tarde’.
Curiós? Crec recordar que ja ho havia fet en alguna altra ocasió. Supose que l’aclariment en espanyol l’ha fet per la facilitat a confondre ‘sis’ amb ‘cinc’ quan el so no és massa bo. No sé de qui ha sigut la idea, però per evitar la confusió, hauria pogut dir ‘a les divuit hores’, i no hauria calgut canviar de llengua.

Eixe és l’efecte que fa a voltes, que hi ha (massa) gent que pensa que la placa o senyal de trànsit de la foto està de mostra.

Segurament no pensen això quan aparquen en els llocs reservats que indiquen aquests senyals, però el resultat és el mateix: sempre hi ha qui deixa sense remordiments de consciència el cotxe en alguna plaça per a minusvàlids. Jo crec que és ací on està principalment el problema, encara que caldria parlar de més coses. Per regla general, em sembla que no hi ha encara una consciència estesa de la necessitat de l’existència (i disponibilitat) d’aquests aparcaments reservats, de manera que els usa massa sovint qui no ho hauria de fer, i ho fa sense adonar-se del perjudici que pot causar. Educació? És evident que cal fer entendre que tindre un lloc on deixar el cotxe, per a segons qui, és estrictament una necessitat, perquè l’ús del cotxe en si ja li és una necessitat. Es tracta de compensar mancances per tal de garantir, tant com siga possible, una igualtat de condicions en la vida social i pública.
Sempre queden, però, aquells que actuen únicament moguts per la comoditat pròpia i la falta completa d’allò que anomenem civisme. Aquesta gent sol saltar-se aquestes plaques i moltes altres, cosa que tractant-se de trànsit rodat fins i tot pot posar en perill la vida de persones. Hi ha casos que no entenen més que l’escarment de la multa… però és que fins i tot, a voltes, crec que l’autoritat també es pensa que el senyal està de mostra.

No és una pel·lícula. És la rotonda que, en eixir de l’autovia cap a l’Olleria, et trobes de morros. Encara que més de morros te la trobes quan hi arribes des de la nova carretera que ve de Gandia cap a l’autovia.

És espectacular la quantitat de trompades qui hi ha hagut des que van inaugurar aquesta carretera Gandia-l’Olleria encara no fa un any. Més de 40, si no m’han enganyat. Una de les últimes ha sigut la més vistosa de totes: un cotxe se n’ha pujat dalt de tot de la rotonda, i estem parlant de més de 3 metres de talús!

Hi han posat plaques, fletxetes, senyals gegants… però els cotxes continuen anant a parar contra la rotonda. Per sort, no tinc notícia de cap dany personal irreparable.

Els reiterats accidents a la nova carretera CV-60 posen en dubte les seues condicions de seguretat.

M’agradaria enganyar-me, però tinc quimera que no ho faré. Després del devessall de declaracions i afirmacions patriòtiques del govern valencià quan la polèmica de la llengua a Europa, ara tenen l’oportunitat de demostrar que ho deien de deveres.

Sembla ser que una xica l’han despatxada d’una farmàcia de Sant Vicent del Raspeig per parlar en valencià. Ara, tocaria que el Consell s’abocara a averiguar què ha passat realment, i si es demostra el fet (cosa gens d’estranyar) que prenguera mesures exemplificadores contra una violació dels drets dels valencians. Dubte molt que ho faça, i insistisc que m’agradaria equivocar-me. No farà res. La notícia dels fets la publicava el dijous el diari El Punt, i el dijous a la nit, que jo sàpia, des del govern de la Generalitat encara no se n’havia dit res. Quan a la famosa polèmica europea, les notes de premsa plovien als mitjans de comunicació. Ara… Ni David Serra, secretari de Política Lingüística, ni el conseller Font de Mora, ni el portantveu González Pons, acèrrims defensors del valencià fa una setmana, han eixit en defensa d’aquella xica que s’ha atrevit a parlar en valencià a Sant Vicent del Raspeig. Ni Camps. Ja comentava fa poc que poden ‘voler’ el valencià a Europa però no a casa.

En la visita que Carod-Rovira va fer a la Moncloa la setmana passada, va fer unes declaracions poc afortunades. En relació amb la polèmica lingüística, el líder republicà va afirmar que el govern valencià no estava legitimat per defensar l’idioma: diguem que l’expressió no fou ben trobada, però de raó, en tenia. I ara, si tot va com supose, encara en tindrà més.

^{Actualització 25 de setembre:}
I damunt els haurem de riure les gràcies. Ara el senyor David Serra diu que gràcies a Genoveva Reig "la televisión pública valenciana ha jugado un papel muy importante en la extensión del valenciano por todo el territorio de la Comunidad Valenciana". És menester que es burlen d’aquesta manera?