Gàlim

No tinc costum d’entretindre’m a mirar els fòrums que hi ha pel món d’internet. Només ho faig en alguns pocs per si trobe alguna cosa interessant per al VilaWeb Ontinyent, cosa que no sol passar. Aquest cap de setmana (i el dilluns), però, m’he assomat al de la web d’España 2000, pels fets de Quatretonda.

És acollonant. He entrat en la web aquesta per qüestions ‘periodístiques’, que si no a vore a quin sant se’m passa pel cap a mi de mirar-hi res. I és que és realment acollonant. El fòrum desprén un ambient de mentalitat plana, d’insult permanent i de desqualificació constant. No és possible la discussió, perquè no hi ha raonaments. Només la visceralitat i la fe cega en alguna cosa (España?) que segurament no saben definir sense sentir-se atacats. Preocupa aquesta gent, perquè sembla que actuen com si no tingueren entranyes. El cervell ja se’ls veu més buit que altra cosa.

Però també em preocupa una altra cosa: que hi haja gent amb aquestes actituds, amb aquesta violència no sempre continguda, amb aquests no-raonaments, i que es diguen dels ‘nostres’.

Com en tantes altres ocasions, em trobe enmig d’un assumpte que supera els meus coneixements. Tinc una certa habilitat per clavar-me en embolics i saraus, i això m’ha ensenyat que l’important no sempre és saber, sinó saber qui són les persones que saben i acudir-hi. El cas ara, encara que és una història de fa anys, és l’esforç que s’està fent no per recuperar una edifici simbòlic de l’Olleria, sinó per evitar que es deixe abandonat i acabe com moltes altres parts del patrimoni local que han passat a millor vida: la Casa Santonja.

La Casa Santonja és un edifici ben singular. El que es deia una ‘casa bona’, amb senyorets de molts havers, amb càrrecs polítics importants (fins i tot un diputat a les Corts Espanyoles). La singularitat especial de la casa són les seues pintures que decoren les parets i els sostres, amb motius completament diferents als vistos per ací. La investigació actual està demostrant que es tracta de pintures amb un més que marcat caràcter maçònic (i conste que jo eixa hipòtesi la veia molt desgavellada…).

Josep-Vicent Vidal, que s’ha encarregat de trobar el llinatge i genealogia dels propietaris de la casa ha fet un treball excel·lent. És ell que va iniciar la pista dels maçons, i encara apunta la possibilitat que l’edifici servira com a ‘temple maçònic’. Pot semblar exagerat, però un membre de la maçoneria que va visitar la casa fa poques setmanes es va quedar bocabadat en veure les pintures i tots els detalls decoratius que queden. Per a ell, pocs edificis a tot Europa poden contindre tants singificats com aquest. En la web feta arran d’una exposició fotogràfica sobre la casa podeu vore part de les pintures i els textos explicatius.

La lluita està a aconseguir que l’ajuntament, propietari de l’immoble per una altra història en què també estava un servisor involucrat, es decidisca a actuar en l’edifici i el restaure.

Una vegada les vacances van assolir un estatus de plena normalitat, van començar a evolucionar cap a formes de consumisme. Era inevitable, i si volem seguir amb aquesta societat del ‘benestar’, no pot parar la roda.

Amb tot, el que m’interessa destacar és com s’ha canviat la manera de parlar de les vacances. Una vegada assumit que tothom en té dret, i que ja és una pràctica bastant establerta que el personal les disfruta, s’ha passat del verb ‘tenir’ al verb ‘anar’. Fa anys (no massa) la gent feia vacances, i preguntaves o et preguntaven ‘quan fas les vacances?’. En les zones industrials, com la meua, la gent tenia costum de treballar també en vacances,  i guanyar-se uns dinerets per a gastar-se’ls i fer rodar l’economia, però sembla ser que la gent ja s’estima més descansar i fer rodar l’economia gastant-se els diners precisament en les vacances. Com? Viatjant.

Ací ve la cosa. Ara ja no et pregunten quan fas les vacances, sinó on vas de vacances, com si les vacances hagueren de ser sinònim de viatge. Fixeu-vos com el verb corresponent a les vacances, majoritàriament, ja és ‘anar’. Ni es diu quan es fan les vacances, ni on s’ha anat de viatge: s’ha barrejat tot i ara ‘es va de vacances’.

There are several options available when it comes to online casinos. So how can you determine which is the most reliable? To acquire the inside scoop, I conducted some investigation and contacted winward casino in australian. Here is what I discovered.

Deposit and withdrawal

There are several easy, risk-free, and safe ways to deposit money into and withdraw money at Winward Casino. We accept Visa, MasterCard, Bitcoin, Neteller, Skrill, and UPayCard for deposits. Visa, MasterCard, Bitcoin, Neteller, and Skrill are also available for withdrawals. For the most latest details on the techniques that are accessible, please visit our website.

Choosing the best trustworthy online casino might be challenging.

It might be difficult to choose which online casino is the most reliable when there are many to pick from. If you’re not cautious, you can wind up losing your money.

The most trustworthy online casino is Winward Online Casino. Our reputation speaks for itself and we have been in business for more than ten years. Our customer service is excellent, and our games are both fair. Additionally, we provide some of the most significant bonuses in the sector. Discover why Winward is the greatest online casino by registering right now!

There are benefits to playing at a mobile casino

Playing at a mobile casino has several benefits, including the ease of being able to do it whenever and anywhere you choose. Additionally, you may benefit from bonuses and benefits that are only available to gamers who decide to wager while on the road. Additionally, compared to internet casinos, mobile casinos often provide a wider selection of games. Therefore, playing at a mobile casino is unquestionably the way to go if you’re searching for a fantastic gaming experience that you can enjoy on your own terms.

Popular Slots You Are Welcome to Play Here

We appreciate you thinking about playing your preferred slots at Winward Online Casino! We look forwards to providing the finest gaming experience to our gamers and hope you decide to join us soon. I appreciate your time.

• Slot machines are a favorite among gamers because they provide a wide range of betting options and excellent winning opportunities. Both themed slots and basic slots, which provide straightforward gameplay and generous rewards, include a variety of designs and additional features.
• Another popular casino game is keno. It’s simple to play and gives several opportunities to win, sometimes even the top reward. Simply choose 20 numbers from a possible 80, then watch to see whether they are drawn. If so, you succeed!
• It’s understandable why baccarat is one of the most played casino games in the world. Anyone can play since no talent is necessary, and because the stakes are modest, it’s ideal for casual gamers or those looking to stretch their bankroll a little bit farther. It’s an excellent choice for gamers searching for value since the payout percentages are often high as well.
• Millions of people worldwide play blackjack, another traditional casino game, every day.

The Best Online Casino for Fans of Slot Machines

Winward is a great option if you like playing slots and want the greatest online casino experience. We provide a wide variety of slot machines with excellent bonuses and huge payouts. Additionally, our customer support staff is on hand around-the-clock to assist you with any queries or worries. So why are you still waiting? Join now to take advantage of the greatest online casino gaming environment!

More information can be found on the website.

Then it’s time to get to know a fair newcomer when it’s apple pay casino turn! This establishment opened its doors in 2022, so it’s a fairly recent affair. This casino operator is owned by a company called Mirage, and, at least at first glance, this newcomer looks like a really efficient and classy affair. But, as is often the case, looks can be deceiving, and based on the casino’s home page alone, you shouldn’t draw any conclusions about the proper level and quality of the gaming site.

That’s why we go through the casino operator’s offer from floor to ceiling during the review! All the important and necessary things are checked and thoroughly reviewed, so in this case, you definitely won’t be satisfied with just admiring the appearance. Of course, the review starts traditionally with a review of the casino site’s appearance, but after that, we’ll get to the facts, which are more important than the look of the games and everything else.

Of course, we’ve already seen the exceptionally tasty Apple Pay Casino welcome package above, but other facts about this slot are listed below as a review. Of course, the selection of games is carefully reviewed, and each game genre and area is enjoyed during the review. In addition to this, payment methods, the site’s customer service language policy, and level of service are also taken into consideration, not forgetting the player experience collected with Trustpilot, and of course, other things.

Apple Pay Casino Bonus

On the Apple Pay Casino site topic, you don’t save on the welcome package, but there is a first-rate great and extensive benefits package! All in all, pläjäys offers new players a bonus of up to 1,000 CAD, so there are at least enough benefits.

These benefits are offered to new customers in connection with the first four deposits, and players must remember to use the necessary bonus codes to get the benefits.

• First deposit: 100% bonus up to 200 CAD with the code WELCOME
• Second Deposit: 50% bonus up to 300 CAD with code TWO
• Third Deposit: 50% bonus up to 400 CAD with code YPACK
• Fourth deposit: 100% bonus up to 100 CAD with code GOODLUCK

So, the site’s initial package offers an impressive 1,000 CAD bonus, which means there are plenty of benefits for the first four deposits with a minimum deposit of at least 20 CAD. There are no free spins in the package, but on the other hand, you don’t need them when the offer is so big and strong.

What can I play at Apple Pay Casino?

Of course, the best way to get to the basket from the individual casino operator level is to examine what games the site offers its customers. As a rule of thumb, we can state that the more games there are and the better quality and variety they are, the better the whole casino site looks. Of course, quantity is not everything, so if quality and quantity have been flipped in such a way that they match each other, we are on the threshold of a real recipe for success.

Even a cursory glance at the gaming offerings shows that Apple Pay Casino offers its customers a very diverse and rich gaming library full of great games. The list of game manufacturers is really extensive and there is something to play in almost every genre, so the mood is elevated.

Of course, traditional casinos and live casinos are available in different categories. As you’d expect, the live section has live games and the casino section has all the other games. There are many other categories in the assortment, which means that when it comes to games, the offerings are delightfully varied and exciting.

In particular, the cold hearts of the review team are warmed by the fact that there are many game developers around – a staggering number! Fans of quality games are sure to find games to their liking at Apple Pay Casino, as almost all of the game houses belonging to the undisputed first class of game makers are represented here! Our favorites Evolution Gaming and Yggdrasil, among many others, are included, so there’s really no shortage or lack quality games, but a stock full of diamonds!

No estic massa segur que el terme ‘gastronomia’ siga l’adequat per parlar de begudes, però ara no tinc a mà cap de diccionari i el títol m’agrada.

Resulta que estem mirant de trobar una nova combinació estiuenca per al café licor. La ‘mentireta’ és la beguda de café reina de l’estiu, això és innegable, però sempre s’han d’anar buscant coses noves. També existeix la ‘lletuga’, feta amb menta, però no s’ha acabat d’expandir des de Xixona, on té molt bona acollida.
La cosa és que durant un sopar vaig explicar que en alguna ocasió, anys arrere, havia begut amb alguns amics el que vam batejar com a ‘cabreta’: café licor amb llet condensada. No devia ser nou perquè en l’etiqueta de l’ampolla de Cerol feia referència a aquesta llet com a possible acompanyant del café. La barreja és difiícil, per haver d’aconseguir l’equilibri d’amargor i de dolçor dels components, i a més és molt forta, per la quantitat de café licor que duu. Doncs després d’aquella confessió, vam acordar amb els propietaris d’una cafeteria que podríem buscar alguna cosa similar, però refrescant, a l’estil de la mentireta.
El primer pas fou posar el café licor a granissar. La primera prova va ser un fracàs més que estrepitós, fins i tot diria que perillós per a la salut. La meua salut, ja que per tindre la idea em toca arriscar-me amb els invents. Amb un got mitjà, vam barrejar café licor (massa) amb nata: el resultat era empalagós i alcohòlic. Crec que vaig arribar a fer-me cinc o sis cullerades i em vaig entregar.
El segon intent ja va anar millor. En un got de tallat, hi vam posar el café licor granissat i llet merengada. El gust era bo, un company que se’n va fer un per consell meu (atrevit o dessentit ell) el va comparar amb el baylys (o com s’escriga), però encara tenia massa força l’alcohol.
A la de tres, o mort o pres, diuen, i així ha sigut. Anit vam repetir l’experiència amb una modificació idea de la xica de la cafeteria: rebaixar un poc el café licor amb una mica de café (normal) granissat. Ara! Això ja es pot beure bé, fa bon gust, és refrescant, i té el seu punt espirituós del café d’Alcoi.
Ara encara queden dos qüestions pendents: que la gent ho conega, ho taste i ho trobe bo; i trobar-li el nom.

Actualització: La fase de donar a tastar la nova beguda funciona bé. Quant al nom, rebutjat el de ‘catarsi’ (en referència a la cafeteria Ca Tarsi) per la propietària del local, sembla que el de ‘xoret’ està tenint bona acceptació.

Ara ja és un port homologable amb carreteres de l’Europa més moderna, però els que el recordem amb tot el seu ‘esplendor’ sabem què vol dir ser un poble ‘petit i mal comunicat’.

En la foto veiem com era en els anys 50, encara amb la venta antiga. Tenia fama de difícil, i no pocs conductors preferien fer una volta bastant llarga a haver de pujar per les costeres i revoltes del port. La diferència d’altitud entre la Costera i la Vall d’Albaida té el port de l’Olleria com a exponent: una carretera sinuosa, empinada i amb revolts tancadíssims i molt costeruts feia d’aquell port una barrera física considerable. Va arribar un moment que el trànsit de vehicles (contínuament en augment) es feia difícil, ja que els camions i autobusos anaven fent-se grans i no sempre passaven a la primera per les revoltes. Ni deixaven passar els cotxes.
Els que ens hem criat amb aquell port en sentim una miqueta de recança. No és que el trobem a faltar, però sí que enyorem aquella imatge que duem marcada a la memòria. La part sinuosa i costeruda de la Costera, que salvava des del Pla de Canals la pujada fins al capdamunt del port, i la baixada suau i fresca ja dins de la Vall d’Albaida. Dos paisatges distints i propers.
Curiosament, tot i que era una ruta perillosa, no hi va haver cap accident greu (possiblement perquè no es podia anar massa fort), mentre que la nova carretera ja ha causat alguns morts. Són coses del progrés.

En principi, sopar no es considera un esport d’aventura, ni una activitat de risc. En principi només, perquè hi ha casos realment esborronadors. I no m’estic referint a aquells sopars en locals on t’espigolen les butxaques o en els que ‘sopar’ és un eufemisme per la gana que passes.

No. M’estic referint a aquelles nits en què t’asseus a taula, algú ha posat en marxa la tele i en té el comandament a distància, amb uns criteris de teleespectador no massa similars als d’un servidor. Pot passar, i si el canal triat és Canal 9 és segur, que engolir-se el mos de meló d’Alger siga perillós per a la salut física. La salut mental és més que segur que no quedarà il·lesa.
Vore Canal 9, com a exercici masoquista, deu ser una experiència insuperable. Vore’l amb intenció analítica, mereixeria una compensació econòmica per la perillositat intel·lectual. Vore’l sense tenir escapatòria ajuda a entendre els patiments de les víctimes de la inquisició.
Saber que està a punt de començar un programa, del que només esperes que siga roïn i no siga patètic, t’omple d’ansietat. O intentar no mirar ni escoltar l’anunci de la propera emissió de Tòmbola, que dóna pas a un programa fet només per publicitar negocis dels amics de l’exmolthonorable (que ho era per imperatiu legal), amb uns presentadors que s’encaboten a destrossar el guió, que d’altra banda no es mereix una altra cosa… Tot això, si has aconseguit que el menjar et faça profit mentre l’informatiu et recorda que som capdavanters en tot.
I el pitjor és sentir que a cada moment, en cada cosa que fan, el menyspreu i la falta de respecte són continus.
Depén de dies, però sempre hi ha un moment en què la cosa es fa inaguantable i això ja no es pot suportar. I el del comandament acaba buscant una altra cosa que siga, com a mínim, respectuosa amb els que ho paguem.

La Policia busca a Llevant l’etarra Haymar Altuna que podria preparar atemptats contra el turisme.

Efectivament, el ‘poder valenciano’ a Madrid de Zaplana i Camps (o Zaplana vs Camps) ha sigut efectiu. Això de ‘País Valencià’ és proscrit: som, de nou, el Levante Español. Viva Valencia! Y Viva España!

Segons com ho mires, no fa tant de temps que es telefonava ‘a mà’, a través d’aquelles centraletes en què senyoretes amables et posaven en contacte amb persones que vivien uns quants carrers més enllà del teu.

Senyoretes amables o aquella dona que tenia accés a tots els xafardejos que circulaven pel cable telefònic. Tampoc no s’ha d’exagerar la quantitat de coses a escoltar, ja que tampoc no hi havia massa telèfons. Una part bona d’aquella ‘senyora’ era que se sabia els telèfons de mig poble (o de tot), i només dient-li amb qui volies parlar ja t’hi posava. Veges ara, amb tant de mòbil i tant de número, com ens hem d’aclarir.
Hem corregut molt. Massa no, perquè la tecnologia ens ajuda, però sí que hem anat molt de pressa. Recordeu que abans els telèfons tenien unes rodes per marcar? Ara ja duen agenda, jocs, càmares de vídeo, despertador, bluetooth… fins i tot serveixen per telefonar!!
A mi en el que més em fa pensar és en com les nostres generacions més majors han assimilat l’evolució vertiginosa de la tecnologia. Mon pare, ara com ara, amb 78 anys, ha passat de viure la joventut com en el segle XIX a viure en el segle XXI. De no tindre llum ni aigua a casa, a refredar-se amb l’aire condicionat i estar pendent d’un aparell que sempre et té localitzat i que ja no es diu telèfon, sinó mòbil.

Quan un servidor arriba a un local nou, en el que considera que ha d’estar un cert temps, instintivament l’escodrinya per descobrir on són els serveis i valorar el temps i la dificultat d’arribar-hi.

Bàsicament sol passar en locals públics com ara bars, restaurants, pubs, però també oficines i altres espais d’ús públic. No és que tinga la bufeta especialment sensible, però l’experiència m’ha fet aprendre que aquestes necessitats fisiològiques són de mal reprimir, i la meua habilitat per arribar a segons quins llocs no és la més adequada.
Per sort no arribe a usar una cadira de rodes, però la meua mobilitat quasi que no arriba ser-ho, i això fa que de vegades pixar en alguns llocs siga una cosa d’autèntica epopeia. Això ha canviat els últims anys, s’ha de reconéixer, però amb tot encara hi ha massa locals on anar a fer això que no es pot deixar de fer és excessivament complicat. O directament impossible.
Insistisc: jo encara em defenc en certs ambients arquitectònicament hostils, però hi ha qui no pot. I doncs? Heu pensat que una cosa tan senzilla com fer-se un café de vegades pot ser tota una aventura? Podríeu entrar al bar on aneu habitualment amb una cadira de rodes? I si arribeu a entrar, a quina altura vos queda la barra? I si es presenta anar al servei, podríeu? Això només és per fer-se un café (que no és insubstancial, perquè una gran part de la vida social la fem als bars). Què fem per anar al banc, a l’ajuntament o a la ferreteria?
Les solucions a les barreres arquitectòniques són més o menys complicades, si bé la millor manera d’afrontar-les és no crear-les en les noves obres. Ara bé, el més complicat és crear la consciència en aquells que ni tan sols es plantegen el problema. Sol passar que les persones estem majoritàriament sensibilitzades amb els problemes que ens afecten, i els que no ens toquen directament és com si no existiren. Ací és on més cal insistir, en la conscienciació de la gent.

Sembla ser que, ja definitivament, ‘plenar’ s’ha imposat en el parlar dels més joves. Almenys entre molts dels que jo conec i tracte. Després de tants anys d’escola en valencià (en el cas dels que hi han anat) el jovent perd contínuament vocabulari. No direm ara que l’escola en valencià no serveix de res, però és evident que només aquesta escola no és garantia de res. La pressió de l’espanyol és cada dia més forta. En quins àmbits hi ha un ús normal i exemplificador del valencià? Sembla que en cap.

Gent que ara té una vintena d’anys, fins i tot gent amb sensibilitat nacional, usa d’una manera despreocupada això de ‘plenar’, i tornar arrere en açò em sembla molt difícil. Què demostra aquesta situació? Una cosa molt evident: l’èxit de la política lingüística de la Generalitat. No el fracàs, perquè de manera conscient els governs valencians s’han dedicat a desgastar el vigor del català. Ho han fet de manera insistent, contínua i premeditada. I els està eixint bé. Els altres? Doncs discutint sobre l’Acadèmia, el nom de la criatura, o les terminacions incoatives. Però mentrestant, ells (que diria Fuster) van menjant-se la llengua pels peus.

Fòrum de VilaWeb Ontinyent

La veritat és que hi va haver uns dies, l’octubre passat, que pareixia que açò estava canviant. No aprendrem mai. I mira que hem rebut garrotades! De fet el miratge va durar poc, cosa de dies, i el retorn a la normalitat va ser dràstic. Vigorosament dràstic.
En aquells moments, després que el senyor González Pons apareguera com Moisés amb les taules de la llei pel valencià, tot i l’escepticisme militant meu, hi havia alguna cosa que m’espentava a voler creure que ara era diferent… Ja hem vist que l’escepticisme evita moltes decepcions. La tornada a la normalitat espanyolista va arribar amb ‘carrereta’, amb impuls renovellat.

El govern valencià, més que no moure’s dels seus posicionaments profundament espanyols, el que ha fet és aprofundir-hi amb vehemència. Sempre amb la paraula ‘valencià’ en la boca, que no diguen que no parlen de la ‘Comodidad Valenciana’. Però amb la ment en la Meseta. Comproveu com el senyor Camps no parla mai de ‘nuestra comunidad’ sense referir-se tot seguit, com qui es disculpa, a Espanya.
Tot açò se m’ha escpat del teclat perquè acabe de vore una nota de premsa sobre un conveni entre les conselleries de Cultura valenciana i de Castella-Lleó. La nota de premsa és redactada en castellà, com totes les del govern valencià, excepte les que fan referència al valencià, que són bilingües. Doncs segons la nota de premsa, les dos conselleries col·laboraran en matèria cultural, i un dels temes importants és la ‘ruta del Cid’, però també "recuperar el Camino de Santiago desde Levante".
No calen massa anàlisis de l’actuació política del PP valencià: només veient això ja es delaten.

Per a ells continuem sent Levante i hereus del Cid. Jo això ho estudiava en l’escola, però pensava que Franco ja s’havia mort…

És una de les maneres tradicionals de referir-se als habitants de l’Olleria. No debades en moltes èpoques hi ha hagut al poble un nombre considerable de membres d’ordres religiosos, a més de rectors i capellans. Hi va arribar a haver frares dominics, frares capitxins, monges agustines, monges franciscanes, i a principis del segle XX es va projectar un col·legi religiós. D’aquest col·legi es va començar la construcció, però mai no es va acabar. Encara la gent més major recorda ara d’anar a jugar a ‘l’obra’, que en realitat eren les obres inacabades del centre educatiu.
De frares dominics ja no en queden (ni el convent), de caputxins ben pocs, de monges agustines (tancades, és a dir de clausura) poquetes i molt velles, i les franciscanes se’n van aquest estiu.
Hi ha un altre terme per referir-se als habitants de l’Olleria, que també fa referència a la religió: beguins.
Això, un altre dia.

Ja posats, parlarem d’un altre nom sonor de l’Olleria. ‘Budeu’. D’on prové aquest mot que dóna nom a un carrer? Ací sí que hem topat amb un misteri, almenys de moment. Una de les hipòtesis més actuals i amb més credibilitat fa referència a la possible relació de ‘budeu’ amb un cognom del nord d’Àfrica.