Gàlim

Ahir de matí vaig escoltar una part de l’entrevista que li van fer en À Punt a la presidenta de les Corts Valencianes. La senyora Llanos Massó va fer unes intervencions que no van defraudar gens, amb un discurs en què defensava les propostes i actuacions del seu partit d’extrema dreta negant cap voluntat ideològica ni política: ells estan a favor que les coses siguen tal com han de ser, com toca. Només li va faltar dir com Déu mana.

Sobre el valencià va demostrar no només que no sap de què parla, sinó que, com al partit en general, li dóna pena. No li’n fa, no: li’n dóna, els destorba.

I d’allò de la llei nova que volen aprovar per a fer a banderes la de memòria històrica es va centrar en dos intents de justificació. Un, mirar de deslegitimar els redactors de l’ONU que van posar a caldo el projecte de llei. Ací vaig recordar una anècdota del segle passat, quan el cronista oficial de la Vila de l’Olleria va dir que a veure què podia saber l’historiador foraster que escrivia un llibre d’història local, si la tenia ell tota.

L’altre era pegar-li voltes a la paraula “concòrdia” que han estacat en el títol de l’artefacte legislatiu. Insistí en la bondat de la concòrdia, com si el fet de posar la paraula en negreta i majúscula assegurara l’harmonia. Però és allò que deia al principi, per a ells la “concòrdia” és la impossibilitat legal de la discrepància, el silenci de les fosses, l’estat natural de la història captiva.

Fa pocs dies s’hi referia també el president Mazón –molt posat a parlar foradat– amb el mateix missatge: qui s’oposa a la concòrdia? Però en aquest cas no parla foradat, es tracta de repetir i forçar les paraules per a col·locar idees de noms originals lletjos.

Fotografia: GVA

L’altre dia va eixir el M.H.P. Carlos Mazon a vendre les bondats del seu govern, amb l’anunci d’una aportació econòmica ben considerable per a associacions que defensen drets i benestar dels animals de companyia.

L’actuació no lliga de cap de manera amb l’entusiasme que té el Consell en la promoció, potenciació i difusió dels actes taurins. Ja sé que, per regla general, no se sol tindre per casa un bou o una vaca, de manera que no s’inclouen en el grup afortunat d’animals de companyia; però costa d’entendre com és que a uns membres del regne animals se’ls atorga el dret de viure entre coixins, i a uns altres els puguen dur a puntellons pels carrers o els facen passar les anacoretes en places abans de passar-los per l’espasa.

No és l’únic cas amb una lògica discriminatòria. En un nivell més casolà trobem l’ajuntament del meu poble. Quan el PP va arribar al govern municipal, una de les primeríssimes coses que va fer va ser organitzar amb caràcter d’urgència les vaquetes de les festes d’aquell any. Ara, en aquesta legislatura, s’han tret de la mànega una regidoria de Benestar Animal tan orwelliana com la política animalista de la Generalitat: es veu que considera que si bé tots els animals són iguals, alguns són més iguals que els altres (en aquest cas, la igualtat en els bovins és una broma de mal gust).

Hi ha defensors dels festejos amb bous que diuen que la “festa” demostra la victòria de l’home sobre la bèstia. Més val, de bon tros, la victòria de l’home sobre la crueltat, responsable també de moltes massacres.

…/…
Els bous ens avorreixen el diumenge
Quan els toca morir per nosaltres
L’espasa ja apunta i el públic s’emociona
L’espasa s’ha estacat i el públic s’alça
És l’instant de triomf quan els carnissers
Es creuen Neró
És l’instant de triomf quan les angleses
Es creuen Wellington, ah!

Potser, quan cauen a terra
Els bous somien un infern
On cremarien els homes i toreros morts? Ah!
O potser a l’hora del traspàs
No ens perdonaran de cap manera
Pensant en Cartago, Waterloo i Verdun?
Verdun!